Puig i Bassas

Les declaracions de Felip Puig, número 2 de CDC, lamentant la poca traça del president José Montilla a l'hora de parlar el català són políticament inadmissibles. Fa uns mesos ho digué l'ex primera dama Marta Ferrussola, encara que posteriorment fou afortunadament rectificada per Jordi Pujol.
Sí, els catalanoparlants sabem que Montilla no parla prou bé la nostra llengüa i ens agradaria que el president de Catalunya s'hi expressés millor. Però també ens consta a bastants la tenacitat de Montilla en aquesta qüestió, i no anem pas sobrats de catalanoparlants (avui som minoria) com per dedicar-nos a afirmar que aquest o aquell "destrossen la llengüa". Després de tot, el més important pel futur del català és que aquells que no el dominen -pels motius que siguin- perdin la por o els prejudicis i el parlin. Puig ignora que Montilla, lluny de ser una amenaça pel català, és un exemple impagable pels milers de ciutadans que malgrat viure a Catalunya des de fa dècades encara no han donat el salt lingüístic. També per aquells que, des de fora de Catalunya, creuen que la normalitat democràtica consistiria en que José Montilla pogués exercir el seu càrrec de president de Catalunya utilitzant el castellà. Però perquè tot plegat funcioni els catalanoparlants no podem buscar-li pegues a tot sino tot el contrari, ser un suport per aquells que facin l'esforç.
El problema de CDC aquests últims anys, fins i tot des d'abans de la jubilació de Jordi Pujol, ha estat precisament la seva gran dificultat de construir, de teixir complicitats amb la societat, amb les altres formacions polítiques i amb el món en general. Llegia fa pocs dies a Ignasi Planas, militant crític de CDC, titllant a la seva formació política de "partit encarcarat". Ja ho teniu, és una bona manera de dir-ho. De cap altra manera es pot entendre que la candidatura més votada a les eleccions catalanes de 2003 i 2006 hagi estat incapaç en ambdues ocasions d'establir aliances que li permitissin governar.
Finalment, un breu comentari per aplaudir la feina d'Antoni Bassas al magazine matinal de Catalunya Ràdio durant els darrers 14 anys, i una frase d'advertència pronunciada avui pel propi Bassas i que subscric: "Si la classe política no aguantan el Matí de Catalunya Ràdio, tenim una cultura democràtica justeta".

Imatge: e-dazibao.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

La clau és el finançament

Avui publico un article que vaig escriure el 28 de novembre de 2003. En aquell moment es negociava la constitució de l'acord entre PSC, ERC i ICV per a governar Catalunya després de 23 anys de pujolisme. Pasqual Maragall encara no havia estat investit president de la Generalitat de Catalunya, i pocs imaginaven que tres mesos després el PP perdria les eleccions generals. Aquells dies, el finançament i l'economia en general estaven a l'epicentre del debat polític a Catalunya. Avui, quatre anys, dos mesos i un nou Estatut després, sembla que no ens haguem mogut massa d'aquell punt de partida.

La clau és el finançament (28.11.2003)

Aquesta ha estat una setmana de pactes i abans del dia 5 pot ser que sapiguem la identitat del nou govern... Em desconcerta el PSC, tot i que en el fons té una conducta comprensible. El Montilla no vol un model de concert econòmic com el basc, i aquesta és una de les prioritats d'ERC. Ell s'estima més que l'Estat segueixi recaptant els impostos dels catalans, perquè sap que tenir la caixa és tenir la paella pel mànec. En canvi, a mi em sembla que l'administració catalana ha de recaptar els impostos sobre la renda i de societats, i després ha de negociar amb l'Estat una transferència que garanteixi la solidaritat entre territoris. Així es fa als països federals. Tinc la sensació que la idea d'Espanya dels socialistes està encara poc consensuada entre els seus líders i militants. Dubto que pensin el mateix Montilla i Maragall, per exemple. De fet he llegit textos d'Antoni Castells, el secretari d'economia del PSC, on defensa el federalisme fiscal. És la doble cara del socialisme català, és la tensió entre catalanisme i espanyolisme. En aquestes negociacions per formar govern veurem quin dels dos corrents s'imposa.
Crec que modificar el sistema de finançament és bàsic. Després ja hi haurà temps de definir prioritats i millorar els serveis de l'administració a Catalunya. No podem seguir suplicant el que ens pertoca, i aguantant el menysteniment del govern espanyol.
El govern espanyol ha fet públiques les dades d’inversió en R+D corresponents al 2002, i celebra que Espanya hagi assolit la xifra del 1,1% del PIB. En la lletra menuda, es comenta que Madrid és la primera CCAA en innovació (2%), seguida de País Basc, Navarra i Catalunya.En un estudi de l’economista Xavier Vives sobre 31 árees metropolitanes europees, es posa en evidència la magnitud de la crisi a la que s’enfronta l’economia catalana. Cap altra regió té més % de la població empleada a la indústria (només Stuttgart). La diferència amb les ciutats alemanyes és el grau d’innovació i la qualificació de la dotació de capital humà. Ells inverteixen més del 2% del PIB en R+D des de fa dècades, tenen un millor sistema educatiu (primari, secundari, professional i universitari) i a més a més controlen la propietat de les seves grans empreses. L’ampliació de la UE pot ser un drama per a la indústria catalana. No som competitius en qualitat i en alta tecnologia, i els productes que fabriquem són fàcilment replicables en països com Txèquia i Hongria, on els salaris són quatre vegades inferiors. En les conclusions de l’estudi de Xavier Vives, es posa de manifest que Catalunya viu del turisme i d’una indústria tradicional poc innovadora, i que només som bons en activitats d’esbarjo. Sorprèn observar els excel·lents resultats de Madrid en tots els àmbits d’estudi. Els governs espanyols de la democràcia han fet molt bé els deures. La possibilitat de ser seu de grans empreses, com Londres, París, Frankfurt, Amsterdam, Madrid, Milà o Brussel·les, no l’hem tingut mai perquè no tenim Estat ni tenim grans empreses. La de ser un territori innovador com Múnic, Lió, Hèlsinki, Estocolm, Berlín, Viena, Colònia o Stuttgart, està molt lluny d’acomplir-se. Es dóna la circumstància de que les regions més exitoses o bé tenen la capital de l’Estat, o bé pertanyen a països federals (Alemanya).Diuen les veus més ràncies d’Espanya que s’està plantejant un sistema de finançament insolidari des de Catalunya. Però jo crec que no ens podem seguir deixant estafar. Les ciutats i les regions poden invertir quan tenen els recursos per fer-ho. És absurd acumular competències sense disposar de les claus de la guardiola. Hem de recaptar, com els länder alemanys, i negociar una transferència solidària, però no podem seguir tolerant que a Madrid s’estigui invertint el doble en R+D i cinc vegades més en infrastructures. Estem perdent el tren de la competitivitat, i això pot tenir un altíssim cost social. Definitivament, hem estat víctimes del mal govern: D’un Estat que ha debilitat el rol econòmic de Catalunya invertint poc i prescindint de l’actiu que suposa una metròpoli com Barcelona; d’una Generalitat sense estratègia econòmica que mai no ha sabut negociar amb l’Estat, i ara d’un Ajuntament de Barcelona superficial que confón urbanisme amb innovació i que està convertint la ciutat en un parc temàtic.

Els fets i les paraules

Ahir a Madrid, en ocasió de l'entrega del premi Blanquerna de la Generalitat al constitucionalista Javier Pérez Royo, el president José Montilla va pronunciar un discurs dur i reivindicatiu amb l'objectiu d'alertar al PSOE sobre la crisi que travessa la relació entre Catalunya i Espanya. Una situació causada, segons ell, per les travetes al nou Estatut i pel caos de les infraestructures. El president va parlar del 'cabreig, recel i pessimisme' dels catalans, i de les greus conseqüències polítiques a mig i llarg termini d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i envers les institucions comunes.

Passat un any de les eleccions que el van convertir en president, Montilla ha assumit la caducitat del seu eslogan electoral: 'Fets, no paraules'. En les 24 darreres hores, és probable que Montilla hagi rebut més elogis per part de la societat civil catalana que en els anteriors dotze mesos. Han estat aquests parabens motivats per la bona gestió del govern català, o per la realització d'unes accions determinades? No. Són la resposta a les paraules pronunciades ahir pel president de la Generalitat a Madrid.

En política, hi ha moments pels fets i moments per les paraules. L'art de la bona política consisteix precisament en mantenir un equilibri i una coherència entre el discurs i l'acció de govern. Ni que sigui per instint de conservació, Montilla se n'ha adonat a temps de que calia parlar clar. Potser no sigui suficient, però li haurà permès guanyar temps i despertar complicitats inesperades.

Caldria recórrer a les hemeroteques per a trobar un discurs més cru per part d'un president català a Madrid. És possible que aquesta frustració tingui el seu orígen en la fe que Montilla té en Espanya, una fe que no compartim tots els catalans i que el president potser comenci a qüestionar-se després d'un any exercint el seu càrrec.

Em trobo entre aquells que creuen que José Montilla respon més al perfil d'un delegat del govern que al d'un president de la Generalitat. Però ahir, el president dels silencis va traslladar clarament a Madrid el sentir dels catalans i va enfortir la seva legitimitat. Ahir la política li va marcar un gol a la burocràcia.

Imatge: elperiodico.cat

Zapatero i l'efecte nul de l'abstenció

Darrerament s'està parlant molt de l'impacte que una elevada abstenció a Catalunya podria tenir a les properes eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008. Sobretot perquè Catalunya ha estat sempre un feu electoral del PSOE, i amb tot el que està caient darrerament alguns apunten a un possible càstig electoral dels catalans a Zapatero.

L'enquesta publicada avui a La Vanguardia desvetlla un escenari contradictori, però altament probable. D'una banda, una clara pèrdua de confiança dels catalans en el govern espanyol i en la figura del seu president, José Luis Rodríguez Zapatero. Però de l'altra, un augment en el nombre de diputats socialistes a Catalunya, que guanyarien posicions en detriment d'ERC.

El PSC-PSOE probablement guanyi representants al Congrés dels Diputats, però perdrà milers de vots que, mancats d'alternativa, engreixaran la taxa d'abstenció. Tal és la gravetat de la crisi de la classe política que ens assola. Tots els partits catalans, tots sense excepció, perdran desenes de milers de vots obtinguts el 2004.

El març de 2008, només una opció no perdrà suport electoral: l'abstenció.

José Montilla, President de Catalunya, afirmà el passat 29 de maig que molts catalans no votaven perquè es conformaven amb la situació política existent. No puc estar-hi més en desacord.

Imatge: abc.es

Hem tocat fons?

Catalunya, la CCAA més abstencionista a les Municipals'07. Hereu i Montilla, l'Alcalde i el President amb menor suport popular de l'història recent de la democràcia catalana.

Jordi Hereu serà l'Alcalde de Barcelona amb menor suport popular en l'història recent de la democràcia. Principalment, perquè aquestes han estat les eleccions barcelonines amb el menor índex de participació (49,6%). Molt per sota del 59% de 2003, i també inferiors al promig de participació del període 1979-2003 (60,5%).
A causa de l'abstenció, els partits polítics representats al Consell Municipal barceloní han perdut 150.000 vots respecte l'any 2003. És a dir, un de cada tres sufragis:

· El PSC ha perdut un 28% dels vots obtinguts el 2003 i ha passat de 15 a 14 regidors.
· CiU n'ha perdut un 5% i ha passat de 9 a 12 regidors.
· El PP n'ha perdut un 22% i ha mantingut els seus 7 regidors.
· ICV n'ha perdut un 38% i ha passat de 5 a 4 regidors.
· ERC n'ha perdut un 45% i ha passat de 5 a 4 regidors.

Això vol dir que només un 15,4% dels electors censats a Barcelona han escollit a Jordi Hereu. Una xifra que contrasta amb l'elevada adhesió obtinguda per Pasqual Maragall (1982-1997), i que probablement respon al desgast sofert pel PSC durant el mandat de Joan Clos (1997-2006):

1979: Narcís Serra, votat pel 18,4% del cens. Abstenció del 45,7%.
1983: Pasqual Maragall, votat pel 30,3% del cens. Abstenció del 32,6%.
1987: Pasqual Maragall, votat pel 29,7% del cens. Abstenció del 31,3%.
1991: Pasqual Maragall, votat pel 23,8% del cens. Abstenció del 44,2%.
1995: Pasqual Maragall, votat pel 25,3% del cens. Abstenció del 33,8%.
1999: Joan Clos, votat pel 23,1% del cens. Abstenció del 48,5%.
2003: Joan Clos, votat pel 19,7% del cens. Abstenció del 40,9%.
2007: Jordi Hereu, votat pel 15,4% del cens. Abstenció del 50,4%.

La democràcia a Catalunya viu un moment crític. Fa set mesos, en unes eleccions catalanes marcades també per una elevada abstenció, José Montilla arribava a la presidència de la Generalitat amb un suport popular insòlitament discret (15% del cens). En aquella ocasió, com ahir, els cinc grans partits catalans (CiU, PSC, ERC, PP i ICV) van perdre vots en comparació a 2003.
Tampoc cal perdre de vista que el juny de 2006, més del 50% dels catalans ignoraven la crida a refrendar el nou Estatut d'Autonomia.
Fa mal observar els nivells de participació a les municipals i a les autonòmiques madrilenyes, on l'abstenció s'ha situtat al voltant del 33%. La ciutat de Madrid té un Alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, que compta amb el vot del 38,2% del cens, i la Comunidad de Madrid té una Presidenta, Esperanza Aguirre, recolzada pel 32,5% del electors censats.
Ahir alguns analistes catalans, com Lluís Foix, li restaven transcendència a la tendència abstencionista dels electors catalans. "Vindran temps millors", venien a dir. Però a mi em sembla que tot plegat són senyals inequívoques de profunda desafecció popular envers el funcionament i els objectius dels partits polítics.
Per què no ens ho prenem com un repte els catalans? Ara que hem tocat fons, ara que tenim un Alcalde de Barcelona i un President de la Generalitat recolzats per només un 15% dels electors, ara que Catalunya és la comunitat autònoma espanyola amb major índex d'abstenció, potser hagi arribat l'hora de fer alguna cosa més que pensar que arribaran temps millors.
Ahir Pasqual Maragall es mostrava contrari a les llistes tancades, i partidari d'obrir la democràcia a la societat i de reformar el funcionament dels partits. El moment polític de Maragall ja és història, però em quedo amb la seva reflexió. Potser aquest sigui el punt de partida.

P.D. En referència a les meves prediccions de la setmana passada, només he identificat dos errors. D'una banda, em vaig quedar curt amb l'abstenció (preveia un 45-50%) i de l'altra, vaig afirmar que Xavier Trias no superaria els 11 regidors (finalment CiU n'ha obtingut 12).

Imatge: elperidico.com

Lleialtat sui generis

ERC havia sorprès a propis i extranys per la seva docilitat i disciplina en els primers cent dies del Tripartit 2.0. Però en complir-se exactament quatre mesos de la investidura de José Montilla (PSC), i justificant-se en les grans dificultats que està trobant el nou Estatut per a desplegar-se, els republicans han proclamat que "la via autonomista està esgotada" i s'han mostrat oberts inclús a fer President a Artur Mas (CiU), amb la condició de que aquest estigui disposat a convocar un referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya aquesta mateixa legislatura. És a dir, abans de la tardor de 2010.

Però ha estat una tormenta en un got d'aigua, perquè ERC ha manifestat immediatament la seva lleialtat al President Montilla i als seus dos socis de Govern (PSC i ICV). I tot això sense donar-los temps suficient als convergents per a analitzar una oferta que, d'altra banda, aquests últims han rebut amb desconfiança titllant-la de "poc seriosa". Total, que la proposta republicana de front nacional i convocatòria de referèndum en un estirabot més. I ja van...
El fet de que aquesta polèmica hagi arribat al Parlament ha contribuit ha solemnitzar el despropòsit, i a evidenciar el procés de degradació de la política catalana en el seu conjunt.

I no puc deixar de recordar, aprofitant la creixent movilització de la societat civil en favor de l'autonomia de l'Aeroport del Prat, que l'Estatut vigent es va aprovar fa només nou mesos, i que en ell no hi figurava aquesta qüestió estratègicament cabdal per al desenvolupament futur de Catalunya.

Per contra, sí que figura a l'Estatut el traspàs a Catalunya de la gestió dels trens de Rodalies (titularitat avui de Renfe). Un tema pendent i en boca de tots, pel seu calamitós funcionament. Una completa i eficient xarxa de ferrocarril a la regió metropolitana de Barcelona facilitaria la mobilitat i reduiria l'ús de vehicles privats (i les conseqüents emissions de CO2 a l'atmòsfera).

Si algú segueix creient que la política no ens afecta, que s'ho faci mirar. La nostra exigència ha de ser màxima, i la missió de les administracions públiques és molt clara: que gestionin bé els recursos que els cedeix la societat, i que ens proveeixin serveis de qualitat que ens facin la vida més fàcil.

Imatge: diariovasco.com

Sobre el silenci

Crec que el silenci és una senyal de civilització. M'agrada la gent que sap viure en silenci, sense fer massa soroll. En un recent article, el periodista Lluís Foix deia que una persona capaç de seure en una cadira en silenci, i sense mostrar-se incòmoda per aquest motiu, era una persona ben educada. Hi estic força d'acord.
Se'm fa difícil creure en la possibilitat de meditar, de rumiar, sense recórrer regularment a moments de recolliment. Sense convertir-ho en un exercici.
Vivim en un món regit per la contaminació acústica, el soroll mediàtic, les presses, la bronca. La guerra al silenci està declarada fa temps, i em temo que la sort està decidida a favor del xivarri. Per posar un exemple, es diu que allò que no surt a la TV no passa, no existeix. I ja se sap que el silenci no té una alta cotització informativa, com és normal, i que optar pel silenci és abocar-se a la inexistència (no puc evitar pensar en els tres últims llibres d' Enrique Vila-Matas).
L'escriptor Montaigne és un dels paradigmes del silenci, per bé que la seva reclusió en un castell per espai d'una dècada té trampa. Va dedicar aquest temps a escriure els seus famosos Essais, probablement la primera pedra de la il·lustració, gairebé dos segles abans que Voltaire i Rousseau esdevinguéssin les celebritats del lliurepensament. Montaigne va escriure que "el silenci procura òptims serveis als grans", que pot ser una manera alternativa de dir que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Un gran necessita que la discreció l'acompanyi per a seguir-ho essent, lliure de les cadenes dels excessos verbals.
La interpretació política que se'n desprèn col·locaria l'actual President de la Generalitat en una posició paradigmàtica. No se m'acut cap autoritat política més taciturna que José Montilla. Veurem quins són els "òptims serveis" que aquest silenci li proporciona al President, i quins són els guanys que aquesta discreció ens reporta als catalans.
Em sembla incalculable el valor del silenci en els temps que corren. Sobretot quan, com en el cas de Montaigne, es tracta d'un silenci fèrtil. Quan darrera la bastida i les lones s'oculta la construcció secreta d'un edifici fastuós, és aleshores quan la discreció es justifica i cobra la categoria de virtut.
Altrament, el silenci pot ser la simple expressió de la manca d'esperit. La forma més fàcil d'ocultar el buit.

Imatge: socialistes.org

Expectant

Al llarg d'aquesta darrera setmana he experimentat un descens significatiu de creativitat. He volgut escriure alguna cosa sobre l'imminent investidura del nou president de Catalunya, però no se'm ha acudit cap idea interessant que compartir al blog. Tampoc no sabia quin to utilitzar.
Però ara ja sé què tinc. Crec que no és greu. M'imagino que també us passa a molts de vosaltres: estic a l'expectativa de les primeres passes del govern d'entesa.
No m'atreveixo a afirmar que confio en el nou govern i en el nou president. Encara no en tinc prous motius. Tampoc no puc vaticinar un fracàs rotund i relativament pròxim en el temps. De moment, només m'atreveixo a pronosticar que José Montilla serà millor president que candidat. No és molt, però ja és alguna cosa positiva.
He cregut necessari defensar la legitimitat d'aquesta reedició de l'acord de govern entre PSC, ERC i IC-V, perquè ha estat absolutament legal i tots els votants d'aquestes formacions sabien que aquesta era una combinació possible i -després de seguir mínimament la campanya electoral- molt probable.
Però també he advertit que les urnes han emès un càstig sever a les dues principals potes del tripartit, que han perdut un de cada quatre vots rebuts el 2003. Serà la primera vegada, des de la restauració de la Generalitat, que un candidat accedeix a la presidència sense haver encapçalat la llista més votada (que ha estat CiU). Això no l'inhabilita, contràriament al què alguns puguin pensar, però l'èxit del president Montilla passarà perquè tingui molt present l'escàs recolzament que ha rebut en aquestes eleccions. De moment, sembla ser-ne prou conscient.
No hi ha xecs en blanc per Montilla, Carod i Saura. Tampoc per l'oposició, que també ha perdut la confiança de desenes de milers de votants (amb l'excepció de Ciutadans).
La pressió serà màxima des del minut zero. Aquesta ha estat la voluntat dels electors.
La confiança perduda només podrà recuperar-se des de la màxima exigència. Des de dins i des de fora.

Imatge: elmundo.es

Carod opta per Montilla, que serà president

Carod va anunciar ahir a la nit que PSC, ERC i IC-V reeditaran el tripartit, i que només quedaven alguns serrells per a donar-ne tots els detalls a la ciutadania. El número 1 d'ERC acabava així amb les incerteses que havia aixecat la seva trobada de dissabte amb Artur Mas, quan el líder de CiU li va posar sobre la taula una espectacular oferta per a formar un govern nacionalista.
Ara ja és pot dir, si no hi ha un cataclisme polític que ho impedeixi, que José Montilla serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya, i que el controvertit tripartit tindrà una segona oportunitat.
Els tres socis de govern estan disposats a donar-li a la legislatura 2006-2010 un accent molt social i menys identitari, i s'han conjurat per a actuar amb la màxima cohesió per a garantir l'estabilitat de l'executiu.
No és difícil imaginar-se la preocupació amb la que el PSOE seguirà les primeres passes d'aquest tripartit 2.0. Tampoc ho és visualitzar a alguns líders del PP celebrant la notícia, i calculant els vots que els donarà arreu de l'Estat la presència de Carod en un govern socialista. Com també és previsible l'extrema frustració que crearà en Artur Mas i les files de CiU aquesta derrota, i la vendetta que aquesta formació començarà a cuinar contra els socialistes, amb el punt de mira posat en les properes Eleccions Generals.
No serà un govern fàcil de gestionar. Els reptes als que s'enfronta Catalunya avui són majúsculs, l'estat d'ànim per a fer-hi front no és precisament òptim, i la pressió externa perquè l'empresa fracassi serà molt gran. Per això, si PSC, ERC i IC-V se'n surten, serà perquè ho hauran fet molt bé. Espero de tot cor que així sigui.

Imatges: elperiodico.com, diarioadn.com

Si els líders polítics fossin futbolistes

Si els líders polítics fossin futbolistes...

Artur Mas seria un mitja punta amb regat i gol, amb tendència a l'individualisme. No s'amagaria en els partits importants, però contra els rivals més dèbils tindria actuacions més discretes. Seria un jugador que no deixaria indiferent, circumstància que li faria tenir grans partidaris i grans detractors. Ocasionalment, lamentaria davant la premsa el fet de sentir-se poc valorat per l'afició i la directiva, i exigira cada mes de juny una millora de contracte. Prometria fidelitat al club, però exhibiria ufanós els cants de sirena dels equips rivals. Algunes adolescents penjarien el seu pòster a l'habitació, però en complir 16 anys deixarien d'interesar-s'hi. Desitjaria ser el líder de l'equip, avalat per l'entrenador, però més de la meitat dels seus companys hi estarien en contra.

José Montilla seria un migcampista de contenció, de tècnica discreta però amb esperit de sacrifici. Ningú no en recordaria cap actuació memorable, però portaria una pila de temporades a l'equip titular. Seria un d'aquells jugadors dels qui els entrenadors n'elogien les virtuts tàctiques i l'equilibri. La directiva el posaria sovint com a exemple pel seu escàs esperit reivindicatiu i la seva fidelitat al club. Rebria poques ofertes d'altres equips, però el seu club no es plantejaria rescindir-li el contracte. La premsa esportiva el consideraria un jugador aburrit i previsible en les seves declaracions. Quan esdevingués el jugador més veterà, l'entrenador el proposaria com a capità. Els seus companys no hi posarien impediments, però la majoria qüestionaria en privat la seva condició de titular indiscutible.

Imatge: clicr.com

Lectures del debat

El divendres passat va a celebrar-se a TV3 l'únic debat entre els candidats a les eleccions catalanes de l'1 de novembre.
Va ser un debat desencisador. La demostració de que no podem deixar el futur de Catalunya només en mans dels partits polítics, i la confirmació de que els seus dirigents s'han instal·lat a una distància sideral de la ciutadania.
Podem fer els matisos que vulguem, però la realitat és que el 128è president de la Generalitat és dirà o bé Artur Mas o bé José Montilla. I cap dels dos va emetre senyals tranquilitzadores.
Artur Mas perquè, malgrat la seva manifesta superioritat sobre Montilla, transmet una imatge de suficiència que no es correspon amb l'escenari al qual s'haurà d'enfrontar CiU el 2 de novembre. Els estrategues convergents, esperonats per les enquestes més optimistes, han convertit a Mas en el gran agitador de la campanya i s'han marcat com a objectiu que CiU pugui governar en solitari. Tanmateix, és molt probable que Mas hagi d'entendre's amb algú per arribar a president. Per això sorprèn la seva decisió de destruir els ponts de diàleg amb ERC, que seria l'aliat més natural que podria trobar CiU per a recuperar el govern de la Generalitat.
Durant el debat del divendres, Artur Mas va ser el blanc de tota la resta de partits. Són les conseqüències d'haver disparat amb bala contra el tripartit (DVD), i d'haver signat davant notari que no es pactarà amb el PP.
El segon personatge amb més possibilitats de ser investit president, José Montilla, no va trencar la imatge de discret actor secundari que ha transmès fins el moment. Quan esculls el lema "Fets, no paraules" t'enfrontes a la gran contradicció d'haver d'explicar amb paraules aquests fets. I quan les paraules fallen, i els fets no són prou visibles, la incertesa sobre els resultats d'aquesta estratègia silenciosa són absoluts.
L'aritmètica parlamentària i els excessos de confiança d'Artur Mas poden convertir a José Montilla en el pròxim president de la Generalitat. Ni tant sols necessita obtenir una grans resultats per aconseguir-ho. Tot dependrà d'ERC.
I precisament els republicans, amb un relaxat Josep-Lluís Carod-Rovira, van ser els que van treure més profit del debat. Exquisit en les formes, clarivident en les idees i humil, Carod va comportar-se com un autèntic home d'Estat. Llàstima que la majoria d'electors tinguin memòria, i encara no hagin oblidat els monumentals errors protagonitzats precisament per Carod i companyia. Si no fos així, ERC tornaria a trencar el seu sostre aquestes eleccions.
Però no els caldrà. Mal que els pesi a molts, els republicans tornaran a tenir la clau del Palau de la Generalitat.
Finalment, dos comentaris breus sobre IC-V i PP.
Joan Saura segueix essent l'aplicat portaveu del tripartit. Mentre Montilla va trencar amb l'herència del govern Maragall el mateix dia en el que el PSC va exclamar "Ara és l'hora dels catalans", i Carod-Rovira i Joan Puigcercós segueixen jugant en públic amb la idea de l'equidistància d'ERC respecte socialistes i convergents, IC-V defensa el tripartit perquè no té una altra combinació que li permeti mantenir-se al govern. Per què s'han tancat tan aviat la porta d'arribar a un acord de govern amb CiU? Sorprèn que no hagin pensat en aquesta possibilitat que tants bons resultats ha donat a Euskadi.
I finalment, Josep Piqué. Probablement sigui un dels candidats més ben preparats i a sobre ha assumit la delicada tasca de moderar el PP a Catalunya. Però porta com a mínim sis anys fent-se la mateixa pregunta en la intimitat: Què faig un home com jo en un partit com aquest?

Imatge: kaosenlared.net

S'obren les hostilitats

El DVD de CiU i l'entrevista de Sala-i-Martin a Montilla.

La campanya de les eleccions catalanes va obrir-se ahir, però només de manera oficial. Perquè els partits polítics i els seus líders ja porten mesos fent campanya.
El que sí que he observat en els darrers dos dies és un canvi de ritme, sobretot per part de CiU. Els nacionalistes han decidit jugar-se-la, i han passat a l'atac. Ho han fet, sobretot, amb el polèmic DVD que van distribuir ahir a través dels principals diaris que es venen a Catalunya.
He vist el vídeo, i no m'ha semblat tan escandalós com PSC, ERC i IC-V han declarat. "Confidencial CAT" és un documental massa llarg (55') que critica la gestió del govern tripartit i dels seus principals protagonistes (Maragall, Carod i Montilla, segons els convergents). Però no crec que sigui un bunyol audiovisual, i la seva qualitat és netament superior a la dels famosos vídeos de la Fundación FAES.
El que dubto és que aquest DVD ajudi a CiU a guanyar més vots. Artur Mas sap que guanyarà les eleccions, però també és conscient de que això no li garanteix l'accés al poder. A partir d'aquesta reflexió, els seus estrategues electorals han decidit passar a l'atac. Volen arribar als 60 escons, però aquesta CiU té un sostre electoral que ho farà molt difícil. Poden obtenir uns resultats excel·lents i superar els 55 escons (ara en tenen 46), però tot i axí necessitaran negociar amb ERC per a formar govern.
La segona controvèrsia s'ha produit avui, amb la publicació a La Vanguardia d'una entrevista de l'economista Xavier Sala-i-Martin (que mai no ha amagat les seves simpaties per Artur Mas) al candidat socialista José Montilla. L'experiment va acabar com el Rosari de l'Aurora. Em pregunto com el propi Montilla va poder avenir-se a acceptar l'entrevista si, com queda ben clar després de llegir-la, no tenia la capacitat de jugar amb l'entrevistador. Ningú no va avisar-lo? Les preguntes són totalment previsibles, i Montilla cau en tots els paranys que li prepara Sala-i-Martin.
Per qui vulgui consultar-la, el polèmic economista ofereix la versió completa de l'entrevista a la seva web.

Imatge: ciu.cat

L'afer del debat

Alguns em diran que torno a concentrar-me en l'anècdota, però no puc resistir-me a donar la meva opinió sobre la qüestió. Em refereixo a la polèmica sobre el futur debat (o debats) entre Artur Mas i José Montilla.
Segons les informacions fetes públiques als mitjans de comunicació, a falta de poc més de tres setmanes per les eleccions, CiU i PSC segueixen sense tancar cap acord sobre la celebració d'un o més debats televisius entre els dos màxims (únics) candidats a presidir la Generalitat.
El motiu és que el PSC ha proposat la celebració d'un debat Montilla-Mas en castellà i que seria retransmès per tota Espanya. CiU ha rebutjat aquesta proposta, crec que amb molt bon criteri. Perquè els votants d'aquestes eleccions no estan a Cáceres, Bilbao, València, Málaga o Madrid. El vencedor d'aquestes eleccions serà el president dels catalans, i és a ells als qui cal convèncer. Amb o sense el beneplàcit de la resta d'espanyols.
Una altra cosa seria que algú hagués tingut la vista -ja fa molts anys- de promoure la recepció de tots els canals autonòmics a la totalitat del territori espanyol. En aquest cas, tot aquell que hi estigués veritablement interessat podria presenciar el debat (amb o sense subtítols, que aquests detalls tècnics s'arreglen en un moment).
L'error estratègic del PSC em sembla garrafal. I des del meu punt de vista està donant ales a CiU, que es frega les mans observant la inseguretat del seu màxim rival a les urnes.
Entre tant, la resposta d'Artur Mas ha estat tan enginyosa com demagògica: fer un debat televisiu a Catalunya on cada candidat parli en la llengüa que vulgui.

P.D. Dit això, està demostrat que els debats televisius no són tan importants. Primer, perquè no els veu tanta gent. Després, perquè en la majoria dels casos el vot ja està decidit. Un dels exemples més clars i més recents d'això van ser els debats televisius entre George Bush i John Kerry, crec que fa dos anys. Poques vegades he presenciat una pallissa dialèctica tan contundent com la que Kerry li va donar a Bush en el darrer debat. Ningú no va negar-ho: el demòcrata va guanyar de carrer. Però no va servir de res: Bush va ser reelegit a les urnes.

Imatge: davelog.com

M o M?

La matinada del dijous 2 de novembre, quan el 99,9% dels vots ja estiguin escrutats, sabrem amb gairebé total seguretat qui serà el nou president de la Generalitat de Catalunya.
A la pràctica, només hi ha dos candidats que puguin acabar ocupant aquest càrrec: el convergent Artur Mas i el socialista José Montilla.
Cap dels dos l'ha ocupat amb anterioritat. Tots dos tenen la mateixa edat (50 i 51 anys), estan casats i tenen una pila de fills (3 i 5). Però més enllà d'això, no s'assemblen en res.
Artur Mas, d'orígen burgès, és l'encarnació del polític MBA, amb experiència professional a l'empresa privada, coneixement de llengües estrangeres, i una imatge d'home emprenedor i segur d'ell mateix.
José Montilla, immigrant cordovès d'orígens humils, ofereix una imatge molt diferent. Tota la seva trajectòria professional ha estat vinculada a la política. Però és, igual que Mas, un triomfador. Qui li hauria dit a Montilla fa 35 anys, quan va arribar a Sant Just Desvern, que acabaria essent alcalde de Cornellà, ministre del govern espanyol i, potser, president de Catalunya?
L'empenta és en tots dos casos, un factor essencial per a comprendre ambdues trajectòries. En el cas de Mas, però, és una empenta molt més manifesta, fonamentada en la confiança que deu donar sentir-te un escollit des de la més tendra infància.
Per contra, costa visualitzar l'empenta de Montilla. La té, és innegable, però costa de veure. El candidat socialista ha fet una carrera de fons, guiat sobretot per la seva intuició, sentit comú i prudència. "Fets, no paraules", el seu lema de campanya, possiblement contingui moltes de les virtuts i també dels defectes de Montilla.
Amb independència dels seus orígens i la seva formació, el mèrit dels dos és haver sabut aprofitar les seves oportunitats i rellevar els dos grans pesos pesants de la política catalana dels darrers 25 anys: Jordi Pujol i Pasqual Maragall.
L'avantatge de Mas, en aquest sentit, és que l'ombra de Pujol ja no és gens allargada. En el cas de Montilla, les conseqüències que el post-maragallisme tindrà pel PSC encara són una incògnita.
L'avantatge de Montilla és, crec jo, no ser el favorit a les enquestes, i tenir una personalitat neutral. No aixeca passions, però tampoc és un personatge que desperti grans animadversions.
Mas i Montilla tenen el repte de donar un nou salt en les seves respectives biografies polítiques. Espero que també se sentin responsables de corregir la trajectòria erràtica que viu avui Catalunya. I sobretot espero que se'n surtin, sigui qui sigui el guanyador.
Segueixo pensant que guanyarà Mas, amb el recolzament d'ERC. Insisteixo en una cosa: no és un desig, sinó una predicció poc apassionada. Perquè aquestes eleccions tornen a posar-me davant la temptació d'abstenir-me, com ja vaig fer al referèndum de l'Estatut. I em sap greu.

Imatges: ciu.cat, socialistes.org

El descrèdit de la política

Ahir vam saber que Joan Clos abandona l'Ajuntament de Barcelona, després de nou anys d'alcalde, per a convertir-se en el nou ministre d'indústria, comerç i turisme del govern espanyol. És el relleu de José Montilla, que serà el candidat socialista a la Generalitat a les eleccions d'aquesta tardor.
Aquest moviment de peçes -que inclou també la jubilació política de Pasqual Maragall i la col·locació de Jordi Hereu al capdavant del consistori barceloní-, posa de relleu (més que mai) la distància sideral que separa els partits polítics de la ciutadania que afirmen representar.
Els partits han convertit la política en un joc endogàmic. En un modus vivendi. Potser sempre hagi estat així. No ho sé.
Encara que les causes del problema venen de lluny, aquests darrers anys, mesos i dies passaran a la (meva) història de Catalunya com a paradigma del fracàs de la política de partits.
Un partit polític funciona quan esdevé una fàbrica de talent. Però avui, a Catalunya, això no passa. El talent pot trobar-se en altres llocs, però no als partits. Hi ha casos inesperats, com el de Zapatero a Espanya. Però són pocs.
Alguns diran que no n'hi ha per tant, que em sulfuro sense motius i que poso el llistó massa alt. Potser tinguin raó.
Altres pensen que després de tot els polítics no tenen tant de poder i que el país seguirà funcionant amb independència de les decisions que prenguin. Però jo no hi estic d'acord. El poder dels líders polítics i de les administracions a les que accedeixen té un poder estratègic molt significatiu, i pot contribuir a l'èxit o al fracàs d'un territori de manera decisiva.
La tardor de 2003, alguns contemplàvem amb una esperança potser massa innocent la constitució d'un nou govern a Catalunya. Després de 23 anys de pujolisme, havia arribat l'hora de l'alternativa. PSC, ERC i ICV van posar-se d'acord per a governar plegats.
No crec que valgui la pena dedicar massa temps a jutjar la tasca de govern del tripartit. Un govern que no compleix el seu mandat, que expirava la tardor de 2007, és un govern que ha fracassat. Des del meu punt de vista, el govern de Maragall va cometre un error cabdal: acometre la reforma de l'Estatut sense haver consolidat abans el seu govern i sense haver reformat l'administració autonòmica.
El govern de Maragall ha mort sense que hagim tingut temps de conèixer quina era la seva idea de Catalunya. I de ben segur que en aquest efímer viatge s'hi han perdut, a més de moltes il·lusions, excel·lents idees que segurament mai no veuran la llum.
També s'ha deixat passar una bona ocasió de deslligar més l'administració pública dels partits polítics. Que és una manera de dir que seguim tenint una administració excessivament partisana que no està sempre a l'alçada de la ciutadania a la que serveix. Calen més funcionaris professionals i menys polítics professionals.
Penso que la principal prioritat de Catalunya (encara no resolta) era millorar el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya i elevar la inversió en infrastructures (no només durant set anys, sinó de manera sostinguda).
El procés de redacció i aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya ha estat una calamitat que s'ha vist cristal·litzada amb un fracàs de participació en el referèndum que molts oblidaran, però jo no. Només un 48% dels electors catalans va acudir a les urnes. I gairebé tots els partits van mostrar-se satisfets!
Clos i Montilla. Montilla i Clos. Aquests són, segons el PSC, els dos principals actius polítics de Catalunya. Les urnes dictaran la sort de Montilla l'1 de novembre. La sort de Clos, en canvi, ja l'han dictada Zapatero i el propi Montilla (que l'ha proposat). Serà ministre, probablemente fins a les eleccions de 2008. Després, potser ja no.

Imatge: elperiodico.com

Quins requisits mínims cal exigir-li a un president?

Abans fins i tot de fer-se oficial la candidatura de José Montilla a encapçalar la llista del PSC a les eleccions autonòmiques de la propera tardor, va posar-se en marxa una demagògica campanya en defensa de l'aspirant socialista a presidir la Generalitat de Catalunya.
De manera sovint interessada, algunes opinions dónen a entendre que el candidat Montilla és qüestionat per la seva condició d'immigrant andalús. Episodis tan lamentables com el del ministre d'administracions públiques Jordi Sevilla, que va ser enxampat comentant que Catalunya encara no estava preparada per a tenir un president xarnego, han contribuit a crear una polèmica amb ben pocs fonaments.
Si bé és cert que durant tres dècades el PSC ha estat un partit liderat per la burgesia catalana (Raventós, Obiols, Maragall), estava clar que -un dia o un altre- algún dels nombrosos líders del cinturó roig de Barcelona agafaria el testimoni d'aquesta èlit catalanista.
La societat catalana està més que preparada per a tenir un president de la Generalitat amb cognom Rodríguez o García. Faltaria més!
El problema és un altre, i no té res a veure amb l'orígen de les persones. El debat que planteja la candidatura de Montilla està relacionat amb el nivell mínim de qualificació que cal exigir a un càrrec de tanta responsabilitat i representativitat com el de President de la Generalitat de Catalunya.
De la mateixa manera que a les ofertes laborals per a executius i alts funcionaris s'exigeixen estudis superiors, màsters, coneixements de llengües pròpies i estrangeres, i una dil·latada experiència professional, a un aspirant a president, ministre, conseller, alcalde o regidor, se li haurien de demanar aquests mateixos requisits.
El que hem de preguntar-nos els catalans és com pot ser que la formació mitjana dels polítics que ens representen vagi baixant quan -paradoxalment- vivim en una societat cada vegada més qualificada i internacionalitzada.
Baixar el llistó i l'exigència amb aquells que han de gestionar els pressupostos públics és un acte d'irresponsabilitat. Els partits catalans són, en aquest sentit, una mala empresa de selecció de personal.

Imatge: diariomontanes.es

Montilla

El canvi de poders al PSC, l'Estatut i el 'cas Iberia'

La Vanguardia publica avui que José Montilla ja ha comunicat al seu entorn que li agradaria presidir la Generalitat de Catalunya.
Tampoc no hauria de sorprendre ningú. Després de Pasqual Maragall, Montilla és la màxima figura política del PSC: Primer Secretari del partit i Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme del govern espanyol.
Montilla, catorze anys més jove que Maragall, sembla comptar amb les simpaties i la confiança del nucli dur (aparato) del PSC i del PSOE.
La jubilació de Maragall aquesta tardor, en cas de produir-se, tampoc no podrà considerar-se humil·liant. El currículum de l'ex alcalde de Barcelona estarà sempre adornat per les Olimpíades de 1992 i l'Estatut de 2006.
Posar a Montilla en el lloc de Maragall pot donar satisfacció a la majoria de militants del PSC. La incògnita és una altra: com reaccionaran els electors davant aquest canvi de poders socialista?
Seguiran els votants catalanistes votant a un PSC pilotat per Montilla? Guanyarà nous votants espanyolistes el PSC amb Montilla? Quines són les dimensions reals del Maragallisme?
No hi ha dubte: l'experiment serà interessant, i ens ajudarà a entendre més la Catalunya de 2006. També veurem fins a quin punt el nou Estatut haurà ajudat a desactivar els anhels sobiranistes de Catalunya (jo crec que poc).
Em sembla que Montilla i Maragall defensen sovint interessos oposats. A Maragall se li ha vist molt el llautó catalanista en el procés de l'Estatut. Montilla ha intentat fer de pont entre Madrid i Barcelona, però ningú no se'l creuria si digués que esperava més d'aquest nou Estatut.
Els interessos de Montilla, però, van manifestar-se ahir, en ocasió de l'esperpèntica roda de premsa d'Iberia a la seu del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme.
Bàsicament, Iberia va confirmar els seus plans d'abandonar El Prat i deixar-hi una companyia de baix cost. Però la cosa encara va ser pitjor, perquè també va anunciar-se que AENA li concedia a Iberia un angar descomunal a El Prat. Serà el premi per marxar de Barcelona?
La reacció de Montilla davant l'anunci va ser sorprenent. El ministre va aplaudir el canvi d'estratègia d'Iberia i la seva decisió de seguir apostant per l'aeroport de Barcelona.

Imatge: el-mundo.net