Quins requisits mínims cal exigir-li a un president?
Abans fins i tot de fer-se oficial la candidatura de José Montilla a encapçalar la llista del PSC a les eleccions autonòmiques de la propera tardor, va posar-se en marxa una demagògica campanya en defensa de l'aspirant socialista a presidir la Generalitat de Catalunya.De manera sovint interessada, algunes opinions dónen a entendre que el candidat Montilla és qüestionat per la seva condició d'immigrant andalús. Episodis tan lamentables com el del ministre d'administracions públiques Jordi Sevilla, que va ser enxampat comentant que Catalunya encara no estava preparada per a tenir un president xarnego, han contribuit a crear una polèmica amb ben pocs fonaments.
Si bé és cert que durant tres dècades el PSC ha estat un partit liderat per la burgesia catalana (Raventós, Obiols, Maragall), estava clar que -un dia o un altre- algún dels nombrosos líders del cinturó roig de Barcelona agafaria el testimoni d'aquesta èlit catalanista.
La societat catalana està més que preparada per a tenir un president de la Generalitat amb cognom Rodríguez o García. Faltaria més!
El problema és un altre, i no té res a veure amb l'orígen de les persones. El debat que planteja la candidatura de Montilla està relacionat amb el nivell mínim de qualificació que cal exigir a un càrrec de tanta responsabilitat i representativitat com el de President de la Generalitat de Catalunya.
De la mateixa manera que a les ofertes laborals per a executius i alts funcionaris s'exigeixen estudis superiors, màsters, coneixements de llengües pròpies i estrangeres, i una dil·latada experiència professional, a un aspirant a president, ministre, conseller, alcalde o regidor, se li haurien de demanar aquests mateixos requisits.
El que hem de preguntar-nos els catalans és com pot ser que la formació mitjana dels polítics que ens representen vagi baixant quan -paradoxalment- vivim en una societat cada vegada més qualificada i internacionalitzada.
Baixar el llistó i l'exigència amb aquells que han de gestionar els pressupostos públics és un acte d'irresponsabilitat. Els partits catalans són, en aquest sentit, una mala empresa de selecció de personal.
Imatge: diariomontanes.es
Etiquetes de comentaris: Catalunya, crisi dels partits, eleccions, Montilla, PSC
posted by Eduard Conti @ 08:00
7 comments
7 Comments:
Bon dia...
Jo no dubto gens ni mica que la teva opinió sobre el possible candidat Montilla estigui centrada en la seva vàlua o talla a nivell estrictament polític. Però permet que no pugui acceptar una frase tan categòrica com "La societat catalana està més que preparada per a tenir un president de la Generalitat amb cognom Rodríguez o García. Faltaria més!". Jo no n'estic tan segur. Perquè per acceptar aquesta hipòtesi a Catalunya s'hauria d'haver produït un debat que encara no s'ha produït (o almenys jo no l'he vist, desde la meva humil possició). No sé si de manera interessada, com tú dius, "alguns" dónen a entendre que el candidat Montilla és qüestionat per la seva condició d'immigrant andalús, però en aquest tema no està tot tancat, entés, admès i parlat, ni molt menys...El senyor Sevilla va ser enxampat (per pardillo) comentant el que molta gent (alguna qualificada) pensa. Jo ni entro ni surto. Ja no entenc res del què avui és Catalunya! Estic confòs i cabrejat. Però tampoc comparteixo aquesta voluntat de transmetre que aquí tot s'accepta i que no es mira el DNI de les persones. Per això mateix, valoro molt possitivament l'opció Montilla, ni que sigui com un atreviment, com una porta oberta a moltes bajanades que, com bé dius, començaran a dir-se (d'una i altra banda....ja veuràs.....com el seu accent). Potser no sap anglès (li ho recrimino), potser no té un títol universitari (no és el millor CV), però també potser entra en un perfil de gent que hi ha a Catalunya que no van tenir l'oportunitat de fer carrera, i s'ho van haver d'anar currant poc a poc (i no vull ser demagògic). L'opció és valenta, molt. Canvia el panorama de forma substancial.
Estic d'acord en que la opció Montilla és valenta. Fins i tot arriscada. Però no il·lusionant.
El problema que li vaig a aquest experiment és que, en el cas hipotètic de que no surti bé, mai no sabrem les veritables causes del fracàs del candidat Montilla.
Jo segueixo pensant que tots plegats ens hauriem estalviat aquesta barra lliure d'interpretacions si el PSC hagués presentat un Montilla de perfil més alt (bona formació, bona capacitat de comunicació, majors dots de liderat).
Per això insisteixo en que el problema no crec que sigui l'orígen andalús del personatge, sino la seva major o menor aptitud per a ocupar un càrrec tan important com el de President de la Generalitat de Catalunya.
No ho sé. Potser téns raó. És una sensació difícilment explicable sense caure en la polèmica i les frases contundents, però que s'introdueix pels poros de la meva pell des de fa ja un temps. I té a veure amb cert (subratllo cert) adoctrinament a que hem estat sotmesos a Catalunya durant els anys de democràcia, que fa que ara no n'estigui tan segur del que dius. No dubto de la teva tolerància i moderació, al contrari, n'estic totalment segur. Però hi ha alguna cosa que em fa pensar que són aquests temes els que fan sorgir de nou, subtilment, certes actituds i opinions de difícil digestió per mí. No crec que sigui molt clar el que dic, però és no ho tinc gaire clar.
En un article breu disposes d'un espai limitat per a transmetre unes poques idees o opinions. Per això deixes de banda matisos que potser serien necessaris.
És veritat que la candidatura de Montilla ens ofereix als catalans la possibilitat d'escollir un president que no prové de les oligarquies polítiques i econòmiques catalanes de tota la vida. I aquesta noticia és excel·lent per a Catalunya i per a la democràcia.
El que plantejo al post va més lligat a la qualificació mínima que cal exigir-li a un possible President de Catalunya. De la mateixa manera que ningú no li discuteix a una empresa de RRHH que a un candidat a Director General se li demanin una sèrie de requisits mínims per a entrar en el procés de selecció.
Per això penso que el problema de fons són els partits polítics, i la seva dificultat d'incorporar i promoure personatges que ens engresquin i que ens facin recuperar la confiança en les institucions públiques.
Hola, Edu la veritat es que no tinc cap referencia del Montilla perque va apareixer amb certa força despres de que jo emigres. Ara be, el tema de si pot ser president perque va emigrar d’Andalusia em cansa bastant. La pregunta sera si hi han votants potencials del PSC que no el votarien per ser emigrant. No crec que als votants de CiU, PP, ERC o IC els importi l’origen del candidat del PSC perque no el votaran igualment. Aixi que la pregunta s’hauria de dirigir als indecissos el PSC. A mi em sembla un debat inutil, ja que la majoria dels catalans son emigrants o tenen algun avantpassat a la familia inmigrant. A mes es pot ser emigrant i molt nacionalista, o “pur” catala i molt fatxa. Em sembla que es desviar la atencio. Estic d’acord que el que fa falta un bon gestor, i sobretot, un tio amb visio i lideratge. No se si el Montilla ho es. De totes maneres crec que les eleccions les guanyara el Mas, gracies al ZP.
S'acosten aquestes eleccions...i llegint una mica el que comentaves sobre la preparació del candidat Montilla (trampa això d'acabar parlant dels polítics en general...),a mi sincerament tampoc em genera massa eufòria, per no dir que cap.
En Maragall em generava eufòria, fins i tot el Saura, fins i tot el Carod en aquella etapa pre-electoral en que mostrava el seu origen aragonès i parlava castellà en la intimitat.
Però estaven ells preparats?.
No com a erudits d'una o altre questió, sino com a polítics, com a actors del moment que els havia tocat gestionar, com catalitzadors de la sensibilitat de tota la ciutadania que viu a Catalunya (que no es el mateix que "poble català", ja ens entenem).
Ens han ofert el millor de si mateixos, la intuició, temps enrera admirada, d'un Maragall que no ha entès que aquesta era poc compatible amb un govern de coalició; la bonhomia d'un Saura buit, destinat a fer rodes de prensa magnànimes i finalment el incommensurable Carod l'últim gran heroi de la nostra pàtria.
A mi personalment em ve de gust silenci, poques paraules gratuites properes al nacionalisme o al progressisme burgès català, em ve de gust entesa, gestió, debat intel.ligent, i progressisme de fet, a ser possible no condicionat a la maleïda paraula, "Madrid", tan pujoliana..
I no se, a mi els silencis de Montilla no em causen euforia però certa confiança....qui sap
Emili, m'agrada la teva argumentació i comparteixo la necessitat de passar pàgina en certes qüestions. Però segueix costant-me molt imaginar-me a Montilla projectant a Catalunya cap al futur.
A mi em sembla que un president ha de ser una persona màgica, amb una visió global i que s'anticipi al futur. Que connecti amb la gent i que ens faci millors a tots.
De tecnòcrates i buròcrates, l'administració, els partits i la societat ja n'estan sobrades.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home