Sobre 'Ciutadans de Catalunya'

Feia setmanes que tenia ganes de dir alguna cosa sobre aquest nou partit que impulsen, entre d'altres, Arcadi Espada, Félix de Azúa, Albert Boadella i Francesc de Carreras.
He llegit varis articles de De Carreras a La Vanguardia, conec des de fa temps el blog d'Espada i he vist gairebé totes les obres teatrals del Boadella (i les seves còmiques sèries de TV).
Els fundadors més mediàtics de 'Ciutadans de Catalunya' tenen en comú el desig d'anar contracorrent. Primer anàven contra Pujol i la seva idea de país. Després, especulo, s'il·lusionen amb el canvi de 2003 i somien amb una Catalunya més oberta.
Però de seguida se n'adonen de que res no ha canviat substancialment: les aspiracions nacionals de Catalunya, el desig d'autogovern, no només no han minvat, sinó que han superat qualsevol anhel expressat durant el llarg període Pujolista (1980-2003).
I la proposta d'Estatut que surt del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 (amb el suport del 89% dels diputats i només amb el PP en contra) confirma els seus pitjors presagis. La maquinària de 'Ciutadans de Catalunya' s'accelera. Arcadi Espada dedica el seu blog a destripar l'Estatut, article per article. La veritat, el laberíntic redactat li posa aquest exercici molt (massa) fàcil.
I les aparicions públiques dels grans tenors de 'Ciutadans de Catalunya' es multipliquen per tot el territori, amb escapades a Madrid incloses (on són acollits amb especial interès). Allà on van (a Catalunya) són rebuts sempre per grupets reduïts d'intolerants que els insulten i els titllen de botiflers i traïdors.
Objectiu assolit: només cal donar una ullada a la seva web per adonar-se'n del suc que han tret d'aquestes protestes. Per si faltava alguna pista més per veure per on va la cosa: el filòsof Fernando Savater i altres representants del Foro Ermúa mostren tota la seva complicitat en l'acte inaugural de 'Ciutadans de Catalunya', establint múltiples paral·lelismes entre l'hegemonia nacionalista al País Basc i a Catalunya.
Des de Madrid, el PP i molts intel·lectuals i mitjans de comunicació (no sempre conservadors) s'ho miren tot plegat amb la satisfacció que sempre els produeix que el Lerrouxisme tregui el cap per Catalunya.
El plantejament inicial que tenia 'Ciutadans de Catalunya' en el moment de sortir a la llum era molt simple: el nou govern de la Generalitat ens ha decepcionat, pensem que el nacionalisme català està ocupant gairebé tot l'espai polític a Catalunya i que, per tant, hi ha un dèficit de representativitat d'una part de la societat que no se sent nacionalista però que tampoc no pot votar al PP.
Veurem com acaben. A mi em sembla que haurien d'haver mantingut el seu rol de pensadors. Però ara és massa tard: ja formen part del circ polític.
Que la classe política catalana està en crisi és una evidència. El que no tinc tan clar és que el catalanisme polític sigui una imposició de l'establishment.
Quan penso en 'Ciutadans de Catalunya' faig un esforç per a posar-me en la pell del lliurepensador Voltaire: "No comparteixo les teves idees, però donaria la meva vida perquè poguessis expressar-les" / "Je ne suis pas d'accord avec ce que vous dites, mais je me battrai jusqu'au bout pour que vous puissiez le dire."

Imatge: spainmedia.com