Més somnis i menys realitats

En el carrer d'una gran metròpolis sudamericana s'hi pot llegir en un graffiti immens: 'Queremos más sueños y menos realidades'. D'una manera nítida, la frase sintetitza la raó de ser dels humans. Menys fets i més paraules. 'The time is always now', ha escrit algú en una paret d'una ciutat dels EEUU. Els experts en la voluble matèria de la felicitat sostenen que el goig consisteix en treure el màxim fruit de cada moment. La idea és tan certa com difícil de dur a terme per la multitud humana que no sap desempellegar-se de les preocupacions que l'afligeixen. Jo afegeixo que la felicitat és també una qüestió d'expectatives. De somnis. Cal gaudir del present, d'acord, però també cal aprendre a somiar. És a dir, a mirar al futur sense por i amb sobredosis de confiança. L'humà és en essència un ésser que enreda i es deixa enredar. Ens encanta que ens enredin, i per regla general vivim els millors moments quan abaixem la guàrdia i ens deixem portar. Així ens aparellem, sense anar més lluny. I per això existim com espècie.
Aplicat a Catalunya, em permeto la llicència d'afirmar que la sobredosi de seny que ens afligeix com a societat resulta esgotadora. Sobretot perquè vivim una realitat objectivament envejable a escala mundial, però en canvi no arribem a gaudir-ne plenament perquè mai no en tenim prou. Tot això és natural i en certa forma saludable perquè la democràcia és el sistema de la sofisticació contínua, de l'exigència infinita. Però també pot ser patològic en la mesura que no ens permet aspirar a la felicitat que proporciona viure intensament el present i projectar el futur en positiu. No ens deixem enredar! -crida el poble català-. Quan la consigna adequada seria: Ara enredarem nosaltres!
El fet diferencial català ha estat sempre la rauxa. Per molt recels que aquesta pugui despertar.
Convé recuperar o inventar un esperit capaç de sintetitzar talent i rigor amb unes dosis saludables de lleugeresa. Hi ha hagut moments històrics molt adversos en els quals la rauxa tenia unes motivacions manifestament evasives. Enguany hauria de tenir una voluntat principalment creativa. Seny i rauxa, ho tenim tot inventat. Ara cal trobar la proporció justa d'un i altre element. Però sobretot cal que els catalans aprenguem a enredar d'una vegada. És una qüestió de supervivència. I també de diversió.

'Parole, parole' (Mina & Adriano Celentano, 1972):

Puig i Bassas

Les declaracions de Felip Puig, número 2 de CDC, lamentant la poca traça del president José Montilla a l'hora de parlar el català són políticament inadmissibles. Fa uns mesos ho digué l'ex primera dama Marta Ferrussola, encara que posteriorment fou afortunadament rectificada per Jordi Pujol.
Sí, els catalanoparlants sabem que Montilla no parla prou bé la nostra llengüa i ens agradaria que el president de Catalunya s'hi expressés millor. Però també ens consta a bastants la tenacitat de Montilla en aquesta qüestió, i no anem pas sobrats de catalanoparlants (avui som minoria) com per dedicar-nos a afirmar que aquest o aquell "destrossen la llengüa". Després de tot, el més important pel futur del català és que aquells que no el dominen -pels motius que siguin- perdin la por o els prejudicis i el parlin. Puig ignora que Montilla, lluny de ser una amenaça pel català, és un exemple impagable pels milers de ciutadans que malgrat viure a Catalunya des de fa dècades encara no han donat el salt lingüístic. També per aquells que, des de fora de Catalunya, creuen que la normalitat democràtica consistiria en que José Montilla pogués exercir el seu càrrec de president de Catalunya utilitzant el castellà. Però perquè tot plegat funcioni els catalanoparlants no podem buscar-li pegues a tot sino tot el contrari, ser un suport per aquells que facin l'esforç.
El problema de CDC aquests últims anys, fins i tot des d'abans de la jubilació de Jordi Pujol, ha estat precisament la seva gran dificultat de construir, de teixir complicitats amb la societat, amb les altres formacions polítiques i amb el món en general. Llegia fa pocs dies a Ignasi Planas, militant crític de CDC, titllant a la seva formació política de "partit encarcarat". Ja ho teniu, és una bona manera de dir-ho. De cap altra manera es pot entendre que la candidatura més votada a les eleccions catalanes de 2003 i 2006 hagi estat incapaç en ambdues ocasions d'establir aliances que li permitissin governar.
Finalment, un breu comentari per aplaudir la feina d'Antoni Bassas al magazine matinal de Catalunya Ràdio durant els darrers 14 anys, i una frase d'advertència pronunciada avui pel propi Bassas i que subscric: "Si la classe política no aguantan el Matí de Catalunya Ràdio, tenim una cultura democràtica justeta".

Imatge: e-dazibao.com

Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

Manifestament tendenciós

El diari El Mundo està recollint signatures a favor del 'Manifiesto por la lengua común'. Els impulsors del manifest són Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater. Setze homes i una dona.

Fins ara s'hi han adherit més de 41.000 persones, entre les que destaquen Mariano Rajoy i la nova direcció del PP, Miguel Delibes, Francisco Nieva, Luis Mateo Díez, Joaquín Leguina i José María Barreda (president socialista de Castella La Manxa).

El manifest afirma que el castellà és la llengüa comuna dels espanyols i que conèixer-lo és un deure. D'altra banda, sosté que els deures no els tenen els territoris ni les llengües, sino les persones, i que per tant no es poden prioritzar les llengües co-oficials en detriment del castellà. En conseqüència, el manifest demana que es modifiqui la Constitució i alguns Estatuts autonòmics perquè aquests principis quedin ben clars i els drets dels castellanoparlants quedin salvaguardats arreu del territori.

Entenc que aquests tipus de reivindicacions van sempre en la mateixa direcció: defensar el monolingüisme. Per la senzilla raó que, a Catalunya, tots els catalanoparlants són bilingües i en canvi molt pocs castellanoparlants poden parlar, llegir i escriure en català.

Parlaré de manera molt clara. És mentida que el castellà pateixi cap tipus de persecució a Catalunya. És més, considero que els catalans hem estat massa tous en la defensa del català i que la nostra coneguda debilitat de caràcter ens ha fet ser excessivament tolerants. La gran veritat és que a la Catalunya de 2008 es pot viure perfectament sense parlar català, però en cap cas sense parlar castellà. Es pot afirmar que l'immersió lingüística no ha donat els fruits esperats perquè l'ús social del català ha reculat en els darrers anys, sobretot entre els adolescents que van néixer quan Jordi Pujol ja era president i l'ensenyament ja era bàsicament en català. Per tant, la causa d'aquest retrocés no és deu només -com alguns avantatgistes afirmen- a l'arribada a Catalunya d'un milió d'immigrants estrangers en els darrers 10 anys. És normal que els nouvinguts triin el castellà com a llengüa per comunicar-se, a més per a molts llatinoamericans aquesta és la seva llengüa pròpia i no han de fer l'esforç d'aprendre cap altre idioma.

La quota de mercat del castellà a Catalunya és elevadíssima. No crec que el català sigui la primera llengüa ni de 2,5 milions de residents a Catalunya (i la població actual és de 7,2 milions). Què molesta tant als signants d'aquest manifest? Que s'exigeixi el coneixement del català per a exercir la funció pública? Que l'ensenyament públic a Catalunya li doni una empenteta al català a les aules quan a les llars, als patis i als bars els alumnes utilitzen habitualment el castellà?

Vivim en una democràcia plagada de defectes. Però democràcia al capdavall. Azúa, Boadella i Espada impulsaren un partit lerrouxista a Catalunya i al principi no els anà malament del tot: 3 diputats al Parlament a les eleccions de 2006. Després se'n desentengueren i el seu monstre de Frankenstein -el Partido de la Ciudadanía- acabarà en el no res. Pols estelar en l'infinit universal. Res de res.

Agressions com aquest 'Manifiesto por la lengua común' fan insalvable la distància entre Espanya i alguns catalans entre els quals em compto. El PSOE, més enllà de Leguina i aquest tal Barreda, no subscriurà oficialment aquest manifest. Però hi està absolutament d'acord. La intel·lectualitat d'esquerres espanyola també. Cal assumir que hi ha una Catalunya incompresa a Espanya. Aquells que creiem que Catalunya és alguna cosa més que una regió d'Espanya, que el català és quelcom més que una llengüa per parlar amb la família i els amics, per comunicar-nos als pobles d'interior i per comprar al mercat, ens podem seguir autoflagelant i culpant-nos a nosaltres mateixos -els catalans- de no haver-nos sabut explicar, de no haver-nos fet simpàtics a la resta d'espanyols. Però quantes vegades cal ensopegar amb la mateixa pedra per adonar-nos-en de que això no té solució?

Diria que aviat arribarà el moment de les posicions maximalistes. L'Espanya de la transició està finiquitada políticament i socialment. Avui, el país i la societat no tenen res a veure. Tampoc l'economia. Els impulsors del 'Manifiesto por la lengua común' tenen raó en una cosa: cal retocar la Constitució per acabar amb les ambigüitats. Però no només en el terreny de la llengüa.

Abans de res, cal preguntar-se seriosament si Espanya segueix tenint sentit com a projecte comú, saber si és possible formular una nova idea d'Espanya -més enllà d'un probable consens entre PSOE i PP- i també conèixer quin és el grau d'acceptació d'aquesta 'nova Espanya' als diferents territoris. Perquè si algú a Espanya segueix pensant que, en quant al futur de Catalunya, tindrà el mateix pes la voluntat de 39 milions d'espanyols que la de 7 milions de catalans, és que no ha entès res de res. Per molt article 8 que es vulgui esgrimir.

Arribats al caixa o faixa, i després de defensar apassionadament els respectius punts de vista, tots a acceptar el veredicte popular dels catalans. Però seguir molts més anys en aquest ordre tan fictici, o equivocant el plantejament com amb l'Estatut de 2006, no sisplau.

Imatge: spanish-in-the-world.net

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

La credibilitat de Zapatero (III)

"Me comprometo a publicar las balanzas fiscales antes de dos meses"

(Madrid, 8 d'abril de 2008)

Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es

¡Que no estamos tan mal, hombre!

Com a ciutadans, com a contribuents, tenim l'obligació de restar vigilants al funcionament de les administracions públiques. Són molts els recursos econòmics que els partits polítics gestionen a través dels diferents nivells de govern (UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana, Consells Comarcals, Ajuntaments, Districtes, etc). En general, una majoria de ciutadans acceptem de bon grat que una part important dels pressuposts públics es dirigeixin a millorar la sanitat, l'educació i les infraestructures, i a defensar simultàniament la competitivitat i la cohesió social del nostre país. Per posar alguns exemples de calaix. Però fins i tot en aquests casos no s'hi val donar carta blanca i empassar-se que existeix una relació directa entre el pressupost i la qualitat dels serveis. Perquè sovint, una gestió deficient o estratègicament errònia implica un malbaratament de recursos i un resultat final poc satisfactori. Sobren els exemples.

A Catalunya trobo a faltar un major control sobre l'administració per part de la societat civil. No es pot deixar que sigui només l'oposició o el periodisme d'investigació, i els seus respectius interessos no sempre confessables, els qui exerceixin aquesta vigilància.

Les administracions públiques catalanes són manifestament millorables. En alguns casos, fins i tot prescindibles. Passaria res catastròfic, per exemple, si s'eliminessin les Diputacions i altres administracions sense masses atribucions i es simplifiqués al màxim el panorama institucional? L'Estat del benestar no consisteix en engreixar de funcionaris i amistats l'administració, sino en oferir serveis de qualitat a la població. El 2008, no podem afirmar que Catalunya tingui unes escoles i unes universitats públiques excel·lents, ni uns hospitals públics exemplars. I resulta massa fàcil i massa demagògic sostenir que la culpa és de la competència del sector privat. El poder legislatiu no ha fet prou bé la seva feina, i quan ha tocat gestionar hi ha hagut masses vies d'aigua. Però la culpa no és només atribuïble al tripartit, ni als 23 anys de pujolisme. Els catalans hem deixat que els partits que ens representen fessin i desfessin en nom nostre, però pensant sobretot en llurs interessos partidistes. Ja sabeu allò de que el primer cop que t'enganyen no és culpa teva, però la segona sí. I als catalans ens han enganyat tantes vegades els nostres propis representants polítics que ja n'hem perdut el compte.

Els avisos que hem emès els ciutadans, com el 48% de participació al referèndum d'aquest ditxós Estatut que el Tribunal Constitucional ha segrestat, no han estat ben llegits pels polítics catalans.

El preu que hem pagat ha estat molt alt: en els darrers lustres la marca Catalunya i la marca Barcelona han perdut valor. I si hem deixat de ser els millors a Espanya, amb quina confiança podem sortir a menjar-nos el món?

Sí, a Catalunya també hi ha herois. Milers d'exemples personals d'èxit i superació. Sempre hi han estat, amb independència de que les circumstàncies fossin més o menys adverses. Són precisament aquests exemples de genialitat individual els que em fan creure que Catalunya hauria d'aspirar a ser un país millor.

Potser estigui radicalment equivocat i pequi de pessimisme, però recordeu les paraules de Joan Laporta: "¡Que no estamos tan mal, hombre!". Només fa cinc setmanes que les va pronunciar.

Imatge: clker.com

La gestió i la crítica

Sempre hi ha hagut una elevada tensió entre la gestió i la crítica. El gestor, per regla general, no sap entomar bé la crítica desfavorable. Per la seva banda, el crític acostuma a ser favorable o contrari al gestor, però rarament independent. En ocasions, la postura d'uns i altres degenera en esperpent i el preu que es paga és el de la pèrdua de la credibilitat d'ambdues parts.

Darrerament tinc la sensació de viure en un país on tots els rols estan perfectament definits, sense massa espai per la sorpresa. Sense prou lloc per la llibertat de pensament. La previsibilitat de moltes conductes i opinions és majúscula. Del gestor sabem que no s'equivoca gairebé mai, que tots els mals actuals son atribuïbles al seu antecessor en el càrrec, i que la crítica és exagerada i pessimista. Els crítics, o líders d'opinió, estan perfectament etiquetats. En general, coneixem les seves fílies i les seves fòbies, ja siguin aquestes de l'àmbit de la política, l'esport o la crítica televisiva. Tenim les nostres plumes favorites, però ja no els exigim equanimitat perquè sabem que aquest és un valor en procés d'extinció. I que, després de tot, el periodisme és una professió que dona de menjar a aquells que s'hi dediquen, i que els cementiris estan plens d'herois.

Fa un parell de setmanes, el singular periodista Gregorio Morán escrivia a La Vanguardia que els professionals de l'informació eren menys independents avui que fa 20 anys, entre altres coses perquè els diferents mitjans de comunicació reprimeixen l'independència informativa dels professionals que hi treballen.

Em temo que Morán no va mal encaminat. I tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dels fonaments de la democràcia, això significa que ens trobem davant una preocupant crisi del sistema. Una situació davant la qual masses personalitats estan amagant el cap sota l'ala, conscients de que aquest joc consolida un status quo que ja els va bé. Principalment perquè deixa poc espai pel desconcert que genera en el gestor una crítica inesperada.

Un bon crític és aquell capaç de qüestionar-se cada dia els seus propis principis, encara que en fer-ho se n'adoni i hagi de reconèixer públicament notables errors d'apreciació comesos en el passat. Un bon crític, com un bon periodista, és un investigador que busca la veritat. Amb tot l'escepticisme que es vulgui davant una missió tan inabastable. Perquè ja se sap que de veritats n'hi ha tantes com punts de vista, i que la ponderació és una virtut insuficientment estesa.

Al gestor, li demanaria que l'autocrítica presidís les seves accions. Que fugi de les camarilles d'aduladors i que sigui més empàtic. Que sàpiga distingir quan la crítica és malintencionada i arbitrària, i quan prové de sentiments tan nobles com el desig de ser millors.

Imatge: wordpress.com

Laporta també està amortitzat

Fa poques setmanes, el vicepresident econòmic del Barça, Ferran Soriano, afirmà públicament que Ronaldinho era un jugador amortitzat pel Barça tant des del punt de visita econòmic com esportiu. Hi estic totalment d’acord. De fet, crec que Ronaldinho ja estava amortitzat esportivament l’estiu de 2006, i que aquell era el moment de vendre’l per una xifra astronòmica. Però només un visionari o un valent haurien traspassat a Ronaldinho després de guanyar la Champions. Allò que resulta més incomprensible és no haver-ho fet l’estiu de 2007, quan el seu absentisme laboral era vox populi i el seu valor de mercat encara resistia l’erosió que provoquen la manca de sacrifici i el baix rendiment en qualsevol esportista.
Soriano creu que el fitxatge de Ronaldinho va contribuir decisivament al canvi de cicle esportiu que va acompanyar l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça, el juny de 2003, quan el club portava quatre temporades en l’indigència esportiva i moral més absoluta. Soriano creu que Ronaldinho fou decisiu perquè el Barça tornés a guanyar títols –dues lligues i una Champions entre 2005 i 2006-. Per això, i per les samarretes venudes i per les gires realitzades, creu Soriano que els 30 milions que va costar Ronaldinho estan amortitzats.
Soriano, deixant-se portar pel culte al crack, personifica el canvi de cicle esportiu del Barça en la figura de Ronaldinho. Podria també culpar al mateix jugador per l’incomprensible fracàs de les dues últimes temporades. Però en cap dels dos casos seria just del tot. Ronaldinho, elevat per la junta directiva, els tècnics, els propis companys i els mitjans de comunicació a la categoria de líder i heroi, porta dos anys comportant-se com un irresponsable. Ha fet molt de mal a l’equip, introduint al vestidor el virus de l’autocomplaença i la ganduleria, i ha reventat el seu prestigi i el d'un equip que estava cridat a superar els èxits del Dream Team de Johan Cruyff. Encara no puc creure que el Milan estigui disposat a pagar un cèntim pel fitxatge de Ronaldinho, però espero equivocar-me. Seria la confirmació definitiva de l’estupidesa integral de Berlusconi.
Però l’afer Ronaldinho em serveix per assenyalar la pèssima gestió del Barça des de l’estiu de 2006, quan el club va aixecar la seva segona Copa d’Europa. Laporta, el màxima responsable, no va saber gestionar l’eufòria i amb la seves decisions –sobretot amb aquelles que no ha gosat prendre- ens ha retornat a la misèria més absoluta. Perquè només així pot qualificar-se el regal de dues lligues a un Real Madrid que porta dos anys engreixant palmarès sense jugar bé a futbol.
Joan Laporta va fer-se càrrec d’un club moribund i en qüestió de mesos va fer que els barcelonistes recuperéssim l’orgull. Conec pocs casos en l’història recent de Catalunya d’una persona que hagi aconseguit acumular tant de prestigi en tan poc temps. Entre 2003 i 2006, Laporta va esdevenir un dels personatges de moda a Catalunya i fins i tot a part de l'estranger. Algú va arribar a batejar-lo com el Kennedy català. L’alarmant manca de líders a Catalunya va abocar-nos a molts a creure que Laporta podria optar a un brillant futur polític.
Però amb la mateixa velocitat que Laporta ascendí a l’Olimp entre 2003 i 2006, el president del Barça ha dil·lapidat el seu prestigi entre 2006 i 2008. Igualet que Ronaldinho. Pitjor si cal, perquè després de tot el brasiler és un empleat. Empleat estrella, d’acord. Però un empleat de Laporta. Empleat com Rijkaard i com Txiki.
Soriano, dius que Ronaldinho està amortitzat i tens tota la raó. El problema és que Laporta i la seva junta, de la qual formes part, també estan amortitzats. Però en el vostre cas us queden encara dues temporades per esmenar els errors comesos i sortir del club per la porta gran. En sereu capaços ara que una majoria de socis hem perdut la confiança en vosaltres?
Avui, el problema del Barça ja no és Ronaldinho, o el nou entrenador. El problema és Laporta i el seu descrèdit.
Quin partit polític pensaria avui en Laporta com a fitxatge estrella?

Imatge: wordpress.com

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Sobre la grandesa d'una nació

La grandesa d'una nació és sempre el fruit de petites grandeses quotidianes. D'una suma de voluntats d'apropar-se a l'excel·lència. D'actituds que en ocasions són imperceptibles i en ocasions són abrumadores. Sense aquests íntims desigs de perfecció, un país o una ciutat no poden ser grans. Demanar-li a un govern que faci aquesta feina per nosaltres, sense posar-hi molt de la nostra part, és la major de les hipocresies. Per això a vegades desconfio del paternalisme de l'Estat i se m'infla la vena liberal. Reivindico l'ètica de la responsabilitat a tots els nivells. Sense caure en la selva neoliberal, però mantenint una certa desconfiança envers les perilloses degradacions de l'estat del benestar.
Una societat és com una columna de fitxes de domino. I cal vetllar perque siguin majoria les fitxes que es mantinguin dempeus al llarg de la partida. Ufanoses, plenes de confiança i il·lusió, amigues del risc i l'ambició. I és aquí on el govern hi juga un paper cabdal. Perquè legislar no és altra cosa que establir les regles del joc. I es pot fer de moltes maneres diferents. Però encabat només es pot felicitar l'acció d'un govern quan les fitxes erectes són les màximes possibles. Quan la grandesa i el vigor s'imposen de forma incontestable a la mediocritat i a la letargia.

Imatge: uam.es

Els resultats electorals, mirats amb lupa

1. El duel PSOE-PP a Catalunya. Si haguessin de triar entre una majoria absoluta del PSOE o una majoria pírrica del PP, una gran majoria de catalans triarien la primera opció. I això malgrat la certesa de que, revisant l'història dels últims 25 anys, les majories absolutes -d'esquerres o de dretes- al Congrés dels Diputats mai no han afavorit a Catalunya. Aquesta por atàvica al PP, il·lustrada pel lema de campanya 'si tu no hi vas, ells tornen', explica en bona mesura els espectaculars resultats electorals del PSC-PSOE. Però no, no crec que el vot socialista hagi estat enguany incondicional, ni entusiasta. Ha estat simplement un acte de defensa contra el PP i el seu cinturó mediàtic, que compta entre les seves pràctiques diàries l'exercici de l'anticatalanisme més cavernari. Com el 2004, el PP ha plantejat les eleccions renunciant als escons que un tarannà més centrista li hauria proporcionat Catalunya. L'electorat ha dictat sentència: 25 escons pels socialistes i 8 pels populars. On volia anar Rajoy perdent 25-8 a Catalunya? Quan Aznar s'imposà a les eleccions de 1996 i 2000 obtingué derrotes bastant més dignes a Catalunya (19-8 i 17-12, respectivament).

2. Els feus socialistes: Catalunya, Andalusia i Euskadi. El marcador de diputats PSOE-PP a aquestes tres comunitats autònomes és esfereïdor pels interessos populars: 70-36 (25-8 a Catalunya, 36-25 a Andalusia i 9-3 a Euskadi). Una diferència de 34 escons respecte al PP (17 a Catalunya, 11 a Andalusia i 6 a Euskadi). Zapatero serà el president de tots, però haurà de tenir molt present on ha guanyat les eleccions. Perquè a les 14 comunitats autònomes restants el PP s'ha imposat per 118-99, i sense Catalunya aquestes eleccions les hauria guanyat el PP per 146-144. Potser per això ha molestat a les files del PSC la manca de reconeixement públic per part de Zapatero de la collita de vots obtinguda a Catalunya, com tampoc agrada que segueixi mantenint-se a Madrid que el Tripartit ha donat molts vots al PP a tota Espanya (encara que probablement sigui una veritat com un temple). Temps hi haurà al llarg de la legislatura per valorar si els 25 diputats del PSC a Madrid serviran per a millorar el sistema de finançament, publicar les balances fiscals i seguir desplegant l'Estatut. De moment, els escèptics comencen a trobar motius per a seguir-ho essent. Per començar, Zapatero sembla més orgullós dels resultats al País Basc que de l'aclaparador triomf socialista a Catalunya, circumstància que no ha estat massa ben rebuda pel PSC. També ha transcendit l'acord total amb PNV i BNG per a garantir l'investidura de Zapatero sense haver de recórrer a CiU i ERC (que comencen la legislatura sense resultar decisius). Després vindrà el ball dels ministeris, que serà la prova definitiva per a saber fins a quin punt Zapatero valora Catalunya. Quants ministres catalans hi haurà aquesta vegada? Dos o tres? Caurà alguna cartera important? Hi haurà cares noves com la de l'alcalde hospitalenc Celestino Corbacho?

3. Dues línies sobre ICV-IU. Per afirmar que els ex comunistes s'han convertit en la marca blanca del PSC-PSOE, i per tant tendiran a desaparèixer. Amb només dos diputats, aquesta legislatura no tindran ni grup parlamentari propi al Congrés. Votar a ICV-IU és una manera indirecta de votar als socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya. La seva bel·ligerància quan governen amb els socialistes (Barcelona, Catalunya) és nul·la. La seva influència en l'acció de govern és imperceptible. Quin motiu queda per votar-los?

4. El vot de càstig a ERC. Se'l mereixia per la seva insonsistència política a totes aquelles institucions on està representada. A més, el tàndem Tardà-Puig al Congrés dels Diputats ha avergonyit a Catalunya durant quatre anys i calia donar-los un escarment. La caiguda lliure d'ERC és total. A les eleccions catalanes de 2006 van perdre un 25% dels vots però van aguantar el tipus en nombre d'escons. A les municipals de Barcelona van perdre un 45% i van decidir marxar del govern municipal. Ara han perdut un 60% dels vots a les generals, i falten pocs mesos pel seu congrés. Què faran ara? La primera conseqüència del fracàs a les urnes és que Puigcercós abandona el Govern per centrar-se en la batalla amb Carod pel control d'Esquerra.

5. Sentit comú? CiU ha estat un vot refugi i pragmàtic per a molts catalans que no confien del tot en el PSC i que creuen que Catalunya ha de tenir una veu pròpia a Madrid. Però CiU, mancada de referents personals des de la marxa de Jordi Pujol, segueix sense convèncer a una majoria d'electors. Hauran de reinventar-se tota l'estratègia si volen tornar a la primera línia política. Una missió probablement impossible per la direcció actual.

6. L'abstenció. Una part important de l'abstencionisme a Catalunya aquestes eleccions és catalanista, orfe de referents polítics. Només això explica que els partits nacionalistes hagin passat de 18 a 13 diputats i que el PSC aparentment menys catalanista hagi obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya.

Imatge: protestantedigital.com

El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.

Face to face

La primera gran sorpresa que em va deparar el debat d'ahir entre Zapatero y Rajoy fou saber que feia 15 anys que no tenia lloc a Espanya un debat d'aquestes característiques. La darrera ronda de debats entre els dos grans partits espanyols abans d'unes eleccions generals tingué lloc el 1993, entre Felipe i Aznar. En aquella ocasió el PSOE va guanyar els comicis, però aquella campanya li va servir al jove líder del PP per donar-se a conèixer i sentar les bases del seu triomf electoral tres anys més tard. Les hemeroteques suggereixen que els dos debats realitzats el 1993 van saldar-se amb un empat. Aznar va sorprendre a Felipe al primer round, i va haver de treballar dur per aconseguir l'igualada en el segon.
El cara a cara va servir, entre altres coses, per a constatar el control absolut que els partits exerceixen sobre els seus representants. Un fenòmen que podria anomenar-se marionetització o robotització de la política. Veient el debat d'ahir al vespre, em costava creure que tant Zapatero com Rajoy no poguessin oferir millors versions de si mateixos. Serà que realment es tracta d'un ofici complicat, em deia. Potser vivim una era sense espai per a polítics racials i espontanis que no necessitin un gabinet d'assessors per a estructurar un discurs rodó que els permeti posar-se l'audiència a la butxaca.
Passaven els minuts i Zapatero s'ajustava a la seva imatge d'home carismàtic i agradable, però perillosament banal i incapaç de rendibilitzar davant el votant indecís o abstencionista els seus quatre anys com a president. Per la seva banda, Rajoy seguia sense seduir, es mostrava crispat, movia els ulls com una noria, ens marejava amb els preus dels ous i el pollastre, i s'ancorava a la feixuga dialèctica política del tardo-aznarisme. Malgrat el to crispat i agressiu de l'enfrontament entre els dos líders, semblava que tots dos es conformessin amb l'empat a zero.
Aznar no va arribar a La Moncloa empès només per la fatiga de 14 anys de felipisme, sino sobretot per la seva capacitat de fer creure a una majoria d'electors que ell representava el centre polític. És a dir, que defensaria els interessos de la majoria des de la presidència del govern.
Crec que Rajoy va sortir ahir a l'arena amb la consigna d'interpretar aquest paper de defensor de les classes mitjanes. Però per algun motiu no va resultar creïble. Com a mínim als meus ulls. Tots tenim més o menys memòria, i sabem que Rajoy fou un membre destacat dels governs del PP entre 1996 i 2004. I per tant, que bastants dels problemes que avui ens afligeixen, van originar-se o consolidar-se aleshores. Rajoy ha tingut tota una legislatura per a reformar el PP en la seva lluita per recuperar el centre, i tinc la sensació de que no se n'ha sortit. Segueix viatjant en companyia d'Acebes i Zaplana, s'ha permès el luxe de prescindir per unes o altres raons de pesos pesants com Rato i Gallardón, i el flamant fitxatge Pizarro -que havia d'electritzar la campanya popular- ja ha estat cruelment derrotat pel socialista Solbes en un recent cara a cara televisiu.
Malgrat tot, res d'això no disculpa l'abusiu recurs al passat en que va incórrer ahir Zapatero. Les accions recents del seu govern, i els seus plans de futur haurien d'haver estat suficients per ocupar el 99% del seu temps. No fer-ho, li va conferir un cert aire de líder a cavall entre el govern i l'oposició. Zapatero va transmetre la sensació de sentir-se molt superior a Rajoy, però no va saber acompanyar-la amb arguments incontestables.
L'ús partidista que va fer-se de Catalunya durant el debat, coherent amb l'història de la legislatura 2004-2008, va resultar frustrant. Però aquesta seria matèria per un altre post.
En definitiva, crec que ahir tant Zapatero com Rajoy haurien estat carn de canyó per qualsevol polític de primera.

Debat Felipe-Aznar (1993):


'Face to face' (The Twins):


Imatge: lavanguardia.es

En campanya?

La campanya electoral per les eleccions generals ha començat oficialment aquesta mitjanit. Un formalisme com un altre, que fins i tot ha perdut el simbolisme de l'enganxada de cartells amb cola que feien els candidats fins fa pocs anys, perquè fa temps, mesos i anys, que els partits estan en campanya. Potser aquest sigui un dels problemes. Els polítics i les maquinàries dels seus partits estan permanentment en campanya electoral. Sembla més important fer campanya, és a dir vendre el producte i cuidar l'hortet, que no pas governar el país. Per això, sovint, les polítiques transmeten un aire d'irrealitat. És el triomf de la política virtual, dels missatges curts i de la comunicació malentesa.
Tanmateix, és evident que la qualitat i sofisticació dels spots és notable i s'ha anat elevant al llarg dels darrers anys:

PSOE 1982:


PSOE 2008:


PP 2000:


PP 2008:


CiU 2008:


ERC 2008:

No sé si votaré

Passen els dies i segueixo dubtant. A qui puc votar el 9 de març?

Les campanyes dels principals partits polítics no graviten al voltant dels respectius programes electorals i idees de país, sino més aviat sobre els defectes de l'adversari. El vot de la por, heus aquí el principal argument dels candidats. Voteu-me a mi, perquè si voteu als altres ens endinsarem en les tenebres.

I després està el tema de les propostes populistes, a les quals el PSOE porta algun temps abocant-s'hi. Primer van ser els 2.500 euros per a tots els nadons nascuts a partir del juliol de 2007, després els generosos ajuts al lloguer per als joves, i ahir l'anunci de Zapatero de tornar 400 euros a tots els declarants de l'IRPF. Aquesta bateria d'ajuts té un elevadíssim cost per a l'hisenda pública, i el pobre Pedro Solbes va encaixant els successius anuncis amb una flema encomiable. Però no costa imaginar-se'l blasfemant en privat sobre la qüestió, i preguntant-se com una ciència tan senzilla com l'economia pot resultar tan difícil d'entendre per als profans.

En definitiva, Zapatero s'està revelant com un autèntic ignorant en matèria econòmica, i quan entra en aquest terreny no pren decisions especialment progressistes (els ajuts abans esmentats són impropis d'un govern socialista i ni tan sols poden considerar-se liberals). Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes el president seguia aferrant-se a les expectatives de creixement del PIB i exclamava: "Crear alarmismo injustificado sobre la economía puede dañar las expectativas y es lo menos patriótico que conozco". La seva sentència anava dirigida al PP, però també a tots aquells que -sense ser precisament del PP- creiem que hi ha un munt d'indicadors que posen en evidència la debilitat estructural de l'economia espanyola.

Per a mi, aquestes eleccions generals són un autèntic trencaclosques. Potser el meu grau d'exigència sigui massa elevat, però en aquests moments cap dels principals partits polítics mereix la meva confiança.

Em nego a anar a votar per una simple qüestió de por al PP, arguments que alguns utilitzen machaconament cada minut de campanya. Insultant la nostra intel·ligència.

La política hauria de ser alguna cosa més que un modus vivendi endogàmic restringit als militants o simpatitzants dels partits. En teoria, una democràcia ha de garantir la presa de decisions conforme a la voluntat general dels ciutadans, i la crua realitat és que els partits polítics no representen els interessos de la població. El sistema s'ha deteriorat tant que avui, al nostre país, les decisions es prenen d'acord als interessos dels partits. Les eleccions són la coartada que permet als governants parlar de la voluntat general, sense admetre que el suport popular obtingut a les urnes és molt dèbil i molt condicional. Cal anar-se'l guanyant dia a dia. No només cada quatre anys.

Quan algun candidat ho entengui, tindrà el meu suport.

Imatge: wordpress.com

Sobre Sarkozy

Darrerament he detectat a Catalunya un corrent de simpatia envers el president francès. No és una admiració que provingui únicament de persones conservadores, ni molt menys. El que agrada de Nicolas Sarkozy a casa nostra va més enllà del seu programa de govern, i crec que té molt més a veure amb la seva personalitat activa, ferma i emprenedora. També agrada molt la seva capacitat de comunicar-se amb els ciutadans amb un estil directe i una voluntat de franquesa.
La progressiva desafecció que estem vivint els catalans respecte als partits polítics té molt a veure amb la falta de referents personals. I la política, quan esdevé impersonal i s'abandona als interessos mesquins de la partitocràcia, perd la seva ànima.
Existeix la percepció, molt extesa, de que els líders polítics catalans i espanyols es deuen primer al seu propi partit i després (només després) a la ciutadania. Els fets no fan altra cosa que certificar-ho, dia rera dia. Quantes eleccions primàries de veritat s'han celebrat en els darrers anys? Jo només recordo el triomf de José Luis Rodríguez Zapatero, quan el juny de 2000 va superar pels pèls a José Bono al Congrés Federal del PSOE. Ni Rajoy, ni Montilla, ni Mas, ni Duran, ni Hereu, ni Chacón han hagut de competir amb altres aspirants per ser nomenats candidats. Ens podem passar els dies i les nits criticant les impureses de la democràcia americana, però allà ens podrien donar moltes lliçons sobre la selecció de candidats. Provoca enveja sana observar la competència que està generant el duel entre Hillary Clinton i Barack Obama per obtenir la nominació demòcrata.
Potser a causa de la nostra inexperiència democràtica i als excessos autoritaris, existeix al nostre país una desconfiança atàvica cap a l'individualisme i a l'afirmació personal. En aquestes condicions, les persones amb capacitat de lideratge i una personalitat forta són vistes amb escepticisme pels partits polítics. Potser la figura de Pasqual Maragall sigui el més gran exponent d'aquesta conflicitivitat entre un líder i la seva pròpia formació política. Jordi Pujol, el sarkoziet català, no tingué aquest problema perquè ell era el partit.
A diferència dels principals polítics catalans i espanyols, Sarkozy no és un líder en mans del seu partit. És evident que és un home que actúa amb un alt grau d'independència, i que amb moltes de les seves decisions ha demostrat la seva aspiració de representar a una gran majoria de francesos. No són pocs els socialistes que han estat escollits per Sarkozy per ocupar càrrecs de responsabilitat, una conducta que posa de relleu el caràcter integrador del president francès. Diria que Alberto Ruiz-Gallardón també feu gala d'aquesta aversió al revantxisme polític en els seus temps de president de la Comunidad de Madrid (1995-2003). Potser per això no s'ha acabat de guanyar la confiança del PP, que sistemàticament li barra el pas cap a quotes més altes de poder.
Si volem buscar-li defectes a Sarkozy, també li trobarem. De fet, les seves virtuts, portades a l'extrem, el poden acabar perjudicant. El seu lideratge i la seva omnipresència, per exemple, deixen entreveure una desconfiança envers els seus col·laboradors. Sembla que no confii del tot en el treball en equip i en la delegació de responsabilitats. D'altra banda, la manera com ha gestionat la seva atzarosa vida sentimental es pot valorar des dels més diversos punts de vista. Però la difusió del seu affaire amb Carla Bruni és una peça que encaixa clarament en el trencaclosques personal de Sarkozy. Personatge ambiciós, ple de determinació, decidit i impulsiu. Ha conegut la bella Carla i no s'ho ha pensat dues vegades. Ja pensen en el matrimoni, i no fa ni dos mesos que Sarkozy es va divorciar.
Una altra causa de controvèrisa a França fou la decisió d'apujar-se el sou un 140% i situar-lo en els 240.000 euros bruts anuals. Em sembla una mesura raonable si tenim en compte que aquesta xifra segueix per sota dels salaris dels presidents dels EEUU, Regne Unit i Alemanya. Tampoc no és res de l'altre món si tenim en compte que Celestino Corbacho percep 231.000 euros bruts anuals per exercir els càrrecs de Presidente de la Diputació de Barcelona i Alcalde de L'Hospitalet de Llobregat.

La credibilitat de Zapatero (II)

"El AVE llegará a Barcelona el próximo 21 de diciembre"
(Barcelona, 2 d'agost de 2007)
.
"Ha habido un problema con la llegada de la Alta Velocidad a Barcelona. Conozco a la sociedad catalana, sé que la sociedad catalana se alegra de que el AVE llegue a otros sitios y también puedo decirles que la alta velocidad va a llegar, va a llegar pronto, va a llegar bien"

(León, 21 de desembre de 2007)
.