Laporta també està amortitzat

Fa poques setmanes, el vicepresident econòmic del Barça, Ferran Soriano, afirmà públicament que Ronaldinho era un jugador amortitzat pel Barça tant des del punt de visita econòmic com esportiu. Hi estic totalment d’acord. De fet, crec que Ronaldinho ja estava amortitzat esportivament l’estiu de 2006, i que aquell era el moment de vendre’l per una xifra astronòmica. Però només un visionari o un valent haurien traspassat a Ronaldinho després de guanyar la Champions. Allò que resulta més incomprensible és no haver-ho fet l’estiu de 2007, quan el seu absentisme laboral era vox populi i el seu valor de mercat encara resistia l’erosió que provoquen la manca de sacrifici i el baix rendiment en qualsevol esportista.
Soriano creu que el fitxatge de Ronaldinho va contribuir decisivament al canvi de cicle esportiu que va acompanyar l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça, el juny de 2003, quan el club portava quatre temporades en l’indigència esportiva i moral més absoluta. Soriano creu que Ronaldinho fou decisiu perquè el Barça tornés a guanyar títols –dues lligues i una Champions entre 2005 i 2006-. Per això, i per les samarretes venudes i per les gires realitzades, creu Soriano que els 30 milions que va costar Ronaldinho estan amortitzats.
Soriano, deixant-se portar pel culte al crack, personifica el canvi de cicle esportiu del Barça en la figura de Ronaldinho. Podria també culpar al mateix jugador per l’incomprensible fracàs de les dues últimes temporades. Però en cap dels dos casos seria just del tot. Ronaldinho, elevat per la junta directiva, els tècnics, els propis companys i els mitjans de comunicació a la categoria de líder i heroi, porta dos anys comportant-se com un irresponsable. Ha fet molt de mal a l’equip, introduint al vestidor el virus de l’autocomplaença i la ganduleria, i ha reventat el seu prestigi i el d'un equip que estava cridat a superar els èxits del Dream Team de Johan Cruyff. Encara no puc creure que el Milan estigui disposat a pagar un cèntim pel fitxatge de Ronaldinho, però espero equivocar-me. Seria la confirmació definitiva de l’estupidesa integral de Berlusconi.
Però l’afer Ronaldinho em serveix per assenyalar la pèssima gestió del Barça des de l’estiu de 2006, quan el club va aixecar la seva segona Copa d’Europa. Laporta, el màxima responsable, no va saber gestionar l’eufòria i amb la seves decisions –sobretot amb aquelles que no ha gosat prendre- ens ha retornat a la misèria més absoluta. Perquè només així pot qualificar-se el regal de dues lligues a un Real Madrid que porta dos anys engreixant palmarès sense jugar bé a futbol.
Joan Laporta va fer-se càrrec d’un club moribund i en qüestió de mesos va fer que els barcelonistes recuperéssim l’orgull. Conec pocs casos en l’història recent de Catalunya d’una persona que hagi aconseguit acumular tant de prestigi en tan poc temps. Entre 2003 i 2006, Laporta va esdevenir un dels personatges de moda a Catalunya i fins i tot a part de l'estranger. Algú va arribar a batejar-lo com el Kennedy català. L’alarmant manca de líders a Catalunya va abocar-nos a molts a creure que Laporta podria optar a un brillant futur polític.
Però amb la mateixa velocitat que Laporta ascendí a l’Olimp entre 2003 i 2006, el president del Barça ha dil·lapidat el seu prestigi entre 2006 i 2008. Igualet que Ronaldinho. Pitjor si cal, perquè després de tot el brasiler és un empleat. Empleat estrella, d’acord. Però un empleat de Laporta. Empleat com Rijkaard i com Txiki.
Soriano, dius que Ronaldinho està amortitzat i tens tota la raó. El problema és que Laporta i la seva junta, de la qual formes part, també estan amortitzats. Però en el vostre cas us queden encara dues temporades per esmenar els errors comesos i sortir del club per la porta gran. En sereu capaços ara que una majoria de socis hem perdut la confiança en vosaltres?
Avui, el problema del Barça ja no és Ronaldinho, o el nou entrenador. El problema és Laporta i el seu descrèdit.
Quin partit polític pensaria avui en Laporta com a fitxatge estrella?

Imatge: wordpress.com