El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.