Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

Gastronomia socio-econòmica: ingredients

Tot seguit us presento alguns dels ingredients econòmics amb els quals haurem d'aprendre a cuinar els propers mesos i anys en aquest país.
Són la viva conseqüència de l'arrogància del 'España va bien' d'Aznar i del cofoïsme banal de ZP. 'La economía española pocas veces ha sido tan fuerte', deia el president fa exactament un mes. Quines dades li fan pensar això, president?
Espero que els grans xefs socio-econòmics puguin seguir delectant-nos amb les seves receptes econòmiques més creatives sense abusar dels additius. No anéssin a enutjar-se més del compte els Santamaries de torn.

• L’inflació al 4,7%, la xifra més alta en 11 anys, i bastant per damunt de la mitjana de l’UE (3,6%). Els preus es disparen, amb els corresponents efectes sobre les rendes familiars. Augment dels costos salarials a tots els sectors econòmics.


• El preu del petroli a 135 dòlars, superant tots els records històrics i afectant especialment als sectors del transport i la logística.


• El preu del diner, que fixa el Banc Central Europeu des de 2000, es manté al 4% sense que Espanya pugui posar fre a l’increment dels preus amb una política monetària restrictiva.


• La cotització del dòlar a 1,55. Tornen els famosos temps del ‘give me two’, quan els nous rics espanyols viatjaven a Nova York fa vint anys i s’afartaven de fer compres amb el dòlar al voltant de les 100 pessetes. Però més enllà de que resulti més barat viatjar als EEUU, les conseqüències d'un euro tan fort són molt negatives pels sectors exportadors, resten competitivitat a l'economia en el seu conjunt i contribueixen a agreujar el dèficit de la balança comercial.


• L’increment de l’atur enregistra marques de 1997, quan fa quatre dies es parlava eufòricament de plena ocupació. Seran els efectes de l'excessiva precarietat laboral dels sectors que van fer possible el 'milagro español' (construcció i turisme)?


• En els darrers 10 anys han arribat 4 milions d'immigrants a Espanya (1 milió a Catalunya), atrets pel cicle expansiu de l'economia. Caldrà comprovar els efectes de la desacceleració actual (sobretot en el sector de la construcció) sobre els immigrants més vulnerables.


• L'augment de la natalitat i l'arribada massiva de joves immigrants han moderat el procés d'envelliment de la població. Tanmateix la sostenibilitat del sistema de pensions actual es manté fràgil a mig-llarg termini.


• Excessiva dependència dels sectors de la construcció i el turisme. El primer en crisi profunda i estructural, el segon clarament estacional, i tots dos amb un component innovador més aviat escàs.


• L'inversió espanyola en R+D es manté molt per sota del nivell de les principals economies europees.


• El nivell educatiu preocupa, però no ocupa.


• Els salaris reals espanyols s'han estancat en els darrers 10 anys.


• El preu de l’habitatge sembla que finalment s’ha estabilitzat, impulsat per la caiguda dràstica de la demanda i per la restricció creditícia. Però cal tenir molt present que a Barcelona el preu de l’habitatge s’ha multiplicat per quatre en els últims deu anys, i per deu en els darrers vint.


• L’Euríbor es manté imparable i fregant el 5%. La quota més alta en 8 anys. Amb els conseqüents efectes sobre les economies familiars. Endeutades per efecte d’aquesta febre immobiliària.


• L'endeutament de les famílies espanyoles, molt exigit per les restriccions salarials, el consumisme i l'inflació, sembla no conèixer límits.


• El govern ha gestionat el seu superàvit de manera irresponsable i electoralista, ignorant les múltiples evidències que assenyalaven l'imminència d'una greu desacceleració econòmica. La deducció dels 400 euros, el xec nadó de 2.500 euros, els ajuts al lloguer, etc.


• Entre tan malbaratament de recursos públics, no és dificil imaginar-se que la primera aixeta que es tancarà serà la de la reforma del finançament autonòmic que exigeix Catalunya amb tota la raó del món.
  
  Imatge: eldiariomontantes.es

Catalunya i València, més a prop?

M'ha sorprès molt agradablement la compareixença conjunta dels consellers d'economia dels governs de Catalunya i València, Antoni Castells i Gerardo Camps, reclamant un finançament més just per a les respectives comunitats autònomes. Fa molts anys que defenso una aliança estratègica entre Catalunya i València (ho vaig fer a València el 2000 davant l'economista Pepe Sorribes, que hi estava absolutament d'acord). Són molts els interessos comuns, sobretot des del punt de vista econòmic. Per contra, abordar aquesta relació des de la vessant cultural ja s'ha comprovat que no funciona.

Em sembla molt intel·ligent reforçar l'eix mediterrani des de la recerca d'interessos comuns. Els governs d'Espanya i Andalusia no s'ho han pres gens bé. No podia ser una millor senyal. El govern català ha sabut, amb aquesta acció, demostrar la seva independència del PSOE. Suposo que Castells, partidari de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid, hi ha posat el seu gra (o muntanya) de sorra. Intueixo corrents subterrànies diverses: entre sectors del PSC, entre els socis del govern tripartit, entre el PSC i el PSOE, entre el PP valencià i el PP madrileny, etc.

Catalans i valencians representen una quarta part de la població total espanyola, però la seva contribució al PIB supera el 30%. Conscients de que els sectors turístic i de la construcció no poden vertebrar una economia a llarg termini (ni probablement a curt), hauran d'apostar pel sector industrial i millorar la seva capacitat logística.

D'altra banda, convé recordar que Barcelona i València són la segona i la tercera ciutats de l'Estat en població i pes econòmic. Es pot justificar que, a data d'avui, no s'hagi plantejat cap govern espanyol la connexió entre ambdues ciutats amb l'AVE? La resposta a aquesta pregunta només es pot entendre coneixent la profunda estupidesa que presideix decisions com la d'unir Madrid i Valladolid en AVE i deixar valencians i catalans connectats via Euromed. I si anem una mica més enllà, i emmig de tanta manca de sentit comú per part de l'Estat, també veig un altre front a curt termini: l'exigència de fer arribar l'ample de via europeu a la frontera francesa.

En matèria d'infrastructures, les coincidències són majúscules.

Una altra xarxa pendent de desenvolupar és la portuària. Els ports de Barcelona i València, separats per 350 km, haurien de col·laborar enlloc de competir. Tal com fan alguns ports del Mar del Nord des de fa més d'una dècada. Estaria bé que el Port de Barcelona, de titularitat catalana, obrís les converses per fer-ho possible.

No cal que ens estimem, de moment. Catalans i valencians han d'entendre's per la via de l'interès comú. Treballar junts i aprofitar-nos els uns dels altres per a reforçar els vincles econòmics. L'eix mediterrani, o corredor mediterrani, és un territori pròsper i efervescent. Treguem-ne tot el suc possible.

Imatge: blogspot.com

En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Els resultats electorals, mirats amb lupa

1. El duel PSOE-PP a Catalunya. Si haguessin de triar entre una majoria absoluta del PSOE o una majoria pírrica del PP, una gran majoria de catalans triarien la primera opció. I això malgrat la certesa de que, revisant l'història dels últims 25 anys, les majories absolutes -d'esquerres o de dretes- al Congrés dels Diputats mai no han afavorit a Catalunya. Aquesta por atàvica al PP, il·lustrada pel lema de campanya 'si tu no hi vas, ells tornen', explica en bona mesura els espectaculars resultats electorals del PSC-PSOE. Però no, no crec que el vot socialista hagi estat enguany incondicional, ni entusiasta. Ha estat simplement un acte de defensa contra el PP i el seu cinturó mediàtic, que compta entre les seves pràctiques diàries l'exercici de l'anticatalanisme més cavernari. Com el 2004, el PP ha plantejat les eleccions renunciant als escons que un tarannà més centrista li hauria proporcionat Catalunya. L'electorat ha dictat sentència: 25 escons pels socialistes i 8 pels populars. On volia anar Rajoy perdent 25-8 a Catalunya? Quan Aznar s'imposà a les eleccions de 1996 i 2000 obtingué derrotes bastant més dignes a Catalunya (19-8 i 17-12, respectivament).

2. Els feus socialistes: Catalunya, Andalusia i Euskadi. El marcador de diputats PSOE-PP a aquestes tres comunitats autònomes és esfereïdor pels interessos populars: 70-36 (25-8 a Catalunya, 36-25 a Andalusia i 9-3 a Euskadi). Una diferència de 34 escons respecte al PP (17 a Catalunya, 11 a Andalusia i 6 a Euskadi). Zapatero serà el president de tots, però haurà de tenir molt present on ha guanyat les eleccions. Perquè a les 14 comunitats autònomes restants el PP s'ha imposat per 118-99, i sense Catalunya aquestes eleccions les hauria guanyat el PP per 146-144. Potser per això ha molestat a les files del PSC la manca de reconeixement públic per part de Zapatero de la collita de vots obtinguda a Catalunya, com tampoc agrada que segueixi mantenint-se a Madrid que el Tripartit ha donat molts vots al PP a tota Espanya (encara que probablement sigui una veritat com un temple). Temps hi haurà al llarg de la legislatura per valorar si els 25 diputats del PSC a Madrid serviran per a millorar el sistema de finançament, publicar les balances fiscals i seguir desplegant l'Estatut. De moment, els escèptics comencen a trobar motius per a seguir-ho essent. Per començar, Zapatero sembla més orgullós dels resultats al País Basc que de l'aclaparador triomf socialista a Catalunya, circumstància que no ha estat massa ben rebuda pel PSC. També ha transcendit l'acord total amb PNV i BNG per a garantir l'investidura de Zapatero sense haver de recórrer a CiU i ERC (que comencen la legislatura sense resultar decisius). Després vindrà el ball dels ministeris, que serà la prova definitiva per a saber fins a quin punt Zapatero valora Catalunya. Quants ministres catalans hi haurà aquesta vegada? Dos o tres? Caurà alguna cartera important? Hi haurà cares noves com la de l'alcalde hospitalenc Celestino Corbacho?

3. Dues línies sobre ICV-IU. Per afirmar que els ex comunistes s'han convertit en la marca blanca del PSC-PSOE, i per tant tendiran a desaparèixer. Amb només dos diputats, aquesta legislatura no tindran ni grup parlamentari propi al Congrés. Votar a ICV-IU és una manera indirecta de votar als socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya. La seva bel·ligerància quan governen amb els socialistes (Barcelona, Catalunya) és nul·la. La seva influència en l'acció de govern és imperceptible. Quin motiu queda per votar-los?

4. El vot de càstig a ERC. Se'l mereixia per la seva insonsistència política a totes aquelles institucions on està representada. A més, el tàndem Tardà-Puig al Congrés dels Diputats ha avergonyit a Catalunya durant quatre anys i calia donar-los un escarment. La caiguda lliure d'ERC és total. A les eleccions catalanes de 2006 van perdre un 25% dels vots però van aguantar el tipus en nombre d'escons. A les municipals de Barcelona van perdre un 45% i van decidir marxar del govern municipal. Ara han perdut un 60% dels vots a les generals, i falten pocs mesos pel seu congrés. Què faran ara? La primera conseqüència del fracàs a les urnes és que Puigcercós abandona el Govern per centrar-se en la batalla amb Carod pel control d'Esquerra.

5. Sentit comú? CiU ha estat un vot refugi i pragmàtic per a molts catalans que no confien del tot en el PSC i que creuen que Catalunya ha de tenir una veu pròpia a Madrid. Però CiU, mancada de referents personals des de la marxa de Jordi Pujol, segueix sense convèncer a una majoria d'electors. Hauran de reinventar-se tota l'estratègia si volen tornar a la primera línia política. Una missió probablement impossible per la direcció actual.

6. L'abstenció. Una part important de l'abstencionisme a Catalunya aquestes eleccions és catalanista, orfe de referents polítics. Només això explica que els partits nacionalistes hagin passat de 18 a 13 diputats i que el PSC aparentment menys catalanista hagi obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya.

Imatge: protestantedigital.com

El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.

Face to face

La primera gran sorpresa que em va deparar el debat d'ahir entre Zapatero y Rajoy fou saber que feia 15 anys que no tenia lloc a Espanya un debat d'aquestes característiques. La darrera ronda de debats entre els dos grans partits espanyols abans d'unes eleccions generals tingué lloc el 1993, entre Felipe i Aznar. En aquella ocasió el PSOE va guanyar els comicis, però aquella campanya li va servir al jove líder del PP per donar-se a conèixer i sentar les bases del seu triomf electoral tres anys més tard. Les hemeroteques suggereixen que els dos debats realitzats el 1993 van saldar-se amb un empat. Aznar va sorprendre a Felipe al primer round, i va haver de treballar dur per aconseguir l'igualada en el segon.
El cara a cara va servir, entre altres coses, per a constatar el control absolut que els partits exerceixen sobre els seus representants. Un fenòmen que podria anomenar-se marionetització o robotització de la política. Veient el debat d'ahir al vespre, em costava creure que tant Zapatero com Rajoy no poguessin oferir millors versions de si mateixos. Serà que realment es tracta d'un ofici complicat, em deia. Potser vivim una era sense espai per a polítics racials i espontanis que no necessitin un gabinet d'assessors per a estructurar un discurs rodó que els permeti posar-se l'audiència a la butxaca.
Passaven els minuts i Zapatero s'ajustava a la seva imatge d'home carismàtic i agradable, però perillosament banal i incapaç de rendibilitzar davant el votant indecís o abstencionista els seus quatre anys com a president. Per la seva banda, Rajoy seguia sense seduir, es mostrava crispat, movia els ulls com una noria, ens marejava amb els preus dels ous i el pollastre, i s'ancorava a la feixuga dialèctica política del tardo-aznarisme. Malgrat el to crispat i agressiu de l'enfrontament entre els dos líders, semblava que tots dos es conformessin amb l'empat a zero.
Aznar no va arribar a La Moncloa empès només per la fatiga de 14 anys de felipisme, sino sobretot per la seva capacitat de fer creure a una majoria d'electors que ell representava el centre polític. És a dir, que defensaria els interessos de la majoria des de la presidència del govern.
Crec que Rajoy va sortir ahir a l'arena amb la consigna d'interpretar aquest paper de defensor de les classes mitjanes. Però per algun motiu no va resultar creïble. Com a mínim als meus ulls. Tots tenim més o menys memòria, i sabem que Rajoy fou un membre destacat dels governs del PP entre 1996 i 2004. I per tant, que bastants dels problemes que avui ens afligeixen, van originar-se o consolidar-se aleshores. Rajoy ha tingut tota una legislatura per a reformar el PP en la seva lluita per recuperar el centre, i tinc la sensació de que no se n'ha sortit. Segueix viatjant en companyia d'Acebes i Zaplana, s'ha permès el luxe de prescindir per unes o altres raons de pesos pesants com Rato i Gallardón, i el flamant fitxatge Pizarro -que havia d'electritzar la campanya popular- ja ha estat cruelment derrotat pel socialista Solbes en un recent cara a cara televisiu.
Malgrat tot, res d'això no disculpa l'abusiu recurs al passat en que va incórrer ahir Zapatero. Les accions recents del seu govern, i els seus plans de futur haurien d'haver estat suficients per ocupar el 99% del seu temps. No fer-ho, li va conferir un cert aire de líder a cavall entre el govern i l'oposició. Zapatero va transmetre la sensació de sentir-se molt superior a Rajoy, però no va saber acompanyar-la amb arguments incontestables.
L'ús partidista que va fer-se de Catalunya durant el debat, coherent amb l'història de la legislatura 2004-2008, va resultar frustrant. Però aquesta seria matèria per un altre post.
En definitiva, crec que ahir tant Zapatero com Rajoy haurien estat carn de canyó per qualsevol polític de primera.

Debat Felipe-Aznar (1993):


'Face to face' (The Twins):


Imatge: lavanguardia.es

En campanya?

La campanya electoral per les eleccions generals ha començat oficialment aquesta mitjanit. Un formalisme com un altre, que fins i tot ha perdut el simbolisme de l'enganxada de cartells amb cola que feien els candidats fins fa pocs anys, perquè fa temps, mesos i anys, que els partits estan en campanya. Potser aquest sigui un dels problemes. Els polítics i les maquinàries dels seus partits estan permanentment en campanya electoral. Sembla més important fer campanya, és a dir vendre el producte i cuidar l'hortet, que no pas governar el país. Per això, sovint, les polítiques transmeten un aire d'irrealitat. És el triomf de la política virtual, dels missatges curts i de la comunicació malentesa.
Tanmateix, és evident que la qualitat i sofisticació dels spots és notable i s'ha anat elevant al llarg dels darrers anys:

PSOE 1982:


PSOE 2008:


PP 2000:


PP 2008:


CiU 2008:


ERC 2008:

Kosovo i la por d'Espanya

El govern de Zapatero patina en matèria de política internacional. Ara ha decidit no reconèixer l'independència de Kosovo, i diferenciar-se així de la postura adoptada pels factòtums occidentals (EEUU, Regne Unit i França). Els arguments esgrimits pel ministre Moratinos per justificar la decisió no resulten convincents, i en cap moment apunten a l'única i autèntica raó: el govern espanyol no vol més precedents a Europa que puguin amenaçar en el futur la integritat territorial d'Espanya.
Tanmateix, resulta absurd traçar paral·lelismes entre el cas de Kosovo i el de Catalunya o el País Basc. Són situacions d'una naturalesa radicalment diferent. Afortunadament per catalans i bascos!
El 1999, l'OTAN va decidir bombardejar Belgrad i altres ciutats sèrbies després de que Slobodan Milosevic -que portava gairebé una dècada fent les mil i una als Balcans amb infame impunitat- renunciés a cessar les operacions bèl·liques del seu exèrcit a Kosovo. Fou la primera acció militar de l'aliança contra un Estat sobirà en els seus 50 anys d'existència. Després d'aquell atac, que va comptar amb la participació de caçabombarders F-18 de l'exèrcit espanyol, es va desplegar a Kosovo la força d'intervenció internacional KFOR amb més de mil soldats espanyols.
En aquest context, que Kosovo acabés assolint l'independència era una qüestió de temps. Per això, ara que han passat nou anys, de la mateixa manera que resulta coherent que Rússia (que el 1999 ja es va oposar a l'intervenció de l'OTAN) no reconegui l'independència de Kosovo, resulta incomprensible que Espanya se'n desentengui. I tampoc no s'hi val apuntar que el 1999 governava el PP i ara ho fa el PSOE, perquè en la qüestió de Kosovo ambdós partits estan absolutament d'acord.
Veritablement, el temor d'Espanya a la secessió del País Basc i/o Catalunya deu ser més gran del que alguns ens pensàvem. Ara, oposant-se al sobiranisme kosovar al costat de Rússia i Xina (que probablement tenen dins les seves fronteres conflictes molt més equiparables), Espanya demostra una inseguretat i una desconfiança desconcertants.
I ja poden estar tranquils, que si es tracta de seguir l'exemple kosovar i totes les viscicituds que ha comportat, m'estimo mil vegades més seguir essent espanyol en les condicions actuals.
Que tingueu sort, Sèrbia i Kosovo!

Imatge: clackamasreview.com

No sé si votaré

Passen els dies i segueixo dubtant. A qui puc votar el 9 de març?

Les campanyes dels principals partits polítics no graviten al voltant dels respectius programes electorals i idees de país, sino més aviat sobre els defectes de l'adversari. El vot de la por, heus aquí el principal argument dels candidats. Voteu-me a mi, perquè si voteu als altres ens endinsarem en les tenebres.

I després està el tema de les propostes populistes, a les quals el PSOE porta algun temps abocant-s'hi. Primer van ser els 2.500 euros per a tots els nadons nascuts a partir del juliol de 2007, després els generosos ajuts al lloguer per als joves, i ahir l'anunci de Zapatero de tornar 400 euros a tots els declarants de l'IRPF. Aquesta bateria d'ajuts té un elevadíssim cost per a l'hisenda pública, i el pobre Pedro Solbes va encaixant els successius anuncis amb una flema encomiable. Però no costa imaginar-se'l blasfemant en privat sobre la qüestió, i preguntant-se com una ciència tan senzilla com l'economia pot resultar tan difícil d'entendre per als profans.

En definitiva, Zapatero s'està revelant com un autèntic ignorant en matèria econòmica, i quan entra en aquest terreny no pren decisions especialment progressistes (els ajuts abans esmentats són impropis d'un govern socialista i ni tan sols poden considerar-se liberals). Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes el president seguia aferrant-se a les expectatives de creixement del PIB i exclamava: "Crear alarmismo injustificado sobre la economía puede dañar las expectativas y es lo menos patriótico que conozco". La seva sentència anava dirigida al PP, però també a tots aquells que -sense ser precisament del PP- creiem que hi ha un munt d'indicadors que posen en evidència la debilitat estructural de l'economia espanyola.

Per a mi, aquestes eleccions generals són un autèntic trencaclosques. Potser el meu grau d'exigència sigui massa elevat, però en aquests moments cap dels principals partits polítics mereix la meva confiança.

Em nego a anar a votar per una simple qüestió de por al PP, arguments que alguns utilitzen machaconament cada minut de campanya. Insultant la nostra intel·ligència.

La política hauria de ser alguna cosa més que un modus vivendi endogàmic restringit als militants o simpatitzants dels partits. En teoria, una democràcia ha de garantir la presa de decisions conforme a la voluntat general dels ciutadans, i la crua realitat és que els partits polítics no representen els interessos de la població. El sistema s'ha deteriorat tant que avui, al nostre país, les decisions es prenen d'acord als interessos dels partits. Les eleccions són la coartada que permet als governants parlar de la voluntat general, sense admetre que el suport popular obtingut a les urnes és molt dèbil i molt condicional. Cal anar-se'l guanyant dia a dia. No només cada quatre anys.

Quan algun candidat ho entengui, tindrà el meu suport.

Imatge: wordpress.com

La Catalunya optimista

Carme Chacón, cap de llista del PSC-PSOE a les eleccions generals del 9 de març, va afirmar ahir que els socialistes representen la Catalunya optimista. La ministra creu que els catalans tenim molts motius per a confiar en el futur, que el desplegament de l'Estatut en els propers anys, i el conseqüent allau d'inversions de l'Estat a Catalunya, tindran un efecte extraordinàriament positiu sobre el nostre país i el seu autogovern.
L'entusiasme de Chacón a totes les seves aparicions públiques té un fons inquietant. Com pot estar sempre tan alegre i tan convençuda de que tot allò que fan ella i els seus és tan extraordinari? Com es poden encadenar tantes banalitats en un discurs sense pensar que el teu interlocutor és idiota?
La setmana passada, però, Chacón va deixar de riure i va perdre els papers a l'hora de criticar el veto de CiU i ERC als pressupostos que Pedro Solbes presentà al Senat. Aquella ira només podia ser fingida, si tenim en compte la magnitud del favor que els nacionalistes catalans li acabaven de fer al ministre d'economia en retornar els pressupostos al Congrés dels Diputats. Els pressupostos de 2008 seran aprovats al Congrés dels Diputats amb tota seguretat, i Solbes tirarà endevant la seva proposta sense haver de moure cap euro de cap partida. CiU i ERC van votar contra els pressupostos al Senat perquè discrepen de la xifra que el govern espanyol ha assignat a la inversió en infraestructures de l'Estat a Catalunya per 2008, però gràcies a aquest veto el govern no haurà d'introduir cap esmena als pressupostos i aquests seran aprovats al Congrés tal i com els presentà Pedro Solbes.
Més d'un sospita que tota aquesta disputa mediàtica amaga un pacte electoralista entre Solbes i els nacionalistes. Voteu en contra al Senat, feu el crit al cel per a satisfer als vostres electors, i després tranquils perquè al Congrés ja tenim una majoria suficient per a aprovar els pressupostos. Després de tot, si ens regim pel concepte del peix al cove, els pressupostos de 2008 són bons per a Catalunya en quant al volum de l'inversió en infraestructures prevista. Són comparativament bons, que no justos.
El problema és que molts segueixin valorant les inversions que rep Catalunya prenent com a referència els precedents. Aquest és l'error de personatges com Carme Chacón, que defensen les xifres actuals comparant-les amb allò que succeia en temps del PP, o fins i tot de Felipe González. Quan la realitat és que en els darrers 30 anys Catalunya mai no ha rebut allò que li pertocava, i que tot aquest reguitzell de dèficits que ens atenallen són la conseqüència de no haver lluitat amb molta més determinació per allò que era just.
I la justícia només s'acomplirà quan es facin públiques les balances fiscals de les últimes tres dècades i Espanya els hi faci un monument als catalans per la seva immensa generositat. A veure qui pot oposar-se aleshores a que Catalunya obtingui un concert econòmic anàleg al que gaudeixen bascos i navarresos.
Però mentre hagim d'aguantar el ridícul de veure com Zapatero inaugura l'AVE Madrid-Málaga o Madrid-Valladolid aquest mes de desembre, que no ens parlin massa de la Catalunya optimista.



Imatge: laregioninternacional.com

Torna Bono. ¿Per què?

José Bono (quin error tan greu de Zapatero haver-lo recuperat!) ha afirmat tot ufanós que torna a la primera línia política perquè Pasqual Maragall ja no presideix la Generalitat de Catalunya i perquè ha canviat la situació amb ETA.

Quin país de penques i bocamolls! Fa poc pensava que la campanya dels socialistes a Catalunya la faria el PP amb els seus exhabruptes anticatalans, i ara de sobte apareix José Bono del no res (era un zombi de la política) per a sumar-se a Magdalena Álvarez en aquesta insòlita campanya perquè els catalans no votin al PSOE el proper 9 de març.

Ai, Zapatero, que no veus que estàs jugant amb foc? En què pensaves quan vas oferir-li a Bono aquest caramel que per la seva insaciable megalomania suposaria presidir el Congrés dels Diputats?

Imatge: interpopular.com

Dilemes del 9M: L'abstenció i el PP a Catalunya

Potser no tingui un entorn personal i professional representatiu de la societat catalana. Però al llarg de les darreres setmanes he anat recollint opinions i punts de vista sobre les properes eleccions generals, que tindran lloc el 9 de març. Falten poc més de tres mesos per la cita. No res.

A partir d'aquestes enquestes de nul·la voluntat científica, he comprovat en primer lloc que es consolida l'al·lèrgia catalana a les urnes. És a dir, que la probabilitat de que es repeteixi a Catalunya l'astronòmic índex de participació del 76% a les eleccions generals del 14 de març de 2004 és escassa. Diria que és impossible, i que les causes no es troben només en l'evident procés de desafecció dels catalans envers els partits polítics, sino també en l'existència de contexts incomparables (els vuit anys del PP, Iraq, i el xoc de l'atemptat del 11M, entre d'altres).

La meva predicció és que, com temen molts analistes i sobretot alguns polítics, el proper 9M l'abstenció rondarà el 40% a Catalunya. Una xifra molt elevada per unes eleccions generals, però que seria més que benvinguda en unes municipals o en unes autonòmiques.

El 2004, el vot de la por feu estralls a Catalunya i centenars de milers de ciutadans votaren en contra del PP esperonats sobretot per la desinformació governamental que envoltà l'atemptat de Madrid. Aquesta efervescència electoral a Catalunya va beneficiar directament els socialistes, en detriment dels altres partits minoritaris, i potser fou augmentada per la promesa de Zapatero de que només formaria govern si la del PSOE era la llista més votada. El vot útil va ser més que mai un recurs electoral.

Ho tornarà a ser enguany? En un principi creia que no tant, però últimament començo a pensar que el vot útil socialista tornarà a ser decisiu a Catalunya i, per extensió, a Espanya. Podrà el català emprenyat oblidar totes les promeses incomplertes per Zapatero quan s'estigui dutxant el matí del 9M?

El PSC-PSOE és un partit malalt i en crisi, com tots els altres, però té en el PP espanyol el seu millor aliat a Catalunya. Cada declaració dels Aznar, Rajoy, Acebes, Aguirre i Zaplana és un vot socialista a Catalunya.

Aquesta és la xarxa protectora que impedirà que la participació electoral caigui per sota del 60% a Catalunya. Per una curiosa equació política, el 9M aquest PP predemocràtic serà el millor aliat dels socialistes.

Després bufaran vents de canvi al carrer Génova de Madrid, perquè als populars només els quedarà el camí de la reforma integral de la dreta espanyola per a revifar-se.

Imatge: panorama-actual.es

Els fets i les paraules

Ahir a Madrid, en ocasió de l'entrega del premi Blanquerna de la Generalitat al constitucionalista Javier Pérez Royo, el president José Montilla va pronunciar un discurs dur i reivindicatiu amb l'objectiu d'alertar al PSOE sobre la crisi que travessa la relació entre Catalunya i Espanya. Una situació causada, segons ell, per les travetes al nou Estatut i pel caos de les infraestructures. El president va parlar del 'cabreig, recel i pessimisme' dels catalans, i de les greus conseqüències polítiques a mig i llarg termini d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i envers les institucions comunes.

Passat un any de les eleccions que el van convertir en president, Montilla ha assumit la caducitat del seu eslogan electoral: 'Fets, no paraules'. En les 24 darreres hores, és probable que Montilla hagi rebut més elogis per part de la societat civil catalana que en els anteriors dotze mesos. Han estat aquests parabens motivats per la bona gestió del govern català, o per la realització d'unes accions determinades? No. Són la resposta a les paraules pronunciades ahir pel president de la Generalitat a Madrid.

En política, hi ha moments pels fets i moments per les paraules. L'art de la bona política consisteix precisament en mantenir un equilibri i una coherència entre el discurs i l'acció de govern. Ni que sigui per instint de conservació, Montilla se n'ha adonat a temps de que calia parlar clar. Potser no sigui suficient, però li haurà permès guanyar temps i despertar complicitats inesperades.

Caldria recórrer a les hemeroteques per a trobar un discurs més cru per part d'un president català a Madrid. És possible que aquesta frustració tingui el seu orígen en la fe que Montilla té en Espanya, una fe que no compartim tots els catalans i que el president potser comenci a qüestionar-se després d'un any exercint el seu càrrec.

Em trobo entre aquells que creuen que José Montilla respon més al perfil d'un delegat del govern que al d'un president de la Generalitat. Però ahir, el president dels silencis va traslladar clarament a Madrid el sentir dels catalans i va enfortir la seva legitimitat. Ahir la política li va marcar un gol a la burocràcia.

Imatge: elperiodico.cat

Zapatero i l'efecte nul de l'abstenció

Darrerament s'està parlant molt de l'impacte que una elevada abstenció a Catalunya podria tenir a les properes eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008. Sobretot perquè Catalunya ha estat sempre un feu electoral del PSOE, i amb tot el que està caient darrerament alguns apunten a un possible càstig electoral dels catalans a Zapatero.

L'enquesta publicada avui a La Vanguardia desvetlla un escenari contradictori, però altament probable. D'una banda, una clara pèrdua de confiança dels catalans en el govern espanyol i en la figura del seu president, José Luis Rodríguez Zapatero. Però de l'altra, un augment en el nombre de diputats socialistes a Catalunya, que guanyarien posicions en detriment d'ERC.

El PSC-PSOE probablement guanyi representants al Congrés dels Diputats, però perdrà milers de vots que, mancats d'alternativa, engreixaran la taxa d'abstenció. Tal és la gravetat de la crisi de la classe política que ens assola. Tots els partits catalans, tots sense excepció, perdran desenes de milers de vots obtinguts el 2004.

El març de 2008, només una opció no perdrà suport electoral: l'abstenció.

José Montilla, President de Catalunya, afirmà el passat 29 de maig que molts catalans no votaven perquè es conformaven amb la situació política existent. No puc estar-hi més en desacord.

Imatge: abc.es

El moment que viu Espanya (i II)

A falta de menys de cinc mesos per a les eleccions generals, les incògnites sobre quins seran els resultats d’aquests comicis contribueixen a atiar el foc de la confrontació política. El país viu submergit plenament en la campanya electoral que arribarà a la seva fi el març de 2008 amb dos escenaris possibles: la consolidació del projecte polític de José Luis Rodríguez Zapatero, o bé el retorn al poder del Partit Popular.
A diferència del 2000, quan José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta després del seu primer mandat, els socialistes no han estat capaços d’aprofitar la soledat del PP durant gairebé tota la legislatura per a blindar i incrementar el seu marge d'avantatge.

Per contra, la pobre direcció de Mariano Rajoy i les deficiències estratègiques del PP, incapaç de moderar-se per a conquerir el centre polític, l'han abocat a desaprofitar sistemàticament la inexperiència i les relliscades de Zapatero i el seu govern. Que no han estat poques.

Per això, si hagués de jugar-me-la sobre els resultats electorals del març de 2008, diria que tornarà a imposar-se el PSOE, per bé que la diferència sobre el PP no serà folgada, i obligarà a Zapatero a buscar aliances amb els partits minoritaris. I quan parli amb aquestes formacions (CiU, PNV, ERC, etc) haurà de preparar-se per a afrontar negociacions més complicades que fa quatre anys. Quan el vent bufava molt a favor del càndid candidat lleonès.

El pseudofederalisme de Zapatero fou rebut amb esperança pels nacionalismes català i basc, sobretot després de la legislatura joseantoniana de José María Aznar (2000-2004). Ara, després del trencament de la treva d'ETA i l'opereta de l'Estatut de Catalunya, queden poques d'aquelles il·lusions. Malgrat tot, el corrent de simpatia de la majoria de catalans i bascos envers ZP segueix essent molt superior al que pugui despertar cap líder d'aquest PP nacionalcatòlic.

La clau està doncs en saber fins a quin punt el PSOE serà castigat a Catalunya i Euskadi, territoris en els quals el socialisme espanyol obtingué un avantatge determinant sobre el PP a les generals de 2004.

En els darrers mesos, alguns indicis assenyalen que la flor de Zapatero es pot haver marcit. Però tinguem present que Mariano Rajoy serà el seu rival directe a les urnes. De ben segur que es poden fer millor les coses, però no sé si es pot tenir més sort.

Imatge: wordpress.com

El moment que viu Espanya (I)

Demà se celebra la festa nacional espanyola o Dia de l'Hispanitat, que coincideix amb la Festa del Pilar. És una jornada que a Catalunya (i a bona part del territori espanyol) se celebra poc, tant en l'àmbit públic com en el privat.

Tots podem recordar, per exemple, el rebombori que va aixecar la desfilada militar de fa set anys a Barcelona, quan el PP va celebrar la seva majoria absoluta fent marxar els tancs per la ciutat més díscola de la pell de brau. Díscola perquè a les eleccions generals del 2000 el PP va obtenir un 44,5% dels vots a Espanya, però en aquell context d'apoteosi popular-aznarista i eclipsi total del socialisme el PP no va passar del 22,7% a Catalunya.

El cas és que, malgrat els encomiables esforços de Mariano Rajoy, a Barcelona es veurà poca gent sortint al carrer amb la rojigualda o penjant-la al balcó per a celebrar la seva espanyolitat.

Alguns diuen que Espanya és una entel·lèquia, i potser tenen raó. Perquè després de tres dècades de democràcia sota el paraigua de la Constitució de 1978 no s'ha consolidat una idea consensuada de país, sinó una suma de conceptes sovint excloents i difícilment compatibles: nació, nació de nacions, estat federal, etc. L'ambigüitat de la Constitució i dels diferents Estatuts d'Autonomia de les CCAA (com el de Catalunya aprovat el 2006) no ajuden precisament a desencallar els malentesos en aquesta qüestió.

El desenvolupament autonòmic i els anhels de les nacionalitats històriques s'han convertit en el pim-pam-pum de la política espanyola. I qualsevol majoria absoluta (de dretes o d'esquerres) que s'ha donat des de 1982 a Espanya s'ha encarregat de demostrar els seus efectes devastadors sobre el procés de descentralització de l'Estat.

Davant aquesta realitat, els partits nacionalistes/regionalistes (CiU, ERC, PNV, BNG, CC, etc) es dediquen a practicar la política del peix al cove. I resolen d'aquesta manera les seves pròpies equacions electorals, acceleren la transferència de determinades competències, i s'assignen finalment el títol de Robin Hood. És una estratègia absolutament legítima, potser l'única possible per a la supervivència de les minories polítiques a l'ecosistema polític espanyol (amb una legislació que empara les minories, però que sempre viurà amenaçada per la possibilitat d'un canvi de la llei electoral consensuat per PP i PSOE).

Imatge: casareal.es