31.5.07

Són com són

Jordi Portabella va anunciar ahir la seva inesperada decisió de passar a l'oposició i abandonar el govern tripartit de Barcelona.
Ignoro com es resoldrà la crisi, i fins on arribarà ERC aquesta vegada, però crec que la voluntat de Portabella es basa en arguments de pes i, per tant, és possible que superi les moltes pressions que rebrà en els propers dies.
El primer de tots els motius és haver perdut un 45% dels vots obtinguts a Barcelona fa quatre anys. Un càstig sever que ha relegat els republicans a l'última posició, en unes eleccions en les quals el conjunt de formacions progressistes (PSC, ERC, ICV) han perdut un 34% del suport popular rebut a les municipals barcelonines de 2003. En aquestes condicions, i amb l'afegit de l'elevadíssima abstenció (50,4%), Portabella ha trobat motius per a reflexionar sobre el sentit de la seva continuitat en el govern de la ciutat.
El segon motiu, més en clau nacional, és l'important davallada electoral d'ERC arreu de Catalunya. El 27-M, milers de vots d'ERC han anat a parar a CiU i a les CUPs (Candidatures d'Unitat Popular) presentades a desenes de municipis petits i mitjans. Aquests resultats electorals suposen un avís important a l'estratègia política d'ERC, i podrien arribar a qüestionar la conveniència de mantenir els pactes de govern amb el PSC a la Generalitat, a les Diputacions i a molts ajuntaments.
Un altre motiu esgrimit per Portabella, el del desacord en el model de ciutat de Jordi Hereu, és sota el meu punt de vista el més absurd de tots. Sobretot si tenim en compte que Portabella ha ocupat càrrecs destacats en els governs municipals de Joan Clos durant vuit anys.
Veurem com es desenvolupa la situació. De moment, el PSC creu que Portabella es farà enrere i Xavier Trias ha afirmat que Jordi Hereu serà l'alcalde. Però és evident que governar en minoria és la pitjor manera d'exercir el poder.


Imatge: elperiodico.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

28.5.07

Hem tocat fons?

Catalunya, la CCAA més abstencionista a les Municipals'07. Hereu i Montilla, l'Alcalde i el President amb menor suport popular de l'història recent de la democràcia catalana.

Jordi Hereu serà l'Alcalde de Barcelona amb menor suport popular en l'història recent de la democràcia. Principalment, perquè aquestes han estat les eleccions barcelonines amb el menor índex de participació (49,6%). Molt per sota del 59% de 2003, i també inferiors al promig de participació del període 1979-2003 (60,5%).
A causa de l'abstenció, els partits polítics representats al Consell Municipal barceloní han perdut 150.000 vots respecte l'any 2003. És a dir, un de cada tres sufragis:

· El PSC ha perdut un 28% dels vots obtinguts el 2003 i ha passat de 15 a 14 regidors.
· CiU n'ha perdut un 5% i ha passat de 9 a 12 regidors.

· El PP n'ha perdut un 22% i ha mantingut els seus 7 regidors.
· ICV n'ha perdut un 38% i ha passat de 5 a 4 regidors.
· ERC n'ha perdut un 45% i ha passat de 5 a 4 regidors.

Això vol dir que només un 15,4% dels electors censats a Barcelona han escollit a Jordi Hereu. Una xifra que contrasta amb l'elevada adhesió obtinguda per Pasqual Maragall (1982-1997), i que probablement respon al desgast sofert pel PSC durant el mandat de Joan Clos (1997-2006):

1979: Narcís Serra, votat pel 18,4% del cens. Abstenció del 45,7%.
1983: Pasqual Maragall, votat pel 30,3% del cens. Abstenció del 32,6%.
1987: Pasqual Maragall, votat pel 29,7% del cens. Abstenció del 31,3%.
1991: Pasqual Maragall, votat pel 23,8% del cens. Abstenció del 44,2%.
1995: Pasqual Maragall, votat pel 25,3% del cens. Abstenció del 33,8%.
1999: Joan Clos, votat pel 23,1% del cens. Abstenció del 48,5%.
2003: Joan Clos, votat pel 19,7% del cens. Abstenció del 40,9%.
2007: Jordi Hereu, votat pel 15,4% del cens. Abstenció del 50,4%.


La democràcia a Catalunya viu un moment crític. Fa set mesos, en unes eleccions catalanes marcades també per una elevada abstenció, José Montilla arribava a la presidència de la Generalitat amb un suport popular insòlitament discret (15% del cens). En aquella ocasió, com ahir, els cinc grans partits catalans (CiU, PSC, ERC, PP i ICV) van perdre vots en comparació a 2003.
Tampoc cal perdre de vista que el juny de 2006, més del 50% dels catalans ignoraven la crida a refrendar el nou Estatut d'Autonomia.
Fa mal observar els nivells de participació a les municipals i a les autonòmiques madrilenyes, on l'abstenció s'ha situtat al voltant del 33%. La ciutat de Madrid té un Alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, que compta amb el vot del 38,2% del cens, i la Comunidad de Madrid té una Presidenta, Esperanza Aguirre, recolzada pel 32,5% del electors censats.

Ahir alguns analistes catalans, com Lluís Foix, li restaven transcendència a la tendència abstencionista dels electors catalans. "Vindran temps millors", venien a dir. Però a mi em sembla que tot plegat són senyals inequívoques de profunda desafecció popular envers el funcionament i els objectius dels partits polítics.
Per què no ens ho prenem com un repte els catalans? Ara que hem tocat fons, ara que tenim un Alcalde de Barcelona i un President de la Generalitat recolzats per només un 15% dels electors, ara que Catalunya és la comunitat autònoma espanyola amb major índex d'abstenció, potser hagi arribat l'hora de fer alguna cosa més que pensar que arribaran temps millors.
Ahir Pasqual Maragall es mostrava contrari a les llistes tancades, i partidari d'obrir la democràcia a la societat i de reformar el funcionament dels partits. El moment polític de Maragall ja és història, però em quedo amb la seva reflexió. Potser aquest sigui el punt de partida.

P.D. En referència a les meves prediccions de la setmana passada, només he identificat dos errors. D'una banda, em vaig quedar curt amb l'abstenció (preveia un 45-50%) i de l'altra, vaig afirmar que Xavier Trias no superaria els 11 regidors (finalment CiU n'ha obtingut 12).

Imatge: elperidico.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , ,

27.5.07

Bofetada a la classe política catalana

Catalunya ha enregistrat avui l'abstenció més alta de tota Espanya. A les 18 hores, només un 40,5% dels catalans havien anat a votar. La situació és especialment greu a la ciutat de Barcelona, on la xifra era del 38,3%.
Segons aquestes primeres dades, podem concloure que la participació es quedarà per sota del 50%.
Durant els propers dies, molts s'esforçaran en justificar l'alarmant augment de l'abstenció a les tres convocatòries que s'han celebrat a Catalunya en les últims 12 mesos.

Que no busquin més enllà dels partits polítics. Ells són els grans responsables de l'actual crisi que pateix la democràcia a Catalunya. Però immediatament després d'ells hi som nosaltres, per haver permès que la política hagi perdut les seves essències més nobles.
Els partits mai no havien estat més distanciats dels catalans en els darrers 30 anys.

Imatge: tortosa.cat

Etiquetes de comentaris: , , ,

25.5.07

Sobre la temptació d'abstenir-se

Aquest proper diumenge, molts dels barcelonins que hem estat convocats a les urnes per a escollir un alcalde pels propers quatre anys tindrem un dubte. El dubte de si val la pena anar a votar.
Els líders dels diferents partits polítics ens insisteixen aquests dies en que cal anar a votar. Saben que la legitimitat democràtica es fonamenta també en els índexs de participació, i són conscients de la delicada situació que travessa la credibilitat dels partits polítics catalans. No els agrada recordar-ho, però tenen molt present l'elevada abstenció al referèndum de l'Estatut i a les autonòmiques de Tots Sants.

Els polítics més cínics, per la seva banda, no perden el temps preocupant-se per l'abstenció. Malauradament, el nostre sistema electoral no penalitza de cap manera la manca de participació, i unes eleccions o un referèndum amb una abstenció superior al 50% es consideren vàlids.
Els candidats són productes, i les seves formacions els venen com a tals. La diferència és que el polític és un dels únics serveis que pagues encara que no el vulguis comprar. Pagues el seu salari, el seu equip, el seu xòfer, les seves joguines tecnològiques, els seus viatges i, sobretot, els seus projectes. Gaudeixes dels seus encerts i pateixes els seus errors.
A vegades tens la legítima temptació d'abstenir-te, pensant que d'aquesta manera castigues la classe política. I així és. Però també t'estàs castigant a tu.
Intueixo que molts abstencionistes són conscients d'aquesta paradoxa. I aquest és l'autèntic drama.

Imatge: ciao.com

Etiquetes de comentaris: , , ,

24.5.07

Escenaris post-electorals a Barcelona

Previsió de resultats*:

PSC: 30-35% · 13-16 regidors (ara en tenen 15)
CiU: 20-25% · 8-11 regidors (ara en tenen 9)
PP: 13-18% · 5-8 regidors (ara en tenen 7)
ICV: 10-15% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)
ERC: 9-14% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)

Abstenció: 45-50% (el 2003 va ser del 41%)

(*) Estimacions pròpies


Tenint en compte que cal sumar 21 regidors per a formar una majoria al Consell Municipal:


Escenari més favorable al PSC: 35% de vots (16 regidors) i pacte de govern amb ICV (5-6 regidors). ERC podria entrar al govern per invitació de Jordi Hereu, però no seria decisiva i no podria condicionar cap decisió important.

Escenari més favorable a CiU: Cap escenari és favorable a CiU. En cap cas superarà al PSC en vots i regidors. En el millor dels casos, aconseguirà un 25% dels vots (11 regidors). Però ni l'aliança amb ERC ni amb el PP li permetrà arribar als 21 regidors necessaris per a formar govern. Paradoxalment, res no beneficiaria més els interessos de Xavier Trias que uns resultats excel·lents del PP. La (improbable) combinació CiU+PP és la única que pot acabar amb els 28 anys d'alcaldes socialistes a la ciutat de Barcelona.


Escenari més favorable a ERC: Si PSC+ICV no arriben als 21 regidors, i especialment si en sumen pocs (17-18), ERC serà més exigent que en altres ocasions i podria arribar a reclamar un torn de 1-2 anys perquè Jordi Portabella culmini el seu somni egòlatra de ser Alcalde de Barcelona.

Escenari més favorable a ICV: Totes les combinacions inclouen a Imma Mayol al govern municipal. En cap cas en quedarà fora. ICV és l'aliat històric dels socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, i es conformarà en mantenir el seu perfil baix característic (sobretot tenint en compte l'experiència de Joan Saura al front del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya).

Escenari més favorable al PP: L'única combinació que podria afavorir al PP seria la remota possibilitat de que CiU i PP suméssin 21 regidors. En el millor dels casos, arribaran als 19.

Resum general:
1)
Augment significatiu de l'abstenció, que podria fins i tot superar el 48,5% de 1999 (màxim històric a les municipals barcelonines). L'abstenció seguirà la tendència marcada pel referèndum de l'Estatut (juny 2006) i les eleccions autonòmiques (novembre 2006), i confirmarà la greu crisi que travessa la classe política catalana.
2) PSC, ICV i ERC sumaran els 21 regidors necessaris per a formar govern a Barcelona.
3) Jordi Hereu serà el candidat més votat i seguirà essent l'Alcalde de Barcelona, gràcies al suport d'ICV i ERC. El primer és un aliat més incondicional que el segon.
4) Les possibilitats de que Xavier Trias sigui el nou Alcalde són remotes, i passarien exclussivament per una aliança amb el PP. CiU i PP sumaran entre 13 i 19 regidors, però en necessitarien 21 per a formar govern.
5) Jordi Portabella podria exigir un torn de 1-2 anys per a exercir el càrrec d'Alcalde de Barcelona, sempre i quan PSC i ICV sumin un nombre discret de regidors (17-18).
6) Ciutadans no obtindrà representació al consistori barceloní.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

22.5.07

"Cataluña se aburre"

Jordi Borja, El País, 21/05/2007

"La France s'ennuie" escribió, Pierre Vianson-Ponté, miembro del consejo de dirección de Le Monde, unos meses antes del mayo de 1968. Vianson-Ponté advertía de que cuando un país se aburre, y especialmente su juventud, cuando el escenario de la vida pública hace bostezar a la ciudadanía, esta calma chicha puede fácilmente alumbrar una tempestad. Fue suficiente una chispa, una frase a destiempo de un ministro de Educación, una respuesta arrogante e idiota a un joven estudiante de sociología, pelirrojo, judío, alemán, anarquista y francés, que le interpeló por considerar absurda la rígida separación en las residencias de estudiantes entre chicos y chicas, a lo cual el ministro contestó que si tenía calenturas se tirara en la piscina de Nanterre. El mayo francés estalló y aunque disguste a Sarkozy aquella revolución cultural nos ha hecho a todos más libres y más tolerantes. O como titula Carme Riera su hermoso libro sobre los poetas de la década de 1950, nos hizo más "partidarios de la felicidad".
No pretendo emular a Vianson-Ponté ni profetizar revoluciones. Pero sí constatar el aburrimiento que provoca la comedia de la política formal, de los discursos institucionales y electorales, de los eslóganes y toda la retórica publicitaria que nos infligen los partidos. Nos aburrimos con los consensos y, curiosamente, aun nos aburrimos más con los conflictos. Nos aburren gobiernos y oposiciones, y, paradójicamente, aun más los debates entre candidatos. Nos aburrió la absurda aventura del Estatuto. Las peleas gallináceas de los representantes políticos cada vez que se reunían para elaborarlo y al salir de la reunión, ante los periodistas, cada uno la decía más gorda que su colega para distinguirse y marcar diferencias. Nos aburrió el simulacro participativo cuando era obvio que la ciudadanía pasaba del cuento. Y el discurso patriotero provinciano de aquí y la ridícula histeria imperial del españolismo rancio de gran parte de la clase política e intelectual de más allá del Ebro. Nos aburre que nos digan que avanzamos retrocediendo y luego que quizá deberemos retroceder más, si lo dice el Tribunal Constitucional, pero así también seguiremos avanzando. Es decir, que los actuales gobernantes nos tomen el pelo para protegernos de los opositores, ciertamente más salvajes, que pretenden arrancarnos la cabellera.
Y puestos a aburrir nos aburre y nos hace sentir vergüenza que desde los cargos públicos se invente un conflicto artificial con los escritores catalanes que escriben en castellano, al limitar su presencia en la feria de Francfort, es decir los discrimina, como si este país no fuera bilingüe.
Ahora nos infligen las campañas electorales municipales. Las caras de siempre, o muy parecidas, nos anuncian todos que representan el cambio. ¿Quién se lo puede creer? En Barcelona, sin citar nombres, jueguen a adivinarlos, es fácil. Un candidato a alcalde, que ya lo es, proclama que con él llegan las nuevas ideas. La efigie es simpática, pero las ideas, no intenten descubrirlas, no las encontrarán. Dicen que no proponer ideas es rentable electoralmente. Es decir, que además de aburrirnos nos consideran tontos. Otros acuden a la fe: se atribuyen que son lo que son de verdad, sistemáticamente, y que aunque lo parezca no se parecen a los otros aunque sí se parecen lo suficiente para acompañarles sin rechistar, excepto algunos gestos intrascendentes. Evidentemente el rostro femenino se diferencia del alcalde alcaldable. Y el tercer candidato de la comunidad de inquilinos del Ayuntamiento nos dice que debemos "usarlo" y el único argumento convincente es que pone cara de aftershave. Su imagen de alguien muy contento de haberse conocido transmite que ante todo se sirve a sí mismo, lo cual no es lo más indicado para inspirar confianza.
Si nos esforzamos en contemplar los carteles, eslóganes y declaraciones de los opositores, el escepticismo y la vergüenza ajena aumentan. El pretendiente tenaz asegura que será alcalde aunque todo el mundo sabe que no lo será, y proclama que es el más progresista de todos aunque nadie se lo puede creer. Y su irresponsable líder pretende asustarnos anunciando que pronto nos convertiremos en Beirut, o Kabul, pues somos capital de talibanes. Pero ni este disparate consigue divertirnos, no tiene gracia. El otro opositor, el que dice que es el único opositor de verdad y siempre lo será, pues ni sueña en ser alcalde, también practica la política del miedo y nos presenta una Barcelona convertida en una Dallas ciudad sin ley, asediada por hordas de inmigrantes, por bandas violentas de okupas y por delincuentes internacionales. En fin, que los que salen a la calle son suicidas en potencia. Y acusa a un gobierno municipal de cómplice por su tolerancia culpable a pesar de que aprobó unas ordenanzas de "civismo" que podría haber redactado la extrema derecha. Vaya, que nos encontramos con una oposición de aspirantes a bomberos, que pretenden crear un ambiente incendiario para acudir a apagarlo. Todo esto resulta tan poco creíble que deja indiferente, es ridículo y aburre infinitamente.
El aburrimiento no es para tomárselo a broma. Especialmente si lo que aburre es el espectáculo en el que actúan "nuestros representantes", los que deben procurar fomentar el interés de los ciudadanos pues nos necesitan, más ellos a nosotros que nosotros a ellos. Necesitan nuestros votos, nuestros impuestos y nuestro buen comportamiento, que es el de la gran mayoría de los ciudadanos. Y, sobre todo, necesitan nuestras iniciativas, nuestras ideas y nuestra cooperación.
Vivimos una época de grandes cambios. Se habla de una revolución urbana, las ciudades se extienden y devienen regiones. La sociedad se hace más compleja, más diversa, las demandas ciudadanas requieren respuestas de proximidad. Las instituciones y las políticas públicas del pasado, y el pasado puede ser de hace sólo 20 o 30 años, están muchas veces desfasadas. La innovación es una exigencia de los tiempos. No sólo la innovación económica, tecnológica o cultural. Ésta, más o menos, ya avanza por su cuenta. Pero sin innovación política el progreso se embarranca. La relación entre instituciones y ciudadanos, la adecuación de los sistemas electorales y participativos a la realidad social y territorial, le reestructuración de los gobiernos locales a las realidades barriales y metropolitanas, la invención de formas de gobernabilidad nuevas, apoyadas en actores económicos, culturales o sociales, etc. Y esta innovación política no existe.
Pertenezco a la generación de la transición y de los inicios de la democracia, de las décadas de 1970 y 1980, a la generación que en Barcelona participó en un proceso de transformación importante, pero esto es pasado. En este periodo culminó la construcción de la ciudad propia de la era industrial. Ahora se necesita un nuevo impulso innovador.
El sistema político que se ha consolidado se basa en una partitocracia que genera cúpulas formadas por mecanismos perversos que generan la adecuación al conformismo, a no moverse para salir en la foto, que penaliza la diferencia, el debate de ideas, la transgresión. Estas cúpulas forman y deciden las listas electorales, alimentan los cargos públicos, asumen las responsabilidades institucionales. Con independencia del valor desigual de los personajes, algo les une, el conservadurismo más profundo, por ideología, o por miedo a los cambios, o por intereses personales o de grupo. Y por falta de imaginación, porque no han sido seleccionados para innovar, para vivir la política como una aventura y aceptar los riesgos si no como una carrera funcionarial. Y no pueden evitarlo, nos aburren. Y si nos fijamos un poco más, nos irritan. Y alguien algún día dirá basta y será escuchado.

Imatge: fueradecampo.cl

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

18.5.07

Una campanya sense màgia

Observo com la campanya electoral barcelonina va caient lentament en un punt mort, sense haver aconseguit captar l'interès dels ciutadans. Després de tot, aquest era l'escenari més previsible. Campanya aburrida, desinterès ciutadà, augment de l'abstenció i repetició dels resultats del 2003 (amb variacions poc significatives).
Però personalment esperava alguna sorpresa per part dels candidats. Fins i tot confiava en l'aparició d'alguna candidatura independent dels partits polítics tradicionals, que reventés la campanya en el millor sentit del terme. M'hauria conformat amb l'aparició d'una iniciativa lúdica com la Coordinadora Reusenca Independent o fins i tot amb Jorge Juan, el candidat fictici de València. La conjuntura em semblava immillorable i em sap greu que això no hagi passat finalment.
També em sobta que CiU no estigui venent
la seva ànima al diable a canvi de desbancar del poder als socialistes, que després del 27 de maig allargaran la seva hegemonia a l'Ajuntament de Barcelona fins els 32 anys. Massa temps en el poder.
Aquesta campanya electoral està exempta de dinamisme. Sobretot perquè li manca l'emoció de la competència entre projectes ambiciosos, entre models de ciutat alternatius, entre personalitats embriagadores.
No hi ha cap tipus d'incògnita sobre la identitat del futur alcalde, que seguirà essent Jordi Hereu. Amb total seguretat. Possiblement sigui el candidat amb més empenta, i el que estigui acumulant més mèrits per a accedir al càrrec. També és el que compta amb una conjuntura més favorable, perquè porta més de mig any fent campanya des del propi Ajuntament de Barcelona.

Lluny de recomfortar-me, em pot arribar a molestar que els candidats optin per una infantil batalla de propostes, a qual més estrambòtica, o que ara tots plegats s'hagin despertat amb el problema de l'habitatge. Una qüestió que ve de molt lluny i que només ha merescut l'interès de les administracions quan el preu per metre quadrat ha superat la barrera dels 6.000 euros i el preu mig d'un lloguer a Barcelona està al voltant dels 1.000 euros. És a dir, quan la situació s'ha fet insostenible per a la majoria.
Els partits polítics segueixen equivocant el camí per a recuperar la seva credibilitat. No es tracta de fer moltes promeses, de plantejar idees insòlites o construir molts pisos de protecció oficial.
El sistema falla perquè els partits han perdut el fil amb la societat, i perquè els partits són els responsables de seleccionar els seus candidats. El candidat queda doncs en una situació delicada, doncs ha d'avantposar la lleialtat al partit a la defensa dels interessos dels ciutadans.
Només un sistema electoral diferent, sense llistes tancades i amb limitació de mandats, entre d'altres mesures, podrà posar-hi remei.


Imatge: elfotografodeprovincias.com

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

11.5.07

Dos alcaldables socialdemòcrates?

Seguint el fil del post d'ahir, en el qual em mostrava partidari de la bipolaritat en les eleccions municipals barcelonines, voldria afegir la següent consideració: De la mateixa manera que entenc que Jordi Hereu hauria de ser el candidat dels votants d'ERC i ICV, considero que Xavier Trias hauria de ser també l'elecció dels partidaris del PP.
I que això no succeeixi es una demostració de l'anomalia en la qual hem viscut, vivim i (qui sap fins quan) viurem a Catalunya. Una manifestació més de l'encaix poc satisfactori de Catalunya a Espanya, qüestió pendent in eternum que cap nou Estatut serà capaç de resoldre i que garanteix complexitat política, molta demagogia i una incalculable pèrdua d'energies per part de tothom.
Perquè no és sinó una anomalia que el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona es disfressi de socialdemòcrata, i pretengui ocupar així un espai més que saturat per PSC, ERC i ICV (i fins i tot Ciutadans de Catalunya).
O serà que CiU fa cas a l'arquitecte Oriol Bohigas, i a d'altres intel·lectuals, quan aquests afirmen que Barcelona és una ciutat socialista (o progressista) on no s'hi pot imposar un alcalde de dretes?
Amb aquest panorama, el candidat del PP és l'únic que defensa els valors conservadors. I si tenim en compte que el 2003, Alberto Fernández Díaz va obtenir el recolzament del 9,5% dels votants censats, aleshores podem convenir que el votant conservador catalanista no té un candidat clar a qui recolzar. I potser aquesta sigui una de les moltes explicacions de l'elevada abstenció (41% del cens) i l'escàs suport a Trias (12,5% del cens) a les darreres municipals barcelonines.
Xavier Trias confessava fa pocs dies que el seu candidat a les eleccions presidencials franceses era la socialista Ségolène Royal. Home, està bé que no vulguis manifestar públicament cap simpatia per Nicolas Sarkozy si aquest no és el cas, però no fins al punt de declarar que si fossis francès votaries als socialistes.

Després de tot, CiU serà una formació tan moderada com volguem, però políticament els convergents s'ubiquen al centre-dreta. I si la dreta espanyola fos una dreta civilitzada, europea i no nacionalista, aleshores l'aliat natural de CiU seria el PP. Fins al punt que ambdós partits podrien plantejar-se seriosament presentar llistes conjuntes a Catalunya.
Però el peix al cove, és molt peix al cove, i
vivim submergits en una anomalia permanent. La mateixa que fa que Jordi Portabella estigui disposat a casar-se amb qualsevol dels dos principals candidats en funció de quins siguin els resultats, i quina sigui la predisposició a deixar-lo ser alcalde de Barcelona durant un o dos anys.

Imatge: lasemana.es

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

10.5.07

A favor del bipartidisme municipal

El proper 27 de maig els barcelonins censats escollirem un alcalde pels propers quatre anys. El guanyador governarà la ciutat fins el maig de 2011.
Per això, penso que tot allò que no sigui votar directament a Jordi Hereu o a Xavier Trias serà, en certa mesura, una fugida d'estudi.
A la pràctica, l'èxit o el fracàs d'un govern el marca el seu lideratge. És a dir, la persona que mana. I això val per un Estat, una comunitat autònoma, una ciutat, una empresa o fins i tot el Banc Mundial.
Per aquest motiu, la principal pregunta que ens hem de fer el 27 de maig quan anem a votar és la següent: Qui vull que sigui el proper alcalde de Barcelona, Jordi Hereu o Xavier Trias?
I un cop ho tinguem decidit, anem al col·legi electoral que pertoqui, agafem la llista encapçalada per un d'aquests dos noms i la dipositem a l'urna corresponent.
No s'hi val això de votar a la Mayol o al Portabella i després passar-se quatre anys criticant soterradament a l'alcalde socialista de torn, i lamentant el model de ciutat. Exercici que perpetren gran nombre de votants i representants d'aquestes dues formacions.
Tampoc no s'hi val allò altre d''haver obtingut un 12,8% dels vots el 2003 i dir que si tornes a ser decisiu reclamaràs el càrrec d'alcalde durant mig mandat. Per la senzilla raó que un candidat amb el 12,8% dels vots, en unes eleccions amb una abstenció superior al 40%, és un candidat que ha obtingut un raquític 7,5% de suport popular real. I si només t'han votat un de cada 14 barcelonins no tinguis la barra de reclamar l'alcaldia.
Un alcalde sense lideratge és un governant dèbil. I la capacitat de lideratge, al marge de ser el principal atribut personal que cal exigir-li a tot polític, és també quelcom que pot veure's reforçat o debilitat pel propi sistema.
I donat que el sistema no afavoreix el lideratge, siguem nosaltres, de moment, aquells que el reforçem. Per això barcelonins, si aneu a votar el 27 de maig, sapigueu que us toca escollir entre dos possibles alcaldes: Jordi Hereu o Xavier Trias.

Imatge: barcelona-on-line.es

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

2.5.07

Manual de les eleccions municipals de Barcelona (II)

Seguint l'exercici iniciat la setmana passada, us presento la segona part de l'anàlisi de les principals opcions electorals que se'ns presenten als barcelonins a les eleccions municipals del 27 de maig:

4. Votar el PP. ALBERTO FERNÁNDEZ. Després del PSC i CiU, el PP ha estat la tercera força política municipal barcelonina des de 1983. La seva mitjana de sufragis des de 1979 és del 11,5%, per bé que en les últimes tres municipals -empesos pel creixement del PP espanyol- han obtingut un significatiu promig del 15,8% dels sufragis.
El PP és un partit amb un sostre electoral modest a Catalunya, però al mateix temps manté un llit de vots significatiu. El perfil baix del seu cap de cartell, Alberto Fernández Díaz (Barcelona, 1961), no sembla posar en perill la fidelitat dels seus electors.
Les probabilitats de que el PP s'incorpori al govern municipal després d'aquestes eleccions són pràcticament nul·les, fins i tot en l'inimaginable cas de que CiU i PP sumin els 21 regidors necessaris per a governar Barcelona. En l'actualitat les dues formacions en sumen 16, i es fa difícil preveure una millora tan notable en els resultats de convergents i populars. Des d'aquest punt de vista, es tracta d'un vot sense transcendència perquè no decidirà el nou alcalde.
Mitjana 1979-2003: 11,5%
Millor resultat: 16,6% (1995)
Resultat 2003: 16,1% (7 regidors)
Previsió 2007: 13-18%
www.albertofernandez.com


5. Votar ERC. TREBALLO PER A TU. El rendiment històric dels republicans a Barcelona no és per a tirar cohets. Entre 1979 i 2003 han comptat amb una mitjana discreta del 5,4% dels vots, però han experimentat una millora progressiva i notable des de 1995. Els republicans van aconseguir el seu millor resultat a Barcelona el 2003, aconseguint un de cada vuit sufragis emesos.
Jordi Portabella (Barcelona, 1961) es va incorporar al govern municipal el 1999. Les seves reponsabilitats en aquests vuit anys han tingut un caire poc polític, i s'han centrat sobretot en la promoció econòmica i en la gestió del Zoo. A la Festa Major de 2006 va negar-se a assistir al pregó de l'escriptora gaditana Elvira Lindo perquè aquest es pronuncià en llengua castellana.
En l'actual campanya, Portabella està intentant mostrar el seu perfil més ambiciós. Assegura estar preparat per a ser alcalde i no descarta ocupar el càrrec durant mig mandat (si l'aritmètica ho permet). ERC continua sense recolzar àmpliament al seu candidat barceloní, però els vots que reculli Portabella s'hauran de llegir en clau de política catalana. Seran un bon indicador del grau de satisfacció dels votants d'ERC envers l'estratègia política dels dirigents republicans.
Mitjana 1979-2003: 5,4%
Millor resultat: 12,8% (2003)
Resultat 2003: 12,8% (5 regidors)
Previsió 2007: 9-14%
www.portabella.cat


6. Votar IC-V. D'ESQUERRES I ECOLOGISTA PER SISTEMA. Aquest ha estat sempre el més fidel aliat municipal del PSC. Primer, personalitzat amb la figura històrica de Lali Vintró. Des de 1999, amb Imma Mayol (Palma de Mallorca, 1958). El creixement d'ICV a Barcelona entre 1999 i 2003 fou espectacular, amb un creixement de 2 a 5 regidors. Va ser la confirmació del caràcter comodí dels ecosocialistes, recurs tradicional dels socialistes descontents i dels lectors de José Saramago. Per una raó o altre, són molts els seus votants potencials. Tanmateix, el grau de fidelització és baix, i l'esperit minoritari i antisistema d'ICV evita que les noves adhesions facin trontollar l'hegemonia progressista del PSC a Barcelona. Jo afegiria el què considero un error estratègic d'Imma Mayol. Si una de les seves principals prioritats polítiques és el medi ambient, fa quatre anys hauria d'haver reclamat la gestió de la mobilitat (quan els seus 5 regidors eren necessaris per a investir l'alcalde Clos). És en l'aposta per una política valenta de mobilitat, i no en la instal·lació d'un centenar de panells solars, on es juga la sostenibilitat ambiental de la metròpoli barcelonina.
Mitjana 1979-2003: 9,0%
Millor resultat: 18,8% (1979, sota les sigles del PSUC)
Resultat 2003: 12,0% (5 regidors)
Previsió 2007: 10-15%
www.immamayol.cat


7. Votar en blanc o fer vot nul. Aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, mereix un comentari en blanc: . O nul: z>E$$>gzhhyd==eE&.
Mitjana 1979-2003: 1,5%
Millor resultat: 2,4% (1999)
Resultats 2003: 2,0%
Previsió 2007: 2-3%

Imatges: el-mundo.net, bcn.cat

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,