ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Malgrat la mona es vesteixi de seda

Vueling i Clickair es fusionen sota el nom de Vueling, mantenen la seu social i operativa a Barcelona, es converteixen en la tercera aerolínia espanyola (per sota d'Iberia i Spanair), i Josep Piqué conserva el càrrec de president no executiu de la companyia. Alex Cruz será el director general, càrrec executiu que ja ocupava a Clickair.

Tanmateix, si volem anar més enllà d'aquestes dades que ens suggereixen que Catalunya té finalment una gran companyia aèria, convé analitzar en quines mans ha quedat realment Vueling després de la fusió amb Clickair.

Doncs bé, un 45,8% de la propietat de Vueling està ara en mans d'Iberia. La família Lara tindrà el 14% i Nefinsa (soci de Clickair) el 4%. El 36% restant de les accions de Vueling estarà a la Borsa.

Es tracta d'una oferta pública d'adquisició (OPA) encoberta, que Iberia intenta evitar per qüestions polítiques renunciant a la gestió i al control des del Consell d'Administració que li correspondria. Normalment, quan una societat A adquireix més del 30% de la propietat d'una societat B la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) obliga a presentar una OPA.

Vueling, una empresa que travessava gravíssims problemes econòmics, ha supeditat l'operació a que la CNMV no obligui a Iberia a presentar una OPA. Per la seva banda, a Iberia ja li està bé que tot plegat sembli una fusió. Després de tot, és evident que algunes normatives antimonopoli podrien desaconsellar el control de la principal low cost espanyola per part d'Iberia. Sobretot quan Clickair porta mesos agafant totes les rutes espanyoles i europees que Iberia ha deixat d'operar des de Barcelona, circumstància que alguns consideren un autèntic atemptat a la lliure competència perquè Iberia s'ha limitat a cedir els seus slots (drets d'aterratge i enlairament) a la seva filial catalana (que a diferència de Vueling -amb aeronaus noves- opera amb avions d'Iberia repintats).

Veurem quin és el posicionament de la CNMV i de Brussel·les en les properes setmanes.

Vueling i Clickair sumen 45 avions, més de 2.000 empleats i tenen més de 50 rutes cadascuna (moltes d'elles actualment en competència). El 2007 van perdre més de 110 milions d'euros entre les dues, però després de la fusió esperen obtenir beneficis immediats: a partir de 2009.

Algunes informaciones suggereixen que la Generalitat de Catalunya ha estat un dels agents que més ha celebrat que Iberia renunciés als seus drets sobre la nova companyia, malgrat tenir-ne la propietat. Iberia sap que no té bona imatge a Catalunya, i s'ha avingut a l'impostura de fer-nos creure que Vueling segueix essent una empresa catalana.

Sé que des d'una perspectiva pragmàtica de la situació, tenint en compte les alarmes que portava mesos encenent el deteriorament progressiu de Vueling, alguns poden felicitar-se per aquesta solució. Probablement hi hagi tingut bastant a veure la cada cop més propera inauguració de la Terminal Sud, pagada pel govern espanyol. Està clar que a Catalunya tota aquesta qüestió dels aeroports i les aerolínies té un component polític majúscul, i després de la compra camuflada de Vueling per part d'Iberia em temo que el seguirà tenint. Veurem com es negocia en el futur, espero que ben aviat, la gestió de l'aeroport del Prat. El govern espanyol sembla molt poc disposat a cedir-ne la gestió. Potser repeteixin el model Vueling, i en mantinguin el control fent veure que en descentralitzen la gestió. En resum, que ens en facin usufructuaris.

L'èxit de l'operació Vueling dependrà de la capacitat d'Iberia de mantenir-se al marge de la gestió de la nova aerolínia, i també de l'absència de competència entre ambdues companyies. Què passarà, per exemple, amb el pont aeri Barcelona-Madrid? Tolerarà Iberia que la nova Vueling ofereixi rutes transoceàniques des de Barcelona que esdevinguin una competència als vols des de Barajas? Podrà Vueling competir amb Iberia a Barajas com qualsevol altra companyia espanyola?

Imatge: expansion.com

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es

La Barcelona de Woody Allen

Fa pocs dies, algunes patums institucionals de la ciutat feien al crit al cel reivindicant la vigència de la 'marca Barcelona'. Era la resposta a alguns articles crítics sobre el mal moment de Barcelona apareguts en els darrers mesos en mitjans de comunicació estrangers (Financial Times, Corriere della Sera, La Stampa, etc). Articles que feien referència, entre altres coses, a l'arribada d'aigua en vaixell a causa dels problemes de subministrament, a la gravíssima apagada de juliol de 2007, i a les successives polèmiques sobre les infrastructures de transport (bàsicament l'aeroport i l'AVE). També hi ha una altra campanya que circula des de fa molts anys en àmbits internacionals, que és la de la seguretat. Barcelona es percep, des de l'estranger, com una ciutat on és fàcil ser víctima de robatoris. Sovint sense violència, tot sigui dit. Tots n'hem sentit exemples quan hem parlat amb visitants estrangers. Ens transmeten el seu entusiasme, ens diuen que la nostra ciutat és magnífica, però quan toca ens comenten també aquells aspectes que convindria millorar. I que de fet només els barcelonins, amb els diners i l'implicació dels governs catalans i espanyol, tenim la capacitat de millorar.

El primer que caldria preguntar-se és si existeix realment una 'marca Barcelona'. Recentment, en ocasió de la presentació del film 'Vicky Cristina Barcelona' a Cannes, Woody Allen va recórrer a multitud de tòpics per justificar l'elecció de Barcelona com a escenari de la seva darrera obra: "Barcelona és una ciutat exòtica pels americans. Volia que la gent d'Estats Units veiés Barcelona com jo la veig. Amb aigua, platges, part antiga, arquitectura modernista, el menjar..." Fins i tot es referí al bon temps per acabar insistint en els mateixos aspectes de sempre sobre la vida mediterrània: "Barcelona és més silenciosa que Nova York, molt viva, amb bon temps, música i menjar i una barreja de modernitat i història que m'agrada especialment."

Allen és un tipus intel·ligent, m'agraden les seves pel·lícules i crec que té un especial bon gust a l'hora d'escollir les seves actrius de capçalera. Però llegint aquestes opinions sobre Barcelona vaig veure retratats tots els llocs comuns que difonia una i altra vegada Jack Bicknell, entrenador dels Dragons i home exempt de qualsevol pretensió intel·lectual, quan li preguntaven què li agradava més de Barcelona i dels quals vaig ser-ne testimoni durant els dos anys que vaig fer de cap de premsa d'aquell equip de futbol americà.

Crec que aquest reguitzell de tòpics recull les essències de la 'marca Barcelona'. I sobre una base tan superficial, tan banal, no crec que la difusió internacional d'alguns problemes reals ocorreguts en aquest paradís terrenal que és la meva ciutat amenacin la superviviència de la 'marca Barcelona'. És la sort de viure d'una imatge etèrea. Té molta poesia, funciona en l'àmbit de l'art, els sentiments i les sensacions, per això venen tants turistes. Però no implica necessàriament excel·lència, eficiència o professionalitat.

La majoria, ja siguem residents o visitants, estimem Barcelona per aquesta combinació màgica de qualitats que fa que et trobis bé en un lloc, i que de ben segur haurà retratat Allen amb encert i sensibilitat a 'Vicky Cristina Barcelona' . Però convé que no caiguem en l'error de creure que existeixen campanyes internacionals dirigides a deteriorar l'imatge de Barcelona, amb la finalitat de desviar-ne part del flux de turistes a d'altres destinacions. La premsa, nacional o internacional, es fa ressò d'allò que passa. I si a Barcelona arriben vaixells amb aigua des de Tarragona o Almeria, es produeixen greus apagades o vagues aeroportuàries en ple mes de juliol, i s'executen obres públiques de forma calamitosa, és normal que alguns mitjans en parlin. Fins i tot que ho denunciin. L'enemic de Barcelona no és la llibertat d'expressió, sino la nostra pròpia capacitat o incapacitat a l'hora d'administrar una ciutat tan fabulosa.

Imatge: blogdecine.com

La Barcelona metropolitana i la reforma de l'administració

Una de les injustícies més exteses a Barcelona és culpar el seu alcalde de determinats dèficits estratègics. L'alcalde de Barcelona pot atribuir-se una major o menor quota de poder. És evident que, des d'una perspectiva institucional o simbòlica, és un càrrec important. Però a la pràctica, més enllà del Bicing, el BCNeta i el 'Posa't guapa', l'alcalde mana poc.

En matèria d'infrastructures, per exemple, hem pogut sentir a l'alcalde posicionant-se en un to solemne sobre l'aeroport, l'AVE i l'aigua. Però en cap de les tres qüestions hi té massa cosa a dir. Per això sembla que parli més com un president d'una associació de veïns o com el Síndic de Greuges, que no pas com un governant.

Qui governa realment Barcelona, encara que sigui de manera indirecta, són l'Estat i la Generalitat, institucions amb molta més influència que l'Ajuntament sobre el devenir de la ciutat.

Per no tenir, l'alcalde de Barcelona no té jurisdicció ni competències efectives sobre la Barcelona real. Sobre la metròpolis. Les estadístiques diuen que Barcelona té una superfície de 98 km2 i 1,6 milions d'habitants. Però és una arbitrarietat, perquè la Barcelona metropolitana engloba 33 municipis, 585 km2 i 3,1 milions de persones. Xifres gairebé idèntiques a les del municipi de Madrid (605 km2 i 3,1 milions d'habitants). El Madrid de Gallardón és una metròpoli governable, mentre que la Barcelona d'Hereu és un regne de taifes.

El de Barcelona és un cas de fragmentació administrativa ineficient, i no només des de l'abolició de la Corporació Metropolitana per part de Jordi Pujol el 1987 (com assenyalen molts analistes). Des del meu punt de vista, ens anirien molt millor les coses si poguessim anar més enllà i convertir municipis com L'Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sant Cugat del Vallès en districtes de Barcelona. És a dir, no crec que una autoritat metropolitana com l'existent fa 20 anys sigui avui la solució.

Ignoro si passaran més o menys anys, però a Catalunya haurem d'acabar simplificant l'administració pública. La meva proposta seria començar convertint els 33 municipis metropolitans en un de sol: Barcelona. Acte seguit, tocaria eliminar les quatre diputacions provincials. No seria la primera vegada (Prat de la Riba ho feu el 1914 per crear la Mancomunitat de Catalunya en un context molt més advers). Després de tot, què fan les provincies que no puguin fer els ajuntaments i la Generalitat?

Perquè aquest procés de simplificació administrativa no derivés en un excessiu centralisme administratiu, n'hi hauria prou amb tenir una llei electoral que assegurés la representativitat territorial als respectius governs de Barcelona i Catalunya. Personalment crec que tot plegat hauria d'anar acompanyat d'una reformulació atrevida de la llei electoral (amb llistes obertes, limitació de mandats i l'obligació de realitzar eleccions primàries per part dels partits o moviments ciutadans).

Des del punt de vista laboral, tota aquest procés de reforma de les administracions públiques catalanes no hauria d'implicar necessàriament una destrucció de milers de llocs de treball. Però hauria d'aprofitar-se per reorganitzar de manera més eficient l'administració, que ha de proveïr eficientment serveis de qualitat i ser molt responsable en el capítol de despeses. En l'actualitat, segons l'Idescat, el sector públic compta a Catalunya amb 357.900 assalariats. Aquesta xifra representa el 12% del total d'assalariats (ignoro si afegint-hi els empleats de les empreses públiques i els organismes autònoms augmentaria significativament). En qualsevol cas es tracta d'una dada modesta si la comparem amb el total d'Espanya (sense Catalunya), que és del 18%. A Catalunya, un de cada vuit treballadors ho fan al sector públic. A la resta d'Espanya, gairebé un de cada cinc.

Annex: Pressupostos 2008 (euros)

Ajuntament de Barcelona: 2.352 milions

Ayuntamiento de Madrid: 6.500 milions

Diputació de Barcelona: 722 milions

Diputació de Girona: 138 milions

Diputació de Lleida: 94 milions

Diputació de Tarragona: 87 milions

Total quatre diputacions: 1.041 milions

Generalitat de Catalunya: 34.750 milions

Comunidad de Madrid: 19.000 milions

Gobierno de España: 217.497 milions

FC Barcelona: 315 milions

Imatge: pmt.es

Jaime Lerner

Jaime Lerner és un arquitecte brasiler de 70 anys que es va donar a conèixer internacionalment en l’àmbit de la gestió urbana per les seves actuacions com alcalde de Curitiba (1971-1975, 1979-1983 i 1989-1992). Posteriorment fou governador de l’Estat de Paranà, i actualment té un despatx d’arquitectura i urbanisme des del qual es dedica a fer "projectes d’acupuntura urbana". El seu lema és que, en matèria de ciutats, no hi ha granota que no pugui convertir-se en príncep. I posa com exemple la ciutat de Curitiba, que gràcies a una innovadora planificació urbana va passar en 30 anys de la discreció més absoluta a ser considerada com una de les ciutats més modernes del món.
La setmana passada vaig assistir a una interessant conferència de Lerner a Sao Paulo. Us adjunto un video que he trobat a ted.com perquè pogueu conèixer millor aquest peculiar personatge:



Segons l’ex de Curitiba, per ser un bon alcalde cal voluntat política, estratègia, solidaritat i corresponsabilitat per afrontar cada problema. Però sobretot creu que cal ser ràpid en l'execució per imposar-se a la burocràcia i als dubtes de la població (que inicialment tenen tendència a desconfiar de les polítiques innovadores).
I sosté una idea interessant: les limitacions financeres mai han de convertir-se en una excusa per deixar de fer coses. I posa com exemple la xarxa d'autobusos privats de Curitiba, que transporta a 2,4 milions de passatgers anualment i que no està subvencionada per l'administració.
Lerner assenyalà els tres problemes essencials de les ciutats: mobilitat, sostenibilitat i coexistència (sociodiversitat).
Per afrontar-los, proposa algunes mesures molt simples: com per exemple utilitzar menys l’automòbil oferint als ciutadans una oferta excel·lent de transport públic; separar els residus i estalviar energia, o viure a prop de la feina.
És el vell debat de l'estructura urbana. I Lerner té molt clar que la ciutat no és el problema, sino la solució.

Que comencin les obres de l'AVE!

Ho tinc bastant clar. Les obres de l'AVE no es poden demorar més, i ja és massa tard per a plantejar alternatives al traçat per l'Eixample.
Els tècnics responsables de fer els estudis previs a la construcció d'aquesta infrastructura no contemplen cap risc pels edificis més propers al túnel, i tampoc per la Sagrada Familia.
Per tant, correspon iniciar les obres sense demora.
Em causa perplexitat que CiU, PP i ERC es plantejin ara fer un front comú a l'Ajuntament per a forçar un aplaçament de les obres i negociar un nou traçat. Confio en que aquesta iniciativa no prosperi, i que la capacitat dels catalans d'autolesionar els seus interessos sigui limitada.
Fa poc menys de 10 anys, quan va començar a projectar-se el pas de l'AVE per Barcelona, la proposta del govern municipal barceloní (dissenyada per l'agència de desenvolupament d'infrastructures Barcelona Regional) era construir un túnel sota el port i una única estació a La Sagrera.
Si finalment l'AVE passa pel centre de Barcelona és perquè la Generalitat de Catalunya, que en aquells temps governava CiU, no va avenir-se a acceptar la proposta de que l'AVE entrés a la ciutat pel litoral.
De fet, el projecte presentat per la Generalitat no contemplava que l'AVE arribés a Barcelona. La seva idea era situar a Sant Cugat del Vallès l'estació barcelonina del tren d'alta velocitat.
El Ministeri de Foment espanyol es va fregar les mans davant la desunió catalana, i va acabar imposant el seu projecte: estacions a Sants i La Sagrera, i túnel pel centre de la ciutat. Heus aquí perquè tenim el traçat que tenim.
Però res d'això hauria succeït si, per una vegada, els polítics catalans haguéssin avantposat els interessos dels ciutadans a llurs interessos partidistes.
Aquests dies recordo sovint un comentari fet per l'economista Joaquim Clusa l'any 1999, quan encara treballava a Barcelona Regional: "es parla molt de l'AVE a Madrid, però allò que veritablement ens hauria d'interessar als catalans des de tots els punts de vista és la connexió amb Europa".
Les últimes noticies són que aquesta podria fer-se efectiva als voltants de 2020. És a dir, gairebé 30 anys després de la posada en funcionament de l'AVE Madrid-Sevilla. Quants trens haurà perdut el nostre país a causa d'aquest cúmul de retards?

Imatges: elperiodico.cat, geocities.com

Són com són

Jordi Portabella va anunciar ahir la seva inesperada decisió de passar a l'oposició i abandonar el govern tripartit de Barcelona.
Ignoro com es resoldrà la crisi, i fins on arribarà ERC aquesta vegada, però crec que la voluntat de Portabella es basa en arguments de pes i, per tant, és possible que superi les moltes pressions que rebrà en els propers dies.
El primer de tots els motius és haver perdut un 45% dels vots obtinguts a Barcelona fa quatre anys. Un càstig sever que ha relegat els republicans a l'última posició, en unes eleccions en les quals el conjunt de formacions progressistes (PSC, ERC, ICV) han perdut un 34% del suport popular rebut a les municipals barcelonines de 2003. En aquestes condicions, i amb l'afegit de l'elevadíssima abstenció (50,4%), Portabella ha trobat motius per a reflexionar sobre el sentit de la seva continuitat en el govern de la ciutat.
El segon motiu, més en clau nacional, és l'important davallada electoral d'ERC arreu de Catalunya. El 27-M, milers de vots d'ERC han anat a parar a CiU i a les CUPs (Candidatures d'Unitat Popular) presentades a desenes de municipis petits i mitjans. Aquests resultats electorals suposen un avís important a l'estratègia política d'ERC, i podrien arribar a qüestionar la conveniència de mantenir els pactes de govern amb el PSC a la Generalitat, a les Diputacions i a molts ajuntaments.
Un altre motiu esgrimit per Portabella, el del desacord en el model de ciutat de Jordi Hereu, és sota el meu punt de vista el més absurd de tots. Sobretot si tenim en compte que Portabella ha ocupat càrrecs destacats en els governs municipals de Joan Clos durant vuit anys.
Veurem com es desenvolupa la situació. De moment, el PSC creu que Portabella es farà enrere i Xavier Trias ha afirmat que Jordi Hereu serà l'alcalde. Però és evident que governar en minoria és la pitjor manera d'exercir el poder.

Imatge: elperiodico.com

Hem tocat fons?

Catalunya, la CCAA més abstencionista a les Municipals'07. Hereu i Montilla, l'Alcalde i el President amb menor suport popular de l'història recent de la democràcia catalana.

Jordi Hereu serà l'Alcalde de Barcelona amb menor suport popular en l'història recent de la democràcia. Principalment, perquè aquestes han estat les eleccions barcelonines amb el menor índex de participació (49,6%). Molt per sota del 59% de 2003, i també inferiors al promig de participació del període 1979-2003 (60,5%).
A causa de l'abstenció, els partits polítics representats al Consell Municipal barceloní han perdut 150.000 vots respecte l'any 2003. És a dir, un de cada tres sufragis:

· El PSC ha perdut un 28% dels vots obtinguts el 2003 i ha passat de 15 a 14 regidors.
· CiU n'ha perdut un 5% i ha passat de 9 a 12 regidors.
· El PP n'ha perdut un 22% i ha mantingut els seus 7 regidors.
· ICV n'ha perdut un 38% i ha passat de 5 a 4 regidors.
· ERC n'ha perdut un 45% i ha passat de 5 a 4 regidors.

Això vol dir que només un 15,4% dels electors censats a Barcelona han escollit a Jordi Hereu. Una xifra que contrasta amb l'elevada adhesió obtinguda per Pasqual Maragall (1982-1997), i que probablement respon al desgast sofert pel PSC durant el mandat de Joan Clos (1997-2006):

1979: Narcís Serra, votat pel 18,4% del cens. Abstenció del 45,7%.
1983: Pasqual Maragall, votat pel 30,3% del cens. Abstenció del 32,6%.
1987: Pasqual Maragall, votat pel 29,7% del cens. Abstenció del 31,3%.
1991: Pasqual Maragall, votat pel 23,8% del cens. Abstenció del 44,2%.
1995: Pasqual Maragall, votat pel 25,3% del cens. Abstenció del 33,8%.
1999: Joan Clos, votat pel 23,1% del cens. Abstenció del 48,5%.
2003: Joan Clos, votat pel 19,7% del cens. Abstenció del 40,9%.
2007: Jordi Hereu, votat pel 15,4% del cens. Abstenció del 50,4%.

La democràcia a Catalunya viu un moment crític. Fa set mesos, en unes eleccions catalanes marcades també per una elevada abstenció, José Montilla arribava a la presidència de la Generalitat amb un suport popular insòlitament discret (15% del cens). En aquella ocasió, com ahir, els cinc grans partits catalans (CiU, PSC, ERC, PP i ICV) van perdre vots en comparació a 2003.
Tampoc cal perdre de vista que el juny de 2006, més del 50% dels catalans ignoraven la crida a refrendar el nou Estatut d'Autonomia.
Fa mal observar els nivells de participació a les municipals i a les autonòmiques madrilenyes, on l'abstenció s'ha situtat al voltant del 33%. La ciutat de Madrid té un Alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, que compta amb el vot del 38,2% del cens, i la Comunidad de Madrid té una Presidenta, Esperanza Aguirre, recolzada pel 32,5% del electors censats.
Ahir alguns analistes catalans, com Lluís Foix, li restaven transcendència a la tendència abstencionista dels electors catalans. "Vindran temps millors", venien a dir. Però a mi em sembla que tot plegat són senyals inequívoques de profunda desafecció popular envers el funcionament i els objectius dels partits polítics.
Per què no ens ho prenem com un repte els catalans? Ara que hem tocat fons, ara que tenim un Alcalde de Barcelona i un President de la Generalitat recolzats per només un 15% dels electors, ara que Catalunya és la comunitat autònoma espanyola amb major índex d'abstenció, potser hagi arribat l'hora de fer alguna cosa més que pensar que arribaran temps millors.
Ahir Pasqual Maragall es mostrava contrari a les llistes tancades, i partidari d'obrir la democràcia a la societat i de reformar el funcionament dels partits. El moment polític de Maragall ja és història, però em quedo amb la seva reflexió. Potser aquest sigui el punt de partida.

P.D. En referència a les meves prediccions de la setmana passada, només he identificat dos errors. D'una banda, em vaig quedar curt amb l'abstenció (preveia un 45-50%) i de l'altra, vaig afirmar que Xavier Trias no superaria els 11 regidors (finalment CiU n'ha obtingut 12).

Imatge: elperidico.com

Escenaris post-electorals a Barcelona

Previsió de resultats*:

PSC: 30-35% · 13-16 regidors (ara en tenen 15)
CiU: 20-25% · 8-11 regidors (ara en tenen 9)
PP: 13-18% · 5-8 regidors (ara en tenen 7)
ICV: 10-15% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)
ERC: 9-14% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)

Abstenció: 45-50% (el 2003 va ser del 41%)

(*) Estimacions pròpies

Tenint en compte que cal sumar 21 regidors per a formar una majoria al Consell Municipal:

Escenari més favorable al PSC: 35% de vots (16 regidors) i pacte de govern amb ICV (5-6 regidors). ERC podria entrar al govern per invitació de Jordi Hereu, però no seria decisiva i no podria condicionar cap decisió important.

Escenari més favorable a CiU: Cap escenari és favorable a CiU. En cap cas superarà al PSC en vots i regidors. En el millor dels casos, aconseguirà un 25% dels vots (11 regidors). Però ni l'aliança amb ERC ni amb el PP li permetrà arribar als 21 regidors necessaris per a formar govern. Paradoxalment, res no beneficiaria més els interessos de Xavier Trias que uns resultats excel·lents del PP. La (improbable) combinació CiU+PP és la única que pot acabar amb els 28 anys d'alcaldes socialistes a la ciutat de Barcelona.

Escenari més favorable a ERC: Si PSC+ICV no arriben als 21 regidors, i especialment si en sumen pocs (17-18), ERC serà més exigent que en altres ocasions i podria arribar a reclamar un torn de 1-2 anys perquè Jordi Portabella culmini el seu somni egòlatra de ser Alcalde de Barcelona.

Escenari més favorable a ICV: Totes les combinacions inclouen a Imma Mayol al govern municipal. En cap cas en quedarà fora. ICV és l'aliat històric dels socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, i es conformarà en mantenir el seu perfil baix característic (sobretot tenint en compte l'experiència de Joan Saura al front del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya).

Escenari més favorable al PP: L'única combinació que podria afavorir al PP seria la remota possibilitat de que CiU i PP suméssin 21 regidors. En el millor dels casos, arribaran als 19.

Resum general:
1) Augment significatiu de l'abstenció, que podria fins i tot superar el 48,5% de 1999 (màxim històric a les municipals barcelonines). L'abstenció seguirà la tendència marcada pel referèndum de l'Estatut (juny 2006) i les eleccions autonòmiques (novembre 2006), i confirmarà la greu crisi que travessa la classe política catalana.
2) PSC, ICV i ERC sumaran els 21 regidors necessaris per a formar govern a Barcelona.
3) Jordi Hereu serà el candidat més votat i seguirà essent l'Alcalde de Barcelona, gràcies al suport d'ICV i ERC. El primer és un aliat més incondicional que el segon.
4) Les possibilitats de que Xavier Trias sigui el nou Alcalde són remotes, i passarien exclussivament per una aliança amb el PP. CiU i PP sumaran entre 13 i 19 regidors, però en necessitarien 21 per a formar govern.
5) Jordi Portabella podria exigir un torn de 1-2 anys per a exercir el càrrec d'Alcalde de Barcelona, sempre i quan PSC i ICV sumin un nombre discret de regidors (17-18).
6) Ciutadans no obtindrà representació al consistori barceloní.

"Cataluña se aburre"

Jordi Borja, El País, 21/05/2007

"La France s'ennuie" escribió, Pierre Vianson-Ponté, miembro del consejo de dirección de Le Monde, unos meses antes del mayo de 1968. Vianson-Ponté advertía de que cuando un país se aburre, y especialmente su juventud, cuando el escenario de la vida pública hace bostezar a la ciudadanía, esta calma chicha puede fácilmente alumbrar una tempestad. Fue suficiente una chispa, una frase a destiempo de un ministro de Educación, una respuesta arrogante e idiota a un joven estudiante de sociología, pelirrojo, judío, alemán, anarquista y francés, que le interpeló por considerar absurda la rígida separación en las residencias de estudiantes entre chicos y chicas, a lo cual el ministro contestó que si tenía calenturas se tirara en la piscina de Nanterre. El mayo francés estalló y aunque disguste a Sarkozy aquella revolución cultural nos ha hecho a todos más libres y más tolerantes. O como titula Carme Riera su hermoso libro sobre los poetas de la década de 1950, nos hizo más "partidarios de la felicidad".

No pretendo emular a Vianson-Ponté ni profetizar revoluciones. Pero sí constatar el aburrimiento que provoca la comedia de la política formal, de los discursos institucionales y electorales, de los eslóganes y toda la retórica publicitaria que nos infligen los partidos. Nos aburrimos con los consensos y, curiosamente, aun nos aburrimos más con los conflictos. Nos aburren gobiernos y oposiciones, y, paradójicamente, aun más los debates entre candidatos. Nos aburrió la absurda aventura del Estatuto. Las peleas gallináceas de los representantes políticos cada vez que se reunían para elaborarlo y al salir de la reunión, ante los periodistas, cada uno la decía más gorda que su colega para distinguirse y marcar diferencias. Nos aburrió el simulacro participativo cuando era obvio que la ciudadanía pasaba del cuento. Y el discurso patriotero provinciano de aquí y la ridícula histeria imperial del españolismo rancio de gran parte de la clase política e intelectual de más allá del Ebro. Nos aburre que nos digan que avanzamos retrocediendo y luego que quizá deberemos retroceder más, si lo dice el Tribunal Constitucional, pero así también seguiremos avanzando. Es decir, que los actuales gobernantes nos tomen el pelo para protegernos de los opositores, ciertamente más salvajes, que pretenden arrancarnos la cabellera.
Y puestos a aburrir nos aburre y nos hace sentir vergüenza que desde los cargos públicos se invente un conflicto artificial con los escritores catalanes que escriben en castellano, al limitar su presencia en la feria de Francfort, es decir los discrimina, como si este país no fuera bilingüe.
Ahora nos infligen las campañas electorales municipales. Las caras de siempre, o muy parecidas, nos anuncian todos que representan el cambio. ¿Quién se lo puede creer? En Barcelona, sin citar nombres, jueguen a adivinarlos, es fácil. Un candidato a alcalde, que ya lo es, proclama que con él llegan las nuevas ideas. La efigie es simpática, pero las ideas, no intenten descubrirlas, no las encontrarán. Dicen que no proponer ideas es rentable electoralmente. Es decir, que además de aburrirnos nos consideran tontos. Otros acuden a la fe: se atribuyen que son lo que son de verdad, sistemáticamente, y que aunque lo parezca no se parecen a los otros aunque sí se parecen lo suficiente para acompañarles sin rechistar, excepto algunos gestos intrascendentes. Evidentemente el rostro femenino se diferencia del alcalde alcaldable. Y el tercer candidato de la comunidad de inquilinos del Ayuntamiento nos dice que debemos "usarlo" y el único argumento convincente es que pone cara de aftershave. Su imagen de alguien muy contento de haberse conocido transmite que ante todo se sirve a sí mismo, lo cual no es lo más indicado para inspirar confianza.
Si nos esforzamos en contemplar los carteles, eslóganes y declaraciones de los opositores, el escepticismo y la vergüenza ajena aumentan. El pretendiente tenaz asegura que será alcalde aunque todo el mundo sabe que no lo será, y proclama que es el más progresista de todos aunque nadie se lo puede creer. Y su irresponsable líder pretende asustarnos anunciando que pronto nos convertiremos en Beirut, o Kabul, pues somos capital de talibanes. Pero ni este disparate consigue divertirnos, no tiene gracia. El otro opositor, el que dice que es el único opositor de verdad y siempre lo será, pues ni sueña en ser alcalde, también practica la política del miedo y nos presenta una Barcelona convertida en una Dallas ciudad sin ley, asediada por hordas de inmigrantes, por bandas violentas de okupas y por delincuentes internacionales. En fin, que los que salen a la calle son suicidas en potencia. Y acusa a un gobierno municipal de cómplice por su tolerancia culpable a pesar de que aprobó unas ordenanzas de "civismo" que podría haber redactado la extrema derecha. Vaya, que nos encontramos con una oposición de aspirantes a bomberos, que pretenden crear un ambiente incendiario para acudir a apagarlo. Todo esto resulta tan poco creíble que deja indiferente, es ridículo y aburre infinitamente.
El aburrimiento no es para tomárselo a broma. Especialmente si lo que aburre es el espectáculo en el que actúan "nuestros representantes", los que deben procurar fomentar el interés de los ciudadanos pues nos necesitan, más ellos a nosotros que nosotros a ellos. Necesitan nuestros votos, nuestros impuestos y nuestro buen comportamiento, que es el de la gran mayoría de los ciudadanos. Y, sobre todo, necesitan nuestras iniciativas, nuestras ideas y nuestra cooperación.
Vivimos una época de grandes cambios. Se habla de una revolución urbana, las ciudades se extienden y devienen regiones. La sociedad se hace más compleja, más diversa, las demandas ciudadanas requieren respuestas de proximidad. Las instituciones y las políticas públicas del pasado, y el pasado puede ser de hace sólo 20 o 30 años, están muchas veces desfasadas. La innovación es una exigencia de los tiempos. No sólo la innovación económica, tecnológica o cultural. Ésta, más o menos, ya avanza por su cuenta. Pero sin innovación política el progreso se embarranca. La relación entre instituciones y ciudadanos, la adecuación de los sistemas electorales y participativos a la realidad social y territorial, le reestructuración de los gobiernos locales a las realidades barriales y metropolitanas, la invención de formas de gobernabilidad nuevas, apoyadas en actores económicos, culturales o sociales, etc. Y esta innovación política no existe.
Pertenezco a la generación de la transición y de los inicios de la democracia, de las décadas de 1970 y 1980, a la generación que en Barcelona participó en un proceso de transformación importante, pero esto es pasado. En este periodo culminó la construcción de la ciudad propia de la era industrial. Ahora se necesita un nuevo impulso innovador.
El sistema político que se ha consolidado se basa en una partitocracia que genera cúpulas formadas por mecanismos perversos que generan la adecuación al conformismo, a no moverse para salir en la foto, que penaliza la diferencia, el debate de ideas, la transgresión. Estas cúpulas forman y deciden las listas electorales, alimentan los cargos públicos, asumen las responsabilidades institucionales. Con independencia del valor desigual de los personajes, algo les une, el conservadurismo más profundo, por ideología, o por miedo a los cambios, o por intereses personales o de grupo. Y por falta de imaginación, porque no han sido seleccionados para innovar, para vivir la política como una aventura y aceptar los riesgos si no como una carrera funcionarial. Y no pueden evitarlo, nos aburren. Y si nos fijamos un poco más, nos irritan. Y alguien algún día dirá basta y será escuchado.

Imatge: fueradecampo.cl

Una campanya sense màgia

Observo com la campanya electoral barcelonina va caient lentament en un punt mort, sense haver aconseguit captar l'interès dels ciutadans. Després de tot, aquest era l'escenari més previsible. Campanya aburrida, desinterès ciutadà, augment de l'abstenció i repetició dels resultats del 2003 (amb variacions poc significatives).
Però personalment esperava alguna sorpresa per part dels candidats. Fins i tot confiava en l'aparició d'alguna candidatura independent dels partits polítics tradicionals, que reventés la campanya en el millor sentit del terme. M'hauria conformat amb l'aparició d'una iniciativa lúdica com la Coordinadora Reusenca Independent o fins i tot amb Jorge Juan, el candidat fictici de València. La conjuntura em semblava immillorable i em sap greu que això no hagi passat finalment.
També em sobta que CiU no estigui venent la seva ànima al diable a canvi de desbancar del poder als socialistes, que després del 27 de maig allargaran la seva hegemonia a l'Ajuntament de Barcelona fins els 32 anys. Massa temps en el poder.
Aquesta campanya electoral està exempta de dinamisme. Sobretot perquè li manca l'emoció de la competència entre projectes ambiciosos, entre models de ciutat alternatius, entre personalitats embriagadores.
No hi ha cap tipus d'incògnita sobre la identitat del futur alcalde, que seguirà essent Jordi Hereu. Amb total seguretat. Possiblement sigui el candidat amb més empenta, i el que estigui acumulant més mèrits per a accedir al càrrec. També és el que compta amb una conjuntura més favorable, perquè porta més de mig any fent campanya des del propi Ajuntament de Barcelona.
Lluny de recomfortar-me, em pot arribar a molestar que els candidats optin per una infantil batalla de propostes, a qual més estrambòtica, o que ara tots plegats s'hagin despertat amb el problema de l'habitatge. Una qüestió que ve de molt lluny i que només ha merescut l'interès de les administracions quan el preu per metre quadrat ha superat la barrera dels 6.000 euros i el preu mig d'un lloguer a Barcelona està al voltant dels 1.000 euros. És a dir, quan la situació s'ha fet insostenible per a la majoria.
Els partits polítics segueixen equivocant el camí per a recuperar la seva credibilitat. No es tracta de fer moltes promeses, de plantejar idees insòlites o construir molts pisos de protecció oficial.
El sistema falla perquè els partits han perdut el fil amb la societat, i perquè els partits són els responsables de seleccionar els seus candidats. El candidat queda doncs en una situació delicada, doncs ha d'avantposar la lleialtat al partit a la defensa dels interessos dels ciutadans.
Només un sistema electoral diferent, sense llistes tancades i amb limitació de mandats, entre d'altres mesures, podrà posar-hi remei.

Imatge: elfotografodeprovincias.com

Dos alcaldables socialdemòcrates?

Seguint el fil del post d'ahir, en el qual em mostrava partidari de la bipolaritat en les eleccions municipals barcelonines, voldria afegir la següent consideració: De la mateixa manera que entenc que Jordi Hereu hauria de ser el candidat dels votants d'ERC i ICV, considero que Xavier Trias hauria de ser també l'elecció dels partidaris del PP.
I que això no succeeixi es una demostració de l'anomalia en la qual hem viscut, vivim i (qui sap fins quan) viurem a Catalunya. Una manifestació més de l'encaix poc satisfactori de Catalunya a Espanya, qüestió pendent in eternum que cap nou Estatut serà capaç de resoldre i que garanteix complexitat política, molta demagogia i una incalculable pèrdua d'energies per part de tothom.
Perquè no és sinó una anomalia que el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona es disfressi de socialdemòcrata, i pretengui ocupar així un espai més que saturat per PSC, ERC i ICV (i fins i tot Ciutadans de Catalunya).
O serà que CiU fa cas a l'arquitecte Oriol Bohigas, i a d'altres intel·lectuals, quan aquests afirmen que Barcelona és una ciutat socialista (o progressista) on no s'hi pot imposar un alcalde de dretes?
Amb aquest panorama, el candidat del PP és l'únic que defensa els valors conservadors. I si tenim en compte que el 2003, Alberto Fernández Díaz va obtenir el recolzament del 9,5% dels votants censats, aleshores podem convenir que el votant conservador catalanista no té un candidat clar a qui recolzar. I potser aquesta sigui una de les moltes explicacions de l'elevada abstenció (41% del cens) i l'escàs suport a Trias (12,5% del cens) a les darreres municipals barcelonines.
Xavier Trias confessava fa pocs dies que el seu candidat a les eleccions presidencials franceses era la socialista Ségolène Royal. Home, està bé que no vulguis manifestar públicament cap simpatia per Nicolas Sarkozy si aquest no és el cas, però no fins al punt de declarar que si fossis francès votaries als socialistes.
Després de tot, CiU serà una formació tan moderada com volguem, però políticament els convergents s'ubiquen al centre-dreta. I si la dreta espanyola fos una dreta civilitzada, europea i no nacionalista, aleshores l'aliat natural de CiU seria el PP. Fins al punt que ambdós partits podrien plantejar-se seriosament presentar llistes conjuntes a Catalunya.
Però el peix al cove, és molt peix al cove, i vivim submergits en una anomalia permanent. La mateixa que fa que Jordi Portabella estigui disposat a casar-se amb qualsevol dels dos principals candidats en funció de quins siguin els resultats, i quina sigui la predisposició a deixar-lo ser alcalde de Barcelona durant un o dos anys.

Imatge: lasemana.es

A favor del bipartidisme municipal

El proper 27 de maig els barcelonins censats escollirem un alcalde pels propers quatre anys. El guanyador governarà la ciutat fins el maig de 2011.
Per això, penso que tot allò que no sigui votar directament a Jordi Hereu o a Xavier Trias serà, en certa mesura, una fugida d'estudi.
A la pràctica, l'èxit o el fracàs d'un govern el marca el seu lideratge. És a dir, la persona que mana. I això val per un Estat, una comunitat autònoma, una ciutat, una empresa o fins i tot el Banc Mundial.
Per aquest motiu, la principal pregunta que ens hem de fer el 27 de maig quan anem a votar és la següent: Qui vull que sigui el proper alcalde de Barcelona, Jordi Hereu o Xavier Trias?
I un cop ho tinguem decidit, anem al col·legi electoral que pertoqui, agafem la llista encapçalada per un d'aquests dos noms i la dipositem a l'urna corresponent.
No s'hi val això de votar a la Mayol o al Portabella i després passar-se quatre anys criticant soterradament a l'alcalde socialista de torn, i lamentant el model de ciutat. Exercici que perpetren gran nombre de votants i representants d'aquestes dues formacions.
Tampoc no s'hi val allò altre d''haver obtingut un 12,8% dels vots el 2003 i dir que si tornes a ser decisiu reclamaràs el càrrec d'alcalde durant mig mandat. Per la senzilla raó que un candidat amb el 12,8% dels vots, en unes eleccions amb una abstenció superior al 40%, és un candidat que ha obtingut un raquític 7,5% de suport popular real. I si només t'han votat un de cada 14 barcelonins no tinguis la barra de reclamar l'alcaldia.
Un alcalde sense lideratge és un governant dèbil. I la capacitat de lideratge, al marge de ser el principal atribut personal que cal exigir-li a tot polític, és també quelcom que pot veure's reforçat o debilitat pel propi sistema.
I donat que el sistema no afavoreix el lideratge, siguem nosaltres, de moment, aquells que el reforçem. Per això barcelonins, si aneu a votar el 27 de maig, sapigueu que us toca escollir entre dos possibles alcaldes: Jordi Hereu o Xavier Trias.

Imatge: barcelona-on-line.es

Manual de les eleccions municipals de Barcelona (II)

Seguint l'exercici iniciat la setmana passada, us presento la segona part de l'anàlisi de les principals opcions electorals que se'ns presenten als barcelonins a les eleccions municipals del 27 de maig:

4. Votar el PP. ALBERTO FERNÁNDEZ. Després del PSC i CiU, el PP ha estat la tercera força política municipal barcelonina des de 1983. La seva mitjana de sufragis des de 1979 és del 11,5%, per bé que en les últimes tres municipals -empesos pel creixement del PP espanyol- han obtingut un significatiu promig del 15,8% dels sufragis.
El PP és un partit amb un sostre electoral modest a Catalunya, però al mateix temps manté un llit de vots significatiu. El perfil baix del seu cap de cartell, Alberto Fernández Díaz (Barcelona, 1961), no sembla posar en perill la fidelitat dels seus electors.
Les probabilitats de que el PP s'incorpori al govern municipal després d'aquestes eleccions són pràcticament nul·les, fins i tot en l'inimaginable cas de que CiU i PP sumin els 21 regidors necessaris per a governar Barcelona. En l'actualitat les dues formacions en sumen 16, i es fa difícil preveure una millora tan notable en els resultats de convergents i populars. Des d'aquest punt de vista, es tracta d'un vot sense transcendència perquè no decidirà el nou alcalde.
Mitjana 1979-2003: 11,5%
Millor resultat: 16,6% (1995)
Resultat 2003: 16,1% (7 regidors)
Previsió 2007: 13-18%
www.albertofernandez.com

5. Votar ERC. TREBALLO PER A TU. El rendiment històric dels republicans a Barcelona no és per a tirar cohets. Entre 1979 i 2003 han comptat amb una mitjana discreta del 5,4% dels vots, però han experimentat una millora progressiva i notable des de 1995. Els republicans van aconseguir el seu millor resultat a Barcelona el 2003, aconseguint un de cada vuit sufragis emesos.
Jordi Portabella (Barcelona, 1961) es va incorporar al govern municipal el 1999. Les seves reponsabilitats en aquests vuit anys han tingut un caire poc polític, i s'han centrat sobretot en la promoció econòmica i en la gestió del Zoo. A la Festa Major de 2006 va negar-se a assistir al pregó de l'escriptora gaditana Elvira Lindo perquè aquest es pronuncià en llengua castellana.
En l'actual campanya, Portabella està intentant mostrar el seu perfil més ambiciós. Assegura estar preparat per a ser alcalde i no descarta ocupar el càrrec durant mig mandat (si l'aritmètica ho permet). ERC continua sense recolzar àmpliament al seu candidat barceloní, però els vots que reculli Portabella s'hauran de llegir en clau de política catalana. Seran un bon indicador del grau de satisfacció dels votants d'ERC envers l'estratègia política dels dirigents republicans.
Mitjana 1979-2003: 5,4%
Millor resultat: 12,8% (2003)
Resultat 2003: 12,8% (5 regidors)
Previsió 2007: 9-14%
www.portabella.cat

6. Votar IC-V. D'ESQUERRES I ECOLOGISTA PER SISTEMA. Aquest ha estat sempre el més fidel aliat municipal del PSC. Primer, personalitzat amb la figura històrica de Lali Vintró. Des de 1999, amb Imma Mayol (Palma de Mallorca, 1958). El creixement d'ICV a Barcelona entre 1999 i 2003 fou espectacular, amb un creixement de 2 a 5 regidors. Va ser la confirmació del caràcter comodí dels ecosocialistes, recurs tradicional dels socialistes descontents i dels lectors de José Saramago. Per una raó o altre, són molts els seus votants potencials. Tanmateix, el grau de fidelització és baix, i l'esperit minoritari i antisistema d'ICV evita que les noves adhesions facin trontollar l'hegemonia progressista del PSC a Barcelona. Jo afegiria el què considero un error estratègic d'Imma Mayol. Si una de les seves principals prioritats polítiques és el medi ambient, fa quatre anys hauria d'haver reclamat la gestió de la mobilitat (quan els seus 5 regidors eren necessaris per a investir l'alcalde Clos). És en l'aposta per una política valenta de mobilitat, i no en la instal·lació d'un centenar de panells solars, on es juga la sostenibilitat ambiental de la metròpoli barcelonina.
Mitjana 1979-2003: 9,0%
Millor resultat: 18,8% (1979, sota les sigles del PSUC)
Resultat 2003: 12,0% (5 regidors)
Previsió 2007: 10-15%
www.immamayol.cat

7. Votar en blanc o fer vot nul. Aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, mereix un comentari en blanc: . O nul: z>E$$>gzhhyd==eE&.
Mitjana 1979-2003: 1,5%
Millor resultat: 2,4% (1999)
Resultats 2003: 2,0%
Previsió 2007: 2-3%

Imatges: el-mundo.net, bcn.cat

Manual de les eleccions municipals de Barcelona (I)

El proper 27 de maig, els ciutadans empadronats a Barcelona serem convocats a les urnes per a escollir el govern de la nostra ciutat. Com passa a les altres eleccions domèstiques (amb l'excepció de les eleccions al Senat), els electors haurem d'escollir una de les llistes tancades presentades per les diferents formacions polítiques. A la pràctica, només cinc partits compten amb possibilitats d'obtenir representació a les institucions (CiU, IC-V, ERC, PSC i PP). Els cinc tenors de la classe política catalana. Dubto que Ciutadans de Catalunya repeteixi a les municipals de Barcelona l'èxit de les autonòmiques.

Com a votant, doncs, t'enfrontes a una sèrie de possibilitats que ordeno per ordre de probabilitats:

1. Abstenir-te. Això és el què van fer un 40,9% del barcelonins censats als comicis locals de maig de 2003. El promig d'abstenció a les set eleccions municipals celebrades des de 1979 ha estat del 39,5%. L'abstenció ha resultats vencedora a Barcelona a totes les eleccions municipals.
La situació de descrèdit de la classe política catalana, les baixes participacions a les dues últimes consultes (Estatut i Autonòmiques), el perfil dels candidats, i la manca de tensió existent a la precampanya de les municipals, em fan pensar que l'abstenció tornarà a ser enguany la primera opció dels barcelonins.
Mitjana 1979-2003: 39,5%
Millor resultat: 48,5% (1999)

Resultat 2003: 41,0%
Previsió 2007: 40-50%

2. Votar al PSC. NOU ALCALDE, NOVES IDEES. Des de 1979, aquesta ha estat sempre la llista més votada pels barcelonins, amb una mitjana del 40,2%. Tanmateix, aquesta xifra va desplomar-se fins a un preocupant 33,5% el 2003. Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic, és la gran ícona històrica del PSC municipal. En els temps del pujolisme, Maragall va aconseguir vèncer en quatre eleccions consecutives (1983, 1987, 1991, 1995), amb una mitjana del 42,3% dels sufragis i una abstenció del 35,4%. Uns resultats notables si els comparem amb els de Joan Clos (1999, 2003), que va obtenir una mitjana de vots del 39,2% però amb una abstenció del 44,7%.

El candidat actual, Jordi Hereu (Barcelona, 1965), es presenta a les eleccions sota el lema "L'alcalde de la gent". Efectivament, és un polític més proper i afable que el seu antecessor, potser també més preparat, i ja ha anunciat que prioritzarà les polítiques socials i l'atenció a les persones. És curiós fins a quin punt pot arribar la duresa de la política. Afirmar que Hereu serà l'alcalde de la gent o promoure la candidatura de José Montilla sota el lema ara és l'hora dels catalans és qualsevol cosa menys una decisió innocent en relació a aquells que els precediren.
Seria una immensa sorpresa que la llista encapçalada per Jordi Hereu, el candidat més jove dels cinc principals partits, no fos la més votada el 27 de maig. Tanmateix, el PSC no millorarà significativament els seus discrets resultats de fa quatre anys, i podria fins i tot situar-s'hi per sota.
Mitjana 1979-2003: 40,2%
Millor resultat: 45,0% (1983)
Resultat 2003: 33,5% (15 regidors)
Previsió 2007: 30-35%
www.jordihereu.cat

3. Votar a CiU. TRIAS PEL CANVI. Convergència ha estat, des de 1983, la segona opció electoral dels barcelonins. La seva mitjana de vots ha estat del 26,8%, però a les dues darreres eleccions s'ha estancat al voltant del 21%. Uns resultats miserables que penalitzen el desinterès històric de CiU per a governar la capital de Catalunya, i que no tenen explicació sociològica, doncs Jordi Pujol va ser (amb molta diferència) el candidat més votat a la ciutat de Barcelona a les autonòmiques de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995.
L'estratègia de Xavier Trias (Barcelona, 1946) per a afrontar aquestes eleccions no comptava amb la marxa de Joan Clos a Madrid, i des d'aleshores la precampanya convergent ha estat molt discreta. CiU hauria d'haver-se volcat amb Trias si veritablement desitjava acabar amb gairebé tres dècades d'hegemonia socialista a l'Ajuntament de Barcelona, però en canvi segueix llepant-se les ferides provocades per la investidura de José Montilla com a president de Catalunya. En aquestes circumstàncies, la missió de Trias esdevé impossible. Per no parlar de les grans dificultats aritmètiques de superar o desfer el tripartit municipal (PSC, ERC, IC-V).

Mitjana 1979-2003: 26,8%
Millor resultat: 35,2% (1987)
Resultat 2003: 21,3% (9 regidors)
Previsió 2007: 20-25%
www.xaviertrias.cat

Imatges: elsingulardigital.cat, abcdesevilla.es

Cronistes de Barcelona

Josep Maria Carandell (1934-2003), "Sempronio" (1909-2006), i ara Josep Maria Huertas Clavería (1939-2007). En només quatre anys, Barcelona he perdut a tres dels seus cronistes més il·lustres.
Ens queda Lluís Permanyer (1939-), cada vegada més sol en la tasca d'observar el present i recordar el passat de la ciutat, per bé que la seva crítica ha estat sovint més indulgent que la del difunt Huertas.
Interpretar el paper de cronista d'una metròpolis com Barcelona és una missió de gran dificultat, i requereix un gran rigor. Hi ha crítics que ocasionalment apunten brillantment la seva mirada de Barcelona, però el cronista hi dedica cos i ànima. La seva gran obra és parlar de Barcelona.
L'esperit crític envers el poder públic sovint acaba apoderant-se d'aquests personatges, quan se n'adonen de l'arbitrarietat amb la qual es prenen determinades decisions. Tots ells han lamentat públicament el procés de destrucció de la memòria de Barcelona per mitjà de l'enderroc o desaparició d'edificis i establiments emblemàtics de la ciutat. Circumstància que no es produeix amb la mateixa intensitat en altres ciutats europees, on les institucions i els ciutadans protegeixen amb major convicció llur patrimoni històric.
La figura del cronista comporta sovint una actitud reverencial envers el passat de la ciutat, i una conseqüent desconfiança envers algunes transformacions. Sobretot quan aquestes no obeeixen al desig dels ciutadans ni gaudeixen del consens veïnal. Tots aquests cronistes de Barcelona ens han recordat sempre que l'ànima de la ciutat va modificant-se amb el pas del temps, però que cal preservar el fil físic i espiritual que ens uneix amb el passat.
Si algún dia no reconeixem la nostra pròpia ciutat, o volem saber com era abans del nostre naixement, sempre ens quedaran els seus llibres per a saber què eren El Oro del Rin, La Criolla, el Torín o els Banys de Sant Sebastià.

Imatge: elperiodico.com

Star Alliance i el futur de l'Aeroport del Prat

Diuen alguns que Espanya és la vuitena potència econòmica mundial, i jo en tinc els meus dubtes. Entre moltes altres coses, perquè un país poderós aprofita totes les oportunitats que té al seu abast per a ser encara més ric i més pròsper. I Espanya no ho fa.
No ho fa quan Iberia, la principal companyia aèria espanyola, es desentén de l'Aeroport de Barcelona, entossudida en centralitzar gairebé tots els seus vols internacionals a Madrid-Barajas. Paradoxalment, mentre s'inverteixen 3.000 milions d'euros en la construcció de la Terminal Sud de l'Aeroport del Prat (la meitat del que ha costat la T4 madrilenya), es demora excessivament l'adjudicació d'aquest espai a les aerolínies que hi hauran de començar a operar abans de dos anys. La inauguració està prevista per principis de 2009.

AENA, titular dels aeroports espanyols, és com el perro del hortelano: ni menja ni deixa menjar. Les institucions catalanes no han de tirar la tovallola. Cal lluitar per aconseguir alliberar l'Aeroport del Prat de l'obsoleta terenyina radial d'AENA, i crear un marc de privatització i competència.
En aquests moments, l'aposta més seriosa per la Terminal Sud sembla provenir de Lufthansa i Spanair (grup Star Alliance). El vicepresident de la companyia alemanya, Karsten Benz, ens regala les orelles afirmant en una entrevista a La Vanguardia que "Barcelona és el mercat més fort de tota Espanya" i que "té la oportunitat de pujar a la primera divisió dels hubs europeus". Tanmateix, tot i tractar-se d'una oferta més ambiciosa que la presentada per Iberia, segueix sense resoldre clarament l'anhel de Barcelona: oferir múltiples vols transoceànics sense escales, tal com il·lustren els economistes Germà Bel i Xavier Fageda i Ramon Tremosa.
El president de Vueling, Josep Miquel Abad, adverteix que "en els darrers 15 anys Barcelona no ha sabut desenvolupar totes les potencialitats que van aflorar el 92", i creu que no es poden permetre més ensopegades estratègiques. En aquest context, Abad considera cabdal el paper que sigui capaç de jugar l'Aeroport de Barcelona. Vueling és una de les companyies interessades en ocupar la nova terminal, però es mostra prudent davant les possibilitats de crear nombroses connexions intercontinentals des de Barcelona. De moment, els plans de Vueling passen per consolidar les seves operacions a Europa abans de plantejar-se obrir rutes amb Àsia i Amèrica (una decisió que implica una inversió en avions extraordinària).
En definitiva, no es pot perdre més temps amb l'adjudicació de la nova Terminal Sud. Si Iberia no creu en el potencial de Barcelona, que deixi via lliure. I si finalment Lufthansa i Spanair es queden el pastís, que sigui perquè estan disposats a treure'n tot el profit possible. És a dir, a inaugurar desenes de vols directes amb metròpolis d'arreu del món. Perquè si el que planeja Star Alliance es fer-nos agafar els vols intercontinentals a Frankfurt, que no es prenguin les molèsties. Això no ens interessa, perquè és el que portem fent tota la vida.

P.D. L'historiador-profeta empordanès Alexandre Deulofeu va predir fa més de 50 anys que Catalunya seria sobirana l'any 2029, i va subratllar la importància que tindria el recolzament d'Alemanya en aquest procés. Potser l'aposta de Lufthansa per Barcelona sigui el primer pas. Potser no.

Imatge: airlinerphotos.de

"Barcelona ha entrado en la decadencia"

Entrevista a William J.R. Curtis
Núria Navarro, El Periódico (20/2/2007)

William J. R. Curtis es una especie de Harold Bloom de la arquitectura. Su libro Arquitectura moderna desde 1900 (Phaidon) es la biblia que debe consultar todo interesado en los edificios. El inglés, que visitó por primera vez Barcelona a finales de los años 60 --vino a ver torear al Cordobés y acabó enamorado de la catedral--, tiene una visión de la ciudad que no es como para que saquemos pecho.

--¿Cómo se llega a ser el que más sabe de arquitectura?
--Eso lo dice usted.

--Y otros cuantos.
--Mi padre era ingeniero de materiales. A los 3 años ya me fascinaba mirar los diseños y las fotos de construcción sobre su mesa. Vivíamos en Kent y recuerdo quedar deslumbrado ante la cripta de Canterbury. Luego descubrí a Le Corbusier... Siempre he tenido un sentido muy personal de la arquitectura. ¡La vivo con todo mi organismo!

--¿Qué edificio hay que destruir por el bien de la humanidad?
--Ja, ja. Lo que me enoja es la obsesión por los rascacielos mediocres, esas imágenes de marca que se construyen en todas partes.

--¿Se cargaría el Swiss Re, de Foster, conocido como El Pepinillo?
--¡Lo detesto! Es un gadget. Un gesto tecnocrático trazado en un ordenador. Como otros edificios, sirve al poder del dinero. Es la plutocracia que se explica a través de la verticalidad.

--¿Tampoco acepta la torre Agbar?
--No.

--Es una seña de identidad.
--¿La identidad de Barcelona se explica por la torre Agbar? ¡Por favor...! Se explica por su gente, su mar, su clima, la Rambla, la catedral.

--Jean Nouvel dice que dialoga con las torres de la Sagrada Família.
--¡Los arquitectos son grandes vendedores! Y llega un momento en que hay que hablar de valores. El valor de una torre de oficinas como la Agbar no tiene el mismo significado que el proyecto de una catedral como la Sagrada Família. La cuestión siempre es la misma: lo público y lo privado. Estamos en un momento en que lo privado quiere dominar la ciudad. Y encima te sueltan: "Pero si lo hago por vuestra identidad...".

--Señale algo que se haya hecho bien, caramba.
--Admiro el jardín botánico de Carles Ferrater, en Montjuïc, y la Vila Olímpica, que es un conjunto que aporta una cierta reflexión sobre el frente marítimo. Pero el Fòrum...

--¿Qué pasa con él?
--El problema del Fòrum es que no tiene un fundamento cultural, no hay contenido. Es una ficción publicitaria. Había muchas maneras de hacer llegar la Diagonal al mar. ¿Por qué no hacer algo más simple? Eligieron el chachachá... El Fòrum es un retrato de nuestra época. En arquitectura hay mucho cinismo, mezclado con desprecio por el humanismo. Hay que tomar una gran distancia con respecto al presente.

--No sé si le sigo.
--La arquitectura se hace para mejorar la vida de la gente. Y hay que reflexionar sobre la calidad de los espacios, su utilidad, pero también sobre los asuntos del clima y de la naturaleza. Y los rascacielos pueden ser sensibles a esto, ¿eh?

--O sea, no es contrario a ellos.
--Soy contrario a esas dos torres de la Vila Olímpica, por ejemplo, que son dos cajas banales. ¡Desperdiciar ese espacio entre el mar y la montaña!

--Nos va a hundir, la verdad.
--Los años 80 fueron una gran época para Barcelona. Hubo una gran reflexión sobre el espacio público, la vivienda y la estructuración de la ciudad, y surgieron proyectos de calidad, como el Velódromo de Horta.

--¡Menos mal!
--Pero en los años 90 todo el mundo dio un paso hacia la sociedad del espectáculo. Antes era la construcción y ahora, la imagen. ¡Y el riesgo es la gran mentira! Estamos en los espacios de la ilusión, donde todo el mundo quiere llamar la atención al consumo. Por eso se hacen edificios tortellini, edificios juguete sexual...

--¿Qué propone? ¿La rebelión civil?
--Ja, ja. Eso ya pasa. En Diagonal Mar he visto carteles que dicen "No a los bloques". Protestan contra la colonización del frente marítimo. La construcción se ha convertido en una especie de paquete de inversión internacional. Una irresponsabilidad.

--¿Es ese el pecado capital?
--¡El pecado es inventar guerras innecesarias! Pero, en arquitectura, con el ordenador puedes dibujar lo que sea. Hoy lo mejor se hace fuera de Barcelona. Aranda, Pigem y Vilalta proponen cosas inteligentes y sensibles al paisaje, desde Olot. Pero Barcelona ha entrado en la decadencia.

--Deprimente, señor Curtis.
--Madrid sufre el mismo mal, si le consuela... Con eso de los concursos, en España siempre salen los mismos nombres. Los que concursan, una semana después están en un jurado... ¿Monopolio? El star system es una forma de controlar el mercado. ¡España construía muy bien antes de que todos estos desembarcaran!

Imatge: aroots.org