Corrido 'Viva Obama!'

Delecteu-vos -sobretot els mexicòfils que freqüenteu el blog- amb aquesta petita joia de la precampanya electoral dels EE UU (que ens ha brindat el Xevi). Un corrido mexicà dedicat al candidat demòcrata Barack Obama, que de mica en mica va esgarrapant-li adhesions a Hillary Clinton entre la comunitat hispana dels EE UU. Els 'latinos' són un dels col·lectius més llaminers pels polítics americans. No en va, ja són més de 40 milions de persones (pràcticament la població d'Espanya). I dos de cada tres són d'orígen mexicà.

Face to face

La primera gran sorpresa que em va deparar el debat d'ahir entre Zapatero y Rajoy fou saber que feia 15 anys que no tenia lloc a Espanya un debat d'aquestes característiques. La darrera ronda de debats entre els dos grans partits espanyols abans d'unes eleccions generals tingué lloc el 1993, entre Felipe i Aznar. En aquella ocasió el PSOE va guanyar els comicis, però aquella campanya li va servir al jove líder del PP per donar-se a conèixer i sentar les bases del seu triomf electoral tres anys més tard. Les hemeroteques suggereixen que els dos debats realitzats el 1993 van saldar-se amb un empat. Aznar va sorprendre a Felipe al primer round, i va haver de treballar dur per aconseguir l'igualada en el segon.
El cara a cara va servir, entre altres coses, per a constatar el control absolut que els partits exerceixen sobre els seus representants. Un fenòmen que podria anomenar-se marionetització o robotització de la política. Veient el debat d'ahir al vespre, em costava creure que tant Zapatero com Rajoy no poguessin oferir millors versions de si mateixos. Serà que realment es tracta d'un ofici complicat, em deia. Potser vivim una era sense espai per a polítics racials i espontanis que no necessitin un gabinet d'assessors per a estructurar un discurs rodó que els permeti posar-se l'audiència a la butxaca.
Passaven els minuts i Zapatero s'ajustava a la seva imatge d'home carismàtic i agradable, però perillosament banal i incapaç de rendibilitzar davant el votant indecís o abstencionista els seus quatre anys com a president. Per la seva banda, Rajoy seguia sense seduir, es mostrava crispat, movia els ulls com una noria, ens marejava amb els preus dels ous i el pollastre, i s'ancorava a la feixuga dialèctica política del tardo-aznarisme. Malgrat el to crispat i agressiu de l'enfrontament entre els dos líders, semblava que tots dos es conformessin amb l'empat a zero.
Aznar no va arribar a La Moncloa empès només per la fatiga de 14 anys de felipisme, sino sobretot per la seva capacitat de fer creure a una majoria d'electors que ell representava el centre polític. És a dir, que defensaria els interessos de la majoria des de la presidència del govern.
Crec que Rajoy va sortir ahir a l'arena amb la consigna d'interpretar aquest paper de defensor de les classes mitjanes. Però per algun motiu no va resultar creïble. Com a mínim als meus ulls. Tots tenim més o menys memòria, i sabem que Rajoy fou un membre destacat dels governs del PP entre 1996 i 2004. I per tant, que bastants dels problemes que avui ens afligeixen, van originar-se o consolidar-se aleshores. Rajoy ha tingut tota una legislatura per a reformar el PP en la seva lluita per recuperar el centre, i tinc la sensació de que no se n'ha sortit. Segueix viatjant en companyia d'Acebes i Zaplana, s'ha permès el luxe de prescindir per unes o altres raons de pesos pesants com Rato i Gallardón, i el flamant fitxatge Pizarro -que havia d'electritzar la campanya popular- ja ha estat cruelment derrotat pel socialista Solbes en un recent cara a cara televisiu.
Malgrat tot, res d'això no disculpa l'abusiu recurs al passat en que va incórrer ahir Zapatero. Les accions recents del seu govern, i els seus plans de futur haurien d'haver estat suficients per ocupar el 99% del seu temps. No fer-ho, li va conferir un cert aire de líder a cavall entre el govern i l'oposició. Zapatero va transmetre la sensació de sentir-se molt superior a Rajoy, però no va saber acompanyar-la amb arguments incontestables.
L'ús partidista que va fer-se de Catalunya durant el debat, coherent amb l'història de la legislatura 2004-2008, va resultar frustrant. Però aquesta seria matèria per un altre post.
En definitiva, crec que ahir tant Zapatero com Rajoy haurien estat carn de canyó per qualsevol polític de primera.

Debat Felipe-Aznar (1993):


'Face to face' (The Twins):


Imatge: lavanguardia.es

En campanya?

La campanya electoral per les eleccions generals ha començat oficialment aquesta mitjanit. Un formalisme com un altre, que fins i tot ha perdut el simbolisme de l'enganxada de cartells amb cola que feien els candidats fins fa pocs anys, perquè fa temps, mesos i anys, que els partits estan en campanya. Potser aquest sigui un dels problemes. Els polítics i les maquinàries dels seus partits estan permanentment en campanya electoral. Sembla més important fer campanya, és a dir vendre el producte i cuidar l'hortet, que no pas governar el país. Per això, sovint, les polítiques transmeten un aire d'irrealitat. És el triomf de la política virtual, dels missatges curts i de la comunicació malentesa.
Tanmateix, és evident que la qualitat i sofisticació dels spots és notable i s'ha anat elevant al llarg dels darrers anys:

PSOE 1982:


PSOE 2008:


PP 2000:


PP 2008:


CiU 2008:


ERC 2008:

Qui són els feixistes?

El passat 18 de febrer, la candidata del PPC a les eleccions generals, Dolors Nadal, va haver d'abandonar la facultat de dret de la Universitat Pompeu Fabra sense poder pronunciar la conferència que s'havia programat. Segons els mitjans de comunicació presents a l'acte, una cinquantena de joves van irrompre a l'aula en actitud agressiva i cridant "fora feixistes de la Universitat". Davant l'impossibilitat de poder parlar en les condicions mínimament exigibles en un país civilitzat, es va suspendre la conferència i els Mossos d'Esquadra de paisà que acompanyaven a Nadal van haver d'escortar-la fins a la sortida. Personalment sento una absoluta vergonya de que aquestes situacions tinguin lloc al meu país. El problema ve de lluny. Vaig estudiar econòmiques a la UAB entre 1991 i 1996, i vaig presenciar alguns intents de boicot per part d'estudiants que per fortuna no van ser prou importants com per obligar a cancel·lar cap acte. Que recordi.
La propera vegada que es plantegi una situació com la viscuda el dilluns passat a l'UPF, m'agradaria llegir com una majoria d'estudiants s'ha oposat al boicot d'una minoria, i com finalment s'ha pogut pronunciar la conferència prevista.
Potser falten a casa nostra, avui, líders respectats que puguin dirigir-se a la societat amb prou autoritat moral com per resultar convincents en la seva pedagogia democràtica.
Perquè de la mateixa manera que la democràcia ens permet expressar les nostres opinions amb llibertat -en els límits que marca la llei-, també ens permet escollir entre diverses opcions polítiques. Totes elles legítimes i amb dret a expressar-se.
A ningú li agradaria més que a mi que aquest sistema fos millor, que estigués menys monopolitzat pels partits i més en mans de la societat. O que els partits o les lleis electorals canviéssin prou com per ser més representatius. Però res d'això podria justificar el veto a la defensa d'unes idees, per més allunyades que puguéssin estar de les meves.
Resulta preocupant que joves nascuts a Catalunya a finals de la dècada dels vuitanta puguin ser tan ignorants i tan bàrbars com per boicotejar la conferència d'un candidat a unes eleccions democràtiques. També lamento que determinats partits amb responsabilitats de govern mirin cap a una altra banda, i no posin el seu gra de sorra per acabar d'una vegada amb aquestes petites expressions feixistes que tenen lloc a Catalunya.

'Life in mars?' (David Bowie):



Imatge: abc.es

Kosovo i la por d'Espanya

El govern de Zapatero patina en matèria de política internacional. Ara ha decidit no reconèixer l'independència de Kosovo, i diferenciar-se així de la postura adoptada pels factòtums occidentals (EEUU, Regne Unit i França). Els arguments esgrimits pel ministre Moratinos per justificar la decisió no resulten convincents, i en cap moment apunten a l'única i autèntica raó: el govern espanyol no vol més precedents a Europa que puguin amenaçar en el futur la integritat territorial d'Espanya.
Tanmateix, resulta absurd traçar paral·lelismes entre el cas de Kosovo i el de Catalunya o el País Basc. Són situacions d'una naturalesa radicalment diferent. Afortunadament per catalans i bascos!
El 1999, l'OTAN va decidir bombardejar Belgrad i altres ciutats sèrbies després de que Slobodan Milosevic -que portava gairebé una dècada fent les mil i una als Balcans amb infame impunitat- renunciés a cessar les operacions bèl·liques del seu exèrcit a Kosovo. Fou la primera acció militar de l'aliança contra un Estat sobirà en els seus 50 anys d'existència. Després d'aquell atac, que va comptar amb la participació de caçabombarders F-18 de l'exèrcit espanyol, es va desplegar a Kosovo la força d'intervenció internacional KFOR amb més de mil soldats espanyols.
En aquest context, que Kosovo acabés assolint l'independència era una qüestió de temps. Per això, ara que han passat nou anys, de la mateixa manera que resulta coherent que Rússia (que el 1999 ja es va oposar a l'intervenció de l'OTAN) no reconegui l'independència de Kosovo, resulta incomprensible que Espanya se'n desentengui. I tampoc no s'hi val apuntar que el 1999 governava el PP i ara ho fa el PSOE, perquè en la qüestió de Kosovo ambdós partits estan absolutament d'acord.
Veritablement, el temor d'Espanya a la secessió del País Basc i/o Catalunya deu ser més gran del que alguns ens pensàvem. Ara, oposant-se al sobiranisme kosovar al costat de Rússia i Xina (que probablement tenen dins les seves fronteres conflictes molt més equiparables), Espanya demostra una inseguretat i una desconfiança desconcertants.
I ja poden estar tranquils, que si es tracta de seguir l'exemple kosovar i totes les viscicituds que ha comportat, m'estimo mil vegades més seguir essent espanyol en les condicions actuals.
Que tingueu sort, Sèrbia i Kosovo!

Imatge: clackamasreview.com

Tampoc no tenim aigua?

Catalunya té cada cop menys aigua, i les reserves dels embassaments estan sota mínims a causa de la sequera. Sembla que no és un fet conjuntural, sino una tendència que pot anar-se agreujant al llarg dels propers anys.
Entretant, el Govern ens assegura que el subministrament a l'àrea metropolitana de Barcelona està garantit fins a l'estiu, i ens intenta tranquilitzar amb una bateria de mesures que inclouen un vaixell que ens portarà aigua d'una planta dessalinitzadora d'Almeria i la recuperació del Rec Comtal. També ens demana als ciutadans que practiquem un consum assenyat de l'aigua d'ús domèstic i ens adverteix que vigilarà els mals usos que poguem fer en omplir les nostres piscines.
Però en aquest discurs hi ha alguna cosa que no encaixa.
Res a Catalunya escapa del debat polític. Ni tan sols les qüestions on haurien d'imposar-se criteris tècnics. Em sorprèn, per exemple, que CiU es quedi sola defensant el transvassament del Roina des de l'època de Jordi Pujol, i que el PP insisteixi en el transvassament de l'Ebre també en solitari. Ignoro si aquestes solucions són raonables, però si no ho són m'agradaria saber que s'estan desenvolupant alternatives consistents.
Perquè Catalunya és un país energèticament molt deficitari, i ningú pot garantir-nos en aquests moments que el 2009 no arribaran les restriccions d'aigua a la ciutat de Barcelona i a d'altres municipis.
D'altra banda, m'arriben dades molt preocupants sobre el consum d'aigua per part del sector agrícola. Xifres que en alguns casos arriben al 85% del consum anual de Catalunya, i que posarien en tela de judici que la solució a l'escassetat d'aigua estigui en la realització de transvassaments milionaris o en el control policial del consum domèstic. Els propis agricultors reconeixen que el malbaratament d'aigua a les explotacions catalanes (i espanyoles) és absolutament escandalós.
Em pregunto aleshores pel paper de l'administració pública. Tan important és l'agricultura a Catalunya -que representa aproximadament el 3% del PIB- com per tolerar un escàndol d'aquestes dimensions? És sensat acceptar la conducta irresponsable d'un grapat de pagesos subvencionats, a canvi d'amenaçar el benestar dels 7 milions d'habitants de Catalunya i el confort dels 15 milions de turistes estrangers que ens visiten anualment?
Personalment, no tinc cap inconvenient a economitzar l'ús de l'aigua a casa meva, hi hagi o no hi hagi sequera, però exigeixo que l'administració posi fi al balafiament d'aigua al camp.

Imatge: indymedia.org

Cançons de campanya: ZP vs Obama

Sorprèn la ràbia que ha despertat el video de Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel, Sabina i Bosé en les files afins al PP. I em costa entendre-ho, perquè com a instrument de campanya no crec que ajudi al PSOE a guanyar ni un sol vot:



Us agrada més la cançó de suport a ZP que la que s'han tret de la màniga als EEUU per recolzar a Barack Obama?

El blog de Federico

Com heu pogut comprovar, al llarg del temps he anat incorporant nous enllaços a aquest blog. Avui n'he afegit un que em fa una gràcia especial: es tracta del blog de Federico Jiménez Losantos. El periodista aragonès que durant els anys setanta va estudiar filologia espanyola a Barcelona, que José Antonio Labordeta va fer entrar al PSUC, i al qual Terra Lliure va deixar coix amb un tret al genoll el 1981. Des de fa uns quants anys, Losantos és l'autèntic pitbull mediàtic de la dreta espanyola. I tanmateix, és de justícia reconèixer que Losantos té talent. I també un innegable sentit de l'espectacle i la provocació. Fins al punt que no estic del tot segur que es cregui les barbaritats que diu des de les ones de la Cadena Cope, l'emissora radiofònica dels bisbes espanyols. Però això tampoc no és el més important.

Imatge: elmundo.es

Ciutats, països

Hi ha una empremta en nosaltres de les ciutats i països en els quals hem viscut durant un temps. En el meu cas, Galesburg, Ciutat de Mèxic i Rotterdam. Després hi ha els viatges, que per molt fugaços que puguin arribar a semblar-nos, també deixen senyals en la nostra manera de veure el món. "Es bueno —como decía Pessoa— viajar y perder países, perderlos todos, perder tu propio país, perder hasta tu identidad o como mínimo, ironizar sobre el deseo maniático de identidad, volverse menos neurótico y aceptar el hecho de que la vida es siempre un mestizaje", digué l'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas en el discurs de recepció del Rómulo Gallegos fa set anys.

No crec que el sol fet de viatjar o haver viscut a l'estranger ens faci millors persones, en absolut. Ni més intel·ligents, ni més aptes per a opinar sobre el sexe dels àngels. Pots haver fet el viatge d'Ulisses i tornar a casa deu anys més tard igual de gilipolles. Si no més.

El profit de viatjar és tan íntim, tan intangible, que rarament es pot compartir. Tanmateix, sortir de casa altera per sempre la teva identitat, que queda tamisada per nous paisatges, noves llums, noves músiques, nous sabors, noves olors, nous afectes, nous llenguatges, nous costums, noves opinions.

Definitivament viatjar és un privilegi que et permet ampliar el teu camp de visió, i adonar-te'n de les grandeses i les misèries del món i del teu petit país. Al principi les diferències et semblen immenses, i el teu primer destí és com un altre planeta. Són els primers viatges, quan l'emoció és a flor de pell i l'experiència encara no s'ha apoderat de tu. Encara no ets un estúpid cosmopolita desmenjat, i no ho seràs mentre procuris encarar cada un dels teus viatges amb la il·lusió d'aquell adolescent que es dirigia emocionat al mostrador de facturació abans de fer el seu primer vol en solitari. Crec que primer fou Sevilla amb dotze anys, després Londres amb catorze.

'Petit país' (Lluís Llach):


Imatge: radcyberzine.com

'Life is this game of inches'

Espectacular lliçó de motivació per part d'Al Pacino, que interpreta a l'entrenador d'un equip de futbol americà al film 'Any given sunday' (Oliver Stone, 1999). Podrieu saltar al camp o fer una feina determinada sense donar-ho tot, després d'un discurs com aquest?



"I don't know what to say really. Three minutes till the biggest battle of our professional lives. It all comes down to today. Now either we heal as a team, or we're gonna crumble. Inch by inch, play by play, till we're finished. We're in hell right now, gentlemen. Believe me. And we can stay here, get the shit kicked out of us, or we can fight our way back into the light. We can climb out of hell. One inch at a time.

Now I can't do it for you. I'm too old. I look around, I see these young faces, and I think... I mean I've made every wrong choice a middle-aged man can make. I pissed away all my money, believe it or not. I chased off anyone who's ever loved me, and lately, I can't even stand the face I see in the mirror. You know when you get old in life, things get taken from you. That's part of life. But you only learn that when you start losing stuff. You find out life's this game of inches. And so is football. Because in either game, life or football, the margin for error is so small. I mean... one half a step too late or too early and you don't quite make it. One half second too slow too fast, you don't quite catch it. The inches we need are everywhere around us. They are in every break of the game, every minute, every second. On this team, we fight for that inch. On this team, we tear ourselves and everyone else around us to pieces for that inch. We claw with our fingernails for that inch. Because we know when we add up all those inches, that's gonna make the fucking difference between winning and losing! Between living and dying! I'll tell you this - in any fight, its the guy whose willing to die who's gonna win that inch. And I know if I'm going to have any life anymore, it's because I'm still willing to fight and die for that inch. Because that's what living is! The 6 inches in front of your face...

Now I can't make you do it. You've got to look at the guy next to you, look into his eyes. Now I think you're gonna see a guy who will go that inch with you. You're gonna see a guy who will sacrifice himself for this team, because he knows when it comes down to it, you're gonna do the same for him.

That's a team, gentlemen. And either we heal, now, as a team, or we will die, as individuals. That's football, guys. That's all it is. Now, what are you going to do?"

El vot en blanc de Maragall

Pasqual Maragall publica avui un article a La Vanguardia anunciant que votarà en blanc el 9 de març. Els motius que exposa són més que suficients per a justificar la seva decisió de no confiar-li el vot a cap partit polític. De passada, Maragall anuncia que el Partit Català d'Europa serà molt aviat una realitat, i que podria estrenar-se a les eleccions europees del 2009.
Aquells que han seguit la trajectòria política de Maragall, saben que els seus sorprenents punts de vista actuals no són fruit de la seva malaltia. I si es tracta de jutjar-ne l'oportunitat, o denunciar-ne l'hipocresia, dubto que Maragall s'amoini massa per allò que els altres puguin pensar d'ell a aquestes alçades de la funció.
La meva impressió és que l'alcalde olímpic vol deixar un llegat polític que transcendeixi la seva pròpia persona. Tanmateix, és bastant evident que aquest impuls al seu projecte polític arriba tard.
L'any 1997, quan decidí abandonar l'alcaldia de Barcelona i les relacions amb el PSC no travessaven el millor moment, Maragall hauria comptat amb un millor context per tirar-se a la piscina. En aquell moment tenia 56 anys, prestigi, experiència, i sobretot havia efectuat una encertada diagnosi dels defectes de la nostra democràcia. Per quin motiu, si no, va registrar el Partit Català d'Europa el 1998?
No em resulta fàcil ser dur amb la figura de Maragall. Com alcalde de Barcelona, va ser durant molts anys el meu referent polític. Imaginació i eficàcia van donar-se la mà, i la gestió pública va prestigiar-se fins al punt de sentar càtedra amb el famós model Barcelona i la guinda dels Jocs Olímpics. En canvi, com a president de la Generalitat de Catalunya, la seva gestió va ser qualsevol cosa menys lluida. Va tenir tots els elements en contra, no va saber fer-se seu el càrrec i la volada estratègica del seu govern va ser decebedora. Per no tenir, el president no va comptar ni amb el suport del seu partit, que li vetà fins i tot la possibilitat de reformar el seu propi govern. Les seves crítiques actuals al procés estatutari, sense anar més lluny, fan pensar que Maragall no va arribar a exercir el poder de veritat mentre fou president entre 2003 y 2006. Però en aquest cas la culpa seria sobretot seva per no haver plegat.
Ara, al zenit de la seva carrera política, Maragall es treu de la màniga el Partit Català d'Europa. I afirma que mentre aquesta formació no es presenti a les eleccions ell votarà en blanc. L'ex president té tot el dret a no decidir-se per cap partit. Milions d'electors catalans tenen el mateix problema.
Però, en quant al Partit Català d'Europa, és un partit fundat per Maragall allò que Catalunya necessita?

Imatge: elmundo.es

Annabel Lee

Una perla musical per començar la setmana: 'Annabel Lee', la versió de Radio Futura (1987) del darrer poema que va escriure Edgar Allan Poe, es creu que inspirat en la mort de la seva jove esposa Virginia Clemm dos anys abans:



Annabel Lee

It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea;
But we loved with a love that was more than love-
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her highborn kinsman came
And bore her away from me,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me-
Yes!- that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.

But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we-
Of many far wiser than we-
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee.

For the moon never beams without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side
Of my darling- my darling- my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.

Edgar Allan Poe (1849)