L'AVE, necessari però insuficient

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

Segons José Luis Rodríguez Zapatero, el tren d’alta velocitat (AVE) arribarà a Barcelona el proper 21 de desembre, tres anys més tard del previst. Segons els meus càlculs, però, l’AVE arriba amb un retard de quinze anys.
El 1992 Felipe González justificava la frivolitat de prioritzar l’AVE Madrid-Sevilla per davant de la línia Madrid-Barcelona, adduint que era més improbable poder fer el primer en el futur. L’AVE Madrid-Barcelona, segons l’ex President espanyol, es faria tard o d’hora i, per tant, no calia donar-li l’empenta en aquell moment. No és fàcil quantificar el cost econòmic d’un error polític com el d’haver retardat quinze anys la connexió entre les dues grans metròpolis espanyoles amb l’AVE. I més encara quan segons tots els experts, la distància que separa Madrid i Barcelona és òptima per a ser recorreguda en tren d’alta velocitat, i sobretot si tenim en compte que el pont aeri que uneix Madrid i Barcelona és el més afluent d'Europa. La conveniència d’haver posat en marxa l’AVE Madrid-Barcelona fa tres lustres és evident. El cost d’oportunitat de no haver-ho fet és majúscul des del punt de vista econòmic, social i fins i tot ambiental, per a Espanya en el seu conjunt i molt especialment per a Catalunya.
A quin país europeu s'hagués tolerat un error d'aquestes dimensions? Probablement només al nostre. És probable que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, amb el corresponent increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya durant aquells anys, fes possible l’entabanada de l’AVE Madrid-Sevilla. Hi ha poques explicacions possibles més enllà de l’anestèsia olímpica.
Convé recordar que economistes com Joaquim Clusa advertien fa gairebé una dècada que allò veritablement transcendental per a Catalunya i la seva economia era la connexió amb França. En aquest sentit, provoca desassossec pensar que l’enllaç entre Catalunya i França difícilment veurà la llum abans de 2020. En el terreny de l’oblit queda doncs aquell 1995 en el que Felipe González i Jacques Chirac es comprometeren a posar en funcionament una línia d'alta velocitat entre Barcelona i Montpeller el 2004.
D’aquí a tres mesos el tren d’alta velocitat arribarà finalment a Barcelona; quinze anys més tard del que tocava i sense veure complerta la promesa d’estirar-se fins a la frontera francesa. L’estrena barcelonina de l’AVE coincidirà a més amb la seva inauguració a Màlaga i a Valladolid. Podia esperar-se una millor escenificació de la concepció radial que de l’Estat han tingut els successius governs espanyols en democràcia? Barcelona, posada a l’alçada de Màlaga i Valladolid. Un tentacle més de la capital econòmica, social i política d’Espanya.
Però en algun moment haurem de fer l’esforç de deixar de lamentar-nos per les oportunitats perdudes i per la constatació de que Espanya no és com voldríem que fos. L’AVE, malgrat llur retard en arribar a la capital de Catalunya, és una infraestructura extraordinària que des del mateix dia en que arribi a Barcelona esdevindrà un èxit rotund en nombre d’usuaris. Es calcula que fins a un 80% dels passatgers del Pont Aeri deixaran l’avió en benefici del tren d’alta velocitat, una previsió que les companyies aèries tenen més que assumida.
Cal però que toquem de peus a terra i que tinguem present una idea fonamental: infraestructures com l’AVE són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament d’un territori.
A Catalunya es lliura des de fa molts mesos una batalla per a eradicar el dèficit en infraestructures que assola el nostre país. Es tracta d’una causa justa que cada dia es carrega de raons i que compta amb l’adhesió de la pràctica totalitat de la societat catalana. Sembla que, amb el temps serà possible corregir els diversos dèficits que pateixen les infraestructures a Catalunya. Després de tot, millorar-les és bàsicament una qüestió de diners, i les parts implicades ja han manifestat la voluntat d’efectuar les inversions necessàries. La batalla de les infraestructures, que encara té molts episodis pendents de lliurar-se, és una pugna que Catalunya acabarà guanyant.
Però que ningú no pensi que amb això Catalunya haurà resolt el seu futur econòmic.
L’AVE, que és un mitjà de transport ràpid, net i fins i tot raonablement econòmic, no és la gallina dels ous d’or. Com tampoc ho serà la Terminal Sud de l’aeroport del Prat, la modernització de la xarxa de Rodalies o la millora de la xarxa viària.
És imprescindible comprendre la magnitud dels canvis que implica la millora en les infraestructures d’un territori, i ser conscients de que tota oportunitat comporta també uns riscos.
De la mateixa manera que l’AVE pot atraure noves activitats o potenciar-ne d’antigues, també se les pot endur a d’altres territoris més competitius. L’AVE pot esdevenir una força centrífuga per a determinats sectors econòmics si aquests no gaudeixen d’una base prou sòlida abans de les millores infraestructurals.
Convindrà sincronitzar la millora de les infraestructures amb la revisió de la resta d’elements que determinen la competitivitat d’un territori, com són l’estratègia econòmica, el capital humà, la capacitat organitzativa, la política fiscal, els serveis públics o la qualitat de vida.

Un estiu catàrtic

Després d’un silenci de més de dos mesos, absentisme inexcusable malgrat el naixement de la meva filla Carla i les vacances d’estiu, torno a activar aquest blog amb les piles ben carregades i l’espasa ben esmolada.
Aquest estiu he deixat passar una oportunitat única d’exercir des d'aquest blog la meva vocació de català emprenyat, figura cada vegada més extesa per la geografia del nostre país.
Què o qui atia la ràbia d’aquest català emprenyat? No és només l’oposició, ni els grups mediàtics o empresarials interessats en desprestigiar el Govern d’esquerres. El principal combustible d’aquesta emprenyamenta és la profussió de problemes, la manca de respostes i, sobretot, el desconcert i l’absència de rumb en la trajectòria del nostre país. Una sensació incrementada si tenim en compte que fa poc més d’un any que els catalans vam aprovar en referèndum un nou Estatut d’Autonomia que havia d’aplaçar el debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya aproximadament fins el 2030.
Però qui s’atreviria a afirmar avui que aquest encaix està resolt de manera satisfàctoria? Qui creu que l’Estatut serà una eina eficaç i suficient per a millorar la governabilitat de Catalunya i el benestar dels seus habitants?
Una suma de situacions puntuals conviden a l’escepticisme. Com la monumental apagada elèctrica que va sofrir Barcelona el passat mes de juliol, de la qual encara no se n’ha tret l’aigua clara i segueixen sense depurar-se les responsabilitats corresponents. L’espectacle definitiu va ser contemplar a Manuel Pizarro, president d’Endesa, destripant les entranyes dels càndids polítics catalans amb la seva implacable "tizona". Les parets del Parlament de Catalunya encara estan tacades amb la sang dels nostres representants polítics. Per contra, ni una gota va vessar-se de la gruixuda armadura d’El Cid de les elèctriques, que ja havia sortit indemne de la cruenta creuada contra Gas Natural.
La situació desesperada de les infrastructures, fruit de la manca d’inversions per part de l’Estat i també de l’errònia visió estratègica dels successius governs de la Generalitat de Catalunya des de 1980, s’ha vist cristal·litzada amb el desastre del serveis de Rodalies de Renfe, el retard injustificable de 15 anys en l’arribada de l’AVE a Barcelona, la gestió erràtica de l’Aeroport del Prat, i les deficiències de la xarxa viària catalana.
La capacitat dels catalans de rebre ferides d’Espanya comença a ser antològica. No és un fenòmen nou. El desinterès del govern de l’Estat envers Catalunya és un mal endèmic des de la restauració de la democràcia. Sembla que la descentralització autonòmica -sempre liderada pels catalans (perquè els bascos ja van guanyar la batalla el 1978 amb el reconeixement del règim foral a la Constitució)- hagi servit d’excusa per a potenciar el desenvolupament de Madrid i altres CCAA en detriment de Catalunya. Com si l’autogovern, aquest autogovern català sense un finançament adeqüat i, sobretot, amb una capacitat estratègica històricament discreta, pogués competir amb el poder d’un Estat poderós (i finançat generosament pel seu competidor).
En referència al maltractament dispensat a Catalunya, Felipe, Aznar y Zapatero han seguit un mateix patró de comportament. Ja va escriure Josep Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.
Però al capdavall, la circumstància que complica considerablement la sortida de la crisi a la qual s’aboca Catalunya és el paper paralitzador i anestèsic interpretat per la classe política catalana. Sense oblidar la sospitosa manca d'alternatives o lideratges panoràmics més enllà de l'àmbit polític.
El problema de Catalunya no és només la manca de competències, sinó també la incompetència de les institucions recuperades des de la mort de Franco.
Els partits polítics catalans amb responsabilitat de govern nacional o local han apostat per un model que ha primat la sobredimensió de l’administració, i que ha convertit la Generalitat, els ajuntaments, les Diputacions i altres institucions públiques en organitzacions excessivament oneroses i opaques. En rèmores per al desenvolupament del país.
Sé que es tracta d'una visió molt dura de la situació. Hi ha nombrosos exemples personals de disciplina, talent i responsabilitat a les administracions catalanes. Hi ha una pila de polítics, tècnics i funcionaris que fan bé la seva feina i que ajuden a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. De ben segur, però això no significa que el model sigui satisfactori.
S’ha gastat excessivament en l'administració i massa poc en les polítiques. S’ha primat el hardware per damunt del software. I resoldre satisfactòriament aquest entramat d’interessos polítics i personals serà una feina només apta per a titans. Tanmateix, una de les assignatures pendents per a sortir del fanguer és fer neteja a l’administració. És a dir, aprimar-la molt amb l’objectiu de reforçar-la i dignificar-la davant dels ciutadans que la financen. I oferir més i millors serveis a la societat.
Aquest estiu he pensat sovint amb la fàbula del rei despullat, a qui cap dels seus vasalls gosava dir-li la veritat. Fins que un infant s'atreví a trencar la farsa tot cridant: "El rei va despullat! El rei va despullat!".
Em temo que aquest estiu alguns han acceptat definitivament que Catalunya es passeja nua, i que no convé perllongar més la mentida sobre l’elegància de les nostres mudes. Perquè aquestes senzillament no existeixen. S’acosta el fred, i caldrà començar a pensar en abrigar una mica el nostre país.

Imatge: Katarina Vavrová (bestnetart.com)