L'economia va bé?

Segons l’Euroíndex Laboral IESE-Adecco, el poder adquisitiu dels espanyols és només un 1,4% més alt que fa 10 anys. És a dir, que descomptant l’efecte de l’inflació, el salari real mitjà no ha augmentat al nostre país. Per contra, tots els altres Estats membres de l’UE han vist créixer el seu poder de compra en la darrera dècada (en els casos del Regne Unit i Polònia per damunt del 20%). En l’actualitat, el salari mig espanyol és un 15% inferior a la mitjana europea.
Un desastre si tenim en compte que des de 1997 el preu de l’habitatge ha augmentat un 150% a Espanya, i que precisament aquesta és la primera font de despeses de les famílies.
La principal conseqüència d’aquest evident desequilibri entre ingressos i despeses és l’increment astronòmic de l’endeutament de les famílies espanyoles, que segons l’UE l’any vinent s’enfilarà fins al 130% del PIB. En això ens assemblem a les principals economies mundials (EE UU, Japó, Regne Unit i Alemanya), països amb endeutaments familiars superiors al 100% del PIB. La diferència és que totes aquestes economies han vist augmentar el seus salaris reals des de 1997, i sobretot tenen una estructures econòmiques diversificades i competitives que, unides a elevats índexs de productivitat i innovació, els permeten aquestes alegries consumistes.
Malgrat el dramatisme d’aquestes dades, els successius presidents, ministres i consellers del nostre país segueixen predicant les excel·lències de la nostra economia. Sense incloure per norma la més mínima autocrítica, i centrant tots els seus arguments en la satisfactòria evolució del creixement del nostre PIB. Perquè si bé és cert que el PIB espanyol porta un grapat d’anys creixent per damunt de la mitjana de l’UE, convé recordar que aquesta bonança econòmica s’ha fonamentat sobre dos inestables pilars sectorials: la construcció i el turisme.
Per això, aixecar-se avui amb la notícia de que l'inflació interanual a Espanya s'ha enfilat fins al 4,1% (la més elevada des de gener de 2006) provoca certa preocupació. I tot plegat en un escenari marcat per uns tipus d’interès del 4%, que el Banc Central Europeu intenta no apujar enfrontant-se a tota lògica econòmica, conscient dels danys que uns tipus del 5 o el 6% podrien inflingir als milions de famílies que viuen endeutades fins a les celles.
Definitivament es pot afirmar amb rotunditat que l’economia va bé, però només des d'un esbiaixat anàlisi de la situació.

Imatge: 5pm.co.uk

El safareig dels ex presidents

"No podem publicar les balances fiscals perquè seria un escàndol". Segons un indiscret Jordi Pujol, aquesta és l'imperdonable afirmació que va fer el vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, durant un recent sopar privat amb empresaris catalans.

Fa deu dies, Pasqual Maragall confessava públicament que l'AVE Madrid-Sevilla formava part de l'equació dels JJ OO de Barcelona'92, i que per aquest motiu acordà amb Felipe González que la primera línia de l'AVE uniria Madrid i Sevilla. A canvi d'això, el govern espanyol recolzaria amb tots els mitjans les olimpíades barcelonines.

Ahir, Pujol afirmava que el nou Estatut havia estat mal negociat i que els partits catalans havien d'haver defensat amb major rotunditat el text sorgit del Parlament el 30 de setembre de 2005. Ho deia Pujol, el mateix que aparentment va deixar volar el concert econòmic de les negociacions prèvies a l'Estatut de Sau (1979) a canvi d'obtenir per a CiU la font de l'eterna joventut nacionalista.

Pujol i Maragall. Maragall i Pujol. Sembla que els dos ex presidents de la Generalitat de Catalunya agafin torns per a anar deixant caure, una rera l'altra, tota quanta confidència els passi pel cap. Personalment, totes aquestes revelacions sobre les balances fiscals, l'Estatut i l'AVE Madrid-Sevilla no fan altra cosa que ampliar la meva desconfiança envers la classe política que ens governa i que ens ha governat al llarg dels darrers 30 anys. O és que cap dels dos principals protagonistes de la política catalana des de 1980 està disposat a assumir la seva quota de responsabilitat en la greu davallada econòmica, educativa i cultural que travessa Catalunya en l'actualitat?

Amb tots els respectes, recomanaria que durant una temporada tan Pujol com Maragall limitéssin les seves intervencions al gag final dels episodis de Polònia.

Imatge: abc.es

Dilemes del 9M: L'abstenció i el PP a Catalunya

Potser no tingui un entorn personal i professional representatiu de la societat catalana. Però al llarg de les darreres setmanes he anat recollint opinions i punts de vista sobre les properes eleccions generals, que tindran lloc el 9 de març. Falten poc més de tres mesos per la cita. No res.

A partir d'aquestes enquestes de nul·la voluntat científica, he comprovat en primer lloc que es consolida l'al·lèrgia catalana a les urnes. És a dir, que la probabilitat de que es repeteixi a Catalunya l'astronòmic índex de participació del 76% a les eleccions generals del 14 de març de 2004 és escassa. Diria que és impossible, i que les causes no es troben només en l'evident procés de desafecció dels catalans envers els partits polítics, sino també en l'existència de contexts incomparables (els vuit anys del PP, Iraq, i el xoc de l'atemptat del 11M, entre d'altres).

La meva predicció és que, com temen molts analistes i sobretot alguns polítics, el proper 9M l'abstenció rondarà el 40% a Catalunya. Una xifra molt elevada per unes eleccions generals, però que seria més que benvinguda en unes municipals o en unes autonòmiques.

El 2004, el vot de la por feu estralls a Catalunya i centenars de milers de ciutadans votaren en contra del PP esperonats sobretot per la desinformació governamental que envoltà l'atemptat de Madrid. Aquesta efervescència electoral a Catalunya va beneficiar directament els socialistes, en detriment dels altres partits minoritaris, i potser fou augmentada per la promesa de Zapatero de que només formaria govern si la del PSOE era la llista més votada. El vot útil va ser més que mai un recurs electoral.

Ho tornarà a ser enguany? En un principi creia que no tant, però últimament començo a pensar que el vot útil socialista tornarà a ser decisiu a Catalunya i, per extensió, a Espanya. Podrà el català emprenyat oblidar totes les promeses incomplertes per Zapatero quan s'estigui dutxant el matí del 9M?

El PSC-PSOE és un partit malalt i en crisi, com tots els altres, però té en el PP espanyol el seu millor aliat a Catalunya. Cada declaració dels Aznar, Rajoy, Acebes, Aguirre i Zaplana és un vot socialista a Catalunya.

Aquesta és la xarxa protectora que impedirà que la participació electoral caigui per sota del 60% a Catalunya. Per una curiosa equació política, el 9M aquest PP predemocràtic serà el millor aliat dels socialistes.

Després bufaran vents de canvi al carrer Génova de Madrid, perquè als populars només els quedarà el camí de la reforma integral de la dreta espanyola per a revifar-se.

Imatge: panorama-actual.es

Hugo Chávez y el Rey de España

Si dos y dos no son cuatro, se preguntó el trompetista, entonces dígame usted por qué hace tanto Sol esta noche. Ajeno a todo, se levantó, pagó la cuenta de otra mesa y se volvió hacia la audiencia con un semblante serio. Escuchen con atención lo que tengo que decirles. Se hizo un silencio. Se tomó un trago, apoyó sus brazos sobre la barra del bar. Miró arriba. La poca gente que quedaba en el bar le miraba. Con atención. Sólo pudo articular dos palabras. Pero antes de eso alguien levantó la mano para pedir la palabra. Sin ánimo de ofender, compadre, que esta noche estrellada no nos haga olvidar que la guagua pasa cada día por el cerro, y que cada noche se llena de colores la barriada más secreta que nadie desconoce. Y eso, dijo. ¿Qué? Otro de ron. Sirvieron unas rondas, ninguna de cerveza porque la vetó el gobierno. Comentó un viejo ya difunto desde hacía varias décadas. Desde que pesqué aquel pez espada que decidí dejar de comer carne. Y ahora lo que hace el viejo difunto es encargar poemas. ¿Y el pez qué dice? Obedece y hace bien su trabajo, porque el que no escucha y a pesar de ello recuerda todas sus cuentas sólo tiene un remedio valido para demostrar eso. ¿El qué? Pues eso que dijo el borracho sobre las guaguas. Pero, cuidado compay, porque las verdades no mienten a no ser que sean una invención de tipo pescador. Lo voy a decir una vez, y el que me quiera entender tiene una ronda de licor hasta la madrugada, con la única excepción de usted, señor comisario. Estoy de servicio, pero no soy ciego, y prometo que ya salió el Sol.

I

Demuéstreme lo que prometió. No puedo hacer tanto que ni me creo yo tanta mentira y no soy un Dios. Cierto como que puso la mano en el fuego por la casa. Y la madera se mojó, y se levantó del suelo como mareado. Sopló fuerte. Prometo. Cambió de repente. Serpientes que me seguís, por favor, les pido a ustedes que cambien de ritmo y persigan a otros músicos. Sin pesos yo me quedé, y ya no hay chamaquita que se resista a este son. Bailan de madrugada, confunden ron por agua y ya no hay mentira que se tuerza. Pues oye que me gusta como se mueven estas velas. Y me llevan a la orilla, sin pez ni pescado, no hay red que te engañe. No hay pesos que me muevan.

II

Cambió, y galopa que camina, en el banco terminó, que no tengo ahorros, pues sueño es mi verdad. No oigas a los necios, canta como gaviota. Sin abrir los ojos caza un boquerón, duerme en mi barracón, me esconde esta capucha de tanta maldición. Llevará una capa tan negra, ojos tan claros no clavan otra saeta que no sea de carbón. Talaremos más árboles y luego dormiremos hasta que el agua nos despierte. ¿De qué sueño? Joyas bajo esta arena que no está, sacó y cortó tablones, pedazos de madera tan oscura, que sólo el perejil me aparta de la orilla.

III

Cuéntame esta historia. La de los tejados que jamás se cerraban. Cierto que no hay rayo con luz, que sin trueno se apague. Olas que acampan sin terminar de abandonar sus piedras, tan gastadas, hondamente libre te perdono si a cambio me acompañas hasta los cocoteros. Pues ríndete si acuerdas que grandes sueños bastan y sobran para replicar tantas calumnias que lanzó ese animal. Era una cigüeña, o mejor un mono que se subió hasta lo alto de la palmera, y lo veía todo porque no hay tejado en ninguna casa de verdad no hay chimenea sin madera, y piedras que caen no truenan, si no es con rayos.

IV

Un sabio. Conoce unos secretos. Verdaderos. Cocos y aguacates. Con linaje y sin paciencia, habla de esto y aquello y en silencio se arrastra. Hasta se agarra a una rama tan fina que jamás le abandona sin ver al renacuajo hacerse rana, ni a la cotorra levantar una pata, ni respira ni valora, ni puede medir si no es porque se mueven las ramas y le cayó un huevo desde el cielo. Se esconde el traidor. Escuchaba los secretos y ya no hay sino una tortilla. ¿De harina o de maíz?

V

De trucos y de redes, de telares y artes de la pesca. Beberemos hasta que no haya lugar para las tortugas de agua. Si los osos polares recuerdan tanta temperatura, les invito a otra partida de cartas. Con una excepción. Abran esa puerta que nunca se sabe. Porque el viento sopla y no confundan gritos con risas. Trampas de veras, que de tantas salidas, que no debes hacer otra cosa que no sea sentarte en esta butaca. Callados todos. Explosión. Muy quieta sin llorar. Levanta la mano, apunta, dispara, y no recurras jamás a la puerta de atrás. Que no hay corriente de aire que resista un tornado de verdad.

VI

Helado. ¿De veras? Me quemo. Trastos y más cosas flotan, se hunden y se elevan más allá del horizonte. Se escapan de las manos y se ponen a jugar con esas nubes. Salta tan alto que las agarra, pero al bajar, me abre la mano y ya no. Perdió todos los colores que ahora. Trotando la pradera, de lado a lado. De arriba a abajo. Es un plano, esfera. Yegua. Molino de agua. Caudal de gratitud. Salió ya. Frío, cortejo, árboles de fruta. Las moscas se despiertan y ya no hay sino albaricoques por doquier, que no. ¡Que no! Las tiene tan cerca y sin embargo esas abejas que hacen azúcar. ¿No es miel? Lo mismo da salado por salado, me quedo con este río que me acompaña hasta la montaña. Frío.

VII

Silencio. Sombras y tierra. Me revuelvo y me sigue, me persigue sin estar yo delante. Grotesco y sin embargo auténtico. Veredicto impertinente pero cierto que terminó ya el verano. Para qué negar, o decir. Entre usted y yo. Señores y señoras de este álbum, hagan el favor de responder a tanta confusión sin aportar solución alguna. Que cantar yo de veras, bien alto, soy mudo. ¿Me escuchan? Aplausos. Agua. Fuego. Aguacero.

VIII

Función. Radiante. Bello, y sin embargo tan cierto como que cuando ayer. De veras, imposible ipso facto de desentrañar enjambres acechan. Salgamos del refugio, del castillo. Al jardín. Celebren todos, copa en mano. Truncado y descarrilado. Ovación cerrada y negociación. Para atrás. Eso no. Cambian dos por tres y encima te piden una comisión. Confundido y por favor que sea la última vez. Eso sí, con propina, pero sin firmar.

IX

Escúchenme con atención. Giren ustedes su sensación hacia tanta certeza, que hablar ya no deja sin permitir una objeción. ¿Y? Pues eso, respetados y respetadas, síganme. Este es el dique que con mis manos este pez brillante y azul, recuerdan, viejos lobos de mar. O no. Truenos, relámpagos, como un barco de papel. Jamás hubo más calma que ahora, y no veo otra cosa que cejas cortadas y arrugas tan ondas, que ayer recibí este mensaje. Pescadilla, regresando por tu cuenta, te parece. Nos dicen, cuidado. Toc, toc. A ver, que luego la silla es brasa, y el cangrejo trepó, trepó. El campanario es alto. Ignoren otra cosa que no sea el gato de los vecinos. Artimañas. Falsas. El viento ya terminó, saquen los remos y hacia el puerto. Calentemos café.

X

Viejo. Más. Cruz. Todavía más. Cruz. Menos que ya te dije ayer lo mismo, ni memoria tenemos. Gatos perseguimos, perdices pescamos y lombrices hacemos volar. Arriba. Menos. Viento fuerte. Huracán. Velas hasta el final del globo que se deshincha. Explotó, sólo me queda jugar con restos de patas de calamar. Y lo demás. Cazuela. Cocina. Inocente. Lo demás en el fondo del mar. A trepar. Y sin bucear, que la cabra anda suelta y la tienes que ordeñar.



Imatge: biografiasyvidas.com

Els fets i les paraules

Ahir a Madrid, en ocasió de l'entrega del premi Blanquerna de la Generalitat al constitucionalista Javier Pérez Royo, el president José Montilla va pronunciar un discurs dur i reivindicatiu amb l'objectiu d'alertar al PSOE sobre la crisi que travessa la relació entre Catalunya i Espanya. Una situació causada, segons ell, per les travetes al nou Estatut i pel caos de les infraestructures. El president va parlar del 'cabreig, recel i pessimisme' dels catalans, i de les greus conseqüències polítiques a mig i llarg termini d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i envers les institucions comunes.

Passat un any de les eleccions que el van convertir en president, Montilla ha assumit la caducitat del seu eslogan electoral: 'Fets, no paraules'. En les 24 darreres hores, és probable que Montilla hagi rebut més elogis per part de la societat civil catalana que en els anteriors dotze mesos. Han estat aquests parabens motivats per la bona gestió del govern català, o per la realització d'unes accions determinades? No. Són la resposta a les paraules pronunciades ahir pel president de la Generalitat a Madrid.

En política, hi ha moments pels fets i moments per les paraules. L'art de la bona política consisteix precisament en mantenir un equilibri i una coherència entre el discurs i l'acció de govern. Ni que sigui per instint de conservació, Montilla se n'ha adonat a temps de que calia parlar clar. Potser no sigui suficient, però li haurà permès guanyar temps i despertar complicitats inesperades.

Caldria recórrer a les hemeroteques per a trobar un discurs més cru per part d'un president català a Madrid. És possible que aquesta frustració tingui el seu orígen en la fe que Montilla té en Espanya, una fe que no compartim tots els catalans i que el president potser comenci a qüestionar-se després d'un any exercint el seu càrrec.

Em trobo entre aquells que creuen que José Montilla respon més al perfil d'un delegat del govern que al d'un president de la Generalitat. Però ahir, el president dels silencis va traslladar clarament a Madrid el sentir dels catalans i va enfortir la seva legitimitat. Ahir la política li va marcar un gol a la burocràcia.

Imatge: elperiodico.cat

Quatre perles de Josep Maria Bricall

L'economista Josep Maria Bricall, que assumí responsabilitats destacades a la Generalitat provisional (1977-1980), va aprofitar les recents celebracions del 30è aniversari del retorn a Catalunya del president Josep Tarradellas per a oferir el seu punt de vista sobre la situació actual de Catalunya a diversos mitjans de comunicació. Comparteixo bona part del seu anàlisi, que sintetitzo i amplio tot seguit:

- El concert econòmic es podia haver aconseguit el 1979. La negociació de l'Estatut de Sau (1979), a càrrec dels principals partits polítics catalans, es va fer molt malament. Aquell era el moment històric clau en el qual hauria estat possible obtenir un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Bricall ha revelat que Adolfo Suárez, president espanyol entre 1976 i 1981, estava obert a acceptar el concert i es va sorprendre per la poca ambició dels negociadors catalans. Els coneguts problemes de finançament de Catalunya i l'opacitat de les balances fiscals són la conseqüència funesta d'aquest conformisme de la classe política catalana fa gairebé 30 anys. Per a aquells que encara creuen que el 2006 vam negociar un bon Estatut, que sapiguen que el darrer tren va passar el 1979, i que ara ja hem fet tard per moltes coses.

- El pes minvant de Catalunya a Espanya. El pes específic de Barcelona i Catalunya en relació a Espanya s'ha reduit significativament des de 1980. Catalunya, que concentra el 15,8% de la població a Espanya, només representa el 18,8% del PIB espanyol. Aquestes són les grans xifres, que només algú que ignori completament l'història econòmica de Catalunya pot considerar satisfactòries (durant la dècada dels seixanta Catalunya va arribar a generar el 40% del PIB espanyol). La sensació de sentir-nos importants a Espanya s'ha anat debilitant progressivament des dels anys vuitanta. Un degoteig constant d'activitats industrials, econòmiques i culturals s'han anat deslocalitzant, i ara ens conformem amb l'aixopluc de sectors tan poc innovadors com el turisme i la construcció.

- On són les grans empreses catalanes? Bricall es pregunta per la sort d'empreses del sector aeronàutic i automobilístic com Elizalde i Hispano Suiza, que visqueren moments d'apogeu al llarg del segle passat abans de desaparèixer sense fer massa soroll. Són oportunitats perdudes d'haver desenvolupat empreses com Boeing o BMW a Catalunya. Què hauriem d'haver fet perquè Catalunya tingués avui alguna empresa industrial al Fortune Global 500?

- El fracàs de l'administració pública a Catalunya. El nostre país ha perdut una bona oportunitat de crear i desenvolupar una administració menys polititzada, més econòmica i més eficient. La Generalitat provisional (1977-1980) va negociar amb la prestigiosa Ecole nationale d'administration francesa la creació d'un centre de formació a Barcelona, però el projecte es va abandonar el 1980 amb l'arribada al poder de Jordi Pujol. Bricall sosté que amb una bona direcció i 200 bons funcionaris no hauria fet falta un nou Estatut, i que les quotes polítiques no haurien d'existir a l'administració. Aquestes idees, pronunciades el 2007 a Catalunya, tenen un aire revolucionari.

- L'orígen del mal. Enlloc d'anar a Madrid a explicar com funcionaven els trens a Catalunya, hem perdut gairebé 30 anys anant a explicar-los què era Catalunya. Els resultats d'aquest error estratègic són evidents. Bricall lamenta que el concepte de ciutadania no hagi tingut més pes a Catalunya tots aquests anys, perquè podia haver afavorit una major cohesió entre els ciutadans de Catalunya. Bricall recomana als polítics que vagin més en metro i que toquin una mica més de peus a terra. Se n'adonarien, entre moltes altres coses, de la poca gent que parla en català. I del fracàs polític conseqüent.

Imatge: unc.edu.ar