Itaca

I
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.

II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Autors: Kavafis - Carles Riba - Lluís Llach
Imatge: art.com (fotografia d'Edwin Levick)

Dones

Catalunya no pot presumir del protagonisme de les seves dones en els àmbits polític i empresarial.

La propera primavera sabrem si Ségolène Royal esdevé la primera dona en presidir la República francesa. Es dona la circumstància que la presidència de França és la més antiga d'Europa (el primer president francès fou el nebot de Napoléon I, Louis-Napoleón Bonaparte, proclamat el 1848).
Els altres dos grans Estats de l'Europa Occidental, Alemanya i el Regne Unit, ja saben el què és tenir una dona al capdavant del seu govern. La socialista Ségolène és, ara com ara, la favorita per a imposar-se a les eleccions de 2007.
Des de 2005, Alemanya té una presidenta al front del seu executiu, Angela Merkel, que també ha estat la primera dona en ocupar aquesta posició (Alemanya compta amb la figura del president des de 1919). Finalment, convé recordar a Margaret Thatcher, primera ministra del govern britànic entre 1979 i 1990. Aquesta política conservadora va ser la primera dona en ocupar un càrrec que havia nascut el 1721, quan Lord Robert Walpole va ser designat Primer Lord del Tresor. El mandat de Thatcher fou molt llarg, va ser exercit amb gran autoritat i no va deixar indiferent. És probable que no hi hagi hagut a Europa una dona amb el poder polític que la Dama de Ferro va exercir en el seu moment.
Podria extendre'm als països escandinaus, on la figura de l'home comença a figurar als catàlegs d'espècies polítiques en extinció, fer esment del poder que algunes dones ostenten o han ostentat a diversos països asiàtics importants, enumerar el paper creixent de la dona africana als governs locals del continent més castigat del món, o fins i tot recordar la recent victòria de Michelle Bachelet a les eleccions presidencials de Xile.
Subratllo els casos d'Alemanya, França i el Regne Unit, per posar exemples d'Estats poderosos que han confiat a dones la delicada tasca de dirigir un país. Un pas de normalitat que encara no han donat altres països tan importants com els EEUU, Japó i Itàlia, per exemple. I que tampoc ha donat Espanya, ni Catalunya, ni tant sols la ciutat de Barcelona.
Fa unes setmanes assenyalava que només quatre dels quinze membres de l'actual govern català són dones. Iniciativa, el partit que suposadament defensa amb més determinació les polítiques d'igualtat de gènere, no ha nomentat cap dona com a consellera o alt càrrec als departaments que ocupa (Interior i Relacions Institucionals, i Medi Ambient i Habitatge). Quina hipocresia!
A vegades he mostrat els meus dubtes sobre les lleis de paritat, o sobre la conveniència de portar les polítiques d'igualtat fins a posicions extremistes. Després de tot, crec que les dones acabaran ocupant l'espai que mereixen a la presa de decisons, en els sectors públic i privat. És a dir, que acabaran manant a Catalunya, i que estem aplaçant absurdament la caiguda d'una fruita madura.
També em molesten altres coses encara més importants. Com per exemple constatar que, a Catalunya, en la majoria dels casos, un home i una dona segueixen sense sobrar el mateix per fer la mateixa feina.
Veritablement Catalunya és un país curiós. La concepció que tenim els catalans del nostre poble està a anys llum de la realitat. Molt més grisa aquesta, i amb incomptables deutes pendents. I, sobretot, amb una preocupant manca de valentia i esperit per part dels grans decisors.

Imatge: typepad.com

Conselleries invisibles: Indústria

La Catalunya industrial ha de canviar per sobreviure. Ens hi juguem molt.

Segons un interessant estudi de l'economista Xavier Vives, només existeix una regió a l'Europa Occidental que dediqui al sector industrial més percentatge de treballadors que la regió metropolitana de Barcelona. Es tracta de Stuttgart. La diferència principal és que aquesta regió alemanya triplica l'índex català d'innovació (R+D), que es manté estancat al voltant d'un paupèrrim 1% del PIB.
Les altres vuit regions del top 10 europeu d'ocupació industrial són Milà, Torí, Düsseldorf, Lilla, Birmingham, Frankfurt, Lió i Munic. Cap d'elles es veu superada per Barcelona en innovació. Segurament sí en atractiu turístic.
Ens enfrontem a una gran contradicció: inexorablement, ens estem convertint en un país d'esbarjo, desaprofitant una realitat industrial pròpia dels territoris més desenvolupats de la UE.
La prosperitat que un sector industrial tecnològicament avançat i amb vocació internacional pot donar a un territori és extraordinària. Resulta que Barcelona és una intrusa entre les nou regions metropolitanes més industrialitzades d'Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia. Acabo d'enumerar les quatre economies més potents d'Europa, totes elles integrades al G8.
Què fem amb aquesta realitat? Desaprofitem definitivament la història industrial de Catalunya i qualsevol vestigi d'esperit emprenedor? Assumim la nostra incompetència i ens retirem de la cursa per la innovació? És el què hem fet fins ara.
Això no depèn de Madrid. La indústria catalana es mereix un departament i un conseller de la Generalitat. Cal que reaccionem a temps i evitem convertir-nos en la Florida de la UE. En un espai d'esbarjo per a turistes low cost i jubilats europeus.

Imatge: espacioblog.com

Conselleries invisibles: Immigració

La importància de la immigració, el segon problema dels catalans segons l'últim sondeig de la Generalitat, justifica la creació d'un departament.

I després hi ha les paraules invisibles. Les que, tot i existir, i ser importants, no formen part de la denominació de cap departament de la Generalitat de Catalunya. Estic pensant, sobretot, en immigració i indústria.
En immigració, perquè poques qüestions preocupen a la ciutadania tant com aquesta. Sense anar més lluny, ahir es va fer públic el darrer sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, i la immigració només es veia superada per l'habitatge en el rànquing de problemes dels catalans.
En poc més d'una dècada, el pes demogràfic dels immigrants estrangers s'ha multiplicat per 10, ha arribat al milió de persones i ja representa el 15% de la població total de Catalunya. De de cada cinc infants que neixen avui a Catalunya, un és fill de pares estrangers. Cap altra comunitat autònoma espanyola acull tants immigrants com Catalunya.
L'article 138 del nou Estatut fa referència a la immigració d'una manera difosa, centrant-se sobretot en assegurar la integració i la qualitat de l'acollida. Una voluntat que xoca amb una realitat incontestable: les principals decisions polítiques sobre immigració es prenen en l'àmbit de la UE i el govern espanyol.
Davant aquest context, ha de creuar-se de braços Catalunya? No. El govern català ha de desenvolupar una política d'immigració integral que garanteixi aquesta integració. I això significa, bàsicament, assegurar que la immigració deixi de ser vista com un problema. Com?
Primer, amb pedagogia. Són incomptables els estudis que demostren fins a quin punt la immigració contribueix al progrés de les societats receptores, sobretot des d'un punt de vista econòmic, però també cultural.
Segon, apartant als immigrants de la marginació i la pobresa. La clau és l'ordre, la detecció eficient de les necessitats existents per a acomodar la oferta i la demanda de llocs de treball, per a tenir en compte l'impacte que la immigració té sobre l'habitatge, l'educació i la salut, per posar tres exemples claus. La capacitat d'integració de Catalunya és gran, però limitada. La immigració és vista com un problema quan s'associa amb la pobresa.
Cal un departament de la Generalitat per a desenvolupar aquesta política integral d'immigració? La meva opinió és rotundament que sí.
Deixem per un altre dia el tema de l'indústria, una altra paraula invisibilitzada pel govern català.

Imatge: senseofcinema.com

Can Ricart

La recent ocupació de Can Ricart, que alguns han vinculat amb el debat sobre l'ús futur d'aquest símbol de la revolució industrial, és una pataleta dels okupes desallotjats de La Makabra. Però ja ha rebut el recolzament de la plataforma Salvem Can Ricart, i compta amb el suport insòlit de Miloon Kothari, el misteriós relator de l'ONU pel dret a l'habitatge que en la seva visita al nostre país s'ha cansat de disparar amb bala contra el rol passiu de les administracions espanyoles davant aquesta qüestió. Una actitud carregada de raó, però sorprenentment bel·ligerant.
Aquesta ocupació és una mesura de força allunyada de tota reflexió intel·ligent. Em sorpren que la plataforma Salvem Can Ricart s'hagi posat al costat dels okupes, quan els seus objectius crec que són uns altres.
La realitat és que s'està en el bon camí de salvar Can Ricart, l'única fàbrica neoclàssica d'aquest període que resta dempeus a Catalunya, segons la Societat Catalana de Geografia. La salvació d'aquest recinte fabril serà possible gràcies a la movilització de persones i institucions reflexives, i de veïns cansats de la voracitat del 22@, el pla municipal que ha transformat (o deformat, segons es miri) gran part del barri del Poblenou.
Poques ciutats desenvolupades haurien assistit en silenci a l'enderrocament gairebé integral del patrimoni històric d'un barri sencer. A Barcelona s'ha fet. A Berlín, a Londres, a Nova York, a Vancouver, l'estètica industrial del Poblenou s'hauria protegit de les excavadores i s'hauria desenvolupat un barri avantguardista i singular. Un irresistible pol d'atracció per a empreses, persones i activitats culturals.
Tanmateix, s'ha triat el camí fàcil de l'enderroc. De construir blocs de pisos arquitectònicament mediocres i vendre'ls a preus astronòmics. No es tracta d'idealitzar el Poblenou, un barri que necessitava un pla urgent, perquè havia caigut en una decadència que calia neutralitzar. Us imagineu un Poblenou adaptat als temps però conservant la seva morfologia industrial? Amb els seus edifics baixos, els seus carrers amples, els seus passatges, els jardins que podien haver aflorat dels interiors d'illa.
Diuen els promotors del 22@ que les empreses no acaben d'apostar pel nou barri, i que per això va autoritzant-se una major quota de sòl residencial. És el peatge que es paga per no haver creat un barri amb encant i solera. Una gran oportunitat perduda que ha convertit Can Ricart en la darrera batalla d'una guerra que ja no es pot guanyar, però que té algunes causes pendents -com Can Ricart- que no es poden abandonar.

Imatge: iecat.net

Els noms de les conselleries

S'ha parlat bastant dels noms dels consellers del nou govern de Catalunya, i potser per aquest motiu ha quedat en un segon pla una qüestió no menys important: la denominació de les conselleries o departaments de la Generalitat de Catalunya.
N'hi ha algunes que han patit una metamorfosi similar a l'efectuada pel boxejador Cassius Clay el 1975, quan va passar a fer-se anomenar Muhammad Ali. Són les següents:

1) Benestar Social i Família s'anomena ara Acció Social i Ciutadania. Es dona la circumstància que aquesta tercera conselleria ja va canviar de nom el 2003, però menys. Abans es coneixia com a departament de Benestar Social.

2) Agricultura, Ramaderia i Pesca ara rep el nom d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural.
3) Innovació, Universitats i Empresa és la fusió dels departaments d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació amb Comerç, Turisme i Consum. Tot i que Consum passa a dependre d'Economia i Finances, i Societat de la Informació es traspassa a Governació.
4) Cultura i Mitjans de Comunicació abans era simplement Cultura.

Ja sabem que en aquest nou govern tindran més importància els fets que les paraules, però els canvis de denominació d'algunes conselleria anticipen l'aparició de noves paraules i prioritats polítiques. Són aquests (per ordre alfabètic):
- Acció Rural.
- Acció Social.
- Alimentació.
- Ciutadania.
- Empresa.
- Innovació.
- Mitjans de Comunicació.

Per contra, desapareixen altres paraules que il·lustraven els objectius de determinats departaments:
- Benestar Social.
- Comerç.
- Consum.
- Família.
- Pesca.
- Ramaderia.
- Recerca.
- Societat de la Informació.
- Turisme.

La setmana que ve ho podem seguir comentant.

Imatge: regi-shoes.com