Can Ricart

La recent ocupació de Can Ricart, que alguns han vinculat amb el debat sobre l'ús futur d'aquest símbol de la revolució industrial, és una pataleta dels okupes desallotjats de La Makabra. Però ja ha rebut el recolzament de la plataforma Salvem Can Ricart, i compta amb el suport insòlit de Miloon Kothari, el misteriós relator de l'ONU pel dret a l'habitatge que en la seva visita al nostre país s'ha cansat de disparar amb bala contra el rol passiu de les administracions espanyoles davant aquesta qüestió. Una actitud carregada de raó, però sorprenentment bel·ligerant.
Aquesta ocupació és una mesura de força allunyada de tota reflexió intel·ligent. Em sorpren que la plataforma Salvem Can Ricart s'hagi posat al costat dels okupes, quan els seus objectius crec que són uns altres.
La realitat és que s'està en el bon camí de salvar Can Ricart, l'única fàbrica neoclàssica d'aquest període que resta dempeus a Catalunya, segons la Societat Catalana de Geografia. La salvació d'aquest recinte fabril serà possible gràcies a la movilització de persones i institucions reflexives, i de veïns cansats de la voracitat del 22@, el pla municipal que ha transformat (o deformat, segons es miri) gran part del barri del Poblenou.
Poques ciutats desenvolupades haurien assistit en silenci a l'enderrocament gairebé integral del patrimoni històric d'un barri sencer. A Barcelona s'ha fet. A Berlín, a Londres, a Nova York, a Vancouver, l'estètica industrial del Poblenou s'hauria protegit de les excavadores i s'hauria desenvolupat un barri avantguardista i singular. Un irresistible pol d'atracció per a empreses, persones i activitats culturals.
Tanmateix, s'ha triat el camí fàcil de l'enderroc. De construir blocs de pisos arquitectònicament mediocres i vendre'ls a preus astronòmics. No es tracta d'idealitzar el Poblenou, un barri que necessitava un pla urgent, perquè havia caigut en una decadència que calia neutralitzar. Us imagineu un Poblenou adaptat als temps però conservant la seva morfologia industrial? Amb els seus edifics baixos, els seus carrers amples, els seus passatges, els jardins que podien haver aflorat dels interiors d'illa.
Diuen els promotors del 22@ que les empreses no acaben d'apostar pel nou barri, i que per això va autoritzant-se una major quota de sòl residencial. És el peatge que es paga per no haver creat un barri amb encant i solera. Una gran oportunitat perduda que ha convertit Can Ricart en la darrera batalla d'una guerra que ja no es pot guanyar, però que té algunes causes pendents -com Can Ricart- que no es poden abandonar.

Imatge: iecat.net