Manifest gastronòmic en favor d'un blog honest

El gran dil·lema de l’autor d’un blog està entre dir o no dir allò que es pensa. Dir o no dir la veritat. La seva veritat, és clar.
Les qüestions d’estil, la qualitat de l’escriptura, el disseny, la inclusió de fotos o dibuixos, els enllaços amb altres pàgines web, tot això són acompanyaments per a millorar el plat. Són patates fregides, amanida o escalivada. All-i-oli, mostassa, soja o vinagre de Mòdena. Quan l’impostura és molt gran, es poden arribar a guanyar estrelles Michelin només amb acompanyaments, però tard o d’hora l’engany és fa patent a ulls de la multitud.
L’entrecot, el llobarro, el filet de bou o el tronc de lluç són la veritat. L’essència. No hi hem de renunciar si no som vegetarians.
I quan l’autor del blog opta per allò que és políticament correcte, quan s’estima més no mullar-se i mantenir un punt de vista neutral, aleshores està optant per una estafa. Està servint un plat sense carn ni peix. I la veritat, no estem tan sobrats de temps ni de diners com per a deixar-nos enredar d’aquesta manera.
No ho dubteu. Cada vegada que veieu un peix en aquest blog, encara que sigui una sardina escarransida o una costelleta de xai, tingueu en compte que l’autor del plat ha fet els mínims per a no faltar-vos el respecte.
Demaneu-li a l’autor un llenguado, unes galtes de porc, demaneu-li la Lluna, és clar que sí. Teniu o no teniu gana? Segurament tanta o més que ell.
I el dia que us serveixi com a plat principal unes patates fregides amb ketxup, foteu-li el plat pel terra i exigiu-li que us torni els calers o que us porti immediatament un foie micuit o un bon pollastre rostit.
Si us falla molt no hi torneu a entrar mai més. Altrament, l’autor mai no sabrà distingir l’estafa de la genialitat i viurà eternament instal·lat a la Lluna que vosaltres li heu demanat.

Imatges: images-creations.fr