Què està passant a Amèrica?

Gairebé totes les èpoques han tingut els seus imperis hegemònics. Pobles que s'han alçat per damunt de la resta gràcies a la seva superioritat tecnològica, científica, econòmica o militar.
Els Estats Units d'Amèrica són el gran imperi de l'epoca que vivim. És el tercer país del món en extensió geogràfica, té una població de 300 milions de persones, genera més del 20% del producte nacional brut mundial, domina la indústria de l'entreteniment, i és el responsable de més de la tercera part de les emissions de diòxid de carboni (la causa principal de l'efecte hivernacle i del temut canvi climàtic).
La versió més perfecta del capitalisme està als EEUU, la pàtria de 170 de les 500 empreses mundials més importants en facturació (segons el Global 500 de Fortune). Però aquest incontestable poder econòmic, que s'assenta sobre un gran desenvolupament tecnològic i que està guiat per les millors universitats del planeta, es veu rellevat a un segon pla a causa d'una dada extremadament controvertida. La que indica que els EEUU són els responsables del 50% de la despesa militar mundial.
Si a l'època del Far West la llibertat del pioner consistia en portar una pistola al cinturó (un principi que l'Associació Nacional del Rifle segueix defensant a dia d'avui), al segle XX i al segle XXI la llibertat dels EEUU s'ha assentat sobre una creixent base militar. I a partir d'aquí, la reacció bèl·lica que el govern americà va tenir després dels atemptats de l'11-S no hauria de sorprendre en excés. Sobretot si tenim en compte que en 225 anys d'història els EEUU no havien patit un atac de grans dimensions al seu territori continental.
El govern republicà de George Bush va comptar amb un ampli suport internacional i amb l'aprovació de l'ONU per a netejar l'Afganistan de talibans, però no per a atacar l'Iraq des de l'argument indocumentat de l'amenaça d'unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein.
No cal entrar en detalls al voltant del fracàs que està suposant la intervenció dels EEUU a l'Iraq, però sí que ho és apuntar la transcendència del resultat de les eleccions legislatives del passat 7 de novembre. Perquè amb l'abrumadora victòria dels democràtes al congrés i al senat, s'ha tancat el període d'excepció que va obrir-se l'11 de setembre de 2001. Perquè els republicans han perdut, sobretot a causa de la guerra d'Iraq, la seva hegemonia a les cambres legislatives després de 12 anys d'ininterromput domini.
S'obre un període d'esperança als EEUU. Els demòcrates no són la Mare Teresa de Calcuta, i també van equivocar-se amb la guerra d'Iraq. Superats probablement per la magnitud dels esdeveniments, i per la tradició segons la qual el president dels EEUU té les mans lliures en temps de guerra.
A George Bush encara li queden dos anys de mandat, però a partir d'ara haurà de negociar amb els demòcrates la majoria de les seves decisions. De moment s'ha carregat a Donald Rumsfeld, el secretari de defensa, i ha reconegut el seu desconcert sobre el futur a l'Iraq. Si el 2008 hi ha un president demòcrata, tampoc ho tindrà gens fàcil. El terreny perdut és tan gran, que haurà de ser una persona veritablement extraordinària per a recuperar-lo. Orient Mitjà s'ha convertit en un laberint, i els EEUU no en troben la sortida.
A l'agenda del nou president hi haurà també la inaplaçable qüestió ambiental, absolutament despreciada pels republicans i actualment abanderada mediàticament per l'ex vicepresident i ex candidat demòcrata Al Gore. Si els demòcrates són capaços d'aportar una major sensibilitat en política exterior, medi ambient i ciència (recerca amb cèl·lules mare), el món hi guanyarà molt.
Perquè després de tot, alguns poden pensar que els EEUU són el problema, però la realitat és que tenen una gran capacitat per a ser la solució.

Imatge: workmall.com