7.11.06

El gran repte d'aquesta legislatura

És important que els partits polítics catalans, amb independència de que formin o no formin part del nou govern, tinguin en compte durant els propers quatre anys la delicada situació que travessa la democràcia representativa al nostre país.
És veritat que la nit de l'1-N totes les formacions van mostrar la seva preocupació per la baixa participació. També ho és que des d'aquell moment ningú no ha tornat a referir-s'hi, i que és possible que no ho tornin a fer fins a les properes eleccions.
Però serà bo que els partits catalans no menystinguin aquest deteriorament de la democràcia representativa. Els partits que van recolzar la proposta d'Estatut el 30 de setembre de 2005 (CiU, PSC, ERC i IC-V) han perdut 427.000 votants en tres anys, i fa cinc mesos van veure com un Estatut retallat era refrendat amb una abstenció superior al 50%. Fins i tot s'ha fet un lloc al Parlament un partit antinacionalista del que es desconeix la ideologia, però que el propi PP català ha titllat d'extrema dreta. Tots aquests senyals inequívocs de frustració popular han de ser ben llegits pels partits. I cal actuar en conseqüència.
El gran repte d'aquesta legislatura és recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i en els partits. I això només serà possible si els nostres representants deixen de banda els interessos partidistes en benefici de l'interès general.
Necessitem líders valents, que s'enfrontin als problemes de cara i que no amaguin el cap sota l'ala. Des de les altures del poder, la complicitat dels homes de confiança i el comfort del cotxe oficial es corre el risc de perdre de vista la realitat.
La crisi política que estem patint només pot recuperar-se a base de referents personals. I de referents, de persones que ens mereixin una confiança absoluta o notable, n'estem bastant orfes a Catalunya.
Les formacions que han decidit constituir el Govern d'Entesa (Tripartit) no han d'oblidar el càstig que les urnes han dictat sobre els seus dos grans pilars: el PSC i ERC han perdut conjuntament 370.000 votants i set escons en només tres anys. És a dir, una quarta part dels vots que van aconseguir el 2003, i un de cada deu escons.
La notable pujada d'IC-V no compensa, ni de bon tros, aquesta davallada. Els ecosocialistes han guanyat 40.000 nous votants i tres escons. Però si fem un simple exercici de sumes i restes, veiem que aquests tres partits han perdut la confiança de 330.000 electors.

On han anat aquests vots? Si sumem l'increment de l'abstenció amb l'augment dels vots en blanc i els vots nuls, arribem a una xifra màgica de 300.000. I jo m'atreveixo a afirmar que la gran majoria d'aquest vot de càstig ha sortit precisament dels 370.000 electors que han retirat la seva confiança a socialistes i republicans.
La fidelitat que han mostrat els simpatitzant de CiU i PP als seus candidats, per bé que s'ha vist notablement minvada, ha estat superior a la dels votants d'esquerres. Convergents i populars han perdut un total de 176.000 vots, però han guanyat un escó.
Crec que CiU ha estat la gran perdedora d'aquestes eleccions, tot i que la davallada socialista ha estat molt superior. Els convergents han guanyat dos escons, però han perdut gairebé 100.000 votants. És evident que ha fallat l'estratègia de campanya, i també ho és que Artur Mas no ha aconseguit convertir-se en el presidenciable d'una majoria de catalans. L'argument idiota de que la llista més votada havia de liderar el nou govern topa frontalment amb la legislació vigent a Catalunya. Les conseqüències d'haver passat per alt aquesta circumstància irrefutable expliquen la insoportable soledat que ha sentit CiU des de la nit de l'1-N.
El PP (-80.000 vots), un partit alimentat a Catalunya per un potent vot ocult, s'ha vist molt afectat per la irrupció del Partido de la Ciudadanía (+89.000 vots), que també ha "robat" vots al PSC, però menys. L'efecte mediàtic del partit antinacionalista ha estat demolidor per a la candidatura de Josep Piqué, un nacionalista més segons els lectors de El Mundo i els oïdors de la Cadena Cope.

Imatge: catpaisatge.net

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

8 Comments:

At 13:16, Anonymous carlinhos said...

CLAP CLAP CLAP
(aplaudiment...)

 
At 13:20, Anonymous carlinhos said...

per cert Edu, dues cosetes:

1- no sé quin percentatge de vot de C' ha estat del PP i del PSC, però no crec que tots els del PP (-80.000) hagin anat a C'.

2- www.emilimanrique.blogspot.com (...)

 
At 13:29, Anonymous carlinhos said...

El probable nuevo Govern. Fuente: www.lavanguardia.es

COMENCEN LES TRAVESSES

President: José Montilla
Vicepresidente: Josep Lluís Carod-Rovira
Relacions Institucionals i Interior: Joan Saura
Economia: Antoni Castells
Governació: Joan Puigcercós
Justícia: Montserrat Tura
Política Territorial: Joaquim Nadal
Medi Ambient i Habitatge: Francesc Baltasar
Salut: Marina Geli
Educació: Joan Manuel del Pozo
Treball i Indústria: Jordi Valls
Agricultura: Jordi William Carnes
Cultura: Maria Mercè Roca
Benestar i Família: Anna Simó
Comerç i Turisme: Josep Hugue

 
At 14:25, Blogger Emili Manrique said...

Interessantíssim per mi article de Ramoneda a El Pais.
I gràcies Carles per comentar sobre el meu blog, de fet també tindria que agrair a l'Edu perque la seva disciplina i entusiasme en el seu m'han animat.
Gràcies companys, falta el teu Carles!

 
At 15:02, Anonymous carlinhos said...

crec Emili que téns un comentari de l'Edu ja al teu blog...

 
At 20:09, Anonymous Ferran said...

Edu,
Penso que és molt trist qualificar d'idiota el fet de defensar que la llista amb més escons i vots és la més legitimada per governar. Ciu ha estat víctima d'una especulació electoral tan "legal" com l'especulació urbanística.
La celeritat i facilitat amb la que s'ha pres la decisió ho demostra.
Si no us sentiu enganyats és perquè ja us està bé el Montilla de president. Jo personalment no m'hi sento representat, ni per ell ni per la ideologia carca que porta darrera.
Si aquest aïllament és fruit de la campanya que ha fet Ciu, doncs no ho crec. Segurament pesa més l'interès partidista dels 3 especuladors.
Per altra banda, des de feia més de 10 anys Ciu anava de capacaiguda, i penso que el reafirmament que la campanya ha aconseguit amb les bases és important. Ciu havia de trobar una nova identitat després de l'era Pujol i la millor manera de fer-ho era amb accions contundents i demostrant seguretat. Si malgrat presentar el ximple del Mas s'han aconseguit aquests resultats és perquè gràcies a la campanya del Madí els votants de Ciu tornem a estar orgullosos del nostre vot.
En fi, almenys es demostra la trista teoria de que quan un socialista entra a governar alguna institució, no en marxa ni amb aigua calenta. Això és el socialisme, jo sóc molt guai perquè sóc d'esquerres i per això haig de governar. Encara que m'hagi fotut una castanya electoral de cal 10.

 
At 23:07, Blogger Emili Manrique said...

Ferran ho sento però a mi em costa entendre tanta seguretat en el que dius,
no et sembla patètic veure a CiU amenaçant al PSOE?,
jo no entenc com un partit que ha pactat amb tots els governs centrals encara continua donant la culpa de les seves desgràcies a Madrid, no és això espanyolitzar la política catalana?,
no us va fer angunia la imatge de Mas i Zapatero pactant la firma definitiva de l'Estatut? (ara em pregunto quin seria el pacte)
a vosaltres que us agrada parlar tant en termes patriótics, no us va semblar que aquesta era la imatge perfecte de traició?
què ha fet en Mas?!, s'ha carregat ell mateix qualsevol oportunitat de governar amb la campanya que ha fet,
no ho se, no entenc com no s'ho esperava això l'electorat de CiU...
ah!...i per cert, CiU és una coalició que es presenta com a partit polític, potser si els d'esquerres no fossim tan guais, discrepessim menys entre nosaltres i tinguèssim tan poca necessitat de poder, PSC i ICV es presentarian com a unica força política...fes numeros
Ho se Edu, aquest post té un punt demagogic, però crec que al Ferran li agradarà enfardar-se amb mi

 
At 10:04, Anonymous Edu said...

Ferraaaaaaan!!! Potser la paraula idiota és massa gruixuda, però no em neguis que l'estratègia de CiU ha estat totalment equivocada. Si l'Artur Mas no tenia absolutament res lligat amb cap altre partit (PSOE, PSC i/o ERC) i va signar davant de notari que no pactaria amb el PP, com pensava sumar 68 vots al Parlament per a ser investit president?
No seré jo qui li resti legitimitat al govern que han format PSC, ERC i IC-V, tot i que m'he cansat d'advertir en aquest blog que la confiança de la gent en aquests partits no és ilimitada, i que el càstig que han rebut socialistes i republicans a les urnes ha estat majúscul (han perdut una quarta part dels vots de 2003).
I cal que ho tinguin molt present a l'hora de governar, perquè el que hi ha en joc és la salut del sistema democràtic català.
Una abraçada!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home