ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Balances invisibles (fora de Catalunya)

El Ministeri d'Economia va fer públic ahir el seu estudi sobre les balances fiscals. És la resposta a una demanda històrica de Catalunya, una comunitat que ha hagut d'aguantar injustes acusacions d'insolidaritat durant dècades de democràcia. L'estimació del govern espanyol ha xifrat el dèficit fiscal entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, bastant per sota dels càlculs presentats la setmana passada pel conseller Castells (9,8%).
Però més enllà de la prevista correcció a la baixa del càlcul català, ahir es va creuar una línia vermella de la política espanyola. I cal felicitar a Zapatero i Solbes per haver tingut el coratge federalista de fer justícia en aquesta qüestió. Perquè ara se sap oficialment que -de mitjana- cada català realitza una aportació neta anual a l'Estat d'entre 1.600 i 2.100 euros, i si impera el sentit comú a partir d'ara s'haurà de tenir una mica més de vergonya per acusar a Catalunya d'insolidària. Perquè aquells que hem viatjat sovint per Espanya al llarg dels últims 25 anys portem temps observant el vertiginós procés de convergència econòmica entre totes els territoris espanyols. Les infraestrucutures, sense que facin falta xifres per a corroborar-ho, en són l'evidència més palmària.
El drama és entrar avui a les edicions electròniques dels principals diaris espanyols (El País, El Mundo, ABC) i comprovar que aquesta informació -la publicació de les balances fiscals- no mereix la més mínima atenció. Només el Público (del mediapro Jaume Roures) se'n fa una mica de ressò. Sembla que a les edicions escrites s'ha difós més la noticia, com escriu avui Enric Juliana. Trobant-se Espanya en ple procés de negociació del finançament de les autonomies, la voluntat de derrotar definitivament un dels tòpics ibèrics més injustos -com és el de l'insolidaritat catalana- sembla més aviat escassa. Fins i tot quan les evidències més recents les acaba de fer públiques el propi govern espanyol.
La divulgació de les balances fiscals per part de l'Estat és una bona noticia, però perdrà molta força si el govern espanyol manté aquesta qüestió cabdal en l'àmbit tècnic i deixa passar l'oportunitat de fer pedagogia federalista des d'ara mateix.

Imatge: steroglass.it

Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com

Malgrat la mona es vesteixi de seda

Vueling i Clickair es fusionen sota el nom de Vueling, mantenen la seu social i operativa a Barcelona, es converteixen en la tercera aerolínia espanyola (per sota d'Iberia i Spanair), i Josep Piqué conserva el càrrec de president no executiu de la companyia. Alex Cruz será el director general, càrrec executiu que ja ocupava a Clickair.

Tanmateix, si volem anar més enllà d'aquestes dades que ens suggereixen que Catalunya té finalment una gran companyia aèria, convé analitzar en quines mans ha quedat realment Vueling després de la fusió amb Clickair.

Doncs bé, un 45,8% de la propietat de Vueling està ara en mans d'Iberia. La família Lara tindrà el 14% i Nefinsa (soci de Clickair) el 4%. El 36% restant de les accions de Vueling estarà a la Borsa.

Es tracta d'una oferta pública d'adquisició (OPA) encoberta, que Iberia intenta evitar per qüestions polítiques renunciant a la gestió i al control des del Consell d'Administració que li correspondria. Normalment, quan una societat A adquireix més del 30% de la propietat d'una societat B la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) obliga a presentar una OPA.

Vueling, una empresa que travessava gravíssims problemes econòmics, ha supeditat l'operació a que la CNMV no obligui a Iberia a presentar una OPA. Per la seva banda, a Iberia ja li està bé que tot plegat sembli una fusió. Després de tot, és evident que algunes normatives antimonopoli podrien desaconsellar el control de la principal low cost espanyola per part d'Iberia. Sobretot quan Clickair porta mesos agafant totes les rutes espanyoles i europees que Iberia ha deixat d'operar des de Barcelona, circumstància que alguns consideren un autèntic atemptat a la lliure competència perquè Iberia s'ha limitat a cedir els seus slots (drets d'aterratge i enlairament) a la seva filial catalana (que a diferència de Vueling -amb aeronaus noves- opera amb avions d'Iberia repintats).

Veurem quin és el posicionament de la CNMV i de Brussel·les en les properes setmanes.

Vueling i Clickair sumen 45 avions, més de 2.000 empleats i tenen més de 50 rutes cadascuna (moltes d'elles actualment en competència). El 2007 van perdre més de 110 milions d'euros entre les dues, però després de la fusió esperen obtenir beneficis immediats: a partir de 2009.

Algunes informaciones suggereixen que la Generalitat de Catalunya ha estat un dels agents que més ha celebrat que Iberia renunciés als seus drets sobre la nova companyia, malgrat tenir-ne la propietat. Iberia sap que no té bona imatge a Catalunya, i s'ha avingut a l'impostura de fer-nos creure que Vueling segueix essent una empresa catalana.

Sé que des d'una perspectiva pragmàtica de la situació, tenint en compte les alarmes que portava mesos encenent el deteriorament progressiu de Vueling, alguns poden felicitar-se per aquesta solució. Probablement hi hagi tingut bastant a veure la cada cop més propera inauguració de la Terminal Sud, pagada pel govern espanyol. Està clar que a Catalunya tota aquesta qüestió dels aeroports i les aerolínies té un component polític majúscul, i després de la compra camuflada de Vueling per part d'Iberia em temo que el seguirà tenint. Veurem com es negocia en el futur, espero que ben aviat, la gestió de l'aeroport del Prat. El govern espanyol sembla molt poc disposat a cedir-ne la gestió. Potser repeteixin el model Vueling, i en mantinguin el control fent veure que en descentralitzen la gestió. En resum, que ens en facin usufructuaris.

L'èxit de l'operació Vueling dependrà de la capacitat d'Iberia de mantenir-se al marge de la gestió de la nova aerolínia, i també de l'absència de competència entre ambdues companyies. Què passarà, per exemple, amb el pont aeri Barcelona-Madrid? Tolerarà Iberia que la nova Vueling ofereixi rutes transoceàniques des de Barcelona que esdevinguin una competència als vols des de Barajas? Podrà Vueling competir amb Iberia a Barajas com qualsevol altra companyia espanyola?

Imatge: expansion.com

Castells de sorra?

L'acumulació de poder per parts dels socialistes catalans és avui difícil de superar: manen a la Generalitat, a les quatre capitals catalanes i controlen les diputacions. Més enllà de l'àmbit català, controlen dos ministeris importants a Madrid (Defensa i Treball) i fins i tot una ambaixada com la de Turquía. Tanmateix, el seu poder a les institucions no es reflexa en el nombre d'electors i militants, que ha anat baixant progressivament al llarg dels últims anys (com el de tots els partits polítics catalans). Es podria afirmar que el PSC venç però no convenç, i fins i tot puntualitzar que venç sense haver vençut (eleccions catalanes de 2006).
Tanmateix, quin partit -començant per CiU- no es canviaria ara mateix pel PSC i la seva hegemonia política a Catalunya? Cap ni un.
Però més enllà d'aquest monopoli polític a Catalunya, si hom observa més d'aprop la situació, pot advertir l'existència d'un mar de fons al PSC. Corrents subterrànies que ocasionalment recorden que el socialisme català no és la bassa d'oli que els seus líders voldrien, i que el poder no hauria de ser l'objectiu sino el mitjà per transformar la societat.
Des de fora, trobo a faltar una major densitat intel·lectual al PSC. Quan l'acció política es limita a la gestió del dia a dia, hom pot tenir la sensació de que s'està navegant sense rumb i que per tant manca estratègia. El cantant Gato Pérez deia que les persones hem de cercar l'equilibri entre la biblioteca (les idees) i el carrer (la realitat). I que això només és possible tenint el cap ben moblat. Tenint criteri. És allò que ell anomenava l'atalaia de les persones.
Jo no veig que el PSC i els seus líders funcionin amb aquest equilibri. I no puc evitar recordar que el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va presentar-se a les eleccions de 2006 sota el lema 'Fets, no paraules', i que probablement aquest sigui el pecat original del PSC actual. Perquè la política exempta de relat, exempta de les emocions que transmeten unes paraules ben dites, exempta dels horitzons esperançadors que pot dibuixar un bon discurs, no és res.
Quan observo les successives celebracions socialistes al carrer Nicaragua, amb les cares de sempre embriagades per l'eufòria del triomf abraçant-se les unes a les altres, detecto una felicitat endogàmica, de curta volada. Aliena a les alegries autèntiques dels grans projectes personals i col·lectius.
No vull restar mèrits als actuals líders del socialisme català, perquè no crec que mai hagin enganyat a ningú amb les seves intencions. Quan et presentes a unes eleccions renunciant al poder de la paraula no hi ha espai per a equívocs. Però m'agradaria remarcar que l'èxit que encarna l'actual hegemonia socialista no és dels que fa un país millor, ni dels que prestigia la política. Les successives victòries del PSC a Catalunya s'han assentat en primer lloc en l'absència de competència ocasionada fonamentalment per la melanconia crònica de la CiU del postpujolisme, i en segon lloc en l'elevat pragmatisme que han mostrat ERC i ICV a l'hora de constituir majories d'esquerres a les grans institucions del país.
A diferència de la resta d'Espanya, on el PSOE i PP es reparteixen el 95% del tortell, a Catalunya és i serà difícil governar sense acords entre un mínim de dues formacions polítiques. I en aquest sentit els socialistes han mostrat més habilitat que CiU a l'hora d'establir aliances.
Superats els vells lideratges provinents del catalanisme (Pallach, Reventós, Obiols, Serra, Maragall), el PSC actual ha passat a ser controlat pel poder local metropolità (Montilla, Corbacho, Chacón, Zaragoza, Iceta). Alguns li resten transcendència al canvi i parlen de continuitat del projecte polític, però naturalment no és cap disbarat parlar de ruptura entre l'antic i el nou PSC. Sense anar més lluny, el buit ideològic que ha deixat la marxa de Pasqual Maragall ha estat majúscul. El de l'ex president era un pensament desordenat, que sota les premises del Gato Pérez també es podria considerar desequilibrat, però al capdavall era un volcà d'idees que ara s'ha vist reemplaçat pel silenci. Em temo que el PSC, aixoplugat en el seu extens poder institucional, seguirà aplaçant els seus grans debats pendents:

1. Renovació del socialisme.
2. Visió actualitzada del catalanisme i relació amb el PSOE.
3. Reforma valenta de la política per fer front a la creixent desafecció per part dels ciutadans.

Personatges com el conseller d'economia Antoni Castells es troben entre els pocs que recorden, de temps en temps, la necessitat de que els socialistes catalans efectuin aquesta reflexió profunda sobre els seus objectius polítics i la seva relació amb el PSOE.
En una entrevista, fa aproximadament un any, el president Montilla justificava l'elevada abstenció enregistrada a Catalunya entre 2006 i 2007 afirmant que molta gent no vota perquè creu que les coses ja van prou bé i que no cal movilitzar-se per canviar-les. Atenció al diagnòstic, perquè si l'acceptem potser comencarem a notar com se'ns adormen les extremitats, després sentirem unes pessigolles a la panxa, deixarem de veure-hi i encabat perdrem el coneixement. Ens hauran anestessiat.

Imatge: nouestatut.info

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

Catalunya i València, més a prop?

M'ha sorprès molt agradablement la compareixença conjunta dels consellers d'economia dels governs de Catalunya i València, Antoni Castells i Gerardo Camps, reclamant un finançament més just per a les respectives comunitats autònomes. Fa molts anys que defenso una aliança estratègica entre Catalunya i València (ho vaig fer a València el 2000 davant l'economista Pepe Sorribes, que hi estava absolutament d'acord). Són molts els interessos comuns, sobretot des del punt de vista econòmic. Per contra, abordar aquesta relació des de la vessant cultural ja s'ha comprovat que no funciona.

Em sembla molt intel·ligent reforçar l'eix mediterrani des de la recerca d'interessos comuns. Els governs d'Espanya i Andalusia no s'ho han pres gens bé. No podia ser una millor senyal. El govern català ha sabut, amb aquesta acció, demostrar la seva independència del PSOE. Suposo que Castells, partidari de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid, hi ha posat el seu gra (o muntanya) de sorra. Intueixo corrents subterrànies diverses: entre sectors del PSC, entre els socis del govern tripartit, entre el PSC i el PSOE, entre el PP valencià i el PP madrileny, etc.

Catalans i valencians representen una quarta part de la població total espanyola, però la seva contribució al PIB supera el 30%. Conscients de que els sectors turístic i de la construcció no poden vertebrar una economia a llarg termini (ni probablement a curt), hauran d'apostar pel sector industrial i millorar la seva capacitat logística.

D'altra banda, convé recordar que Barcelona i València són la segona i la tercera ciutats de l'Estat en població i pes econòmic. Es pot justificar que, a data d'avui, no s'hagi plantejat cap govern espanyol la connexió entre ambdues ciutats amb l'AVE? La resposta a aquesta pregunta només es pot entendre coneixent la profunda estupidesa que presideix decisions com la d'unir Madrid i Valladolid en AVE i deixar valencians i catalans connectats via Euromed. I si anem una mica més enllà, i emmig de tanta manca de sentit comú per part de l'Estat, també veig un altre front a curt termini: l'exigència de fer arribar l'ample de via europeu a la frontera francesa.

En matèria d'infrastructures, les coincidències són majúscules.

Una altra xarxa pendent de desenvolupar és la portuària. Els ports de Barcelona i València, separats per 350 km, haurien de col·laborar enlloc de competir. Tal com fan alguns ports del Mar del Nord des de fa més d'una dècada. Estaria bé que el Port de Barcelona, de titularitat catalana, obrís les converses per fer-ho possible.

No cal que ens estimem, de moment. Catalans i valencians han d'entendre's per la via de l'interès comú. Treballar junts i aprofitar-nos els uns dels altres per a reforçar els vincles econòmics. L'eix mediterrani, o corredor mediterrani, és un territori pròsper i efervescent. Treguem-ne tot el suc possible.

Imatge: blogspot.com

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Sobre la grandesa d'una nació

La grandesa d'una nació és sempre el fruit de petites grandeses quotidianes. D'una suma de voluntats d'apropar-se a l'excel·lència. D'actituds que en ocasions són imperceptibles i en ocasions són abrumadores. Sense aquests íntims desigs de perfecció, un país o una ciutat no poden ser grans. Demanar-li a un govern que faci aquesta feina per nosaltres, sense posar-hi molt de la nostra part, és la major de les hipocresies. Per això a vegades desconfio del paternalisme de l'Estat i se m'infla la vena liberal. Reivindico l'ètica de la responsabilitat a tots els nivells. Sense caure en la selva neoliberal, però mantenint una certa desconfiança envers les perilloses degradacions de l'estat del benestar.
Una societat és com una columna de fitxes de domino. I cal vetllar perque siguin majoria les fitxes que es mantinguin dempeus al llarg de la partida. Ufanoses, plenes de confiança i il·lusió, amigues del risc i l'ambició. I és aquí on el govern hi juga un paper cabdal. Perquè legislar no és altra cosa que establir les regles del joc. I es pot fer de moltes maneres diferents. Però encabat només es pot felicitar l'acció d'un govern quan les fitxes erectes són les màximes possibles. Quan la grandesa i el vigor s'imposen de forma incontestable a la mediocritat i a la letargia.

Imatge: uam.es

Els fets i les paraules

Ahir a Madrid, en ocasió de l'entrega del premi Blanquerna de la Generalitat al constitucionalista Javier Pérez Royo, el president José Montilla va pronunciar un discurs dur i reivindicatiu amb l'objectiu d'alertar al PSOE sobre la crisi que travessa la relació entre Catalunya i Espanya. Una situació causada, segons ell, per les travetes al nou Estatut i pel caos de les infraestructures. El president va parlar del 'cabreig, recel i pessimisme' dels catalans, i de les greus conseqüències polítiques a mig i llarg termini d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i envers les institucions comunes.

Passat un any de les eleccions que el van convertir en president, Montilla ha assumit la caducitat del seu eslogan electoral: 'Fets, no paraules'. En les 24 darreres hores, és probable que Montilla hagi rebut més elogis per part de la societat civil catalana que en els anteriors dotze mesos. Han estat aquests parabens motivats per la bona gestió del govern català, o per la realització d'unes accions determinades? No. Són la resposta a les paraules pronunciades ahir pel president de la Generalitat a Madrid.

En política, hi ha moments pels fets i moments per les paraules. L'art de la bona política consisteix precisament en mantenir un equilibri i una coherència entre el discurs i l'acció de govern. Ni que sigui per instint de conservació, Montilla se n'ha adonat a temps de que calia parlar clar. Potser no sigui suficient, però li haurà permès guanyar temps i despertar complicitats inesperades.

Caldria recórrer a les hemeroteques per a trobar un discurs més cru per part d'un president català a Madrid. És possible que aquesta frustració tingui el seu orígen en la fe que Montilla té en Espanya, una fe que no compartim tots els catalans i que el president potser comenci a qüestionar-se després d'un any exercint el seu càrrec.

Em trobo entre aquells que creuen que José Montilla respon més al perfil d'un delegat del govern que al d'un president de la Generalitat. Però ahir, el president dels silencis va traslladar clarament a Madrid el sentir dels catalans i va enfortir la seva legitimitat. Ahir la política li va marcar un gol a la burocràcia.

Imatge: elperiodico.cat

Quatre perles de Josep Maria Bricall

L'economista Josep Maria Bricall, que assumí responsabilitats destacades a la Generalitat provisional (1977-1980), va aprofitar les recents celebracions del 30è aniversari del retorn a Catalunya del president Josep Tarradellas per a oferir el seu punt de vista sobre la situació actual de Catalunya a diversos mitjans de comunicació. Comparteixo bona part del seu anàlisi, que sintetitzo i amplio tot seguit:

- El concert econòmic es podia haver aconseguit el 1979. La negociació de l'Estatut de Sau (1979), a càrrec dels principals partits polítics catalans, es va fer molt malament. Aquell era el moment històric clau en el qual hauria estat possible obtenir un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Bricall ha revelat que Adolfo Suárez, president espanyol entre 1976 i 1981, estava obert a acceptar el concert i es va sorprendre per la poca ambició dels negociadors catalans. Els coneguts problemes de finançament de Catalunya i l'opacitat de les balances fiscals són la conseqüència funesta d'aquest conformisme de la classe política catalana fa gairebé 30 anys. Per a aquells que encara creuen que el 2006 vam negociar un bon Estatut, que sapiguen que el darrer tren va passar el 1979, i que ara ja hem fet tard per moltes coses.

- El pes minvant de Catalunya a Espanya. El pes específic de Barcelona i Catalunya en relació a Espanya s'ha reduit significativament des de 1980. Catalunya, que concentra el 15,8% de la població a Espanya, només representa el 18,8% del PIB espanyol. Aquestes són les grans xifres, que només algú que ignori completament l'història econòmica de Catalunya pot considerar satisfactòries (durant la dècada dels seixanta Catalunya va arribar a generar el 40% del PIB espanyol). La sensació de sentir-nos importants a Espanya s'ha anat debilitant progressivament des dels anys vuitanta. Un degoteig constant d'activitats industrials, econòmiques i culturals s'han anat deslocalitzant, i ara ens conformem amb l'aixopluc de sectors tan poc innovadors com el turisme i la construcció.

- On són les grans empreses catalanes? Bricall es pregunta per la sort d'empreses del sector aeronàutic i automobilístic com Elizalde i Hispano Suiza, que visqueren moments d'apogeu al llarg del segle passat abans de desaparèixer sense fer massa soroll. Són oportunitats perdudes d'haver desenvolupat empreses com Boeing o BMW a Catalunya. Què hauriem d'haver fet perquè Catalunya tingués avui alguna empresa industrial al Fortune Global 500?

- El fracàs de l'administració pública a Catalunya. El nostre país ha perdut una bona oportunitat de crear i desenvolupar una administració menys polititzada, més econòmica i més eficient. La Generalitat provisional (1977-1980) va negociar amb la prestigiosa Ecole nationale d'administration francesa la creació d'un centre de formació a Barcelona, però el projecte es va abandonar el 1980 amb l'arribada al poder de Jordi Pujol. Bricall sosté que amb una bona direcció i 200 bons funcionaris no hauria fet falta un nou Estatut, i que les quotes polítiques no haurien d'existir a l'administració. Aquestes idees, pronunciades el 2007 a Catalunya, tenen un aire revolucionari.

- L'orígen del mal. Enlloc d'anar a Madrid a explicar com funcionaven els trens a Catalunya, hem perdut gairebé 30 anys anant a explicar-los què era Catalunya. Els resultats d'aquest error estratègic són evidents. Bricall lamenta que el concepte de ciutadania no hagi tingut més pes a Catalunya tots aquests anys, perquè podia haver afavorit una major cohesió entre els ciutadans de Catalunya. Bricall recomana als polítics que vagin més en metro i que toquin una mica més de peus a terra. Se n'adonarien, entre moltes altres coses, de la poca gent que parla en català. I del fracàs polític conseqüent.

Imatge: unc.edu.ar

El president efímer i el partit

El fracàs de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya està molt vinculat al funcionament dels partits polítics al nostre país.
Maragall va ser un president sense poder, senzillament perquè no controlava el PSC. De fet, mai no va amagar les seves cartes: no era un home de partit. El 1997 va abandonar l’alcaldia de Barcelona reconeixent en públic que no se sentia avalat pel PSC barceloní.
Després de passar-se un any a Roma, el PSC li va demanar a Maragall que encapçalés la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques de 1999. Era una decisió obligada, donada la dramàtica manca de candidats que es puguéssin enfrontar amb alguna possibilitat a l’invencible Jordi Pujol, que estava a punt de complir l’edat de 70 anys.
Amb la conjuntura a favor, Maragall va poder dissenyar una campanya a la seva mida. Va impulsar la plataforma de Ciutadans pel Canvi, que va facilitar la presència massiva de candidats independents a la llista socialista. També va intentar crear noves fórmules de finançament de la campanya electoral, amb els famosos sopars amb empresaris i les donacions transparents. La iniciativa, d’inspiració americana, no va tenir un èxit rotund, però probablement sigui un precedent del què haurà de ser la política catalana en el futur.
El gruix dels diners de la campanya electoral els va seguir posant el PSC, malgrat les distàncies marcades per Maragall. Era la cinquena campanya electoral (quatre municipals i una autonòmica) que el partit li pagava a Maragall.
Les eleccions de 1999 eren el moment dolç de Maragall. Però la derrota, amargada per la sensació de victòria que s’havia respirat en els primers compassos de la nit electoral, va debilitar profundament l’empenta del candidat.
Quan el 2003 fou investit President de la Generalitat amb els vots de PSC, ERC i IC-V, Maragall havia perdut pistonada. Durant dos anys i mig, l’ex alcalde va exercir el càrrec amb una debilitat insòlita, sense comptar amb el suport del seu propi partit, i amb uns socis de govern més pendents de defensar els seus interessos que de servir al país que governaven.
En una democràcia parlamentària, com la nostra, és una il·lusió pensar que es pot governar amb autoritat sense comptar amb un suport parlamentari majoritari, digui el què digui l’Estatut sobre les funcions del President de la Generalitat de Catalunya.
Crec que una de les grans virtuts de Maragall fou la voluntat d’apropar els partits polítics a la societat, i implicar la societat en els afers públics. L’error fou no embarcar el seu propi partit en aquesta aventura, i oblidar qui li havia pagat la campanya.
El final el coneixeu tots. De ben segur que el nou president no correrà la mateixa sort.

Imatge: elperiodico.com

Nuclear? Sí, gràcies!

Feia setmanes que volia parlar del canvi climàtic. Penso que, en un espai molt curt de temps, aquesta qüestió passarà a ocupar el primer lloc a les agendes dels governs de tot el món. Fins i tot dels EEUU.
En aquests moments, el consens de la comunitat científica és pràcticament unànim, les evidències s'acumulen, i els governs i les empreses d'arreu del món ja han acceptat que el planeta s'està escalfant de manera progressiva, i que aquesta circumstància pot tenir efectes catastròfics en el mateix segle XXI.
Quina ha estat la causa d'aquest escalfament? Les emissions de diòxid carboni derivades de l'activitat humana al llarg dels segle XX, que han superat astronòmicament la quota natural i que, per tant, han accentuat l'efecte hivernacle que facilita l'existència d'un clima atemperat que fa possible la vida.
Si no m'equivoco, es tracta del primer gran repte global al qual els humans han d'enfrontar-se conjuntament. El que hi ha en joc és l'equilibri climàtic, i les conseqüències de no prendre's aquesta amenaça seriosament poden ser funestes i afectar-nos a tots.
Què estem fent per enfrontar-nos a aquest problema? Ben poca cosa. De moment, portem més d'una dècada instal·lats en la fase diagnòstica. Tanmateix, tot sembla indicar que ja s'ha acabat la fase especulativa i ha arribat l'hora de la veritat. A partir d'ara, aquells que no responguin, quedaran retratats per sempre.
El problema principal, els combustibles fòssils, ja està identificat. La combustió de petroli, carbó i gas natural és la causa principal de l'excedent de CO2 que està accentuant l'efecte hivernacle i, en conseqüència, elevant la temperatura. S'han signat tractats internacionals per a disminuir aquestes emissions, però no s'estan respectant. Fins i tot un govern com el dels EEUU, país responsable del 25% de les emissions, no ha secundat cap d'aquests acords i fins fa molt poc qüestionava la pròpia existència del canvi climàtic.
La indústria de l'automòbil està donant algunes passes envers la substitució del motor d'explosió, centrades sobretot en el biodièsel, l'hidrògen i els sistemes híbrids, responent així a la creixent preocupació que genera la qüestió ambiental, i també de les previsions que preveuen l'exhauriment de les reserves mundials de petroli en un termini de 40 anys. Però fins que no arribi la desaparició del motor de benzina, presenciarem uns anys d'increment de les emissions de CO2 a causa del transport, una situació que estarà potenciada pel dinamisme de les economies xinesa i india.
A Espanya, la situació ambiental és preocupant. Tot i ser un dels països que pot veure's més afectat pel canvi climàtic, no compleix els compromisos de reducció d'emissions de CO2 i cada any contamina més. El més greu és la manca de consens en matèria de política energètica. Es parla molt d'energies renovables, sense explicar-li a la ciutadania que el pes d'aquestes és inevitablement residual. De fet, l'objectiu pel 2010 és que les energies renovables cobreixin el 12% de les necessitats. Una xifra important, però que demostra el sostre de les energies eòlica, solar, hidràulica, biomassa, etc.
La manca de quòrum es manifesta especialment al voltant de l'energia nuclear. A Espanya, país energèticament dependent en un 85% (la mitjana de la UE és del 50%), les centrals nuclears del país produeixen el 20% de l'energia elèctrica. Tanmateix, governs com el d'Espanya i Catalunya s'hi mostren desfavorables, i han anunciat el futur tancament de les centrals nuclears existents al territori. Una decisió presa sense oferir alternatives consistents, i en contra de la creixent adhesió científica i política envers l'energia nuclear. Com la del reputat ecologista James Lovelock.
La política energètica europea ha fixat dos grans objectius per l'any 2020: l'estalvi energètic, que ha de suposar una reducció del consum del 20% el 2020, i el desenvolupament de les energies renovables, que haurien de representar el 20-25% de la producció energètica de la UE el 2020. Però ha fet una cosa encara més transcendental: ha reconegut la importància de la energia nuclear, que en l'actualitat cobreix el 30% de les necessitats elèctriques europees.
L'energia nuclear, tan estigmatitzada durant tant de temps (sobretot des de Txernòbil), torna a ser una de les grans apostes estratègiques de la política energètica europea. A favor seu hi juguen qüestions importants com la no emissió de diòxid de carboni a l'atmòsfera, la necessitat d'una major independència energètica i la millora tecnològica i de seguretat (abanderada per Finlàndia i França)

Davant aquesta situació, l'actitud del govern espanyol resulta especialment contradictòria. D'una banda, no està complint els seus compromisos i està tolerant un augment notable de les emissions de CO2 i, de l'altra, s'oposa a l'energia nuclear sense oferir alternatives que millorin l'alarmant dependència energètica d'Espanya. Crec que haurien de revisar la seva posició.
Que Greenpeace, els verds i el Joan Saura segueixen pujats al carro antinuclear s'entén, però dels socialistes esperava una major responsabilitat.
Seguirem parlant del tema en altres ocasions. El canvi climàtic és un fet. Els experts preveuen que aquest 2007 serà el més càlid de la història, i no és casualitat. Els set anys més calurosos des de que hi ha registres tèrmics han estat 1998, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006. Calen més evidències per a prendre's aquest problema seriosament?

Imatge: nuclear-free.com

Sobre el silenci

Crec que el silenci és una senyal de civilització. M'agrada la gent que sap viure en silenci, sense fer massa soroll. En un recent article, el periodista Lluís Foix deia que una persona capaç de seure en una cadira en silenci, i sense mostrar-se incòmoda per aquest motiu, era una persona ben educada. Hi estic força d'acord.
Se'm fa difícil creure en la possibilitat de meditar, de rumiar, sense recórrer regularment a moments de recolliment. Sense convertir-ho en un exercici.
Vivim en un món regit per la contaminació acústica, el soroll mediàtic, les presses, la bronca. La guerra al silenci està declarada fa temps, i em temo que la sort està decidida a favor del xivarri. Per posar un exemple, es diu que allò que no surt a la TV no passa, no existeix. I ja se sap que el silenci no té una alta cotització informativa, com és normal, i que optar pel silenci és abocar-se a la inexistència (no puc evitar pensar en els tres últims llibres d' Enrique Vila-Matas).
L'escriptor Montaigne és un dels paradigmes del silenci, per bé que la seva reclusió en un castell per espai d'una dècada té trampa. Va dedicar aquest temps a escriure els seus famosos Essais, probablement la primera pedra de la il·lustració, gairebé dos segles abans que Voltaire i Rousseau esdevinguéssin les celebritats del lliurepensament. Montaigne va escriure que "el silenci procura òptims serveis als grans", que pot ser una manera alternativa de dir que les persones som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Un gran necessita que la discreció l'acompanyi per a seguir-ho essent, lliure de les cadenes dels excessos verbals.
La interpretació política que se'n desprèn col·locaria l'actual President de la Generalitat en una posició paradigmàtica. No se m'acut cap autoritat política més taciturna que José Montilla. Veurem quins són els "òptims serveis" que aquest silenci li proporciona al President, i quins són els guanys que aquesta discreció ens reporta als catalans.
Em sembla incalculable el valor del silenci en els temps que corren. Sobretot quan, com en el cas de Montaigne, es tracta d'un silenci fèrtil. Quan darrera la bastida i les lones s'oculta la construcció secreta d'un edifici fastuós, és aleshores quan la discreció es justifica i cobra la categoria de virtut.
Altrament, el silenci pot ser la simple expressió de la manca d'esperit. La forma més fàcil d'ocultar el buit.

Imatge: socialistes.org

Dones

Catalunya no pot presumir del protagonisme de les seves dones en els àmbits polític i empresarial.

La propera primavera sabrem si Ségolène Royal esdevé la primera dona en presidir la República francesa. Es dona la circumstància que la presidència de França és la més antiga d'Europa (el primer president francès fou el nebot de Napoléon I, Louis-Napoleón Bonaparte, proclamat el 1848).
Els altres dos grans Estats de l'Europa Occidental, Alemanya i el Regne Unit, ja saben el què és tenir una dona al capdavant del seu govern. La socialista Ségolène és, ara com ara, la favorita per a imposar-se a les eleccions de 2007.
Des de 2005, Alemanya té una presidenta al front del seu executiu, Angela Merkel, que també ha estat la primera dona en ocupar aquesta posició (Alemanya compta amb la figura del president des de 1919). Finalment, convé recordar a Margaret Thatcher, primera ministra del govern britànic entre 1979 i 1990. Aquesta política conservadora va ser la primera dona en ocupar un càrrec que havia nascut el 1721, quan Lord Robert Walpole va ser designat Primer Lord del Tresor. El mandat de Thatcher fou molt llarg, va ser exercit amb gran autoritat i no va deixar indiferent. És probable que no hi hagi hagut a Europa una dona amb el poder polític que la Dama de Ferro va exercir en el seu moment.
Podria extendre'm als països escandinaus, on la figura de l'home comença a figurar als catàlegs d'espècies polítiques en extinció, fer esment del poder que algunes dones ostenten o han ostentat a diversos països asiàtics importants, enumerar el paper creixent de la dona africana als governs locals del continent més castigat del món, o fins i tot recordar la recent victòria de Michelle Bachelet a les eleccions presidencials de Xile.
Subratllo els casos d'Alemanya, França i el Regne Unit, per posar exemples d'Estats poderosos que han confiat a dones la delicada tasca de dirigir un país. Un pas de normalitat que encara no han donat altres països tan importants com els EEUU, Japó i Itàlia, per exemple. I que tampoc ha donat Espanya, ni Catalunya, ni tant sols la ciutat de Barcelona.
Fa unes setmanes assenyalava que només quatre dels quinze membres de l'actual govern català són dones. Iniciativa, el partit que suposadament defensa amb més determinació les polítiques d'igualtat de gènere, no ha nomentat cap dona com a consellera o alt càrrec als departaments que ocupa (Interior i Relacions Institucionals, i Medi Ambient i Habitatge). Quina hipocresia!
A vegades he mostrat els meus dubtes sobre les lleis de paritat, o sobre la conveniència de portar les polítiques d'igualtat fins a posicions extremistes. Després de tot, crec que les dones acabaran ocupant l'espai que mereixen a la presa de decisons, en els sectors públic i privat. És a dir, que acabaran manant a Catalunya, i que estem aplaçant absurdament la caiguda d'una fruita madura.
També em molesten altres coses encara més importants. Com per exemple constatar que, a Catalunya, en la majoria dels casos, un home i una dona segueixen sense sobrar el mateix per fer la mateixa feina.
Veritablement Catalunya és un país curiós. La concepció que tenim els catalans del nostre poble està a anys llum de la realitat. Molt més grisa aquesta, i amb incomptables deutes pendents. I, sobretot, amb una preocupant manca de valentia i esperit per part dels grans decisors.

Imatge: typepad.com

Conselleries invisibles: Indústria

La Catalunya industrial ha de canviar per sobreviure. Ens hi juguem molt.

Segons un interessant estudi de l'economista Xavier Vives, només existeix una regió a l'Europa Occidental que dediqui al sector industrial més percentatge de treballadors que la regió metropolitana de Barcelona. Es tracta de Stuttgart. La diferència principal és que aquesta regió alemanya triplica l'índex català d'innovació (R+D), que es manté estancat al voltant d'un paupèrrim 1% del PIB.
Les altres vuit regions del top 10 europeu d'ocupació industrial són Milà, Torí, Düsseldorf, Lilla, Birmingham, Frankfurt, Lió i Munic. Cap d'elles es veu superada per Barcelona en innovació. Segurament sí en atractiu turístic.
Ens enfrontem a una gran contradicció: inexorablement, ens estem convertint en un país d'esbarjo, desaprofitant una realitat industrial pròpia dels territoris més desenvolupats de la UE.
La prosperitat que un sector industrial tecnològicament avançat i amb vocació internacional pot donar a un territori és extraordinària. Resulta que Barcelona és una intrusa entre les nou regions metropolitanes més industrialitzades d'Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia. Acabo d'enumerar les quatre economies més potents d'Europa, totes elles integrades al G8.
Què fem amb aquesta realitat? Desaprofitem definitivament la història industrial de Catalunya i qualsevol vestigi d'esperit emprenedor? Assumim la nostra incompetència i ens retirem de la cursa per la innovació? És el què hem fet fins ara.
Això no depèn de Madrid. La indústria catalana es mereix un departament i un conseller de la Generalitat. Cal que reaccionem a temps i evitem convertir-nos en la Florida de la UE. En un espai d'esbarjo per a turistes low cost i jubilats europeus.

Imatge: espacioblog.com

Conselleries invisibles: Immigració

La importància de la immigració, el segon problema dels catalans segons l'últim sondeig de la Generalitat, justifica la creació d'un departament.

I després hi ha les paraules invisibles. Les que, tot i existir, i ser importants, no formen part de la denominació de cap departament de la Generalitat de Catalunya. Estic pensant, sobretot, en immigració i indústria.
En immigració, perquè poques qüestions preocupen a la ciutadania tant com aquesta. Sense anar més lluny, ahir es va fer públic el darrer sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, i la immigració només es veia superada per l'habitatge en el rànquing de problemes dels catalans.
En poc més d'una dècada, el pes demogràfic dels immigrants estrangers s'ha multiplicat per 10, ha arribat al milió de persones i ja representa el 15% de la població total de Catalunya. De de cada cinc infants que neixen avui a Catalunya, un és fill de pares estrangers. Cap altra comunitat autònoma espanyola acull tants immigrants com Catalunya.
L'article 138 del nou Estatut fa referència a la immigració d'una manera difosa, centrant-se sobretot en assegurar la integració i la qualitat de l'acollida. Una voluntat que xoca amb una realitat incontestable: les principals decisions polítiques sobre immigració es prenen en l'àmbit de la UE i el govern espanyol.
Davant aquest context, ha de creuar-se de braços Catalunya? No. El govern català ha de desenvolupar una política d'immigració integral que garanteixi aquesta integració. I això significa, bàsicament, assegurar que la immigració deixi de ser vista com un problema. Com?
Primer, amb pedagogia. Són incomptables els estudis que demostren fins a quin punt la immigració contribueix al progrés de les societats receptores, sobretot des d'un punt de vista econòmic, però també cultural.
Segon, apartant als immigrants de la marginació i la pobresa. La clau és l'ordre, la detecció eficient de les necessitats existents per a acomodar la oferta i la demanda de llocs de treball, per a tenir en compte l'impacte que la immigració té sobre l'habitatge, l'educació i la salut, per posar tres exemples claus. La capacitat d'integració de Catalunya és gran, però limitada. La immigració és vista com un problema quan s'associa amb la pobresa.
Cal un departament de la Generalitat per a desenvolupar aquesta política integral d'immigració? La meva opinió és rotundament que sí.
Deixem per un altre dia el tema de l'indústria, una altra paraula invisibilitzada pel govern català.

Imatge: senseofcinema.com

Els noms de les conselleries

S'ha parlat bastant dels noms dels consellers del nou govern de Catalunya, i potser per aquest motiu ha quedat en un segon pla una qüestió no menys important: la denominació de les conselleries o departaments de la Generalitat de Catalunya.
N'hi ha algunes que han patit una metamorfosi similar a l'efectuada pel boxejador Cassius Clay el 1975, quan va passar a fer-se anomenar Muhammad Ali. Són les següents:

1) Benestar Social i Família s'anomena ara Acció Social i Ciutadania. Es dona la circumstància que aquesta tercera conselleria ja va canviar de nom el 2003, però menys. Abans es coneixia com a departament de Benestar Social.

2) Agricultura, Ramaderia i Pesca ara rep el nom d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural.
3) Innovació, Universitats i Empresa és la fusió dels departaments d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació amb Comerç, Turisme i Consum. Tot i que Consum passa a dependre d'Economia i Finances, i Societat de la Informació es traspassa a Governació.
4) Cultura i Mitjans de Comunicació abans era simplement Cultura.

Ja sabem que en aquest nou govern tindran més importància els fets que les paraules, però els canvis de denominació d'algunes conselleria anticipen l'aparició de noves paraules i prioritats polítiques. Són aquests (per ordre alfabètic):
- Acció Rural.
- Acció Social.
- Alimentació.
- Ciutadania.
- Empresa.
- Innovació.
- Mitjans de Comunicació.

Per contra, desapareixen altres paraules que il·lustraven els objectius de determinats departaments:
- Benestar Social.
- Comerç.
- Consum.
- Família.
- Pesca.
- Ramaderia.
- Recerca.
- Societat de la Informació.
- Turisme.

La setmana que ve ho podem seguir comentant.

Imatge: regi-shoes.com

Interior

Interessant entrevista radiofònica d'Antoni Bassas a Montserrat Tura, ara nomenada consellera de justícia i fins fa poc consellera d'interior del govern català. Tura ha reconegut sense embuts que va sentir-se contrariada per la cessió a Joan Saura (IC-V) de la cartera que ella va dirigir entre 2003 i 2006. I no només per qüestions personals, que també, perquè pensa que estava fent una bona feina en l'àmbit de la seguretat, sinó sobretot perquè creu que una conselleria tan important com la d'interior ha d'estar controlada pel partit majoritari.
Després ha reconegut que l'objectiu principal era reeditar el govern d'esquerres, i que la consecució d'aquesta meta justificava concessions com aquesta. Però el missatge ja no es podia desactivar.
No és una bomba informativa, però sí que és una opinió interessant i valenta. Una més, potser la més qualificada, que s'afegeix a les moltes que dubten de la capacitat de Saura per a gestionar interior.
Potser no n'hi hagi per tant. El líder d'Iniciativa ja va fer gala d'una alta disciplina i lleialtat durant la darrera legislatura, com a mínim de portes enfora. Però la limitació de les seves responsabilitats de govern li va facilitar molt la interpretació d'aquest rol de monjo zen.
Aquesta situació ha canviat. Al capdavant d'interior, Saura no haurà de sortir de la seva conselleria per apagar focs. Prou feina tindrà. El temor de Tura és, entenc, que un hipotètic incendi a interior no acabi extenent-se a la totalitat del govern.

Imatge: libertaddigital.com

Sísif i Catalunya

Diu el polifacètic Salvador Pániker que cal agafar-li el gust a les coses difícils. També que l'empenta és un dels atributs més determinants que pot tenir una persona.
Sísif era un personatge de la mitologia grega que va ser castigat durament pels Déus, que el van condemnar a perdre la vista i a empènyer perpètuament una gran pedra muntanya amunt fins al cim, perquè en arribar-hi tornés a rodolar una i altra vegada cap a la vall.
Albert Camus va utilitzar aquest mite per a descriure l'heroi absurd definitiu, aquell que és plenament conscient de la completa inutilitat de la seva vida, però que tanmateix experimenta la felicitat en el precís instant en el que ha coronat el cim, un segon abans de contemplar (amb l'ànima, no amb la vista) com la pedra torna a caure muntanya avall.
La potència d'aquesta metàfora és extraordinària per a explicar els problemes existencials de milions de persones, les masses castigades pels Déus a seguir les passes de Sísif. L'absurd que presideix el món laboral, la societat de consum, les convencions socials, les relacions personals, tot plegat pot fer-nos evocar aquest mite clàssic.
I tanmateix, l'heroïcitat de Sísif és encomiable i superior a la seva desgràcia. A diferència de Camus, però, no crec que la felicitat del penitent es limiti a la coronació de la muntanya.
Pujar la pedra, sense esperar res a canvi, sabent que aquest descomunal esforç no rebrà cap recompensa més enllà de la nostra pròpia satisfacció, adorna cada centèssima de sacrifici. Fa pensar en el lema dels estoics sine metu nec spe (sense por ni esperança), que s'inscrivia a les pedres d'alguns circs romans per a motivar els gladiadors que s'hi batien.
Si traslladem el mite de Sísif a Catalunya, podem trobar centenars de milers d'exemples personals d'abnegada heroïcitat quotidiana.
Per contra, si ens fixem en Catalunya en el seu conjunt, podem observar una gran mandra col·lectiva. Uns dubtes immensos sobre la conveniència de seguir empenyent la pedra.
Ens ho diuen els discrets índexs d'innovació (sobretot industrial), la reduïda dimensió de les nostres empreses, el dèficit de la balança comercial, la força de l'especulatiu sector de la construcció, la crisi de l'educació i, especialment, la manca d'una estratègia de país.
Quin error més descomunal, Catalunya, sortir a l'arena d'un circ romà amb el vestit de gladiador, però amb massa por i sense prou esperança.
Posa-hi remei ara que encara ets viva, Catalunya. Sent el pes de la teva esmolada espasa. Potser no brilla tant com la d'alguns dels teus contrincants, però teva és la capacitat de fer-te invencible si la saps utilitzar. No és massa tard per a lluitar, per a perdre la por, per a recuperar l'esperança. Per a seguir essent Sísif.

Imatge: abusemagazine.com