Més somnis i menys realitats

En el carrer d'una gran metròpolis sudamericana s'hi pot llegir en un graffiti immens: 'Queremos más sueños y menos realidades'. D'una manera nítida, la frase sintetitza la raó de ser dels humans. Menys fets i més paraules. 'The time is always now', ha escrit algú en una paret d'una ciutat dels EEUU. Els experts en la voluble matèria de la felicitat sostenen que el goig consisteix en treure el màxim fruit de cada moment. La idea és tan certa com difícil de dur a terme per la multitud humana que no sap desempellegar-se de les preocupacions que l'afligeixen. Jo afegeixo que la felicitat és també una qüestió d'expectatives. De somnis. Cal gaudir del present, d'acord, però també cal aprendre a somiar. És a dir, a mirar al futur sense por i amb sobredosis de confiança. L'humà és en essència un ésser que enreda i es deixa enredar. Ens encanta que ens enredin, i per regla general vivim els millors moments quan abaixem la guàrdia i ens deixem portar. Així ens aparellem, sense anar més lluny. I per això existim com espècie.
Aplicat a Catalunya, em permeto la llicència d'afirmar que la sobredosi de seny que ens afligeix com a societat resulta esgotadora. Sobretot perquè vivim una realitat objectivament envejable a escala mundial, però en canvi no arribem a gaudir-ne plenament perquè mai no en tenim prou. Tot això és natural i en certa forma saludable perquè la democràcia és el sistema de la sofisticació contínua, de l'exigència infinita. Però també pot ser patològic en la mesura que no ens permet aspirar a la felicitat que proporciona viure intensament el present i projectar el futur en positiu. No ens deixem enredar! -crida el poble català-. Quan la consigna adequada seria: Ara enredarem nosaltres!
El fet diferencial català ha estat sempre la rauxa. Per molt recels que aquesta pugui despertar.
Convé recuperar o inventar un esperit capaç de sintetitzar talent i rigor amb unes dosis saludables de lleugeresa. Hi ha hagut moments històrics molt adversos en els quals la rauxa tenia unes motivacions manifestament evasives. Enguany hauria de tenir una voluntat principalment creativa. Seny i rauxa, ho tenim tot inventat. Ara cal trobar la proporció justa d'un i altre element. Però sobretot cal que els catalans aprenguem a enredar d'una vegada. És una qüestió de supervivència. I també de diversió.

'Parole, parole' (Mina & Adriano Celentano, 1972):