Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com