Manifestament tendenciós

El diari El Mundo està recollint signatures a favor del 'Manifiesto por la lengua común'. Els impulsors del manifest són Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater. Setze homes i una dona.

Fins ara s'hi han adherit més de 41.000 persones, entre les que destaquen Mariano Rajoy i la nova direcció del PP, Miguel Delibes, Francisco Nieva, Luis Mateo Díez, Joaquín Leguina i José María Barreda (president socialista de Castella La Manxa).

El manifest afirma que el castellà és la llengüa comuna dels espanyols i que conèixer-lo és un deure. D'altra banda, sosté que els deures no els tenen els territoris ni les llengües, sino les persones, i que per tant no es poden prioritzar les llengües co-oficials en detriment del castellà. En conseqüència, el manifest demana que es modifiqui la Constitució i alguns Estatuts autonòmics perquè aquests principis quedin ben clars i els drets dels castellanoparlants quedin salvaguardats arreu del territori.

Entenc que aquests tipus de reivindicacions van sempre en la mateixa direcció: defensar el monolingüisme. Per la senzilla raó que, a Catalunya, tots els catalanoparlants són bilingües i en canvi molt pocs castellanoparlants poden parlar, llegir i escriure en català.

Parlaré de manera molt clara. És mentida que el castellà pateixi cap tipus de persecució a Catalunya. És més, considero que els catalans hem estat massa tous en la defensa del català i que la nostra coneguda debilitat de caràcter ens ha fet ser excessivament tolerants. La gran veritat és que a la Catalunya de 2008 es pot viure perfectament sense parlar català, però en cap cas sense parlar castellà. Es pot afirmar que l'immersió lingüística no ha donat els fruits esperats perquè l'ús social del català ha reculat en els darrers anys, sobretot entre els adolescents que van néixer quan Jordi Pujol ja era president i l'ensenyament ja era bàsicament en català. Per tant, la causa d'aquest retrocés no és deu només -com alguns avantatgistes afirmen- a l'arribada a Catalunya d'un milió d'immigrants estrangers en els darrers 10 anys. És normal que els nouvinguts triin el castellà com a llengüa per comunicar-se, a més per a molts llatinoamericans aquesta és la seva llengüa pròpia i no han de fer l'esforç d'aprendre cap altre idioma.

La quota de mercat del castellà a Catalunya és elevadíssima. No crec que el català sigui la primera llengüa ni de 2,5 milions de residents a Catalunya (i la població actual és de 7,2 milions). Què molesta tant als signants d'aquest manifest? Que s'exigeixi el coneixement del català per a exercir la funció pública? Que l'ensenyament públic a Catalunya li doni una empenteta al català a les aules quan a les llars, als patis i als bars els alumnes utilitzen habitualment el castellà?

Vivim en una democràcia plagada de defectes. Però democràcia al capdavall. Azúa, Boadella i Espada impulsaren un partit lerrouxista a Catalunya i al principi no els anà malament del tot: 3 diputats al Parlament a les eleccions de 2006. Després se'n desentengueren i el seu monstre de Frankenstein -el Partido de la Ciudadanía- acabarà en el no res. Pols estelar en l'infinit universal. Res de res.

Agressions com aquest 'Manifiesto por la lengua común' fan insalvable la distància entre Espanya i alguns catalans entre els quals em compto. El PSOE, més enllà de Leguina i aquest tal Barreda, no subscriurà oficialment aquest manifest. Però hi està absolutament d'acord. La intel·lectualitat d'esquerres espanyola també. Cal assumir que hi ha una Catalunya incompresa a Espanya. Aquells que creiem que Catalunya és alguna cosa més que una regió d'Espanya, que el català és quelcom més que una llengüa per parlar amb la família i els amics, per comunicar-nos als pobles d'interior i per comprar al mercat, ens podem seguir autoflagelant i culpant-nos a nosaltres mateixos -els catalans- de no haver-nos sabut explicar, de no haver-nos fet simpàtics a la resta d'espanyols. Però quantes vegades cal ensopegar amb la mateixa pedra per adonar-nos-en de que això no té solució?

Diria que aviat arribarà el moment de les posicions maximalistes. L'Espanya de la transició està finiquitada políticament i socialment. Avui, el país i la societat no tenen res a veure. Tampoc l'economia. Els impulsors del 'Manifiesto por la lengua común' tenen raó en una cosa: cal retocar la Constitució per acabar amb les ambigüitats. Però no només en el terreny de la llengüa.

Abans de res, cal preguntar-se seriosament si Espanya segueix tenint sentit com a projecte comú, saber si és possible formular una nova idea d'Espanya -més enllà d'un probable consens entre PSOE i PP- i també conèixer quin és el grau d'acceptació d'aquesta 'nova Espanya' als diferents territoris. Perquè si algú a Espanya segueix pensant que, en quant al futur de Catalunya, tindrà el mateix pes la voluntat de 39 milions d'espanyols que la de 7 milions de catalans, és que no ha entès res de res. Per molt article 8 que es vulgui esgrimir.

Arribats al caixa o faixa, i després de defensar apassionadament els respectius punts de vista, tots a acceptar el veredicte popular dels catalans. Però seguir molts més anys en aquest ordre tan fictici, o equivocant el plantejament com amb l'Estatut de 2006, no sisplau.

Imatge: spanish-in-the-world.net