Puig i Bassas

Les declaracions de Felip Puig, número 2 de CDC, lamentant la poca traça del president José Montilla a l'hora de parlar el català són políticament inadmissibles. Fa uns mesos ho digué l'ex primera dama Marta Ferrussola, encara que posteriorment fou afortunadament rectificada per Jordi Pujol.
Sí, els catalanoparlants sabem que Montilla no parla prou bé la nostra llengüa i ens agradaria que el president de Catalunya s'hi expressés millor. Però també ens consta a bastants la tenacitat de Montilla en aquesta qüestió, i no anem pas sobrats de catalanoparlants (avui som minoria) com per dedicar-nos a afirmar que aquest o aquell "destrossen la llengüa". Després de tot, el més important pel futur del català és que aquells que no el dominen -pels motius que siguin- perdin la por o els prejudicis i el parlin. Puig ignora que Montilla, lluny de ser una amenaça pel català, és un exemple impagable pels milers de ciutadans que malgrat viure a Catalunya des de fa dècades encara no han donat el salt lingüístic. També per aquells que, des de fora de Catalunya, creuen que la normalitat democràtica consistiria en que José Montilla pogués exercir el seu càrrec de president de Catalunya utilitzant el castellà. Però perquè tot plegat funcioni els catalanoparlants no podem buscar-li pegues a tot sino tot el contrari, ser un suport per aquells que facin l'esforç.
El problema de CDC aquests últims anys, fins i tot des d'abans de la jubilació de Jordi Pujol, ha estat precisament la seva gran dificultat de construir, de teixir complicitats amb la societat, amb les altres formacions polítiques i amb el món en general. Llegia fa pocs dies a Ignasi Planas, militant crític de CDC, titllant a la seva formació política de "partit encarcarat". Ja ho teniu, és una bona manera de dir-ho. De cap altra manera es pot entendre que la candidatura més votada a les eleccions catalanes de 2003 i 2006 hagi estat incapaç en ambdues ocasions d'establir aliances que li permitissin governar.
Finalment, un breu comentari per aplaudir la feina d'Antoni Bassas al magazine matinal de Catalunya Ràdio durant els darrers 14 anys, i una frase d'advertència pronunciada avui pel propi Bassas i que subscric: "Si la classe política no aguantan el Matí de Catalunya Ràdio, tenim una cultura democràtica justeta".

Imatge: e-dazibao.com

Manifestament tendenciós

El diari El Mundo està recollint signatures a favor del 'Manifiesto por la lengua común'. Els impulsors del manifest són Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater. Setze homes i una dona.

Fins ara s'hi han adherit més de 41.000 persones, entre les que destaquen Mariano Rajoy i la nova direcció del PP, Miguel Delibes, Francisco Nieva, Luis Mateo Díez, Joaquín Leguina i José María Barreda (president socialista de Castella La Manxa).

El manifest afirma que el castellà és la llengüa comuna dels espanyols i que conèixer-lo és un deure. D'altra banda, sosté que els deures no els tenen els territoris ni les llengües, sino les persones, i que per tant no es poden prioritzar les llengües co-oficials en detriment del castellà. En conseqüència, el manifest demana que es modifiqui la Constitució i alguns Estatuts autonòmics perquè aquests principis quedin ben clars i els drets dels castellanoparlants quedin salvaguardats arreu del territori.

Entenc que aquests tipus de reivindicacions van sempre en la mateixa direcció: defensar el monolingüisme. Per la senzilla raó que, a Catalunya, tots els catalanoparlants són bilingües i en canvi molt pocs castellanoparlants poden parlar, llegir i escriure en català.

Parlaré de manera molt clara. És mentida que el castellà pateixi cap tipus de persecució a Catalunya. És més, considero que els catalans hem estat massa tous en la defensa del català i que la nostra coneguda debilitat de caràcter ens ha fet ser excessivament tolerants. La gran veritat és que a la Catalunya de 2008 es pot viure perfectament sense parlar català, però en cap cas sense parlar castellà. Es pot afirmar que l'immersió lingüística no ha donat els fruits esperats perquè l'ús social del català ha reculat en els darrers anys, sobretot entre els adolescents que van néixer quan Jordi Pujol ja era president i l'ensenyament ja era bàsicament en català. Per tant, la causa d'aquest retrocés no és deu només -com alguns avantatgistes afirmen- a l'arribada a Catalunya d'un milió d'immigrants estrangers en els darrers 10 anys. És normal que els nouvinguts triin el castellà com a llengüa per comunicar-se, a més per a molts llatinoamericans aquesta és la seva llengüa pròpia i no han de fer l'esforç d'aprendre cap altre idioma.

La quota de mercat del castellà a Catalunya és elevadíssima. No crec que el català sigui la primera llengüa ni de 2,5 milions de residents a Catalunya (i la població actual és de 7,2 milions). Què molesta tant als signants d'aquest manifest? Que s'exigeixi el coneixement del català per a exercir la funció pública? Que l'ensenyament públic a Catalunya li doni una empenteta al català a les aules quan a les llars, als patis i als bars els alumnes utilitzen habitualment el castellà?

Vivim en una democràcia plagada de defectes. Però democràcia al capdavall. Azúa, Boadella i Espada impulsaren un partit lerrouxista a Catalunya i al principi no els anà malament del tot: 3 diputats al Parlament a les eleccions de 2006. Després se'n desentengueren i el seu monstre de Frankenstein -el Partido de la Ciudadanía- acabarà en el no res. Pols estelar en l'infinit universal. Res de res.

Agressions com aquest 'Manifiesto por la lengua común' fan insalvable la distància entre Espanya i alguns catalans entre els quals em compto. El PSOE, més enllà de Leguina i aquest tal Barreda, no subscriurà oficialment aquest manifest. Però hi està absolutament d'acord. La intel·lectualitat d'esquerres espanyola també. Cal assumir que hi ha una Catalunya incompresa a Espanya. Aquells que creiem que Catalunya és alguna cosa més que una regió d'Espanya, que el català és quelcom més que una llengüa per parlar amb la família i els amics, per comunicar-nos als pobles d'interior i per comprar al mercat, ens podem seguir autoflagelant i culpant-nos a nosaltres mateixos -els catalans- de no haver-nos sabut explicar, de no haver-nos fet simpàtics a la resta d'espanyols. Però quantes vegades cal ensopegar amb la mateixa pedra per adonar-nos-en de que això no té solució?

Diria que aviat arribarà el moment de les posicions maximalistes. L'Espanya de la transició està finiquitada políticament i socialment. Avui, el país i la societat no tenen res a veure. Tampoc l'economia. Els impulsors del 'Manifiesto por la lengua común' tenen raó en una cosa: cal retocar la Constitució per acabar amb les ambigüitats. Però no només en el terreny de la llengüa.

Abans de res, cal preguntar-se seriosament si Espanya segueix tenint sentit com a projecte comú, saber si és possible formular una nova idea d'Espanya -més enllà d'un probable consens entre PSOE i PP- i també conèixer quin és el grau d'acceptació d'aquesta 'nova Espanya' als diferents territoris. Perquè si algú a Espanya segueix pensant que, en quant al futur de Catalunya, tindrà el mateix pes la voluntat de 39 milions d'espanyols que la de 7 milions de catalans, és que no ha entès res de res. Per molt article 8 que es vulgui esgrimir.

Arribats al caixa o faixa, i després de defensar apassionadament els respectius punts de vista, tots a acceptar el veredicte popular dels catalans. Però seguir molts més anys en aquest ordre tan fictici, o equivocant el plantejament com amb l'Estatut de 2006, no sisplau.

Imatge: spanish-in-the-world.net

Air Berlin

Veritablement amb el català s'hi atreveix tothom. No sé ni perquè escric aquest blog en aquesta llengüa tan incòmoda per tanta gent. Ara apareix una companyia de baix cost i el seu director general, Joachim Hunold, denuncia que el govern balear recomana a la companyia que utilitzi el català en els seus vols a Palma. A més, Hunold qüestiona el sistema educatiu de les illes -que segons ell tracta al castellà com una llengüa estrangera- i afirma que seria més lògic utilitzar només el castellà i deixar-se de complicacions.

Sr. Hunold, si no vol complicacions no sigui empresari. És més, diria que les complicacions les ha creat vostè amb aquest editorial publicat al darrer número de la revista corporativa d'Air Berlin.

El problema de tenir una llengüa sense estat és que un talòs com aquest pot opinar negativament sobre l'importància de la teva llengüa, i despreciar l'assessorament gratuit d'un govern que t'està dient com millorar la teva imatge (en aquest cas a Palma).

He entrat a la web d'Air Berlin. El primer que et demanen és que escullis el teu país. Aleshores cliques "Spain" i et demana que escullis el teu idioma. Però només n'hi un -"español"-.

Per contra, si esculls "Switzerland" tens dues opcions lingüístiques -"deutsch" i "français"- (falta l'italià, que també és oficial). Val a dir que aquests d'Air Berlin són ben justets perquè els belgues tenen la seva web només en anglès (quan existeixen versions franceses pels francesos i els suïssos, i en neerlandès pels holandesos), els argentins tenen la seva pàgina en anglès (malgrat existir una web en castellà per Espanya), els brasilers en anglès (malgrat existir una web en portuguès per Portugal) i els canadencs en anglès (malgrat ser el francès una llengüa co-oficial).

En resum, enlloc de carregar tant contra Air Berlin, jo els donaria una moratòria perquè aprenguin una mica de geografia elemental i posin una mica d'ordre a tant desgavell idiomàtic. Però si fos accionista d'Air Berlin no tindria tanta paciència amb el Sr. Hunold i li tocaria la cresta. Després de tot és l'irresponsable que ha deteriorat l'imatge de la companyia que dirigeix i que de ben segur farà perdre alguns milers d'euros a Air Berlin (més a Catalunya que a les Balears). I observant l'evolució del preu del petroli, diria que avui en dia cap línia aèria es pot permetre perdre un sol client.

Imatge: rp-online.de

En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es

Discurs de Quim Monzó a Frankfurt

Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte. El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt. Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació- Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques
fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a ferho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?
¿O potser fóra millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari?
Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats.
(“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.

Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.
Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Discurs d'obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt (Quim Monzó, 9 d'octubre de 2007)

Entrevista notable a Quim Monzó (Vilaweb, 1/10/2007)

Imatge: pencatala.cat

Versió original a TV3, at last

Veig que una importantíssima noticia per Catalunya ha passat relativament desapercebuda entre els analistes polítics del nostre país. Em refereixo a la proposta del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, d'emetre en versió original subtitulada pel·lícules i sèries estrangeres als canals de Televisió de Catalunya. En cas de confirmar-se en tots els seus extrems la fi del doblatge, estariem davant la mesura més important introduïda pel Govern en matèria de promoció del multilingüisme. En particular, del coneixement de l'anglès, l'idioma global per excel·lència.
Em satisfà especialment la possibilitat de que pugui veure la llum una política educativa reclamada en aquest blog el 23 de maig de 2006. Tant de bo l'iniciativa de Maragall II arribi a bon port.

Imatge: diarioiberico.com

Maria de la Pau Janer

L'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer ocuparà el vuitè lloc de la llista del PP balear a les eleccions autonòmiques del mes vinent. Ho farà en qualitat d'independent, i després de manifestar públicament el seu desacord amb la direcció del PP espanyol.
He detectat cert rebombori a Catalunya envers la decisió de Janer d'acceptar l'invitació de Jaume Matas a la seva llista. Alguns comentaristes recorden que a les passades eleccions va recolzar públicament a Artur Mas (CiU), i conclouen que el PP i CiU no deuen ser tan diferents quan algú pot fer campanya per Artur Mas i Jaume Matas amb només sis mesos de diferència.
Efectivament, en determinades qüestions aquestes dues formacions convergeixen. Naturalment. Però si en alguna cosa discrepen és en el concepte d'Estat i en matèria lingüística i cultural.
Per aquest motiu, després de rumiar-hi, no puc fer altra cosa que celebrar que el PP de les Illes hagi incorporat a Janer en un lloc destacat de la seva llista electoral. Després de tot, d'aquesta manera és molt probable que la conselleria de cultura balear estigui ocupada durant els propers quatre anys per una persona manifestament catalanista.
Janer ha assegurat que la defensa i promoció de la llengua catalana serà una de les seves prioritats, en el cas que acabi ocupant un càrrec de responsabilitat en matèria cultural o educativa.
I aquesta no és una qüestió anecdòtica. Al País Valencià, sense anar més lluny, això seria impossible perquè el govern valencià no reconeix la unitat lingüística del català. I ahir mateix, al programa de TVE Tengo una pregunta para usted el líder del PP Mariano Rajoy parlava de "mallorquín, valenciano, catalán, vasco y gallego" com a llengües autonòmiques.
Existeix a Catalunya una certa tendència a demonitzar qualsevol iniciativa del PP. I això ens impedeix valorar amb justícia determinades iniciatives que busquen precisament la moderació de la dreta espanyola. El fitxatge de l'escriptora Maria de la Pau Janer per part del PP balear em sembla, en particular, una excel·lent notícia per a la cultura catalana.

Imatge: boekenarena.nl

Ciudadanos de segunda

Telemadrid va emetre la setmana passada el documental "Ciudadanos de segunda" sobre la persecució i discriminació que pateix la llengüa castellana a Catalunya.

El documental manté que donat que el català i el castellà són les dues llengües oficials de Catalunya, i que aquesta comunitat autònoma forma part d'Espanya, hauria de ser possible viure a Catalunya exclussivament en castellà. És a dir, poder estudiar, treballar i viure utilitzant només la llengua castellana.

Una posició defensada políticament a Catalunya pel PP i Ciutadans de Catalunya, dues formacions que van sumar un 13,7% dels vots i un 12,5% dels escons a les eleccions de 2006.
Telemadrid es centra en la política d'immersió lingüística a les escoles, en l'obligatorietat d'acreditar el coneixement del català per a treballar a l'administració pública, i en les normes sobre retolació de comerços. Pretén demostrar així la feblesa del castellà i la vulneració dels drets dels castellanoparlants a Catalunya.
El documental no s'inventa res, però deixa de dir moltes coses i té molt clar fins on vol arribar. És salvatgement tendenciós. Si no has estat mai a Catalunya, després de veure "Ciudadanos de segunda" t'agafaran ganes de trucar a una ONG i enviar-los diners als castellanoparlants que tenen la desgràcia de viure sotmesos al feixisme catalanista.
Crec que el share televisiu del documental ha estat un ridícul 5% d'audiència a Madrid, i paradoxalment ha tingut la desgràcia de fer fortuna sobretot entre els catalans que l'han pogut veure a través del youtube.
La realitat lingüística d'un país és una matèria delicada, perquè constitueix un dels elements claus de la convivència, i el dret a expressar-te en la teva pròpia llengüa al teu país és un dret fonamental.
Segons les dades més recents de l'Institut d'Estadística de Catalunya (2003), el català és la llengua pròpia del 48,8% de la població de Catalunya, i el castellà ho és del 44,3%. Un 5,2% considera ambdues com a llengües pròpies.
Són estadístiques tramposes, sobretot perquè gairebé el 100% d'aquells que consideren el català la seva llengua pròpia també poden comunicar-se perfectament en castellà. Cosa que no succeeix, ni de bon tros, amb els castellanoparlants (que són menys bilingües).
A més, l'estudi de l'Idescat no té en compte l'impacte de la immigració, que en menys de 10 anys ha fet créixer la població de Catalunya de 6 a 7 milions. Per tant és probable que aquestes dades sobre llengües pròpies siguin excessivament favorables al català i no es corresponguin amb la realitat actual.
La forta immigració que ha rebut Catalunya des de 1995 ha enfortit el castellà, sobretot per tres raons prou lògiques. La primera és que amb el castellà pots comunicar-te amb el 99% de la població resident a Catalunya, mentre que amb el català la xifra és significativament menor (molts castellanoparlants rarament utilitzen la llengua catalana). La segona raó és que molts dels immigrants provenen d'Amèrica Llatina. La tercera és que el castellà és la tercera llengua més parlada al món (després del mandarí i l'anglès), i que per tant resulta més pràctic per a un marroquí o un romanès aprendre un idioma global que parlen més de 400 milions de persones abans que una llengua minoritària com el català (que només l'utilitzen entre 6 i 8 milions de terrícoles).
Per això resulta especialment important que els legisladors i les administracions de Catalunya defensin aquesta espècie en vies d'extinció que és el català. És important triar canals intel·ligents per a protegir el català, cal vèncer però també convèncer. Perquè tot aquell nouvingut que ha fet l'esforç d'aprendre el català, ha reconegut que ha valgut la pena, i això cal que se sàpiga.
El català i el castellà no competeixen, de la mateixa manera que l'ós polar no rivalitza amb la sardina. Són dues poblacions incomparables en nombre d'individus i, per molt depredador que sigui el primer, sempre hi haurà més sardines que óssos blancs. De fet, mentre als catalanoparlants el gel se'ns fon sota les urpes, milions de castellanoparlants conquereixen els Estats Units.
Esperanza Aguirre i Telemadrid no han de patir, el castellà no perilla a Catalunya ni al món. Però si es tractava d'accelerar l'extinció de l'ós blanc, que cancel·lin les celebracions. Vull pensar que les pitjors conseqüències del canvi climàtic encara es poden aturar i que el fràgil hàbitat de l'ós blanc encara es pot preservar.

Entrevista a Pepe Rubianes (La Vanguardia, 19/04/2007)

Imatge: scienceblogs.com

L'afer del debat

Alguns em diran que torno a concentrar-me en l'anècdota, però no puc resistir-me a donar la meva opinió sobre la qüestió. Em refereixo a la polèmica sobre el futur debat (o debats) entre Artur Mas i José Montilla.
Segons les informacions fetes públiques als mitjans de comunicació, a falta de poc més de tres setmanes per les eleccions, CiU i PSC segueixen sense tancar cap acord sobre la celebració d'un o més debats televisius entre els dos màxims (únics) candidats a presidir la Generalitat.
El motiu és que el PSC ha proposat la celebració d'un debat Montilla-Mas en castellà i que seria retransmès per tota Espanya. CiU ha rebutjat aquesta proposta, crec que amb molt bon criteri. Perquè els votants d'aquestes eleccions no estan a Cáceres, Bilbao, València, Málaga o Madrid. El vencedor d'aquestes eleccions serà el president dels catalans, i és a ells als qui cal convèncer. Amb o sense el beneplàcit de la resta d'espanyols.
Una altra cosa seria que algú hagués tingut la vista -ja fa molts anys- de promoure la recepció de tots els canals autonòmics a la totalitat del territori espanyol. En aquest cas, tot aquell que hi estigués veritablement interessat podria presenciar el debat (amb o sense subtítols, que aquests detalls tècnics s'arreglen en un moment).
L'error estratègic del PSC em sembla garrafal. I des del meu punt de vista està donant ales a CiU, que es frega les mans observant la inseguretat del seu màxim rival a les urnes.
Entre tant, la resposta d'Artur Mas ha estat tan enginyosa com demagògica: fer un debat televisiu a Catalunya on cada candidat parli en la llengüa que vulgui.

P.D. Dit això, està demostrat que els debats televisius no són tan importants. Primer, perquè no els veu tanta gent. Després, perquè en la majoria dels casos el vot ja està decidit. Un dels exemples més clars i més recents d'això van ser els debats televisius entre George Bush i John Kerry, crec que fa dos anys. Poques vegades he presenciat una pallissa dialèctica tan contundent com la que Kerry li va donar a Bush en el darrer debat. Ningú no va negar-ho: el demòcrata va guanyar de carrer. Però no va servir de res: Bush va ser reelegit a les urnes.

Imatge: davelog.com

El català i l''art del punt just de cocció

Sobre les darreres controvèrsies lingüístiques catalanes: el pregó d'Elvira Lindo i la ceba de José Montilla.

Viure en català a Catalunya és enfrontar-se, de manera quotidiana, a controvèrsies i debats que ratllen l'absurd. En les darreres 24 hores han sorgit dues polèmiques sobre les quals em vull posicionar.
La primera d'elles és la moguda -afortunadament desconeguda per a molts- sobre el pregó de les Festes de la Mercè d'enguany. El cas és que la plataforma "Pel dret de decidir" i altres col·lectius de defensa de la llengüa catalana s'han mobilitzat en contra de la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de convidar l'escriptora Elvira Lindo a fer el pregó de la festa major (previst per les 19 hores del 22 de setembre). El motiu central no és tan la major o menor idoneïtat de la convidada, sinó el fet de que Elvira Lindo llegirà el pregó en castellà.
No serà el primer cop que algú llegeix el seu pregó en una llengüa diferent al català. En els darrers 30 anys han estat pregoners de la Mercè personatges com Jorge Semprún, Jack Lang, Yehudi Menhuin, Rafael Moneo i Robert Hughes, entre altres. Malgrat això, des de 1977, tres de cada quatre pregons de les festes s'han fet en català.
Seria comprensible que una ciutat com Barcelona es limités a convidar pregoners de parla catalana? A mi em sembla que no. Cada vegada menys, i sense que això tingui res -absolutament res- a veure amb la defensa de la llengüa catalana.
La protesta d'aquests col·lectius posa de relleu una gran inseguretat i desconfiança, i demostra la greu desorientació que viu Catalunya en gairebé tots els terrenys. Més enllà dels problemes més immediats, com són la feina, la vivenda, la salut o l'educació, persisteixen problemes de fons com són la manca de model econòmic i els problemes identitaris. Dues qüestions essencials per a resoldre l'encaix de Catalunya al món, assignatura pendent que té molta més rellevància i ambició que l'irresoluble encaix de Catalunya a Espanya.
Els líders polítics que té avui Catalunya han demostrat, amb el nou Estatut, la seva incapacitat a l'hora d'amortir les preocupacions de la ciutadania. La societat civil, per la seva banda, tampoc no ha estat a l'alçada ni a sabut traslladar idees intel·ligents al terreny pràctic.
Si no hi posem remei molt aviat, el futur de Catalunya no serà gens prometedor.
La segona polèmica la va protagonitzar ahir José Montilla, el candidat del PSC a les eleccions autonòmiques de l'1-N. Durant una entrevista a RAC1, Xavier Bosch li va preguntar al candidat si calia ser de la ceba per arribar a ser president de la Generalitat. Montilla va sorprendre a molta gent en respondre que desconeixia el significat de l'expressió "ser de la ceba". Comparteixo la idea de que aquest tipus d'ignorància és quelcom més que una anècdota, i que els socialistes no han encertat amb la tria del seu candidat a presidir Catalunya.
Diuen que tenim els millors cuiners del món, però Elvira Lindo i José Montilla ens demostren que els catalans encara no hem après a cuinar el tema de la llengüa. Entre els que consideren una traïció que el pregó de la Mercè es faci en castellà i els que disculpen que Montilla desconegui l'expressió "ser de la ceba" hi ha una posició intermitja en la qual s'hi troben persones com jo.
Crec que, amb el català, encara no hem après a trobar el punt just de cocció.

Imatge: elpais.es

Absurd dil·lema de Frankfurt

El nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, ha afirmat que l'obra d'un escriptor català que escrigui en castellà forma part de la cultura catalana.
Feia falta dir una obvietat com aquesta? Sembla que sí.
Què carai li passa al nostre país per a perdre el temps en absurdes discussions com aquesta?
És que algú pot dubtar de la importància d'escriptors com Enrique Vila-Matas, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez-Montalbán, Javier Cercas, Ana María Matute o Carlos Ruiz-Zafón?
Barcelona i Catalunya han tingut excel·lents ambaixadors en autors que han escrit els seus llibres en llengüa castellana. Desconèixer o ocultar aquesta realitat és una mostra d'incultura.
El català és una de les potes on s'aguanta la taula de la cultura catalana, però no la única. És tasca de tots aquells que ho creguem important protegir el català i evitar que la nostra cultura quedi coixa.
Però no hem de tapar cap boca ni practicar el sectarisme de donar més importància al canal que al missatge. En essència, el més important és el què diem. O és que valorem la literatura de Tolstoi i Chejov només perquè escrivien en rus?
Sí. Escriure en català és una lluita molt noble i menys comercial que fer-ho en castellà o en anglès. Però la cultura catalana va més enllà de l'estat de salut de la literatura en llengüa catalana. Per fortuna.

Imatge: fao.org

Un país doblat

Per què no subtitulem enlloc de gastar-nos més fons públics en doblatges?

Resulta entretingut escoltar polítics i analistes polemitzant al voltant del "problema de la llengüa".
Els uns, asseguren que el castellà està desapareixent a Catalunya i que el nou Estatut serà la sentència de mort definitiva. Els altres, segueixen donant la tabarra amb l'etiquetatge dels productes, la retolació dels comerços, el nivell C, i el doblatge de les pel·lícules de Walt Disney al català. I els de més enllà segueixen buscant les set diferències entre el valencià i el català. Ridícul...
I mentre uns i altres es barallen, el nivell d'expressió oral i escrita de les noves generacions -ja sigui en català o en castellà - segueix en caiguda lliure. Però potser encara resulti més greu l'insuficient coneixement de llengües estrangeres, que es consolida com un dels principals obstacles per a la internacionalització de l'economia i de la societat catalanes.
La Generalitat de Catalunya està perdent una excel·lent oportunitat de resoldre més d'un problema d'una manera intel·ligent: ¡Ni un euro més per a doblar pel·lícules al català! Volem veure els films en versió original subtitulada en català.
A països com Holanda, Dinamarca o Finlàndia, amb poblacions d'entre 4 i 14 milions d'habitants, no es doblen les pel·lícules estrangeres a la llengüa autòctona. No es considera rendible i, sobretot, es considera essencial el coneixement de l'anglès. Les estadístiques ens diuen que ens passem al voltant de 3 hores diàries davant de la TV. Us imagineu l'impacte que tindria el no doblatge sobre el coneixement de l'anglès a Catalunya? I què em dieu del francès?
Un altre fenòmen interessant té lloc als països de l'est d'Europa, on les antenes parabòliques han obrat el miracle de que els infants de 10 anys residents a l'aïllada regió de Maramures (nord de Romania) et parlin en castellà per obra i gràcia de les telenovel·les argentines. Polonesos, txecs, croats i romanesos són més políglotes que els catalans. Avui els titllem de països emergents. Demà, més aviat del que creiem, rebran el premi al seu esforç i nosaltres seguirem enfangats en els nostres debats estèrils.
Per què no canviem d'estratègia? Per què no convertim d'una vegada la TV en la més eficient escola d'idiomes per a la nostra població?

Imatge: ceu.es