30.10.06

Des de Marrakech

Després de quatre anys sense viatjar a Marroc, m'ha tocat anar a Marrakech per feina. Aquesta setmana no podré escriure fins dijous. Prepareu-vos per l'anàlisi de les eleccions el 2 de novembre.

Imatge: routard.com

Etiquetes de comentaris:

25.10.06

La incògnita del 2-N

Ja són moltes les enquestes publicades (la darrera la del CIS). I totes elles, excepte la d'El País (la més favorable als interessos del PSC), dónen uns resultats similars: CiU superarà amb certa comoditat els 50 escons i guanyarà aquestes eleccions, el PSC no arribarà als 40 diputats, i la resta de formacions no variaran en excés els resultats de fa tres anys.
Potser per això, els resultats de l'1-N començen a semblar-me bastant previsibles (en la mesura que ho poden ser uns resultats electorals, que no són aliens a les sorpreses d'última hora).
Tanmateix, en aquests moments sembla gairebé impossible que CiU pugui governar en solitari després de les eleccions. Tampoc podran fer-ho PSC i IC-V sense ERC.
Els tres grans interrogants, per tant, segueixen oberts:
1) Sumaran PSC, ERC i IC-V els 68 escons que necessiten per a reeditar el tripartit?
2) Es posaran d'acord CiU i ERC per a formar un govern nacionalista?
3) Es farà realitat la sociovergència amb un govern presidit per Artur Mas?

Si m'he deixat algun escenari electoral que us sembli possible, per molt insòlit que us pugui semblar, us agrairé que m'ho feu saber.

Imatge: lugocidade2002.iespana.es

Etiquetes de comentaris:

23.10.06

Lectures del debat

El divendres passat va a celebrar-se a TV3 l'únic debat entre els candidats a les eleccions catalanes de l'1 de novembre.
Va ser un debat desencisador. La demostració de que no podem deixar el futur de Catalunya només en mans dels partits polítics, i la confirmació de que els seus dirigents s'han instal·lat a una distància sideral de la ciutadania.
Podem fer els matisos que vulguem, però la realitat és que el 128è president de la Generalitat és dirà o bé Artur Mas o bé José Montilla. I cap dels dos va emetre senyals t
ranquilitzadores.
Artur Mas perquè, malgrat la seva manifesta superioritat sobre Montilla, transmet una imatge de suficiència que no es correspon amb l'escenari al qual s'haurà d'enfrontar CiU el 2 de novembre. Els estrategues convergents, esperonats per les enquestes més optimistes, han convertit a Mas en el gran agitador de la campanya i s'han marcat com a objectiu que CiU pugui governar en solitari. Tanmateix, és molt probable que Mas hagi d'entendre's amb algú per arribar a president. Per això sorprèn la seva decisió de destruir els ponts de diàleg amb ERC, que seria l'aliat més natural que podria trobar CiU per a recuperar el govern de la Generalitat.
Durant el debat del divendres, Artur Mas va ser el blanc de tota la resta de partits. Són les conseqüències d'haver disparat amb bala contra el tripartit (DVD), i d'haver signat davant notari que no es pactarà amb el PP.

El segon personatge amb més possibilitats de ser investit president, José Montilla, no va trencar la imatge de discret actor secundari que ha transmès fins el moment. Quan esculls el lema "Fets, no paraules" t'enfrontes a la gran contradicció d'haver d'explicar amb paraules aquests fets. I quan les paraules fallen, i els fets no són prou visibles, la incertesa sobre els resultats d'aquesta estratègia silenciosa són absoluts.
L'aritmètica parlamentària i els excessos de confiança d'Artur Mas poden convertir a José Montilla en el pròxim president de la Generalitat. Ni tant sols necessita obtenir una grans resultats per aconseguir-ho. Tot dependrà d'ERC.
I precisament els republicans, amb un relaxat Josep-Lluís Carod-Rovira, van ser els que van treure més profit del debat. Exquisit en les formes, clarivident en les idees i humil, Carod va comportar-se com un autèntic home d'Estat. Llàstima que la majoria d'electors tinguin memòria, i encara no hagin oblidat els monumentals errors protagonitzats precisament per Carod i companyia. Si no fos així, ERC tornaria a trencar el seu sostre aquestes eleccions.
Però no els caldrà. Mal que els pesi a molts, els republicans tornaran a tenir la clau del Palau de la Generalitat.
Finalment, dos comentaris breus sobre IC-V i PP.
Joan Saura segueix essent l'aplicat portaveu del tripartit. Mentre Montilla va trencar amb l'herència del govern Maragall el mateix dia en el que el PSC va exclamar "Ara és l'hora dels catalans", i Carod-Rovira i Joan Puigcercós segueixen jugant en públic amb la idea de l'equidistància d'ERC respecte socialistes i convergents, IC-V defensa el tripartit perquè no té una altra combinació que li permeti mantenir-se al govern. Per què s'han tancat tan aviat la porta d'arribar a un acord de govern amb CiU? Sorprèn que no hagin pensat en aquesta possibilitat que tants bons resultats ha donat a Euskadi.
I finalment, Josep Piqué. Probablement sigui un dels candidats més ben preparats i a sobre ha assumit la delicada tasca de moderar el PP a Catalunya. Però porta com a mínim sis anys fent-se la mateixa pregunta en la intimitat: Què faig un home com jo en un partit com aquest?

Imatge: kaosenlared.net

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

20.10.06

"Cambia tu vida desde la oficina, cómodamente, en dos pasos"

Un breu conte contemporani pel cap de setmana, obra del sorprenent eZcritor. Si us el preneu al peu de la lletra podeu acabar caçant esquirols pels passadissos de les vostres desangelades oficines.

Imatge: blogs.20minutos.es/ezcritor

Etiquetes de comentaris:

19.10.06

El Barça i el tripartit (2003-2006)

Quan Pasqual Maragall va prendre possessió com a 127è president de la Generalitat, el 20 de desembre de 2003, feia sis mesos que Joan Laporta s'havia convertit en el 38è president del Barça.
En el seu primer semestre al front del club, Laporta va fitxar un entrenador sense experiència (Rijkaard), un crack procedent del modest PSG (Ronaldinho), i una sèrie de jugadors de la classe mitjana futbolística (Rüstü, Márquez, Mario, Quaresma, Luis García). El 20 de desembre, quan Maragall va jurar el càrrec de president de la Generalitat, la trajectòria del Barça a la lliga era gairebé catastròfica, i la directiva s'havia plantejat fer fora l'entrenador.
Però amb l'arribada del tripartit al govern de la Generalitat, després de 23 anys de Pujolisme de CiU, el Barça va començar a rutllar i va encadenar 17 victòries consecutives a la lliga que li van permetre acabar en segona posició (per damunt del Real Madrid). Els experts asseguren que va ser l'arribada de l'holandès Edgar Davids la que va transformar l'equip, aportant equilibri i agressivitat al centre del camp. Una tesi que pot posar-se en dubte si s'analitza la discretíssima trajectòria posterior del pitbull a l'Inter i al Tottenham.
Però en fi, encara que es tracti d'una coincidència, la realitat és que Pasqual Maragall ha estat un talismà per al Barça. Amb ell presidint la Generalitat, el Barça ha estat el millor equip espanyol entre desembre de 2003 i octubre de 2006, ha guanyat dues lligues (2005 i 2006) i, a més, ha conquerit la segona Copa d'Europa de la seva història (2006).
El 21 de juny de 2006, tres dies després d'aprovar-se un nou Estatut per a Catalunya, Maragall anunciava que no repetiria com a candidat a les eleccions catalanes. Dies després, un jutge obligava a Laporta a convocar eleccions de manera immediata. Aquell inici d'estiu, les trajectòries de Maragall i Laporta van començar-se a separar. Laporta va ser reelegit per manca de candidats que es veiéssin capaços de superar-lo a les urnes, i a Catalunya pràcticament ningú no va demanar-li a Maragall que medités la seva decisió i tornés a presentar-se.

Les trajectòries de Laporta i Maragall tenen certs paral·lelismes:
- Tots dos van ser els successors de llargs regnats (els 23 anys de Pujol i els 25 de Núñez i Gaspart).
- Tots dos anunciàven la seva voluntat de reformar la Generalitat i del Barça, però sense renunciar a la tradició.
- Tots dos van obtenir èxits significatius (Champions i Estatut).
- Totes dues han estat figures controvertides i polèmiques, que han comès errors i han assumit el risc de dir sovint allò que creien (i per això no els hi han faltat enemics).
- Els dos han tingut problemes amb els seus aliats principals (Maragall amb PSC i ERC, i Laporta amb Sandro Rosell).
- Tots dos han comptat amb el suport de la família en llocs claus dels seus governs (el germà Ernest Maragall i el cunyat Alejandro Echevarría).

Però les seves trajectòries també presenten diferències importants:
- Mentre que Laporta arribava a la presidència del Barça amb només 40 anys i després d'un triomf aclaparador a les urnes, Maragall esdevenia president de Catalunya als 62 anys i a través d'una aliança amb ERC i IC-V (perquè CiU va ser la formació més votada a les eleccions). L'empenta i l'horitzó eren doncs molt diferents.
- Potser per això, el liderat de Laporta ha estat fort, mentre que el de Maragall ha estat feble i sotmès a tot tipus de pressions.
- L'èxit de la gestió de Laporta és inqüestionable, pot acreditar-se amb resultats, i va cristal·litzar en l'inexistència de candidats amb possibilitats de superar-lo en unes eleccions. En canvi, el principal triomf de Maragall (l'Estatut) va resultar d'un referèndum amb escassa participació (48%) i va anar acompanyat d'una certa indiferència de la ciutadania. Tot el contrari de l'eufòria que van aixecar els èxits esportius del Barça.
- Des del punt de vista polític, Laporta va significar-se públicament pel seu suport a l'Estatut, però el president del Barça ha mostrat sempre més afinitat per CiU i ERC que no pas pel PSC.
- I la divergència principal: Laporta, que va accedir al càrrec sis mesos abans que Maragall, serà president del Barça fins el 2010. Pasqual Maragall, per contra, només haurà presidit Catalunya durant tres anys escassos.

Imatge: fcbarcelona.com

Etiquetes de comentaris: , , ,

18.10.06

Barcelona i el retrat de Dorian Gray

Ahir va fer vint anys que Barcelona fou designada seu dels Jocs Olímpics de 1992.

En una entrevista a Josep Miquel Abad
publicada ahir a El Periódico, l'ex conseller delegat del COOB'92 (avui president de Vueling) afirma que "Barcelona no ha sabut aprofitar la inèrcia del 92". I jo no puc fer una altra cosa que estar-hi d'acord, molt d'acord. Perquè també tinc la sensació, com Abad, de que els barcelonins i els catalans hem perdut -des d'aleshores- massa temps mirant-nos el melic.
Com el personatge de la novel·la d'Oscar Wilde, Barcelona ha volgut convertir en eterna aquella joventut daurada que va ser l'estiu de 1992. Quan tot el món va dir-nos que érem els més guapos, els més simpàtics, els més eficients i els més intel·ligents. L'error va ser creure'ns-ho, deixar de tocar de peus a terra, i caure en la vanitat i el narcicisme.
Hem volgut camuflar l'allunyament progressiu d'aquella imatge idealitzada de nosaltres mateixos, recorrent sovint a indicadors que -llegits adequadament- no feien una altra cosa que reconèixer la magnitud de l'error estratègic que havíem comès.
Perquè Barcelona és avui, en essència, una ciutat turística que s'ha anat aguantant des del punt de vista econòmic gràcies sobretot al sector de la construcció i a la especulació immobiliària. I demà serà, si no hi posem remei, una residència per a jubilats dels països més rics d'Europa. I els mateixos auguris valen per a Catalunya.

Estem en decadència? La pregunta és forta, molts pensareu que exagerada, i la resposta no és senzilla. Josep Miquel Abad assenyala que en els 14 anys que han passat des de la celebració dels JJ.OO. ha trobat a faltar més imaginació i més capacitat d'atraure i crear empreses importants. També critica la política d'anar tirant de grans esdeveniments per a desenvolupar la ciutat.
Barcelona i Catalunya tenen avui un creixement econòmic superior al 3% anual. Una xifra notable en el context mundial. Tanmateix, és un creixement que es basa excessivament en els sectors de la construcció i el turisme.
Entre 1992 i 2006, mentre el món es globalitzava definitivament i les migracions entre països es convertien en un fenòmen sense precedents, hem estat testimonis de l'espectacular enlairament econòmic de Madrid; de la fuga de Catalunya d'empreses i talents; de la consolidació d'un greu dèficit en infrastructures (que el nou Estatut pretén esmenar); de la segona crisis de la indústria catalana (la primera va tenir lloc els anys vuitanta) i, sobretot, d'una desorientació notable sobre el paper de Barcelona i Catalunya al món.
Deixem que l'esperit del 92 descansi en pau i començem a invocar-ne de nous.

Imatge: studiostabbur.no

Etiquetes de comentaris: , ,

16.10.06

S'obren les hostilitats

El DVD de CiU i l'entrevista de Sala-i-Martin a Montilla.

La campanya de les eleccions catalanes va obrir-se ahir, però només de manera oficial. Perquè els partits polítics i els seus líders ja porten mesos fent campanya.
El que sí que he observat en els darrers dos dies és un canvi de ritme, sobretot per part de CiU. Els nacionalistes han decidit jugar-se-la, i han passat a l'atac. Ho han fet, sobretot, amb el polèmic DVD que van distribuir ahir a través dels principals diaris que es venen a Catalunya.
He vist el vídeo, i no m'ha semblat tan escandalós com PSC, ERC i IC-V han declarat. "Confidencial CAT" és un documental massa llarg (55') que critica la gestió del govern tripartit i dels seus principals protagonistes (Maragall, Carod i Montilla, segons els convergents). Però no crec que sigui un bunyol audiovisual, i la seva qualitat és netament superior a la dels famosos vídeos de la Fundación FAES.
El que dubto és que aquest DVD ajudi a CiU a guanyar més vots. Artur Mas sap que guanyarà les eleccions, però també és conscient de que això no li garanteix l'accés al poder. A partir d'aquesta reflexió, els seus estrategues electorals han decidit passar a l'atac. Volen arribar als 60 escons, però aquesta CiU té un sostre electoral que ho farà molt difícil. Poden obtenir uns resultats excel·lents i superar els 55 escons (ara en tenen 46), però tot i axí necessitaran negociar amb ERC per a formar govern.
La segona controvèrsia s'ha produit avui, amb la publicació a La Vanguardia d'una entrevista de l'economista Xavier Sala-i-Martin (que mai no ha amagat les seves simpaties per Artur Mas) al candidat socialista José Montilla. L'experiment va acabar com el Rosari de l'Aurora. Em pregunto com el propi Montilla va poder avenir-se a acceptar l'entrevista si, com queda ben clar després de llegir-la, no tenia la capacitat de jugar amb l'entrevistador. Ningú no va avisar-lo? Les preguntes són totalment previsibles, i Montilla cau en tots els paranys que li prepara Sala-i-Martin.
Per qui vulgui consultar-la, el polèmic economista ofereix la versió completa de l'entrevista a la seva web.

Imatge: ciu.cat

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

12.10.06

En defensa de Piqué

El candidat del PP a les eleccions autonòmiques d'enguany, Josep Piqué, cada vegada es mostra més col·lèric a l'hora de denunciar les situacions incòmodes que es troba periòdicament quan es disposa a exposar les seves idees en públic a Catalunya. I té tota la raó. Perquè per al líder del PP s'està tornant gairebé impossible moure's pel país per a explicar-se, sense que sistemàticament hagi d'enfrontar-se a petits grups d'extremistes que li tiren ous, tomàquets, que el xiulen, i que boicotegen els seus actes.
Unes queixes que van absolutament en la línia de les exposades per Ciutadans de Catalunya. Formació que -com el PP- no em mereix excessives simpaties però que, precisament, treu gairebé tot el seu (escàs) petroli d'aquestes situacions en les que es posen de relleu els dèficits en llibertat d'expressió existents a Catalunya.
Perquè en una democràcia es pot discrepar, dissentir, debatre, discutir, protestar, denunciar, però sempre després d'escoltar. I sempre que sigui possible recorrent al diàleg. I si allò que sentim no ens agrada, però no és susceptible d'ésser denunciat a un jutjat, i la ràbia comença a apoderar-se de nosaltres, el millor que podem fer és canviar de tema (si estem emmig d'una conversa), aixecar-nos i marxar (si estem assistint a una conferència), o apagar la ràdio, o canviar de canal de TV, o sortir de la pàgina web.
A principis dels noranta vaig estudiar econòmiques a Bellaterra. De tant en tant, els sindicats d'estudiants o la pròpia universitat convidava a personatges més o menys il·lustres per a pronunciar conferències. Mai no vaig entendre els boicots que alguns practicàven -molt esporàdicament- en contra de certs convidats i, que en alguns casos, obligàven a suspendre l'acte per motius de seguretat o per la impossibilitat de seguir parlant en un ambient de crits i xiulets. Mai no vaig a trobar a faltar-hi l'acció contundent de la policia, sinó una major fermesa i valentia per part dels altres estudiants.

P.D. En aquest post només em refereixo a Catalunya. No em consola que a la resta d'Espanya pugui haver-hi menys llibertat d'expressió que al meu país. Siguem exigents amb el nostre entorn més immediat, i siguem un exemple per als altres. No era això l'oasi català?


Imatge: pub.tv2.no

Etiquetes de comentaris: , ,

11.10.06

Un altre gol a Barcelona

El ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va explicar ahir que la cimera europea sobre l'habitatge que havia de celebrar-se la setmana vinent a Barcelona va cancel·lar-se després d'una reunió entre la delegació del govern, la Generalitat i l'Ajuntament. El motiu esgrimit per Rubalcaba era el temor a aldarulls per part de grups antisistema, d'acord amb una sèrie d'informes policials que alertàven sobre aquesta possibilitat.
Les administracions catalanes, per la seva banda, van afanyar-se a respondre que Barcelona era una ciutat segura i apte per a celebrar-hi cimeres importants.
Particularment emfàtic va mostrar-se Jordi Hereu, el nou alcalde de la ciutat, que no ignora els efectes que una mesura com aquesta pot tenir sobre la imatge de Barcelona.
El govern català, per la seva banda, va oferir dues versions diferents. La consellera d'interior, Montserrat Tura, va insistir en que la seguretat estava garantida i que, per tant, aquest no era el motiu de la suspensió. El portaveu del govern, Joaquim Nadal, va afegir més informació en afirmar que la coincidència d'aquesta cimera amb l'inici de la campanya electoral catalana era "inoportuna".
A mi aquesta disparitat de justificacions em sembla totalment inapropiada, i les raons esgrimides no em semblen prou sòlides per a suspendre una reunió de la UE. Sobretot si tenim en compte que 25 ministres europeus ja havien reservat un espai a les seves denses agendes per a reunir-se el 16 d'octubre a Barcelona i tractar la delicada qüestió de l'habitatge. Que és, per cert, una de les grans preocupacions de la ciutadania.
Si el motiu és la manca de seguretat que provoquen els grups antisistema, és perquè els poders públics han fet possible que aquests col·lectius se sentin especialment a gust a la nostra ciutat. La pressió policial i judicial sobre ells no és elevada, si la comparem amb la que pateixen a d'altres països, el clima és agradable, i existeix un cert paternalisme institucional que impedeix que els cossos de seguretat entrin en acció per a reprimir els seus actes vandàlics. Anul·lar una cimera europea per la seva culpa és reforçar-los encara més. És, per tant, una irresponsabilitat i una demostració de que la seva estratègia d'intimidació té premi. I que no tenen, doncs, cap motiu per a canviar-la en el futur. Gràcies Rubalcaba.
I si el motiu és el que exposava ahir el conseller Nadal. Si la raó de la cance·lació ha estat la inconveniència de que aquesta reunió coincidís amb l'arrancada de la campanya electoral, aleshores el tema no és menys greu. Tot govern ha de ser capaç de fer front a les crítiques. I si la celebració d'una cimera de ministres de la UE sobre l'habitatge desperta una sèrie de manifestacions públiques per part de la ciutadania, els governs no han de fer altra cosa que respectar-ho.
El que no és de rebut, i el que pot acabar-se girant en contra de les adminsitracions responsables, és desconvocar una reunió com aquesta només sis dies abans de la seva celebració.
A mi em sembla que a Barcelona li han tornat a fer un gol. I a vegades, com amb la crisi de l'aeroport del Prat el passat mes de juliol, tinc la sensació de que juguem sense porter.

Imatge: plus.es

Etiquetes de comentaris: , , , ,

9.10.06

Disputa sobre els xecs infantils

José Montilla porta bastants dies afirmant que l'Estat del benestar no es promou repartint xecs a tort i a dret. El candidat socialista es refereix a algunes propostes que Artur Mas (CiU) ha inclòs al seu programa electoral i que, en bon nombre, estan relacionades amb el foment de la natalitat. A Catalunya, el ratio de fills per dona és de 1,3, mentre que a la UE la mitjana és de 1,5. Mas tem que la tasca de portar catalans al món acabi deixant-se en mans dels immigrants, i per això fa una sèrie de propostes per a estimular (sobretot) a les families catalanes:

- Sis mesos de baixa per maternitat (en l'actualitat són quatre).
- Pagament únic de 1.000 euros per fill, i de 4.000 euros a partir del tercer fill o per un fill amb algun tipus de disminució.
- Subvenció de 120 euros mensuals per cada fill menor de 3 anys (150 euros en els casos de families amb tres o més fills). En l'actualitat la Generalitat dona 43,75 euros mensuals per cada fill menor de 3 anys.

Pel que fa a l'estímul de la natalitat, totes aquestes mesures em semblen raonables, i encara molt allunyades dels països socialment més avançats. Però alguns sectors de l'esquerra les ataquen perquè són mesures universals (no tenen en compte el nivell de renda).
La setmana passada va fer-se públic un interessant
estudi de la CEACCU (Confederación Española de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios) que quantificava el cost que tenia mantenir un fill fins als 18 anys. El resultat anava dels 98.000 als 310.000 euros. Una variació que s'explica per les diferències en els nivells de renda de les families i, molt especialment, per la decisió de portar els fills a una escola pública o a una escola privada.
Si calculem ràpidament l'impacte de la proposta de Mas, veiem que una familia amb dos infants ingressaria 3.745 euros extres per fill, i una familia nombrosa (com les de Montilla i Mas) rebria de la Generalitat 7.825 euros més per fill. Si posem aquestes xifres en el context de l'estudi de la CEACCU, podem estar segurs que les families de renda més baixa seran les més beneficiades en termes relatius.
Són aquestes propostes un estímul per a tenir criatures? Sí, poden ser-ho, però sobretot si van acompanyades d'una bateria de polítiques i d'una sensibilitat col·lectiva que afavoreixi la conciliació de la vida familiar i la vida laboral.
Que es preguntin els polítics per què als països escandinaus coexisteixen elevats nivells de natalitat amb altíssimes taxes d'activitat femenina. Són les polítiques, però també la cultura.

Imatge: jeuxstrategieter.free.fr

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

6.10.06

L'afer del debat

Alguns em diran que torno a concentrar-me en l'anècdota, però no puc resistir-me a donar la meva opinió sobre la qüestió. Em refereixo a la polèmica sobre el futur debat (o debats) entre Artur Mas i José Montilla.
Segons les informacions fetes públiques als mitjans de comunicació, a falta de poc més de tres setmanes per les eleccions, CiU i PSC segueixen sense tancar cap acord sobre la celebració d'un o més debats televisius entre els dos màxims (únics) candidats a presidir la Generalitat.

El motiu és que el PSC ha proposat la celebració d'un debat Montilla-Mas en castellà i que seria retransmès per tota Espanya. CiU ha rebutjat aquesta proposta, crec que amb molt bon criteri. Perquè els votants d'aquestes eleccions no estan a Cáceres, Bilbao, València, Málaga o Madrid. El vencedor d'aquestes eleccions serà el president dels catalans, i és a ells als qui cal convèncer. Amb o sense el beneplàcit de la resta d'espanyols.
Una altra cosa seria que algú hagués tingut la vista -ja fa molts anys- de promoure la recepció de tots els canals autonòmics a la totalitat del territori espanyol. En aquest cas, tot aquell que hi estigués veritablement interessat podria presenciar el debat (amb o sense subtítols, que aquests detalls tècnics s'arreglen en un moment).
L'error estratègic del PSC em sembla garrafal. I des del meu punt de vista està donant ales a CiU, que es frega les mans observant la inseguretat del seu màxim rival a les urnes.
Entre tant, la
resposta d'Artur Mas ha estat tan enginyosa com demagògica: fer un debat televisiu a Catalunya on cada candidat parli en la llengüa que vulgui.

P.D. Dit això, està demostrat que els debats televisius no són tan importants. Primer, perquè no els veu tanta gent. Després, perquè en la majoria dels casos el vot ja està decidit. Un dels exemples més clars i més recents d'això van ser els debats televisius entre George Bush i John Kerry, crec que fa dos anys. Poques vegades he presenciat una pallissa dialèctica tan contundent com la que Kerry li va donar a Bush en el darrer debat. Ningú no va negar-ho: el demòcrata va guanyar de carrer. Però no va servir de res: Bush va ser reelegit a les urnes.

Imatge: davelog.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

3.10.06

Entrevista a José María García

Si durant els anys vuitanta i noranta vau passar-vos més d'una nit en vetlla per culpa dels programes radiofònics esportius de José María García, no us perdeu aquest resum de l'entrevista que Andreu Buenafuente li va fer el passat 28 de setembre. L'home està en plena forma, dispara amb bala contra els seus enemics i comença a preparar el seu retorn a les ones.

Enllaç sorpresa: obriu-lo només els fans més incondicionals del "butanito".

Imatge: notasdefutbol.com

Etiquetes de comentaris:

2.10.06

Les enquestes s'avançen a l'1-N

Segons els resultats del quart Racòmetre, que és una de les enquestes polítiques més serioses de la premsa catalana, CiU es manté com a gran favorit dels votants, però el tripartit (en el cas de reeditar-se) segueix sumant una majoria suficient per a formar govern. Són uns resultats que van en la línia d'altres enquestes recents (La Vanguardia, El País i El Periódico):

1. CiU: 52 diputats (+6)
2. PSC: 38 diputats (-4)
3. ERC: 20 diputats (-3)
4. IC-V: 13 diputats (+4)
5. PP: 12 diputats (-3)

L'escenari del 2 de novembre, si no es produeix una sorpresa majúscula, serà el següent:
- Clara victòria d'Artur Mas i CiU en nombre de vots i en nombre d'escons. Però molt allunyada de la majoria absoluta (68 escons).
- El PSC obtindrà uns resultats discrets, per sota del seu rècord de 42 diputats (1988 i 2003). Els socialistes, que han obtingut una mitjana de 38 escons en les set eleccions autonòmiques convocades entre 1980 i 2003, no troben la fòrmula per a trencar el seu sostre electoral als comicis catalans.
- ERC tornarà a tenir la clau de la governabilitat, tot i obtenir uns resultats pitjors que el 2003.
- La reedició del tripartit serà possible, perquè PSC, ERC i ICV superaran (per poc) els 68 diputats.
- Però també tornarà a ser possible (com el 2003) la constitució d'un govern nacionalista, perquè CiU i ERC superaran els 68 diputats.
- Si IC-V supera finalment al PP, Josep Piqué presentarà la seva dimissió com a líder del PP a Catalunya. Malgrat tot, el PP podria acabar tenint un paper clau: si ERC no arriba a cap acord amb CiU o PSC, els populars garantiran la investidura de Mas com a president.
Artur Mas i José Montilla aixecaran els braços en senyal de victòria la matinada del 2 de novembre. El primer, per haver obtingut la majoria dels vots. El segon, per haver rebut un recolzament popular suficient per a reeditar el tripartit.
Però cap dels dos deixarà de mirar-se una i altra vegada el telèfon mòbil, esperant la trucada de Carod-Rovira o Joan Puigercós. ERC tornarà a tenir la clau... a no ser que ZP li ordeni al seu home de confiança a Catalunya (José Montilla) que arribi a un acord amb Artur Mas per a formar govern.

Etiquetes de comentaris: