Manual de les eleccions municipals de Barcelona (I)

El proper 27 de maig, els ciutadans empadronats a Barcelona serem convocats a les urnes per a escollir el govern de la nostra ciutat. Com passa a les altres eleccions domèstiques (amb l'excepció de les eleccions al Senat), els electors haurem d'escollir una de les llistes tancades presentades per les diferents formacions polítiques. A la pràctica, només cinc partits compten amb possibilitats d'obtenir representació a les institucions (CiU, IC-V, ERC, PSC i PP). Els cinc tenors de la classe política catalana. Dubto que Ciutadans de Catalunya repeteixi a les municipals de Barcelona l'èxit de les autonòmiques.

Com a votant, doncs, t'enfrontes a una sèrie de possibilitats que ordeno per ordre de probabilitats:

1. Abstenir-te. Això és el què van fer un 40,9% del barcelonins censats als comicis locals de maig de 2003. El promig d'abstenció a les set eleccions municipals celebrades des de 1979 ha estat del 39,5%. L'abstenció ha resultats vencedora a Barcelona a totes les eleccions municipals.
La situació de descrèdit de la classe política catalana, les baixes participacions a les dues últimes consultes (Estatut i Autonòmiques), el perfil dels candidats, i la manca de tensió existent a la precampanya de les municipals, em fan pensar que l'abstenció tornarà a ser enguany la primera opció dels barcelonins.
Mitjana 1979-2003: 39,5%
Millor resultat: 48,5% (1999)

Resultat 2003: 41,0%
Previsió 2007: 40-50%

2. Votar al PSC. NOU ALCALDE, NOVES IDEES. Des de 1979, aquesta ha estat sempre la llista més votada pels barcelonins, amb una mitjana del 40,2%. Tanmateix, aquesta xifra va desplomar-se fins a un preocupant 33,5% el 2003. Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic, és la gran ícona històrica del PSC municipal. En els temps del pujolisme, Maragall va aconseguir vèncer en quatre eleccions consecutives (1983, 1987, 1991, 1995), amb una mitjana del 42,3% dels sufragis i una abstenció del 35,4%. Uns resultats notables si els comparem amb els de Joan Clos (1999, 2003), que va obtenir una mitjana de vots del 39,2% però amb una abstenció del 44,7%.

El candidat actual, Jordi Hereu (Barcelona, 1965), es presenta a les eleccions sota el lema "L'alcalde de la gent". Efectivament, és un polític més proper i afable que el seu antecessor, potser també més preparat, i ja ha anunciat que prioritzarà les polítiques socials i l'atenció a les persones. És curiós fins a quin punt pot arribar la duresa de la política. Afirmar que Hereu serà l'alcalde de la gent o promoure la candidatura de José Montilla sota el lema ara és l'hora dels catalans és qualsevol cosa menys una decisió innocent en relació a aquells que els precediren.
Seria una immensa sorpresa que la llista encapçalada per Jordi Hereu, el candidat més jove dels cinc principals partits, no fos la més votada el 27 de maig. Tanmateix, el PSC no millorarà significativament els seus discrets resultats de fa quatre anys, i podria fins i tot situar-s'hi per sota.
Mitjana 1979-2003: 40,2%
Millor resultat: 45,0% (1983)
Resultat 2003: 33,5% (15 regidors)
Previsió 2007: 30-35%
www.jordihereu.cat

3. Votar a CiU. TRIAS PEL CANVI. Convergència ha estat, des de 1983, la segona opció electoral dels barcelonins. La seva mitjana de vots ha estat del 26,8%, però a les dues darreres eleccions s'ha estancat al voltant del 21%. Uns resultats miserables que penalitzen el desinterès històric de CiU per a governar la capital de Catalunya, i que no tenen explicació sociològica, doncs Jordi Pujol va ser (amb molta diferència) el candidat més votat a la ciutat de Barcelona a les autonòmiques de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995.
L'estratègia de Xavier Trias (Barcelona, 1946) per a afrontar aquestes eleccions no comptava amb la marxa de Joan Clos a Madrid, i des d'aleshores la precampanya convergent ha estat molt discreta. CiU hauria d'haver-se volcat amb Trias si veritablement desitjava acabar amb gairebé tres dècades d'hegemonia socialista a l'Ajuntament de Barcelona, però en canvi segueix llepant-se les ferides provocades per la investidura de José Montilla com a president de Catalunya. En aquestes circumstàncies, la missió de Trias esdevé impossible. Per no parlar de les grans dificultats aritmètiques de superar o desfer el tripartit municipal (PSC, ERC, IC-V).

Mitjana 1979-2003: 26,8%
Millor resultat: 35,2% (1987)
Resultat 2003: 21,3% (9 regidors)
Previsió 2007: 20-25%
www.xaviertrias.cat

Imatges: elsingulardigital.cat, abcdesevilla.es

La lliçó francesa

Passi el què passi a la segona volta de les eleccions presidencials. Guanyi Sarko o guanyi Ségo, guanyi la bella o guanyi la bèstia, la democràcia francesa sortirà reforçada d'aquests comicis.
Fins i tot un dels candidats eliminats, el centrista François Bayrou, ha rebut la confiança de gairebé 6 milions de votants (triplicant els resultats de fa cinc anys). Només el quart classificat, l'atrotinat Jean-Marie Le Pen, ha perdut sufragis respecte a 2002.
L'estratosfèrica participació dels electors ahir (84,7%) ha confirmat l'encert dels principals partits francesos a l'hora de triar els seus candidats (l'abstenció s'ha reduit gairebé un 50% en relació a 2002). Polítics relativament joves, distanciats de la partitocràcia, escollits per les bases, i amb un discurs renovador, heus ací la recepta.
Fa certa vergonya comparar aquests resultats amb els de les últimes eleccions catalanes, on la participació fou del 56% i tots els partits (excepte IC-V) van perdre vots en comparació amb els comicis anteriors.
Els dos candidats finalistes han detectat l'impàs decisiu en el qual es troba França, després de 12 anys de populisme de Jacques Chirac i li presenten a la societat dues rutes alternatives. Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal encarnen, respectivament, els principals valors de la dreta i l'esquerra. Són, malgrat les seves peculiaritats i segells personals, estereotips d'allò que hom pot esperar d'un polític conservador i d'un polític progressista. La principal llacuna que comparteixen és la seva indefinició sobre el futur de la UE, després del no francès al referèndum de 2005. Però és probable que no parlin d'Europa per motius tàctics, conscients del cost electoral que pot tenir treure un tema tan delicat abans de les eleccions.
Sarkozy, ex ministre d'interior (2002-2004 i 2005-2007), és la mà dura en temps d'incertesa, indisciplina i inseguretat. És el cowboy justicier que arriba amb ganes de fer net. Ha tingut una relació complicada amb Chirac, però compta amb un ampli suport entre les bases de l'Unió per un Moviment Popular (UMP).
Royal és un Zapatero a la francesa, però té dos valors afegits. En primer lloc, si s'imposa a la segona volta serà la primera dona en accedir a la presidència de la República Francesa. En segon lloc, és la candidata de les bases del socialisme francès (perquè la cúpula del PS va fer mans i mànigues per impedir que ells fos la presidenciable socialista).
Serà interessant veure què decideixen els francesos el 6 de maig. Però amb independència del resultat, França ens ha donat una lliçó inoblidable amb aquestes eleccions.

Imatge: sartre.blogspirit.com

Maria de la Pau Janer

L'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer ocuparà el vuitè lloc de la llista del PP balear a les eleccions autonòmiques del mes vinent. Ho farà en qualitat d'independent, i després de manifestar públicament el seu desacord amb la direcció del PP espanyol.
He detectat cert rebombori a Catalunya envers la decisió de Janer d'acceptar l'invitació de Jaume Matas a la seva llista. Alguns comentaristes recorden que a les passades eleccions va recolzar públicament a Artur Mas (CiU), i conclouen que el PP i CiU no deuen ser tan diferents quan algú pot fer campanya per Artur Mas i Jaume Matas amb només sis mesos de diferència.
Efectivament, en determinades qüestions aquestes dues formacions convergeixen. Naturalment. Però si en alguna cosa discrepen és en el concepte d'Estat i en matèria lingüística i cultural.
Per aquest motiu, després de rumiar-hi, no puc fer altra cosa que celebrar que el PP de les Illes hagi incorporat a Janer en un lloc destacat de la seva llista electoral. Després de tot, d'aquesta manera és molt probable que la conselleria de cultura balear estigui ocupada durant els propers quatre anys per una persona manifestament catalanista.
Janer ha assegurat que la defensa i promoció de la llengua catalana serà una de les seves prioritats, en el cas que acabi ocupant un càrrec de responsabilitat en matèria cultural o educativa.
I aquesta no és una qüestió anecdòtica. Al País Valencià, sense anar més lluny, això seria impossible perquè el govern valencià no reconeix la unitat lingüística del català. I ahir mateix, al programa de TVE Tengo una pregunta para usted el líder del PP Mariano Rajoy parlava de "mallorquín, valenciano, catalán, vasco y gallego" com a llengües autonòmiques.
Existeix a Catalunya una certa tendència a demonitzar qualsevol iniciativa del PP. I això ens impedeix valorar amb justícia determinades iniciatives que busquen precisament la moderació de la dreta espanyola. El fitxatge de l'escriptora Maria de la Pau Janer per part del PP balear em sembla, en particular, una excel·lent notícia per a la cultura catalana.

Imatge: boekenarena.nl

Ciudadanos de segunda

Telemadrid va emetre la setmana passada el documental "Ciudadanos de segunda" sobre la persecució i discriminació que pateix la llengüa castellana a Catalunya.

El documental manté que donat que el català i el castellà són les dues llengües oficials de Catalunya, i que aquesta comunitat autònoma forma part d'Espanya, hauria de ser possible viure a Catalunya exclussivament en castellà. És a dir, poder estudiar, treballar i viure utilitzant només la llengua castellana.

Una posició defensada políticament a Catalunya pel PP i Ciutadans de Catalunya, dues formacions que van sumar un 13,7% dels vots i un 12,5% dels escons a les eleccions de 2006.
Telemadrid es centra en la política d'immersió lingüística a les escoles, en l'obligatorietat d'acreditar el coneixement del català per a treballar a l'administració pública, i en les normes sobre retolació de comerços. Pretén demostrar així la feblesa del castellà i la vulneració dels drets dels castellanoparlants a Catalunya.
El documental no s'inventa res, però deixa de dir moltes coses i té molt clar fins on vol arribar. És salvatgement tendenciós. Si no has estat mai a Catalunya, després de veure "Ciudadanos de segunda" t'agafaran ganes de trucar a una ONG i enviar-los diners als castellanoparlants que tenen la desgràcia de viure sotmesos al feixisme catalanista.
Crec que el share televisiu del documental ha estat un ridícul 5% d'audiència a Madrid, i paradoxalment ha tingut la desgràcia de fer fortuna sobretot entre els catalans que l'han pogut veure a través del youtube.
La realitat lingüística d'un país és una matèria delicada, perquè constitueix un dels elements claus de la convivència, i el dret a expressar-te en la teva pròpia llengüa al teu país és un dret fonamental.
Segons les dades més recents de l'Institut d'Estadística de Catalunya (2003), el català és la llengua pròpia del 48,8% de la població de Catalunya, i el castellà ho és del 44,3%. Un 5,2% considera ambdues com a llengües pròpies.
Són estadístiques tramposes, sobretot perquè gairebé el 100% d'aquells que consideren el català la seva llengua pròpia també poden comunicar-se perfectament en castellà. Cosa que no succeeix, ni de bon tros, amb els castellanoparlants (que són menys bilingües).
A més, l'estudi de l'Idescat no té en compte l'impacte de la immigració, que en menys de 10 anys ha fet créixer la població de Catalunya de 6 a 7 milions. Per tant és probable que aquestes dades sobre llengües pròpies siguin excessivament favorables al català i no es corresponguin amb la realitat actual.
La forta immigració que ha rebut Catalunya des de 1995 ha enfortit el castellà, sobretot per tres raons prou lògiques. La primera és que amb el castellà pots comunicar-te amb el 99% de la població resident a Catalunya, mentre que amb el català la xifra és significativament menor (molts castellanoparlants rarament utilitzen la llengua catalana). La segona raó és que molts dels immigrants provenen d'Amèrica Llatina. La tercera és que el castellà és la tercera llengua més parlada al món (després del mandarí i l'anglès), i que per tant resulta més pràctic per a un marroquí o un romanès aprendre un idioma global que parlen més de 400 milions de persones abans que una llengua minoritària com el català (que només l'utilitzen entre 6 i 8 milions de terrícoles).
Per això resulta especialment important que els legisladors i les administracions de Catalunya defensin aquesta espècie en vies d'extinció que és el català. És important triar canals intel·ligents per a protegir el català, cal vèncer però també convèncer. Perquè tot aquell nouvingut que ha fet l'esforç d'aprendre el català, ha reconegut que ha valgut la pena, i això cal que se sàpiga.
El català i el castellà no competeixen, de la mateixa manera que l'ós polar no rivalitza amb la sardina. Són dues poblacions incomparables en nombre d'individus i, per molt depredador que sigui el primer, sempre hi haurà més sardines que óssos blancs. De fet, mentre als catalanoparlants el gel se'ns fon sota les urpes, milions de castellanoparlants conquereixen els Estats Units.
Esperanza Aguirre i Telemadrid no han de patir, el castellà no perilla a Catalunya ni al món. Però si es tractava d'accelerar l'extinció de l'ós blanc, que cancel·lin les celebracions. Vull pensar que les pitjors conseqüències del canvi climàtic encara es poden aturar i que el fràgil hàbitat de l'ós blanc encara es pot preservar.

Entrevista a Pepe Rubianes (La Vanguardia, 19/04/2007)

Imatge: scienceblogs.com