El descrèdit de la política

Ahir vam saber que Joan Clos abandona l'Ajuntament de Barcelona, després de nou anys d'alcalde, per a convertir-se en el nou ministre d'indústria, comerç i turisme del govern espanyol. És el relleu de José Montilla, que serà el candidat socialista a la Generalitat a les eleccions d'aquesta tardor.
Aquest moviment de peçes -que inclou també la jubilació política de Pasqual Maragall i la col·locació de Jordi Hereu al capdavant del consistori barceloní-, posa de relleu (més que mai) la distància sideral que separa els partits polítics de la ciutadania que afirmen representar.
Els partits han convertit la política en un joc endogàmic. En un modus vivendi. Potser sempre hagi estat així. No ho sé.
Encara que les causes del problema venen de lluny, aquests darrers anys, mesos i dies passaran a la (meva) història de Catalunya com a paradigma del fracàs de la política de partits.
Un partit polític funciona quan esdevé una fàbrica de talent. Però avui, a Catalunya, això no passa. El talent pot trobar-se en altres llocs, però no als partits. Hi ha casos inesperats, com el de Zapatero a Espanya. Però són pocs.
Alguns diran que no n'hi ha per tant, que em sulfuro sense motius i que poso el llistó massa alt. Potser tinguin raó.
Altres pensen que després de tot els polítics no tenen tant de poder i que el país seguirà funcionant amb independència de les decisions que prenguin. Però jo no hi estic d'acord. El poder dels líders polítics i de les administracions a les que accedeixen té un poder estratègic molt significatiu, i pot contribuir a l'èxit o al fracàs d'un territori de manera decisiva.
La tardor de 2003, alguns contemplàvem amb una esperança potser massa innocent la constitució d'un nou govern a Catalunya. Després de 23 anys de pujolisme, havia arribat l'hora de l'alternativa. PSC, ERC i ICV van posar-se d'acord per a governar plegats.
No crec que valgui la pena dedicar massa temps a jutjar la tasca de govern del tripartit. Un govern que no compleix el seu mandat, que expirava la tardor de 2007, és un govern que ha fracassat. Des del meu punt de vista, el govern de Maragall va cometre un error cabdal: acometre la reforma de l'Estatut sense haver consolidat abans el seu govern i sense haver reformat l'administració autonòmica.
El govern de Maragall ha mort sense que hagim tingut temps de conèixer quina era la seva idea de Catalunya. I de ben segur que en aquest efímer viatge s'hi han perdut, a més de moltes il·lusions, excel·lents idees que segurament mai no veuran la llum.
També s'ha deixat passar una bona ocasió de deslligar més l'administració pública dels partits polítics. Que és una manera de dir que seguim tenint una administració excessivament partisana que no està sempre a l'alçada de la ciutadania a la que serveix. Calen més funcionaris professionals i menys polítics professionals.
Penso que la principal prioritat de Catalunya (encara no resolta) era millorar el sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya i elevar la inversió en infrastructures (no només durant set anys, sinó de manera sostinguda).
El procés de redacció i aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya ha estat una calamitat que s'ha vist cristal·litzada amb un fracàs de participació en el referèndum que molts oblidaran, però jo no. Només un 48% dels electors catalans va acudir a les urnes. I gairebé tots els partits van mostrar-se satisfets!
Clos i Montilla. Montilla i Clos. Aquests són, segons el PSC, els dos principals actius polítics de Catalunya. Les urnes dictaran la sort de Montilla l'1 de novembre. La sort de Clos, en canvi, ja l'han dictada Zapatero i el propi Montilla (que l'ha proposat). Serà ministre, probablemente fins a les eleccions de 2008. Després, potser ja no.

Imatge: elperiodico.com

El quadret perdut (V)

El petit Gica està assegut a la ribera del Danubi. Amb la mà dreta tira pedretes al riu. Amb l'esquerra, dibuixa figures geomètriques amb una branca. Quan passa -de tant en tant- algun dels vaixells mercants que fan ruta cap a Hongria i Iugoslàvia, el nen es posa dret i fa esforços inimaginables perquè les seves pedres arribin a tocar el casc d'aquells gegants d'acer. Però no hi arriben. Només té vuit anys, però ell es resisteix a reconèixer les seves limitacions i la ràbia s'apodera d'ell cada vegada que els mariners se'n riuen dels seus esforços estèrils.
Gica és un nen taciturn i solitari, amb una gran força de voluntat. No és una llumenera, però a l'escola fa mans i mànigues per no ser el pitjor de la classe. I fins ara, tot i que la seva trajectòria acadèmica és molt incipient, se n'ha sortit.
Encara ho desconeix, ni tant sols ho somia, però en Gica acabarà sent un futbolista professional d'èxit, que militarà a clubs com el Barça, el PSV Eindhoven o el Galatasaray, i serà internacional amb la selecció de Romania en 114 ocasions. Una veritable llegenda del futbol del seu país.
El futur és incert. Però aquell infant de Calafat que mata les hores mortes veient com els dies s'acaben a la vora del Danubi, no sap encara que cada centímetre que guanyen les pedres que llença als vaixells és una petita passa més envers la seva glòria esportiva.
Falten només dos dies perquè una casualitat començi a emmotllar aquest destí futbolístic. Una tarda, sortint de l'escola, en Gica troba una pilota de cuir perduda entre uns matolls. Immediatament, la seva cara s'il·lumina i se li fan unes arrugues a la galta que emmarquen un somriure net.
Quan arriba a casa, abans d'entrar a la cuina per a tastar el deliciós sarmale que està cuinant la seva mare, deixa la pilota a la seva habitació i es mira el seu altre tresor. Un petit quadre que li va deixar el seu avi poc abans de morir.
El petit Gica està convençut que l'home del retrat és el seu avi. Però no l'és.

Imatge: voetbalfocus.nl