Publicat avui al setmanari "El Triangle"
L’economia catalana porta molts anys creixent per damunt de la mitjana de l’eurozona. I aquest dinamisme es reflecteix tant en l’assoliment de màxims històrics d’ocupació, com en el vigor del comerç exterior i en l’augment del consum, entre d’altres.
Tanmateix, més enllà del que puguin suggerir-nos les estadístiques, Catalunya s’enfronta avui a una sèrie de reptes importants que definiran el paper futur del nostre país en l’economia mundial.
En els darrers anys, Catalunya ha tingut una notable dependència de dos sectors: la construcció i el turisme. Ningú no s’hauria d’escandalitzar per aquest motiu, però convé que en siguem conscients i també que n’acceptem les conseqüències.
La construcció i el turisme són sectors de baixa productivitat i escassa innovació on sovintegen els salaris baixos. Molts empresaris catalans han actuat racionalment, i han aprofitat l’augment de la mà d’obra jove i barata procedent de la immigració per a dirigir les seves inversions al sector immobiliari i a l’hostaleria. En fer-ho, han escollit el camí més fàcil i rendible pel seu capital, però també han creat llocs de treball per a molts dels immigrants que han arribat a Catalunya.
Que ningú no ho dubti. Si no fóssim, juntament amb Andalusia i el País Valencià, un dels harems preferents del sector de la construcció, i si Catalunya no fos una de les principals destinacions turístiques mundials, molts immigrants haurien passat de llarg del nostre país i no seriem 7,2 milions d’habitants; un milió més que el 1998.
Avui, però, la construcció i el turisme són objecte de debat a Catalunya.
La construcció, perquè l’accés a l’habitatge ha esdevingut un problema social per a les classes mitjanes catalanes a causa del seu elevat preu, que ha desaccelerat les vendes de pisos i ha empès a les administracions públiques catalanes a intervenir amb decisió per primera vegada en dècades.
El turisme, perquè la capacitat de Catalunya d’acollir visitants no és il·limitada i té un impacte no sempre positiu sobre la qualitat de vida de la població autòctona. Catalunya, amb 15 milions de turistes estrangers el 2006, és una destinació comparable a Grècia i està per damunt de països com Portugal i Egipte.
El futur dels sector de la construcció i el turisme passa principalment per apostar menys per la quantitat i molt més per la qualitat. En ambdós casos, el paper de l’Administració serà decisiu. Només ella té la capacitat normativa de regular les llicències d’obra i de fer del turisme una activitat econòmica sostenible.
En general, i no només en aquests dos sectors, Catalunya ha d’adoptar una estratègia econòmica més valenta i més innovadora. Val la pena arriscar-se a curt termini per a obtenir majors satisfaccions a la llarga.
Per això resulta imprescindible saber identificar noves oportunitats i desenvolupar sectors estratègics de futur.
Catalunya no ha de perdre la seva identitat industrial. Segons un interessant estudi de l’economista Xavier Vives (2004), només una regió de l’Europa Occidental supera a la regió metropolitana de Barcelona en ocupació industrial: Stuttgart. La principal diferència és que aquesta regió alemanya dedica a la innovació el triple que Catalunya en termes relatius. L’estudi de Vives conclou que correm el risc de convertir-nos en un "país d’esbarjo", malgrat el potencial existent per a desenvolupar activitats de major valor afegit.
Perquè això no succeeixi, és imprescindible reforçar alguns dels sectors tradicionals de la indústria catalana - com el farmacèutic, l’automoció, l’alimentació, el tèxtil, etc. -, i al mateix temps desenvolupar-ne de nous - com l’energia -.
Catalunya és un país energèticament dependent, especialment vulnerable a les conseqüències del canvi climàtic (com tots els seus veïns mediterranis), i que probablement pateixi episodis d’escassetat d’aigua potable al llarg del segle XXI.
Els catalans sabem que no ens podem quedar de braços creuats esperant que vinguin a treure’ns les castanyes del foc. I amb la qüestió de l’energia se’ns presenta una oportunitat daurada de situar-nos a l’avantguarda en estalvi energètic, innovació en energies renovables, transport sostenible i formació qualificada. L’energia és un sector econòmic de futur, d’alt valor afegit, global, exportable, i que ofereix respostes a reptes transcendentals per al conjunt de la Humanitat.
Catalunya pot ser molt més innovadora en el sector energètic, i no té excuses per a no jugar aquesta carta amb decisió. Sobretot en l’àmbit del transport, perquè la meitat del consum energètic total de Catalunya es destina al transport i són molt poques les mesures que s’han desplegat a casa nostra en aquest terreny.
Però perquè es desenvolupi un nou sector econòmic cal alguna cosa més que vivers d’empreses, districtes industrials i bones infrastructures de transport i telecomunicacions. Per damunt de tot, els emprenedors necessiten més motius per a creure que les seves iniciatives arribaran a bon port i que no hauran d’emigrar per a executar els seus millors projectes quan aquests superin la dimensió d’una PIME.
Una recent enquesta assenyalava que un 65% dels estudiants universitaris catalans prefereixen ser funcionaris abans que emprenedors, i contrastava aquests resultats amb els d’enquestes similars a d’altres països de l’OCDE, on l’aversió al risc és molt menor.
Potser la gran tasca pendent de les institucions, ja siguin públiques o privades, sigui precisament fomentar una major cultura emprenedora a Catalunya. Allò que el filòsof Salvador Pániker anomena: "segregar un plus de creativitat, agafar-li gust a la dificultat".
Etiquetes de comentaris: Catalunya, construcció, economia, educació, El Triangle, energia, Espanya, immigració, indústria, infrastructures, premsa, turisme, UE
Veig que una importantíssima noticia per Catalunya ha passat relativament desapercebuda entre els analistes polítics del nostre país. Em refereixo a la proposta del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, d'emetre en versió original subtitulada pel·lícules i sèries estrangeres als canals de Televisió de Catalunya. En cas de confirmar-se en tots els seus extrems la fi del doblatge, estariem davant la mesura més important introduïda pel Govern en matèria de promoció del multilingüisme. En particular, del coneixement de l'anglès, l'idioma global per excel·lència.
