Menys que un club?

El desaire a Mandela ha estat el corol·lari d'una temporada infame pel barcelonisme.

Fa 13 mesos vaig referir-me a la il·lusió col·lectiva que estava generant el Barça guanyador de les temporades 2004-2005 i 2005-2006, i també a l'importància que el seu exemple podia exercir sobre la malmesa autoestima dels catalans. Vaig inclús atrevir-me a batejar aquell equip com Renaixença Team. De ben segur que, impulsat per l'eufòria culé, en vaig fer un gra massa creient que aquell equip marcaria un cicle guanyador.
Perquè avui, dels valors d'aquella locomotora imparable, d'aquella combinació perfecte de talent i capacitat de sacrifici, en queda ben poca cosa.
No pensava comentar en aquest blog la pèssima campanya que el Barça ha realitzat en el terreny esportiu, on el seu talent superior no s'ha vist gairebé mai reflexat a les grans cites a causa de la manca de professionalitat i l'excés de confiança de tots els implicats (jugadors, tècnics, directius, seguidors i mitjans de comunicació).
Però no puc passar per alt la ferida moral inflingida al club, un cop l'he vist manifestar-se amb tota la seva magnitud en ocasió de la recepció que el llegendari Nelson Mandela (88 anys) va oferir ahir al FC Barcelona. Una espina insòlitament punxeguda se'm va clavar ahir a l'ànima en saber que només cinc jugadors del primer equip (Belletti, Gio, Iniesta, Oleguer, Thuram), van acompanyar al directiu Albert Perrín i a Txiki Begiristain a aquest important acte institucional.
El Barça ha renunciat a una quantitat aproximada de 20 milions d'euros aquesta temporada, a canvi de lluir gratis a la seva samarreta el logo d'Unicef. Pagant a més 1,5 milions d'euros anuals. En el seu moment, aquesta decisió tan poc materialista em va semblar exemplar, sobretot perquè no sé si jo hauria tingut el valor de prendre-la.
Com a soci del Barça, però, no accepto que aquesta aposta per la solidaritat pugui ser només una hipòcrita campanya de marketing, com sembla indicar el desinterès del club per la visita a Nelson Mandela.
Mai no podré entendre l'absència en aquest acte de Rijkaard, Ronaldinho, Eto'o, Xavi i Puyol. O la de directius amb més pes institucional que Perrín, com el propi Joan Laporta.
Definitivament son criatures malcriades, i per tant no se'ls pot delegar la gestió de l'orgull d'una nació. Ni creure que les seves victòries et redimiran de tots els teus altres pecats.

"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra."

("No volveré a ser joven", Jaime Gil de Biedma)

Imatge: elperiodico.cat