Sobre la temptació d'abstenir-se

Aquest proper diumenge, molts dels barcelonins que hem estat convocats a les urnes per a escollir un alcalde pels propers quatre anys tindrem un dubte. El dubte de si val la pena anar a votar.
Els líders dels diferents partits polítics ens insisteixen aquests dies en que cal anar a votar. Saben que la legitimitat democràtica es fonamenta també en els índexs de participació, i són conscients de la delicada situació que travessa la credibilitat dels partits polítics catalans. No els agrada recordar-ho, però tenen molt present l'elevada abstenció al referèndum de l'Estatut i a les autonòmiques de Tots Sants.

Els polítics més cínics, per la seva banda, no perden el temps preocupant-se per l'abstenció. Malauradament, el nostre sistema electoral no penalitza de cap manera la manca de participació, i unes eleccions o un referèndum amb una abstenció superior al 50% es consideren vàlids.

Els candidats són productes, i les seves formacions els venen com a tals. La diferència és que el polític és un dels únics serveis que pagues encara que no el vulguis comprar. Pagues el seu salari, el seu equip, el seu xòfer, les seves joguines tecnològiques, els seus viatges i, sobretot, els seus projectes. Gaudeixes dels seus encerts i pateixes els seus errors.

A vegades tens la legítima temptació d'abstenir-te, pensant que d'aquesta manera castigues la classe política. I així és. Però també t'estàs castigant a tu.

Intueixo que molts abstencionistes són conscients d'aquesta paradoxa. I aquest és l'autèntic drama.

Imatge: ciao.com