ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Pompeia a Barcelona

Aquest dissabte, després de quatre anys sense agafar una raqueta, juguí un partit de tennis de dobles amb l'Ivà, el Lluc i el Miquel. L'escenari, la Reial Societat de Tennis Pompeia, és un dels secrets més ben guardats de Barcelona i enguany compleix els seu centenari. Des de que vam descobrir-lo, el quartet abans esementat, amants com som dels ambients bells i decadents (la bellesa és lleugerament decadent o no és tal), vam quedar fascinats i no volguerem saber res més de cap altre club de tennis.

Imatge: washington.edu

Malgrat la mona es vesteixi de seda

Vueling i Clickair es fusionen sota el nom de Vueling, mantenen la seu social i operativa a Barcelona, es converteixen en la tercera aerolínia espanyola (per sota d'Iberia i Spanair), i Josep Piqué conserva el càrrec de president no executiu de la companyia. Alex Cruz será el director general, càrrec executiu que ja ocupava a Clickair.

Tanmateix, si volem anar més enllà d'aquestes dades que ens suggereixen que Catalunya té finalment una gran companyia aèria, convé analitzar en quines mans ha quedat realment Vueling després de la fusió amb Clickair.

Doncs bé, un 45,8% de la propietat de Vueling està ara en mans d'Iberia. La família Lara tindrà el 14% i Nefinsa (soci de Clickair) el 4%. El 36% restant de les accions de Vueling estarà a la Borsa.

Es tracta d'una oferta pública d'adquisició (OPA) encoberta, que Iberia intenta evitar per qüestions polítiques renunciant a la gestió i al control des del Consell d'Administració que li correspondria. Normalment, quan una societat A adquireix més del 30% de la propietat d'una societat B la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) obliga a presentar una OPA.

Vueling, una empresa que travessava gravíssims problemes econòmics, ha supeditat l'operació a que la CNMV no obligui a Iberia a presentar una OPA. Per la seva banda, a Iberia ja li està bé que tot plegat sembli una fusió. Després de tot, és evident que algunes normatives antimonopoli podrien desaconsellar el control de la principal low cost espanyola per part d'Iberia. Sobretot quan Clickair porta mesos agafant totes les rutes espanyoles i europees que Iberia ha deixat d'operar des de Barcelona, circumstància que alguns consideren un autèntic atemptat a la lliure competència perquè Iberia s'ha limitat a cedir els seus slots (drets d'aterratge i enlairament) a la seva filial catalana (que a diferència de Vueling -amb aeronaus noves- opera amb avions d'Iberia repintats).

Veurem quin és el posicionament de la CNMV i de Brussel·les en les properes setmanes.

Vueling i Clickair sumen 45 avions, més de 2.000 empleats i tenen més de 50 rutes cadascuna (moltes d'elles actualment en competència). El 2007 van perdre més de 110 milions d'euros entre les dues, però després de la fusió esperen obtenir beneficis immediats: a partir de 2009.

Algunes informaciones suggereixen que la Generalitat de Catalunya ha estat un dels agents que més ha celebrat que Iberia renunciés als seus drets sobre la nova companyia, malgrat tenir-ne la propietat. Iberia sap que no té bona imatge a Catalunya, i s'ha avingut a l'impostura de fer-nos creure que Vueling segueix essent una empresa catalana.

Sé que des d'una perspectiva pragmàtica de la situació, tenint en compte les alarmes que portava mesos encenent el deteriorament progressiu de Vueling, alguns poden felicitar-se per aquesta solució. Probablement hi hagi tingut bastant a veure la cada cop més propera inauguració de la Terminal Sud, pagada pel govern espanyol. Està clar que a Catalunya tota aquesta qüestió dels aeroports i les aerolínies té un component polític majúscul, i després de la compra camuflada de Vueling per part d'Iberia em temo que el seguirà tenint. Veurem com es negocia en el futur, espero que ben aviat, la gestió de l'aeroport del Prat. El govern espanyol sembla molt poc disposat a cedir-ne la gestió. Potser repeteixin el model Vueling, i en mantinguin el control fent veure que en descentralitzen la gestió. En resum, que ens en facin usufructuaris.

L'èxit de l'operació Vueling dependrà de la capacitat d'Iberia de mantenir-se al marge de la gestió de la nova aerolínia, i també de l'absència de competència entre ambdues companyies. Què passarà, per exemple, amb el pont aeri Barcelona-Madrid? Tolerarà Iberia que la nova Vueling ofereixi rutes transoceàniques des de Barcelona que esdevinguin una competència als vols des de Barajas? Podrà Vueling competir amb Iberia a Barajas com qualsevol altra companyia espanyola?

Imatge: expansion.com

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es

La Barcelona de Woody Allen

Fa pocs dies, algunes patums institucionals de la ciutat feien al crit al cel reivindicant la vigència de la 'marca Barcelona'. Era la resposta a alguns articles crítics sobre el mal moment de Barcelona apareguts en els darrers mesos en mitjans de comunicació estrangers (Financial Times, Corriere della Sera, La Stampa, etc). Articles que feien referència, entre altres coses, a l'arribada d'aigua en vaixell a causa dels problemes de subministrament, a la gravíssima apagada de juliol de 2007, i a les successives polèmiques sobre les infrastructures de transport (bàsicament l'aeroport i l'AVE). També hi ha una altra campanya que circula des de fa molts anys en àmbits internacionals, que és la de la seguretat. Barcelona es percep, des de l'estranger, com una ciutat on és fàcil ser víctima de robatoris. Sovint sense violència, tot sigui dit. Tots n'hem sentit exemples quan hem parlat amb visitants estrangers. Ens transmeten el seu entusiasme, ens diuen que la nostra ciutat és magnífica, però quan toca ens comenten també aquells aspectes que convindria millorar. I que de fet només els barcelonins, amb els diners i l'implicació dels governs catalans i espanyol, tenim la capacitat de millorar.

El primer que caldria preguntar-se és si existeix realment una 'marca Barcelona'. Recentment, en ocasió de la presentació del film 'Vicky Cristina Barcelona' a Cannes, Woody Allen va recórrer a multitud de tòpics per justificar l'elecció de Barcelona com a escenari de la seva darrera obra: "Barcelona és una ciutat exòtica pels americans. Volia que la gent d'Estats Units veiés Barcelona com jo la veig. Amb aigua, platges, part antiga, arquitectura modernista, el menjar..." Fins i tot es referí al bon temps per acabar insistint en els mateixos aspectes de sempre sobre la vida mediterrània: "Barcelona és més silenciosa que Nova York, molt viva, amb bon temps, música i menjar i una barreja de modernitat i història que m'agrada especialment."

Allen és un tipus intel·ligent, m'agraden les seves pel·lícules i crec que té un especial bon gust a l'hora d'escollir les seves actrius de capçalera. Però llegint aquestes opinions sobre Barcelona vaig veure retratats tots els llocs comuns que difonia una i altra vegada Jack Bicknell, entrenador dels Dragons i home exempt de qualsevol pretensió intel·lectual, quan li preguntaven què li agradava més de Barcelona i dels quals vaig ser-ne testimoni durant els dos anys que vaig fer de cap de premsa d'aquell equip de futbol americà.

Crec que aquest reguitzell de tòpics recull les essències de la 'marca Barcelona'. I sobre una base tan superficial, tan banal, no crec que la difusió internacional d'alguns problemes reals ocorreguts en aquest paradís terrenal que és la meva ciutat amenacin la superviviència de la 'marca Barcelona'. És la sort de viure d'una imatge etèrea. Té molta poesia, funciona en l'àmbit de l'art, els sentiments i les sensacions, per això venen tants turistes. Però no implica necessàriament excel·lència, eficiència o professionalitat.

La majoria, ja siguem residents o visitants, estimem Barcelona per aquesta combinació màgica de qualitats que fa que et trobis bé en un lloc, i que de ben segur haurà retratat Allen amb encert i sensibilitat a 'Vicky Cristina Barcelona' . Però convé que no caiguem en l'error de creure que existeixen campanyes internacionals dirigides a deteriorar l'imatge de Barcelona, amb la finalitat de desviar-ne part del flux de turistes a d'altres destinacions. La premsa, nacional o internacional, es fa ressò d'allò que passa. I si a Barcelona arriben vaixells amb aigua des de Tarragona o Almeria, es produeixen greus apagades o vagues aeroportuàries en ple mes de juliol, i s'executen obres públiques de forma calamitosa, és normal que alguns mitjans en parlin. Fins i tot que ho denunciin. L'enemic de Barcelona no és la llibertat d'expressió, sino la nostra pròpia capacitat o incapacitat a l'hora d'administrar una ciutat tan fabulosa.

Imatge: blogdecine.com

La Barcelona metropolitana i la reforma de l'administració

Una de les injustícies més exteses a Barcelona és culpar el seu alcalde de determinats dèficits estratègics. L'alcalde de Barcelona pot atribuir-se una major o menor quota de poder. És evident que, des d'una perspectiva institucional o simbòlica, és un càrrec important. Però a la pràctica, més enllà del Bicing, el BCNeta i el 'Posa't guapa', l'alcalde mana poc.

En matèria d'infrastructures, per exemple, hem pogut sentir a l'alcalde posicionant-se en un to solemne sobre l'aeroport, l'AVE i l'aigua. Però en cap de les tres qüestions hi té massa cosa a dir. Per això sembla que parli més com un president d'una associació de veïns o com el Síndic de Greuges, que no pas com un governant.

Qui governa realment Barcelona, encara que sigui de manera indirecta, són l'Estat i la Generalitat, institucions amb molta més influència que l'Ajuntament sobre el devenir de la ciutat.

Per no tenir, l'alcalde de Barcelona no té jurisdicció ni competències efectives sobre la Barcelona real. Sobre la metròpolis. Les estadístiques diuen que Barcelona té una superfície de 98 km2 i 1,6 milions d'habitants. Però és una arbitrarietat, perquè la Barcelona metropolitana engloba 33 municipis, 585 km2 i 3,1 milions de persones. Xifres gairebé idèntiques a les del municipi de Madrid (605 km2 i 3,1 milions d'habitants). El Madrid de Gallardón és una metròpoli governable, mentre que la Barcelona d'Hereu és un regne de taifes.

El de Barcelona és un cas de fragmentació administrativa ineficient, i no només des de l'abolició de la Corporació Metropolitana per part de Jordi Pujol el 1987 (com assenyalen molts analistes). Des del meu punt de vista, ens anirien molt millor les coses si poguessim anar més enllà i convertir municipis com L'Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sant Cugat del Vallès en districtes de Barcelona. És a dir, no crec que una autoritat metropolitana com l'existent fa 20 anys sigui avui la solució.

Ignoro si passaran més o menys anys, però a Catalunya haurem d'acabar simplificant l'administració pública. La meva proposta seria començar convertint els 33 municipis metropolitans en un de sol: Barcelona. Acte seguit, tocaria eliminar les quatre diputacions provincials. No seria la primera vegada (Prat de la Riba ho feu el 1914 per crear la Mancomunitat de Catalunya en un context molt més advers). Després de tot, què fan les provincies que no puguin fer els ajuntaments i la Generalitat?

Perquè aquest procés de simplificació administrativa no derivés en un excessiu centralisme administratiu, n'hi hauria prou amb tenir una llei electoral que assegurés la representativitat territorial als respectius governs de Barcelona i Catalunya. Personalment crec que tot plegat hauria d'anar acompanyat d'una reformulació atrevida de la llei electoral (amb llistes obertes, limitació de mandats i l'obligació de realitzar eleccions primàries per part dels partits o moviments ciutadans).

Des del punt de vista laboral, tota aquest procés de reforma de les administracions públiques catalanes no hauria d'implicar necessàriament una destrucció de milers de llocs de treball. Però hauria d'aprofitar-se per reorganitzar de manera més eficient l'administració, que ha de proveïr eficientment serveis de qualitat i ser molt responsable en el capítol de despeses. En l'actualitat, segons l'Idescat, el sector públic compta a Catalunya amb 357.900 assalariats. Aquesta xifra representa el 12% del total d'assalariats (ignoro si afegint-hi els empleats de les empreses públiques i els organismes autònoms augmentaria significativament). En qualsevol cas es tracta d'una dada modesta si la comparem amb el total d'Espanya (sense Catalunya), que és del 18%. A Catalunya, un de cada vuit treballadors ho fan al sector públic. A la resta d'Espanya, gairebé un de cada cinc.

Annex: Pressupostos 2008 (euros)

Ajuntament de Barcelona: 2.352 milions

Ayuntamiento de Madrid: 6.500 milions

Diputació de Barcelona: 722 milions

Diputació de Girona: 138 milions

Diputació de Lleida: 94 milions

Diputació de Tarragona: 87 milions

Total quatre diputacions: 1.041 milions

Generalitat de Catalunya: 34.750 milions

Comunidad de Madrid: 19.000 milions

Gobierno de España: 217.497 milions

FC Barcelona: 315 milions

Imatge: pmt.es

Catalunya i València, més a prop?

M'ha sorprès molt agradablement la compareixença conjunta dels consellers d'economia dels governs de Catalunya i València, Antoni Castells i Gerardo Camps, reclamant un finançament més just per a les respectives comunitats autònomes. Fa molts anys que defenso una aliança estratègica entre Catalunya i València (ho vaig fer a València el 2000 davant l'economista Pepe Sorribes, que hi estava absolutament d'acord). Són molts els interessos comuns, sobretot des del punt de vista econòmic. Per contra, abordar aquesta relació des de la vessant cultural ja s'ha comprovat que no funciona.

Em sembla molt intel·ligent reforçar l'eix mediterrani des de la recerca d'interessos comuns. Els governs d'Espanya i Andalusia no s'ho han pres gens bé. No podia ser una millor senyal. El govern català ha sabut, amb aquesta acció, demostrar la seva independència del PSOE. Suposo que Castells, partidari de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid, hi ha posat el seu gra (o muntanya) de sorra. Intueixo corrents subterrànies diverses: entre sectors del PSC, entre els socis del govern tripartit, entre el PSC i el PSOE, entre el PP valencià i el PP madrileny, etc.

Catalans i valencians representen una quarta part de la població total espanyola, però la seva contribució al PIB supera el 30%. Conscients de que els sectors turístic i de la construcció no poden vertebrar una economia a llarg termini (ni probablement a curt), hauran d'apostar pel sector industrial i millorar la seva capacitat logística.

D'altra banda, convé recordar que Barcelona i València són la segona i la tercera ciutats de l'Estat en població i pes econòmic. Es pot justificar que, a data d'avui, no s'hagi plantejat cap govern espanyol la connexió entre ambdues ciutats amb l'AVE? La resposta a aquesta pregunta només es pot entendre coneixent la profunda estupidesa que presideix decisions com la d'unir Madrid i Valladolid en AVE i deixar valencians i catalans connectats via Euromed. I si anem una mica més enllà, i emmig de tanta manca de sentit comú per part de l'Estat, també veig un altre front a curt termini: l'exigència de fer arribar l'ample de via europeu a la frontera francesa.

En matèria d'infrastructures, les coincidències són majúscules.

Una altra xarxa pendent de desenvolupar és la portuària. Els ports de Barcelona i València, separats per 350 km, haurien de col·laborar enlloc de competir. Tal com fan alguns ports del Mar del Nord des de fa més d'una dècada. Estaria bé que el Port de Barcelona, de titularitat catalana, obrís les converses per fer-ho possible.

No cal que ens estimem, de moment. Catalans i valencians han d'entendre's per la via de l'interès comú. Treballar junts i aprofitar-nos els uns dels altres per a reforçar els vincles econòmics. L'eix mediterrani, o corredor mediterrani, és un territori pròsper i efervescent. Treguem-ne tot el suc possible.

Imatge: blogspot.com

Laporta també està amortitzat

Fa poques setmanes, el vicepresident econòmic del Barça, Ferran Soriano, afirmà públicament que Ronaldinho era un jugador amortitzat pel Barça tant des del punt de visita econòmic com esportiu. Hi estic totalment d’acord. De fet, crec que Ronaldinho ja estava amortitzat esportivament l’estiu de 2006, i que aquell era el moment de vendre’l per una xifra astronòmica. Però només un visionari o un valent haurien traspassat a Ronaldinho després de guanyar la Champions. Allò que resulta més incomprensible és no haver-ho fet l’estiu de 2007, quan el seu absentisme laboral era vox populi i el seu valor de mercat encara resistia l’erosió que provoquen la manca de sacrifici i el baix rendiment en qualsevol esportista.
Soriano creu que el fitxatge de Ronaldinho va contribuir decisivament al canvi de cicle esportiu que va acompanyar l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça, el juny de 2003, quan el club portava quatre temporades en l’indigència esportiva i moral més absoluta. Soriano creu que Ronaldinho fou decisiu perquè el Barça tornés a guanyar títols –dues lligues i una Champions entre 2005 i 2006-. Per això, i per les samarretes venudes i per les gires realitzades, creu Soriano que els 30 milions que va costar Ronaldinho estan amortitzats.
Soriano, deixant-se portar pel culte al crack, personifica el canvi de cicle esportiu del Barça en la figura de Ronaldinho. Podria també culpar al mateix jugador per l’incomprensible fracàs de les dues últimes temporades. Però en cap dels dos casos seria just del tot. Ronaldinho, elevat per la junta directiva, els tècnics, els propis companys i els mitjans de comunicació a la categoria de líder i heroi, porta dos anys comportant-se com un irresponsable. Ha fet molt de mal a l’equip, introduint al vestidor el virus de l’autocomplaença i la ganduleria, i ha reventat el seu prestigi i el d'un equip que estava cridat a superar els èxits del Dream Team de Johan Cruyff. Encara no puc creure que el Milan estigui disposat a pagar un cèntim pel fitxatge de Ronaldinho, però espero equivocar-me. Seria la confirmació definitiva de l’estupidesa integral de Berlusconi.
Però l’afer Ronaldinho em serveix per assenyalar la pèssima gestió del Barça des de l’estiu de 2006, quan el club va aixecar la seva segona Copa d’Europa. Laporta, el màxima responsable, no va saber gestionar l’eufòria i amb la seves decisions –sobretot amb aquelles que no ha gosat prendre- ens ha retornat a la misèria més absoluta. Perquè només així pot qualificar-se el regal de dues lligues a un Real Madrid que porta dos anys engreixant palmarès sense jugar bé a futbol.
Joan Laporta va fer-se càrrec d’un club moribund i en qüestió de mesos va fer que els barcelonistes recuperéssim l’orgull. Conec pocs casos en l’història recent de Catalunya d’una persona que hagi aconseguit acumular tant de prestigi en tan poc temps. Entre 2003 i 2006, Laporta va esdevenir un dels personatges de moda a Catalunya i fins i tot a part de l'estranger. Algú va arribar a batejar-lo com el Kennedy català. L’alarmant manca de líders a Catalunya va abocar-nos a molts a creure que Laporta podria optar a un brillant futur polític.
Però amb la mateixa velocitat que Laporta ascendí a l’Olimp entre 2003 i 2006, el president del Barça ha dil·lapidat el seu prestigi entre 2006 i 2008. Igualet que Ronaldinho. Pitjor si cal, perquè després de tot el brasiler és un empleat. Empleat estrella, d’acord. Però un empleat de Laporta. Empleat com Rijkaard i com Txiki.
Soriano, dius que Ronaldinho està amortitzat i tens tota la raó. El problema és que Laporta i la seva junta, de la qual formes part, també estan amortitzats. Però en el vostre cas us queden encara dues temporades per esmenar els errors comesos i sortir del club per la porta gran. En sereu capaços ara que una majoria de socis hem perdut la confiança en vosaltres?
Avui, el problema del Barça ja no és Ronaldinho, o el nou entrenador. El problema és Laporta i el seu descrèdit.
Quin partit polític pensaria avui en Laporta com a fitxatge estrella?

Imatge: wordpress.com

Sobre la grandesa d'una nació

La grandesa d'una nació és sempre el fruit de petites grandeses quotidianes. D'una suma de voluntats d'apropar-se a l'excel·lència. D'actituds que en ocasions són imperceptibles i en ocasions són abrumadores. Sense aquests íntims desigs de perfecció, un país o una ciutat no poden ser grans. Demanar-li a un govern que faci aquesta feina per nosaltres, sense posar-hi molt de la nostra part, és la major de les hipocresies. Per això a vegades desconfio del paternalisme de l'Estat i se m'infla la vena liberal. Reivindico l'ètica de la responsabilitat a tots els nivells. Sense caure en la selva neoliberal, però mantenint una certa desconfiança envers les perilloses degradacions de l'estat del benestar.
Una societat és com una columna de fitxes de domino. I cal vetllar perque siguin majoria les fitxes que es mantinguin dempeus al llarg de la partida. Ufanoses, plenes de confiança i il·lusió, amigues del risc i l'ambició. I és aquí on el govern hi juga un paper cabdal. Perquè legislar no és altra cosa que establir les regles del joc. I es pot fer de moltes maneres diferents. Però encabat només es pot felicitar l'acció d'un govern quan les fitxes erectes són les màximes possibles. Quan la grandesa i el vigor s'imposen de forma incontestable a la mediocritat i a la letargia.

Imatge: uam.es

El vot en blanc de Maragall

Pasqual Maragall publica avui un article a La Vanguardia anunciant que votarà en blanc el 9 de març. Els motius que exposa són més que suficients per a justificar la seva decisió de no confiar-li el vot a cap partit polític. De passada, Maragall anuncia que el Partit Català d'Europa serà molt aviat una realitat, i que podria estrenar-se a les eleccions europees del 2009.
Aquells que han seguit la trajectòria política de Maragall, saben que els seus sorprenents punts de vista actuals no són fruit de la seva malaltia. I si es tracta de jutjar-ne l'oportunitat, o denunciar-ne l'hipocresia, dubto que Maragall s'amoini massa per allò que els altres puguin pensar d'ell a aquestes alçades de la funció.
La meva impressió és que l'alcalde olímpic vol deixar un llegat polític que transcendeixi la seva pròpia persona. Tanmateix, és bastant evident que aquest impuls al seu projecte polític arriba tard.
L'any 1997, quan decidí abandonar l'alcaldia de Barcelona i les relacions amb el PSC no travessaven el millor moment, Maragall hauria comptat amb un millor context per tirar-se a la piscina. En aquell moment tenia 56 anys, prestigi, experiència, i sobretot havia efectuat una encertada diagnosi dels defectes de la nostra democràcia. Per quin motiu, si no, va registrar el Partit Català d'Europa el 1998?
No em resulta fàcil ser dur amb la figura de Maragall. Com alcalde de Barcelona, va ser durant molts anys el meu referent polític. Imaginació i eficàcia van donar-se la mà, i la gestió pública va prestigiar-se fins al punt de sentar càtedra amb el famós model Barcelona i la guinda dels Jocs Olímpics. En canvi, com a president de la Generalitat de Catalunya, la seva gestió va ser qualsevol cosa menys lluida. Va tenir tots els elements en contra, no va saber fer-se seu el càrrec i la volada estratègica del seu govern va ser decebedora. Per no tenir, el president no va comptar ni amb el suport del seu partit, que li vetà fins i tot la possibilitat de reformar el seu propi govern. Les seves crítiques actuals al procés estatutari, sense anar més lluny, fan pensar que Maragall no va arribar a exercir el poder de veritat mentre fou president entre 2003 y 2006. Però en aquest cas la culpa seria sobretot seva per no haver plegat.
Ara, al zenit de la seva carrera política, Maragall es treu de la màniga el Partit Català d'Europa. I afirma que mentre aquesta formació no es presenti a les eleccions ell votarà en blanc. L'ex president té tot el dret a no decidir-se per cap partit. Milions d'electors catalans tenen el mateix problema.
Però, en quant al Partit Català d'Europa, és un partit fundat per Maragall allò que Catalunya necessita?

Imatge: elmundo.es

La clau és el finançament

Avui publico un article que vaig escriure el 28 de novembre de 2003. En aquell moment es negociava la constitució de l'acord entre PSC, ERC i ICV per a governar Catalunya després de 23 anys de pujolisme. Pasqual Maragall encara no havia estat investit president de la Generalitat de Catalunya, i pocs imaginaven que tres mesos després el PP perdria les eleccions generals. Aquells dies, el finançament i l'economia en general estaven a l'epicentre del debat polític a Catalunya. Avui, quatre anys, dos mesos i un nou Estatut després, sembla que no ens haguem mogut massa d'aquell punt de partida.

La clau és el finançament (28.11.2003)

Aquesta ha estat una setmana de pactes i abans del dia 5 pot ser que sapiguem la identitat del nou govern... Em desconcerta el PSC, tot i que en el fons té una conducta comprensible. El Montilla no vol un model de concert econòmic com el basc, i aquesta és una de les prioritats d'ERC. Ell s'estima més que l'Estat segueixi recaptant els impostos dels catalans, perquè sap que tenir la caixa és tenir la paella pel mànec. En canvi, a mi em sembla que l'administració catalana ha de recaptar els impostos sobre la renda i de societats, i després ha de negociar amb l'Estat una transferència que garanteixi la solidaritat entre territoris. Així es fa als països federals. Tinc la sensació que la idea d'Espanya dels socialistes està encara poc consensuada entre els seus líders i militants. Dubto que pensin el mateix Montilla i Maragall, per exemple. De fet he llegit textos d'Antoni Castells, el secretari d'economia del PSC, on defensa el federalisme fiscal. És la doble cara del socialisme català, és la tensió entre catalanisme i espanyolisme. En aquestes negociacions per formar govern veurem quin dels dos corrents s'imposa.
Crec que modificar el sistema de finançament és bàsic. Després ja hi haurà temps de definir prioritats i millorar els serveis de l'administració a Catalunya. No podem seguir suplicant el que ens pertoca, i aguantant el menysteniment del govern espanyol.
El govern espanyol ha fet públiques les dades d’inversió en R+D corresponents al 2002, i celebra que Espanya hagi assolit la xifra del 1,1% del PIB. En la lletra menuda, es comenta que Madrid és la primera CCAA en innovació (2%), seguida de País Basc, Navarra i Catalunya.En un estudi de l’economista Xavier Vives sobre 31 árees metropolitanes europees, es posa en evidència la magnitud de la crisi a la que s’enfronta l’economia catalana. Cap altra regió té més % de la població empleada a la indústria (només Stuttgart). La diferència amb les ciutats alemanyes és el grau d’innovació i la qualificació de la dotació de capital humà. Ells inverteixen més del 2% del PIB en R+D des de fa dècades, tenen un millor sistema educatiu (primari, secundari, professional i universitari) i a més a més controlen la propietat de les seves grans empreses. L’ampliació de la UE pot ser un drama per a la indústria catalana. No som competitius en qualitat i en alta tecnologia, i els productes que fabriquem són fàcilment replicables en països com Txèquia i Hongria, on els salaris són quatre vegades inferiors. En les conclusions de l’estudi de Xavier Vives, es posa de manifest que Catalunya viu del turisme i d’una indústria tradicional poc innovadora, i que només som bons en activitats d’esbarjo. Sorprèn observar els excel·lents resultats de Madrid en tots els àmbits d’estudi. Els governs espanyols de la democràcia han fet molt bé els deures. La possibilitat de ser seu de grans empreses, com Londres, París, Frankfurt, Amsterdam, Madrid, Milà o Brussel·les, no l’hem tingut mai perquè no tenim Estat ni tenim grans empreses. La de ser un territori innovador com Múnic, Lió, Hèlsinki, Estocolm, Berlín, Viena, Colònia o Stuttgart, està molt lluny d’acomplir-se. Es dóna la circumstància de que les regions més exitoses o bé tenen la capital de l’Estat, o bé pertanyen a països federals (Alemanya).Diuen les veus més ràncies d’Espanya que s’està plantejant un sistema de finançament insolidari des de Catalunya. Però jo crec que no ens podem seguir deixant estafar. Les ciutats i les regions poden invertir quan tenen els recursos per fer-ho. És absurd acumular competències sense disposar de les claus de la guardiola. Hem de recaptar, com els länder alemanys, i negociar una transferència solidària, però no podem seguir tolerant que a Madrid s’estigui invertint el doble en R+D i cinc vegades més en infrastructures. Estem perdent el tren de la competitivitat, i això pot tenir un altíssim cost social. Definitivament, hem estat víctimes del mal govern: D’un Estat que ha debilitat el rol econòmic de Catalunya invertint poc i prescindint de l’actiu que suposa una metròpoli com Barcelona; d’una Generalitat sense estratègia econòmica que mai no ha sabut negociar amb l’Estat, i ara d’un Ajuntament de Barcelona superficial que confón urbanisme amb innovació i que està convertint la ciutat en un parc temàtic.

El safareig dels ex presidents

"No podem publicar les balances fiscals perquè seria un escàndol". Segons un indiscret Jordi Pujol, aquesta és l'imperdonable afirmació que va fer el vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, durant un recent sopar privat amb empresaris catalans.

Fa deu dies, Pasqual Maragall confessava públicament que l'AVE Madrid-Sevilla formava part de l'equació dels JJ OO de Barcelona'92, i que per aquest motiu acordà amb Felipe González que la primera línia de l'AVE uniria Madrid i Sevilla. A canvi d'això, el govern espanyol recolzaria amb tots els mitjans les olimpíades barcelonines.

Ahir, Pujol afirmava que el nou Estatut havia estat mal negociat i que els partits catalans havien d'haver defensat amb major rotunditat el text sorgit del Parlament el 30 de setembre de 2005. Ho deia Pujol, el mateix que aparentment va deixar volar el concert econòmic de les negociacions prèvies a l'Estatut de Sau (1979) a canvi d'obtenir per a CiU la font de l'eterna joventut nacionalista.

Pujol i Maragall. Maragall i Pujol. Sembla que els dos ex presidents de la Generalitat de Catalunya agafin torns per a anar deixant caure, una rera l'altra, tota quanta confidència els passi pel cap. Personalment, totes aquestes revelacions sobre les balances fiscals, l'Estatut i l'AVE Madrid-Sevilla no fan altra cosa que ampliar la meva desconfiança envers la classe política que ens governa i que ens ha governat al llarg dels darrers 30 anys. O és que cap dels dos principals protagonistes de la política catalana des de 1980 està disposat a assumir la seva quota de responsabilitat en la greu davallada econòmica, educativa i cultural que travessa Catalunya en l'actualitat?

Amb tots els respectes, recomanaria que durant una temporada tan Pujol com Maragall limitéssin les seves intervencions al gag final dels episodis de Polònia.

Imatge: abc.es

Quatre perles de Josep Maria Bricall

L'economista Josep Maria Bricall, que assumí responsabilitats destacades a la Generalitat provisional (1977-1980), va aprofitar les recents celebracions del 30è aniversari del retorn a Catalunya del president Josep Tarradellas per a oferir el seu punt de vista sobre la situació actual de Catalunya a diversos mitjans de comunicació. Comparteixo bona part del seu anàlisi, que sintetitzo i amplio tot seguit:

- El concert econòmic es podia haver aconseguit el 1979. La negociació de l'Estatut de Sau (1979), a càrrec dels principals partits polítics catalans, es va fer molt malament. Aquell era el moment històric clau en el qual hauria estat possible obtenir un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Bricall ha revelat que Adolfo Suárez, president espanyol entre 1976 i 1981, estava obert a acceptar el concert i es va sorprendre per la poca ambició dels negociadors catalans. Els coneguts problemes de finançament de Catalunya i l'opacitat de les balances fiscals són la conseqüència funesta d'aquest conformisme de la classe política catalana fa gairebé 30 anys. Per a aquells que encara creuen que el 2006 vam negociar un bon Estatut, que sapiguen que el darrer tren va passar el 1979, i que ara ja hem fet tard per moltes coses.

- El pes minvant de Catalunya a Espanya. El pes específic de Barcelona i Catalunya en relació a Espanya s'ha reduit significativament des de 1980. Catalunya, que concentra el 15,8% de la població a Espanya, només representa el 18,8% del PIB espanyol. Aquestes són les grans xifres, que només algú que ignori completament l'història econòmica de Catalunya pot considerar satisfactòries (durant la dècada dels seixanta Catalunya va arribar a generar el 40% del PIB espanyol). La sensació de sentir-nos importants a Espanya s'ha anat debilitant progressivament des dels anys vuitanta. Un degoteig constant d'activitats industrials, econòmiques i culturals s'han anat deslocalitzant, i ara ens conformem amb l'aixopluc de sectors tan poc innovadors com el turisme i la construcció.

- On són les grans empreses catalanes? Bricall es pregunta per la sort d'empreses del sector aeronàutic i automobilístic com Elizalde i Hispano Suiza, que visqueren moments d'apogeu al llarg del segle passat abans de desaparèixer sense fer massa soroll. Són oportunitats perdudes d'haver desenvolupat empreses com Boeing o BMW a Catalunya. Què hauriem d'haver fet perquè Catalunya tingués avui alguna empresa industrial al Fortune Global 500?

- El fracàs de l'administració pública a Catalunya. El nostre país ha perdut una bona oportunitat de crear i desenvolupar una administració menys polititzada, més econòmica i més eficient. La Generalitat provisional (1977-1980) va negociar amb la prestigiosa Ecole nationale d'administration francesa la creació d'un centre de formació a Barcelona, però el projecte es va abandonar el 1980 amb l'arribada al poder de Jordi Pujol. Bricall sosté que amb una bona direcció i 200 bons funcionaris no hauria fet falta un nou Estatut, i que les quotes polítiques no haurien d'existir a l'administració. Aquestes idees, pronunciades el 2007 a Catalunya, tenen un aire revolucionari.

- L'orígen del mal. Enlloc d'anar a Madrid a explicar com funcionaven els trens a Catalunya, hem perdut gairebé 30 anys anant a explicar-los què era Catalunya. Els resultats d'aquest error estratègic són evidents. Bricall lamenta que el concepte de ciutadania no hagi tingut més pes a Catalunya tots aquests anys, perquè podia haver afavorit una major cohesió entre els ciutadans de Catalunya. Bricall recomana als polítics que vagin més en metro i que toquin una mica més de peus a terra. Se n'adonarien, entre moltes altres coses, de la poca gent que parla en català. I del fracàs polític conseqüent.

Imatge: unc.edu.ar

El cost d'oportunitat dels 2.500 euros

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

La proximitat de les eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008, està desfermant les actituds electoralistes del govern i dels partits polítics en general. A falta de projectes sòlids de país, a falta de líders carismàtics, i amb l'amenaça permanent d'un abstencionisme fora de control (especialment a Catalunya), els ideòlegs dels partits es dediquen a atraure vots amb mesures clarament electoralistes.
Entre elles m’ha sorprès molt especialment el xec-bebè, una iniciativa anunciada pel president del govern espanyol el passat 3 de juliol en el transcurs del debat sobre l’estat de la nació. Aquesta mesura pretén incentivar la natalitat, per mitjà de l’abonament o deducció impositiva de 2.500 euros a totes aquelles famílies que hagin tingut un fill (natural o adoptat) a partir del 3 de juliol de 2007. Fa tres setmanes PSOE i ERC van acordar també que les famílies nombroses, monoparentals i amb fills discapacitats rebran un ajut superior de 3.500 euros. De tota manera els serrells del projecte de llei se segueixen negociant abans de l’aprovació definitiva al Congrés dels Diputats, perquè els socialistes necessiten pactar amb altres formacions per a que el xec-bebè de Zapatero vegi la llum.
Els ajuts directes a les famílies amb fills no són una novetat, per bé que a Espanya es mantenen en nivells molt inferiors als de l’Europa septentrional. Les deduccions fiscals per aquest concepte existeixen des de fa dècades, i des de 2003 (no totes) les mares treballadores amb fills menors de 3 anys perceben de l’Estat un ajut de 100 euros mensuals. Després, cada CCAA té la seva pròpia política familiar. Catalunya, per exemple, atorga una prestació econòmica de caràcter universal a les famílies amb fills menors de 3 anys i per a les famílies nombroses o monoparentals amb fills menors de 6 anys. Aquest ajut és actualment de 625 euros anuals.
L’any passat, a Espanya la mitjana de fills per dona en edat fèrtil va ser de 1,37 (la més alta des de 1993). Catalunya, per la seva banda, va arribar l’any passat als 1,48 fills per dona, i només fou superada per les CCAA de Múrcia i Andalusia. S’observa per tant una tendència positiva en quant a la natalitat al nostre país, però cal tenir present l’impacte que han tingut en aquest sentit les dones immigrants, i sobretot assumir que la xifra actual segueix estant molt allunyada de la taxa de reposició. Perquè el nombre de fills per dona que permet garantir la substitució d’una generació per una altra és de 2,1.
La mitjana de la UE és de 1,5 fills per dona, però països com França han estat capaços d’assolir una mitjana de 2 fills per dona (la més alta des de 1981) gràcies a l’existència d’un sistema social favorable a la natalitat. França ha sabut combinar amb intel·ligència els incentius econòmics i fiscals, amb l’existència d’un sòlid sistema d’escoles bressol públiques.
A Espanya aquest equilibri és inexistent, a causa de la deficient política realitzada en matèria d’escoles bressol. Una qüestió que dificulta enormement la conciliació de la vida familiar i laboral de les mares treballadores.
El flamant xec-bebè de 2.500 euros és una mesura universalista que tracta a totes les famílies per igual sense tenir en compte les diferències de renda. És a dir, no és una llei d’orientació particularment progressista. De fet, la qüestió del xec-bebè ja va centrar algunes discussions a Catalunya fa precisament un any, durant la campanya prèvia a les eleccions al Parlament. En aquella ocasió, el PSC va oposar-se a la proposta de CiU d’estimular la natalitat dels catalans amb un premi de 1.000 euros per fill, que augmentaria fins als 4.000 euros a partir del tercer fill o en el cas dels fills nascuts amb algun tipus de disminució. Els socialistes catalans van argumentar el seu desacord amb aquest tipus d’ajuts afirmant que l'Estat del benestar no es promovia repartint xecs a tort i a dret.
Per això sorprèn que els socialistes hagin trigat tan poc temps en canviar de parer.
M'hauria semblat molt més just i políticament coherent dedicar els recursos que li costarà a la hisenda espanyola el programa dels xecs-bebè (aproximadament 1.500 milions d'euros anuals segons el Ministeri de Treball) a millorar la dotació d'escoles bressol públiques.
Per a posar un exemple concret. La ciutat de Barcelona compta actualment amb 59 escoles bressol municipals. L'any 2006 hi havia a Barcelona aproximadament 42.000 infants d'edats compreses entre els 1 i els 3 anys. Això significa una mitjana de 710 infants per escola (i no estic comptant els nadons menors d’un any!). Amb aquestes dades, si tenim en compte la capacitat mitjana de les escoles bressol municipals, descobrim que les places disponibles per als infants barcelonins no arriben al 10%. És a dir, que més del 90% dels nens barcelonins han d'anar a escoles bressol privades, i els seus pares han de pagar molts més diners (el doble o el triple) per uns serveis sovint pitjors, o bé quedar-se a casa.
Els números es poden fer molt ràpid. Deduint que cada any neixen o són adoptats a Barcelona uns 21.000 infants (una quarta part del total a Catalunya), i que l'Estat assignarà a partir d’ara 2.500 euros per fill a les seves respectives famílies, ens trobem amb una despesa de més de 50 milions d'euros anuals per aquest concepte només a Barcelona.
Ignoro quin és el cost anual del conjunt de les escoles bressol municipals, però estic segur que 50 milions addicionals serien molt benvinguts. Per això crec que el xec-bebè és una mesura electoralista, una oportunitat perduda de reforçar l'Estat del benestar que posa en entredit la capacitat estratègica i el progressisme del govern espanyol.

L'AVE, necessari però insuficient

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

Segons José Luis Rodríguez Zapatero, el tren d’alta velocitat (AVE) arribarà a Barcelona el proper 21 de desembre, tres anys més tard del previst. Segons els meus càlculs, però, l’AVE arriba amb un retard de quinze anys.
El 1992 Felipe González justificava la frivolitat de prioritzar l’AVE Madrid-Sevilla per davant de la línia Madrid-Barcelona, adduint que era més improbable poder fer el primer en el futur. L’AVE Madrid-Barcelona, segons l’ex President espanyol, es faria tard o d’hora i, per tant, no calia donar-li l’empenta en aquell moment. No és fàcil quantificar el cost econòmic d’un error polític com el d’haver retardat quinze anys la connexió entre les dues grans metròpolis espanyoles amb l’AVE. I més encara quan segons tots els experts, la distància que separa Madrid i Barcelona és òptima per a ser recorreguda en tren d’alta velocitat, i sobretot si tenim en compte que el pont aeri que uneix Madrid i Barcelona és el més afluent d'Europa. La conveniència d’haver posat en marxa l’AVE Madrid-Barcelona fa tres lustres és evident. El cost d’oportunitat de no haver-ho fet és majúscul des del punt de vista econòmic, social i fins i tot ambiental, per a Espanya en el seu conjunt i molt especialment per a Catalunya.
A quin país europeu s'hagués tolerat un error d'aquestes dimensions? Probablement només al nostre. És probable que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, amb el corresponent increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya durant aquells anys, fes possible l’entabanada de l’AVE Madrid-Sevilla. Hi ha poques explicacions possibles més enllà de l’anestèsia olímpica.
Convé recordar que economistes com Joaquim Clusa advertien fa gairebé una dècada que allò veritablement transcendental per a Catalunya i la seva economia era la connexió amb França. En aquest sentit, provoca desassossec pensar que l’enllaç entre Catalunya i França difícilment veurà la llum abans de 2020. En el terreny de l’oblit queda doncs aquell 1995 en el que Felipe González i Jacques Chirac es comprometeren a posar en funcionament una línia d'alta velocitat entre Barcelona i Montpeller el 2004.
D’aquí a tres mesos el tren d’alta velocitat arribarà finalment a Barcelona; quinze anys més tard del que tocava i sense veure complerta la promesa d’estirar-se fins a la frontera francesa. L’estrena barcelonina de l’AVE coincidirà a més amb la seva inauguració a Màlaga i a Valladolid. Podia esperar-se una millor escenificació de la concepció radial que de l’Estat han tingut els successius governs espanyols en democràcia? Barcelona, posada a l’alçada de Màlaga i Valladolid. Un tentacle més de la capital econòmica, social i política d’Espanya.
Però en algun moment haurem de fer l’esforç de deixar de lamentar-nos per les oportunitats perdudes i per la constatació de que Espanya no és com voldríem que fos. L’AVE, malgrat llur retard en arribar a la capital de Catalunya, és una infraestructura extraordinària que des del mateix dia en que arribi a Barcelona esdevindrà un èxit rotund en nombre d’usuaris. Es calcula que fins a un 80% dels passatgers del Pont Aeri deixaran l’avió en benefici del tren d’alta velocitat, una previsió que les companyies aèries tenen més que assumida.
Cal però que toquem de peus a terra i que tinguem present una idea fonamental: infraestructures com l’AVE són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament d’un territori.
A Catalunya es lliura des de fa molts mesos una batalla per a eradicar el dèficit en infraestructures que assola el nostre país. Es tracta d’una causa justa que cada dia es carrega de raons i que compta amb l’adhesió de la pràctica totalitat de la societat catalana. Sembla que, amb el temps serà possible corregir els diversos dèficits que pateixen les infraestructures a Catalunya. Després de tot, millorar-les és bàsicament una qüestió de diners, i les parts implicades ja han manifestat la voluntat d’efectuar les inversions necessàries. La batalla de les infraestructures, que encara té molts episodis pendents de lliurar-se, és una pugna que Catalunya acabarà guanyant.
Però que ningú no pensi que amb això Catalunya haurà resolt el seu futur econòmic.
L’AVE, que és un mitjà de transport ràpid, net i fins i tot raonablement econòmic, no és la gallina dels ous d’or. Com tampoc ho serà la Terminal Sud de l’aeroport del Prat, la modernització de la xarxa de Rodalies o la millora de la xarxa viària.
És imprescindible comprendre la magnitud dels canvis que implica la millora en les infraestructures d’un territori, i ser conscients de que tota oportunitat comporta també uns riscos.
De la mateixa manera que l’AVE pot atraure noves activitats o potenciar-ne d’antigues, també se les pot endur a d’altres territoris més competitius. L’AVE pot esdevenir una força centrífuga per a determinats sectors econòmics si aquests no gaudeixen d’una base prou sòlida abans de les millores infraestructurals.
Convindrà sincronitzar la millora de les infraestructures amb la revisió de la resta d’elements que determinen la competitivitat d’un territori, com són l’estratègia econòmica, el capital humà, la capacitat organitzativa, la política fiscal, els serveis públics o la qualitat de vida.

Són com són

Jordi Portabella va anunciar ahir la seva inesperada decisió de passar a l'oposició i abandonar el govern tripartit de Barcelona.
Ignoro com es resoldrà la crisi, i fins on arribarà ERC aquesta vegada, però crec que la voluntat de Portabella es basa en arguments de pes i, per tant, és possible que superi les moltes pressions que rebrà en els propers dies.
El primer de tots els motius és haver perdut un 45% dels vots obtinguts a Barcelona fa quatre anys. Un càstig sever que ha relegat els republicans a l'última posició, en unes eleccions en les quals el conjunt de formacions progressistes (PSC, ERC, ICV) han perdut un 34% del suport popular rebut a les municipals barcelonines de 2003. En aquestes condicions, i amb l'afegit de l'elevadíssima abstenció (50,4%), Portabella ha trobat motius per a reflexionar sobre el sentit de la seva continuitat en el govern de la ciutat.
El segon motiu, més en clau nacional, és l'important davallada electoral d'ERC arreu de Catalunya. El 27-M, milers de vots d'ERC han anat a parar a CiU i a les CUPs (Candidatures d'Unitat Popular) presentades a desenes de municipis petits i mitjans. Aquests resultats electorals suposen un avís important a l'estratègia política d'ERC, i podrien arribar a qüestionar la conveniència de mantenir els pactes de govern amb el PSC a la Generalitat, a les Diputacions i a molts ajuntaments.
Un altre motiu esgrimit per Portabella, el del desacord en el model de ciutat de Jordi Hereu, és sota el meu punt de vista el més absurd de tots. Sobretot si tenim en compte que Portabella ha ocupat càrrecs destacats en els governs municipals de Joan Clos durant vuit anys.
Veurem com es desenvolupa la situació. De moment, el PSC creu que Portabella es farà enrere i Xavier Trias ha afirmat que Jordi Hereu serà l'alcalde. Però és evident que governar en minoria és la pitjor manera d'exercir el poder.

Imatge: elperiodico.com

Bofetada a la classe política catalana

Catalunya ha enregistrat avui l'abstenció més alta de tota Espanya. A les 18 hores, només un 40,5% dels catalans havien anat a votar. La situació és especialment greu a la ciutat de Barcelona, on la xifra era del 38,3%.
Segons aquestes primeres dades, podem concloure que la participació es quedarà per sota del 50%.
Durant els propers dies, molts s'esforçaran en justificar l'alarmant augment de l'abstenció a les tres convocatòries que s'han celebrat a Catalunya en les últims 12 mesos.
Que no busquin més enllà dels partits polítics. Ells són els grans responsables de l'actual crisi que pateix la democràcia a Catalunya. Però immediatament després d'ells hi som nosaltres, per haver permès que la política hagi perdut les seves essències més nobles.
Els partits mai no havien estat més distanciats dels catalans en els darrers 30 anys.

Imatge: tortosa.cat

Sobre la temptació d'abstenir-se

Aquest proper diumenge, molts dels barcelonins que hem estat convocats a les urnes per a escollir un alcalde pels propers quatre anys tindrem un dubte. El dubte de si val la pena anar a votar.
Els líders dels diferents partits polítics ens insisteixen aquests dies en que cal anar a votar. Saben que la legitimitat democràtica es fonamenta també en els índexs de participació, i són conscients de la delicada situació que travessa la credibilitat dels partits polítics catalans. No els agrada recordar-ho, però tenen molt present l'elevada abstenció al referèndum de l'Estatut i a les autonòmiques de Tots Sants.

Els polítics més cínics, per la seva banda, no perden el temps preocupant-se per l'abstenció. Malauradament, el nostre sistema electoral no penalitza de cap manera la manca de participació, i unes eleccions o un referèndum amb una abstenció superior al 50% es consideren vàlids.

Els candidats són productes, i les seves formacions els venen com a tals. La diferència és que el polític és un dels únics serveis que pagues encara que no el vulguis comprar. Pagues el seu salari, el seu equip, el seu xòfer, les seves joguines tecnològiques, els seus viatges i, sobretot, els seus projectes. Gaudeixes dels seus encerts i pateixes els seus errors.

A vegades tens la legítima temptació d'abstenir-te, pensant que d'aquesta manera castigues la classe política. I així és. Però també t'estàs castigant a tu.

Intueixo que molts abstencionistes són conscients d'aquesta paradoxa. I aquest és l'autèntic drama.

Imatge: ciao.com

Escenaris post-electorals a Barcelona

Previsió de resultats*:

PSC: 30-35% · 13-16 regidors (ara en tenen 15)
CiU: 20-25% · 8-11 regidors (ara en tenen 9)
PP: 13-18% · 5-8 regidors (ara en tenen 7)
ICV: 10-15% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)
ERC: 9-14% · 4-6 regidors (ara en tenen 5)

Abstenció: 45-50% (el 2003 va ser del 41%)

(*) Estimacions pròpies

Tenint en compte que cal sumar 21 regidors per a formar una majoria al Consell Municipal:

Escenari més favorable al PSC: 35% de vots (16 regidors) i pacte de govern amb ICV (5-6 regidors). ERC podria entrar al govern per invitació de Jordi Hereu, però no seria decisiva i no podria condicionar cap decisió important.

Escenari més favorable a CiU: Cap escenari és favorable a CiU. En cap cas superarà al PSC en vots i regidors. En el millor dels casos, aconseguirà un 25% dels vots (11 regidors). Però ni l'aliança amb ERC ni amb el PP li permetrà arribar als 21 regidors necessaris per a formar govern. Paradoxalment, res no beneficiaria més els interessos de Xavier Trias que uns resultats excel·lents del PP. La (improbable) combinació CiU+PP és la única que pot acabar amb els 28 anys d'alcaldes socialistes a la ciutat de Barcelona.

Escenari més favorable a ERC: Si PSC+ICV no arriben als 21 regidors, i especialment si en sumen pocs (17-18), ERC serà més exigent que en altres ocasions i podria arribar a reclamar un torn de 1-2 anys perquè Jordi Portabella culmini el seu somni egòlatra de ser Alcalde de Barcelona.

Escenari més favorable a ICV: Totes les combinacions inclouen a Imma Mayol al govern municipal. En cap cas en quedarà fora. ICV és l'aliat històric dels socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, i es conformarà en mantenir el seu perfil baix característic (sobretot tenint en compte l'experiència de Joan Saura al front del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya).

Escenari més favorable al PP: L'única combinació que podria afavorir al PP seria la remota possibilitat de que CiU i PP suméssin 21 regidors. En el millor dels casos, arribaran als 19.

Resum general:
1) Augment significatiu de l'abstenció, que podria fins i tot superar el 48,5% de 1999 (màxim històric a les municipals barcelonines). L'abstenció seguirà la tendència marcada pel referèndum de l'Estatut (juny 2006) i les eleccions autonòmiques (novembre 2006), i confirmarà la greu crisi que travessa la classe política catalana.
2) PSC, ICV i ERC sumaran els 21 regidors necessaris per a formar govern a Barcelona.
3) Jordi Hereu serà el candidat més votat i seguirà essent l'Alcalde de Barcelona, gràcies al suport d'ICV i ERC. El primer és un aliat més incondicional que el segon.
4) Les possibilitats de que Xavier Trias sigui el nou Alcalde són remotes, i passarien exclussivament per una aliança amb el PP. CiU i PP sumaran entre 13 i 19 regidors, però en necessitarien 21 per a formar govern.
5) Jordi Portabella podria exigir un torn de 1-2 anys per a exercir el càrrec d'Alcalde de Barcelona, sempre i quan PSC i ICV sumin un nombre discret de regidors (17-18).
6) Ciutadans no obtindrà representació al consistori barceloní.