ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

Jaime Lerner

Jaime Lerner és un arquitecte brasiler de 70 anys que es va donar a conèixer internacionalment en l’àmbit de la gestió urbana per les seves actuacions com alcalde de Curitiba (1971-1975, 1979-1983 i 1989-1992). Posteriorment fou governador de l’Estat de Paranà, i actualment té un despatx d’arquitectura i urbanisme des del qual es dedica a fer "projectes d’acupuntura urbana". El seu lema és que, en matèria de ciutats, no hi ha granota que no pugui convertir-se en príncep. I posa com exemple la ciutat de Curitiba, que gràcies a una innovadora planificació urbana va passar en 30 anys de la discreció més absoluta a ser considerada com una de les ciutats més modernes del món.
La setmana passada vaig assistir a una interessant conferència de Lerner a Sao Paulo. Us adjunto un video que he trobat a ted.com perquè pogueu conèixer millor aquest peculiar personatge:



Segons l’ex de Curitiba, per ser un bon alcalde cal voluntat política, estratègia, solidaritat i corresponsabilitat per afrontar cada problema. Però sobretot creu que cal ser ràpid en l'execució per imposar-se a la burocràcia i als dubtes de la població (que inicialment tenen tendència a desconfiar de les polítiques innovadores).
I sosté una idea interessant: les limitacions financeres mai han de convertir-se en una excusa per deixar de fer coses. I posa com exemple la xarxa d'autobusos privats de Curitiba, que transporta a 2,4 milions de passatgers anualment i que no està subvencionada per l'administració.
Lerner assenyalà els tres problemes essencials de les ciutats: mobilitat, sostenibilitat i coexistència (sociodiversitat).
Per afrontar-los, proposa algunes mesures molt simples: com per exemple utilitzar menys l’automòbil oferint als ciutadans una oferta excel·lent de transport públic; separar els residus i estalviar energia, o viure a prop de la feina.
És el vell debat de l'estructura urbana. I Lerner té molt clar que la ciutat no és el problema, sino la solució.

Sobre el pacte de l'habitatge

El pacte arriba més tard que un tren de rodalies.

Ahir es va segellar a Catalunya amb tota la solemnitat el pacte de l'habitatge, una de les iniciatives més ambicioses de l'actual Govern de la Generalitat. L'acord no va comptar finalment amb el consens de totes les formacions polítiques (se'n van desentendre CiU i PP), però va obtenir el recolzament del sector de la construcció i en general ha estat ben rebut per la societat civil catalana. Sense focs d'artifici, tot sigui dit, perquè a hores d'ara el crèdit de la classe política és tan escàs que costa molt il·lusionar al personal amb iniciatives polítiques.
Però és evident que feia falta que l'administració pública intervingués amb decisió per a facilitar l'accés a l'habitatge dels seus administrats.
Tanmateix, com en tantes altres ocasions, aquesta intervenció arriba tard, molt tard, insoportablement tard, i coincideix sospitosament amb la crisi del sector de la construcció.
No és cap secret que l'administració pública és el principal aliat dels promotors immobiliaris en temps de crisi (com va passar fa 15 anys). Tampoc sorprèn que els constructors recuperin la sensibilitat social en favor de l'habitatge protegit quan comencen a rebre avisos dels seus directors financers advertint-los del perill de fallida tècnica.
El sector imobiliari es troba en un moment de desacceleració brutal. La demanda ha caigut en picat, per la coincidència en el temps d'uns preus estratosfèrics (el cost de l'habitatge s'ha triplicat en set anys) i per l'escalada del preu del diner (que ha encarit significativament les hipoteques).
Les administracions públiques catalanes pretenen ara mobilitzar sòl públic perquè els promotors puguin construir-hi habitatges socials. Això em fa rememorar les paraules de dos alts càrrecs (un convergent de la Generalitat i un socialista d'un municipi de l'àrea metropolitana), quan van coincidir -durant unes jornades d'urbanisme- en afirmar que amb uns preus del sòl tan elevats (era l'any 2001) l'administració no podia construir habitatges protegits.
Jo no podia evitar pensar en la multitud d'experiències existents a la resta d'Europa, i fins i tot a Espanya, en matèria de venda i lloguer d'habitatge social. Centenars de casos pràctics, sovint satisfactoris, que podien haver-se replicat a Catalunya des de la dècada dels noranta, i que haurien moderat l'intolerable nivell d'endeutament de les famílies catalanes.
Des de 2001, quan aquells buròcrates parlàven de les dificultats de promoure habitatge social, el preu del sòl ha pujat gairebé un 200% a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Quan escolto les afirmacions de qualsevol polític, penso en el divulgador científic Eduard Punset, que va resumir-ho tot plegat de la següent manera: “Ja no podem estar segurs de res. El cervell no veu res. La major part de la seva energia es consumeix fent prediccions en la foscor més absoluta. De manera que no cal lluitar contra les opinions dels altres ni morir per les nostres pròpies conviccions.”
No considero que aquesta sentència sigui un cant al nihilisme, sinó una oda a les limitacions de la condició humana. Unes limitacions que, en el cas de la classe política, esdevenen tan incommensurables com el preu de l'habitatge a Catalunya.

Imatge: lavanguardia.es

"Barcelona ha entrado en la decadencia"

Entrevista a William J.R. Curtis
Núria Navarro, El Periódico (20/2/2007)

William J. R. Curtis es una especie de Harold Bloom de la arquitectura. Su libro Arquitectura moderna desde 1900 (Phaidon) es la biblia que debe consultar todo interesado en los edificios. El inglés, que visitó por primera vez Barcelona a finales de los años 60 --vino a ver torear al Cordobés y acabó enamorado de la catedral--, tiene una visión de la ciudad que no es como para que saquemos pecho.

--¿Cómo se llega a ser el que más sabe de arquitectura?
--Eso lo dice usted.

--Y otros cuantos.
--Mi padre era ingeniero de materiales. A los 3 años ya me fascinaba mirar los diseños y las fotos de construcción sobre su mesa. Vivíamos en Kent y recuerdo quedar deslumbrado ante la cripta de Canterbury. Luego descubrí a Le Corbusier... Siempre he tenido un sentido muy personal de la arquitectura. ¡La vivo con todo mi organismo!

--¿Qué edificio hay que destruir por el bien de la humanidad?
--Ja, ja. Lo que me enoja es la obsesión por los rascacielos mediocres, esas imágenes de marca que se construyen en todas partes.

--¿Se cargaría el Swiss Re, de Foster, conocido como El Pepinillo?
--¡Lo detesto! Es un gadget. Un gesto tecnocrático trazado en un ordenador. Como otros edificios, sirve al poder del dinero. Es la plutocracia que se explica a través de la verticalidad.

--¿Tampoco acepta la torre Agbar?
--No.

--Es una seña de identidad.
--¿La identidad de Barcelona se explica por la torre Agbar? ¡Por favor...! Se explica por su gente, su mar, su clima, la Rambla, la catedral.

--Jean Nouvel dice que dialoga con las torres de la Sagrada Família.
--¡Los arquitectos son grandes vendedores! Y llega un momento en que hay que hablar de valores. El valor de una torre de oficinas como la Agbar no tiene el mismo significado que el proyecto de una catedral como la Sagrada Família. La cuestión siempre es la misma: lo público y lo privado. Estamos en un momento en que lo privado quiere dominar la ciudad. Y encima te sueltan: "Pero si lo hago por vuestra identidad...".

--Señale algo que se haya hecho bien, caramba.
--Admiro el jardín botánico de Carles Ferrater, en Montjuïc, y la Vila Olímpica, que es un conjunto que aporta una cierta reflexión sobre el frente marítimo. Pero el Fòrum...

--¿Qué pasa con él?
--El problema del Fòrum es que no tiene un fundamento cultural, no hay contenido. Es una ficción publicitaria. Había muchas maneras de hacer llegar la Diagonal al mar. ¿Por qué no hacer algo más simple? Eligieron el chachachá... El Fòrum es un retrato de nuestra época. En arquitectura hay mucho cinismo, mezclado con desprecio por el humanismo. Hay que tomar una gran distancia con respecto al presente.

--No sé si le sigo.
--La arquitectura se hace para mejorar la vida de la gente. Y hay que reflexionar sobre la calidad de los espacios, su utilidad, pero también sobre los asuntos del clima y de la naturaleza. Y los rascacielos pueden ser sensibles a esto, ¿eh?

--O sea, no es contrario a ellos.
--Soy contrario a esas dos torres de la Vila Olímpica, por ejemplo, que son dos cajas banales. ¡Desperdiciar ese espacio entre el mar y la montaña!

--Nos va a hundir, la verdad.
--Los años 80 fueron una gran época para Barcelona. Hubo una gran reflexión sobre el espacio público, la vivienda y la estructuración de la ciudad, y surgieron proyectos de calidad, como el Velódromo de Horta.

--¡Menos mal!
--Pero en los años 90 todo el mundo dio un paso hacia la sociedad del espectáculo. Antes era la construcción y ahora, la imagen. ¡Y el riesgo es la gran mentira! Estamos en los espacios de la ilusión, donde todo el mundo quiere llamar la atención al consumo. Por eso se hacen edificios tortellini, edificios juguete sexual...

--¿Qué propone? ¿La rebelión civil?
--Ja, ja. Eso ya pasa. En Diagonal Mar he visto carteles que dicen "No a los bloques". Protestan contra la colonización del frente marítimo. La construcción se ha convertido en una especie de paquete de inversión internacional. Una irresponsabilidad.

--¿Es ese el pecado capital?
--¡El pecado es inventar guerras innecesarias! Pero, en arquitectura, con el ordenador puedes dibujar lo que sea. Hoy lo mejor se hace fuera de Barcelona. Aranda, Pigem y Vilalta proponen cosas inteligentes y sensibles al paisaje, desde Olot. Pero Barcelona ha entrado en la decadencia.

--Deprimente, señor Curtis.
--Madrid sufre el mismo mal, si le consuela... Con eso de los concursos, en España siempre salen los mismos nombres. Los que concursan, una semana después están en un jurado... ¿Monopolio? El star system es una forma de controlar el mercado. ¡España construía muy bien antes de que todos estos desembarcaran!

Imatge: aroots.org

Sobre la reforma de la Barceloneta

El ple municipal votarà demà la reforma dels quarts de casa de la Barceloneta. Com ha passat en altres ocasions al llarg dels darrers anys (penso en els casos emblemàtics del Raval i el Poblenou), l'Ajuntament de Barcelona arriba a la fase decisiva del projecte sense haver aconseguit convèncer a la majoria dels veïns del barri afectat. Una condició que si bé no és necessària, sempre és benvinguda en una democràcia.
En aquest cas, la voluntat de la reforma consisteix en facilitar l'accés de la gent gran als seus pisos introduïnt ascensors a totes les finques. Per això serà necessari fusionar blocs de pisos, donada la peculiar morfologia dels quarts de casa (habitatges de 30 metres quadrats). Aquesta fusió provocarà l'eliminació d'alguns d'aquests quarts de casa, i la corresponent necessitat de reallotjar centenars de veïns de la Barceloneta en habitatges de nova construcció propers a l'Estació de França. El salt qualitatiu que experimentaran els edificis de la Barceloneta serà molt significatiu.
Cal haver viscut o haver freqüentat molt la Barceloneta per a comprendre la devoció especial que els seus veïns senten pel barri. Ens els darrers anys, milers de persones han hagut d'abandonar la Barceloneta a causa de les limitacions que avui suposa viure en tan reduïdes dimensions. El que fins ben entrats els anys vuitanta era normal - que en cada piset hi visquéssin mitja dotzena de persones -, ja fa quasi vint anys que va deixar de ser-ho. Des d'aleshores, molts han estat els pisos que s'han venut (al preu per metre quadrat més alt de Barcelona) i que han permès pagar un bocí important d'un pis més gran en altres barris i en altres municipis de l'àrea metropolitana.
El barri ha anat doncs canviant de moradors, però sense perdre del tot el seu sabor genuí i el seu ambient de poble. Per bé que tothom coincideix en que el barri podria ser alguna cosa més. L'aspecte físic de la Barceloneta ha canviat molt des de 1992, quan la llei de costes va obligar a enderrocar els inoblidables tinglados, el barri va obrir-se al mar, Barcelona va guanyar la platja de Sant Sebastià, i les façanes dels edificis es van començar a rehabilitar.

Però quedava pendent afrontar la situació precària en que vivien milers de persones. Com ha passat sovint a Barcelona, es va subvencionar la millora de la imatge (la façana), i es va deixar que el mercat - per mitjà de l'arribada de nous veïns amb major poder adquisitiu - es dediqués a reformar l'interior dels edificis.
Crec que la reforma de la Barceloneta arriba massa tard, i que aquesta és potser la causa principal de la seva manca de credibilitat. L'experiència suggereix que aquesta nova millora del barri, amb escales més espaioses i ascensors a totes les finques, accelerarà la imparable metamorfòsi veïnal del barri.
Els promotors immobiliaris sempre han tingut el barri marítim de la ciutat en el punt de mira, però les peculiars característiques de la Barceloneta n'havien limitat fins ara les possibilitats d'especulació.
Afirma l'Ajuntament que amb la reforma del Pla General Municipal es pretén millorar la qualitat de vida de la nombrosa gent gran de la Barceloneta. Caldrà mantenir-se atent i observar si aquest és l'efecte real del pla.
Altrament, haurem presenciat l'enèssim cas de venta de duros a quatre pessetes viscut a la nostra ciutat, i seguirem lamentant una major sinceritat per part dels nostres governants.

Imatge: jorgetutor.com

Sobre la bombolla immobiliària

Són moltes les teories que circulen sobre la qüestió de l'habitatge. M'agradaria compartir algunes opinions que tinc al respecte. Ho faig amb una fotografia bonica i inquietant que René Burri va fer a Sao Paulo (1960).

1) La vivenda és un dret recollit a la Constitució, però som els ciutadans (i no l'Estat, ni cap altre administració) els qui la paguem.

2) La vivenda és una de les principals fonts d'ingressos dels ajuntaments del nostre país. Això explica el desordre en el desenvolupament urbanístic dels municipis. La democràcia, que ha tingut la dificil tasca de maquillar alguns dels desordres del desarrollismo del Franquisme, no ha facilitat un planejament del territori més racional.

3) La vivenda és la principal font de despeses de les families. Gairebé un 90% dels espanyols són propietaris de la seva vivenda, el nivell més alt de la Unió Europea.

4) Llogar és un mal negoci, perquè els preus dels lloguers són massa semblants als de les quotes que pagariem per una hipoteca. A Espanya, només el 2% de la vivenda de lloguer està subvencionada. A la resta de la UE, el 20% i, a més, les condicions de les hipoteques són menys avantatjoses. La falta d'estímuls per a llogar ens impulsa, de forma racional, a comprar.

5) La vivenda social a Catalunya i a Espanya, en general, és la història d'un fracàs. Només les comunitats de règim foral (País Basc i Navarra) poden presumir de la seva política de vivenda. I no crec que sigui només pel seu millor finançament autonòmic.

6) Si volem comprar una vivenda a Barcelona i no volem acabar pagant més, millor fer-ho avui que demà. El mercat de la vivenda viu els seus cicles, com tot. Però Barcelona, per les seves característiques geogràfiques (té una superficie de només 97 km2), en viu una mica al marge.

7) S'aconsella no dedicar més del 33% dels nostres ingressos familiars al pagament de l'hipoteca. Comprar una vivenda no és una despesa, sinó una inversió, però pot convertir-se en un malson si estirem més el braç que la màniga.

8) El 2005, Catalunya va ser la comunitat autònoma on es van adquirir més viviendes, i també on el seu preu mig fou més elevat.

9) La immigració ha incrementat la població de Catalunya i Espanya en un 10% en menys de 10 anys. Vivenda i immigració són doncs, dos problemes que ara van agafats de la mà. Però els immigrants també començen a imitar la nostra propensió per comprar.

10) Les administracions públiques justifiquen la seva inoperància en política d'habitatge referint-se als elevats preu del sòl, que dificulten la participació del sector públic al sector de la construcció. Entre tant, han permès que Espanya sigui el país de la Unió Europea amb més vivendes buides i amb major nombre de segones residències. Segur que no hi podien haver fet més, o és que aquest interminable boom els està anant molt bé des del punt de vista econòmic?

Imatge: comune.milano.it

Fòrum: dos anys després

El 23 d'abril de 2004, va inaugurar-se el I Fòrum Universal de les Cultures. Aquest diumenge es complirà doncs el segon aniversari d'aquell gran esdeveniment.
En el seu moment no em va costar gens criticar el Fòrum. Ara, amb la perspectiva que dona el temps, segueixo pensant que va ser un projecte mal dissenyat i deficientment executat.
Quan algún dels seus responsables parla avui del Fòrum, ho fa per destacar la importància de la transformació urbanística experimentada per la zona. És normal: el Fòrum com a gran esdeveniment no resisteix cap anàlis rigorós, especialment si partim de les expectatives creades i dels recursos que s'hi van dedicar.
Si hagués de senyalar dues claus del fracàs del Fòrum em referiria a la participació i a la comunicació.
La participació, pel poc interès que va despertar la programació del Fòrum entre la ciutadania de Barcelona i rodalies. I, encara pitjor, per la poca atracció que va generar entre els milions de visitants que venen a Barcelona cada any entre els mesos de maig i setembre. La organització no va ser capaç de crear un Fòrum participatiu, i va pagar-ho car. Les xifres de visitants van estar molt per sota de les expectatives. I sort dels concerts...
La comunicació no va anar bé, probablement perquè els propis organitzadors no sabien quina era l'essència del Fòrum. Ningú no va ser capaç d'explicar amb una sola frase què era el Fòrum. Tampoc va existir un líder que es posés aquest projecte a les espatlles, com va fer el Maragall olímpic entre els anys 1986 i 1992. En fallar la comunicació, va fallar la participació.
Dit això, jo també em sento més còmplice de l'anàlisi urbanístic del Fòrum, i reconec que la Barcelona pròxima a la desembocadura del Besòs viu, en general, un procés de dignificació i millora.
Però tinc la sensació que, fins i tot en matèria urbanística, el Fòrum ha estat una oportunitat perduda. I no precisament petita. Els recursos abocats a aquest projecte per les principals administracions públiques que operen a Catalunya (Estat, Generalitat i Ajuntaments) han superat els destinats en el seu moment a Barcelona'92.
En matèria de vivenda, Barcelona viu una situació dramàtica. La oferta està molt per sota de la demanda, els preus estan pels núvols, i molta gent acaba marxant cap a altres municipis de la regió metropolitana. Aquesta tendència de suburbanització no és exclusiva de la nostra ciutat, i respon a la voluntat racional que tenim els humans de maximitzar la nostra qualitat de vida amb el mínim cost possible. El fenòmen és especialment greu perquè Barcelona té una superfície de només 98 km2.
I el pitjor de tot és el poc interès que han posat les nostres administracions (locals i autonòmiques) en els darrers vint anys per amortir les conseqüències de l'imparable inflació en el cost de la vivenda. Sí, es podia haver fet més, i fins i tot l'elevat preu del sòl ho permetia. Bé van fer-ho els governs del País Basc, de Navarra i de la Comunitat de Madrid.

Imatge: revistafusion.com