9.10.07

Sobre el pacte de l'habitatge

El pacte arriba més tard que un tren de rodalies.

Ahir es va segellar a Catalunya amb tota la solemnitat el pacte de l'habitatge, una de les iniciatives més ambicioses de l'actual Govern de la Generalitat. L'acord no va comptar finalment amb el consens de totes les formacions polítiques (se'n van desentendre CiU i PP), però va obtenir el recolzament del sector de la construcció i en general ha estat ben rebut per la societat civil catalana. Sense focs d'artifici, tot sigui dit, perquè a hores d'ara el crèdit de la classe política és tan escàs que costa molt il·lusionar al personal amb iniciatives polítiques.
Però és evident que feia falta que l'administració pública intervingués amb decisió per a facilitar l'accés a l'habitatge dels seus administrats.
Tanmateix, com en tantes altres ocasions, aquesta intervenció arriba tard, molt tard, insoportablement tard, i coincideix sospitosament amb la crisi del sector de la construcció.
No és cap secret que l'administració pública és el principal aliat dels promotors immobiliaris en temps de crisi (com va passar fa 15 anys). Tampoc sorprèn que els constructors recuperin la sensibilitat social en favor de l'habitatge protegit quan comencen a rebre avisos dels seus directors financers advertint-los del perill de fallida tècnica.

El sector imobiliari es troba en un moment de desacceleració brutal. La demanda ha caigut en picat, per la coincidència en el temps d'uns preus estratosfèrics (el cost de l'habitatge s'ha triplicat en set anys) i per l'escalada del preu del diner (que ha encarit significativament les hipoteques).
Les administracions públiques catalanes pretenen ara mobilitzar sòl públic perquè els promotors puguin construir-hi habitatges socials. Això em fa rememorar les paraules de dos alts càrrecs (un convergent de la Generalitat i un socialista d'un municipi de l'àrea metropolitana), quan van coincidir -durant unes jornades d'urbanisme- en afirmar que amb uns preus del sòl tan elevats (era l'any 2001) l'administració no podia construir habitatges protegits.
Jo no podia evitar pensar en la multitud d'experiències existents a la resta d'Europa, i fins i tot a Espanya, en matèria de venda i lloguer d'habitatge social. Centenars de casos pràctics, sovint satisfactoris, que podien haver-se replicat a Catalunya des de la dècada dels noranta, i que haurien moderat l'intolerable nivell d'endeutament de les famílies catalanes.
Des de 2001, quan aquells buròcrates parlàven de les dificultats de promoure habitatge social, el preu del sòl ha pujat gairebé un 200% a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Quan escolto les afirmacions de qualsevol polític, penso en el divulgador científic Eduard Punset, que va resumir-ho tot plegat de la següent manera: “Ja no podem estar segurs de res. El cervell no veu res. La major part de la seva energia es consumeix fent prediccions en la foscor més absoluta. De manera que no cal lluitar contra les opinions dels altres ni morir per les nostres pròpies conviccions.”
No considero que aquesta sentència sigui un cant al nihilisme, sinó una oda a les limitacions de la condició humana. Unes limitacions que, en el cas de la classe política, esdevenen tan incommensurables com el preu de l'habitatge a Catalunya.

Imatge: lavanguardia.es

Etiquetes de comentaris: , , ,