Un estiu catàrtic

Després d’un silenci de més de dos mesos, absentisme inexcusable malgrat el naixement de la meva filla Carla i les vacances d’estiu, torno a activar aquest blog amb les piles ben carregades i l’espasa ben esmolada.
Aquest estiu he deixat passar una oportunitat única d’exercir des d'aquest blog la meva vocació de català emprenyat, figura cada vegada més extesa per la geografia del nostre país.
Què o qui atia la ràbia d’aquest català emprenyat? No és només l’oposició, ni els grups mediàtics o empresarials interessats en desprestigiar el Govern d’esquerres. El principal combustible d’aquesta emprenyamenta és la profussió de problemes, la manca de respostes i, sobretot, el desconcert i l’absència de rumb en la trajectòria del nostre país. Una sensació incrementada si tenim en compte que fa poc més d’un any que els catalans vam aprovar en referèndum un nou Estatut d’Autonomia que havia d’aplaçar el debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya aproximadament fins el 2030.
Però qui s’atreviria a afirmar avui que aquest encaix està resolt de manera satisfàctoria? Qui creu que l’Estatut serà una eina eficaç i suficient per a millorar la governabilitat de Catalunya i el benestar dels seus habitants?
Una suma de situacions puntuals conviden a l’escepticisme. Com la monumental apagada elèctrica que va sofrir Barcelona el passat mes de juliol, de la qual encara no se n’ha tret l’aigua clara i segueixen sense depurar-se les responsabilitats corresponents. L’espectacle definitiu va ser contemplar a Manuel Pizarro, president d’Endesa, destripant les entranyes dels càndids polítics catalans amb la seva implacable "tizona". Les parets del Parlament de Catalunya encara estan tacades amb la sang dels nostres representants polítics. Per contra, ni una gota va vessar-se de la gruixuda armadura d’El Cid de les elèctriques, que ja havia sortit indemne de la cruenta creuada contra Gas Natural.
La situació desesperada de les infrastructures, fruit de la manca d’inversions per part de l’Estat i també de l’errònia visió estratègica dels successius governs de la Generalitat de Catalunya des de 1980, s’ha vist cristal·litzada amb el desastre del serveis de Rodalies de Renfe, el retard injustificable de 15 anys en l’arribada de l’AVE a Barcelona, la gestió erràtica de l’Aeroport del Prat, i les deficiències de la xarxa viària catalana.
La capacitat dels catalans de rebre ferides d’Espanya comença a ser antològica. No és un fenòmen nou. El desinterès del govern de l’Estat envers Catalunya és un mal endèmic des de la restauració de la democràcia. Sembla que la descentralització autonòmica -sempre liderada pels catalans (perquè els bascos ja van guanyar la batalla el 1978 amb el reconeixement del règim foral a la Constitució)- hagi servit d’excusa per a potenciar el desenvolupament de Madrid i altres CCAA en detriment de Catalunya. Com si l’autogovern, aquest autogovern català sense un finançament adeqüat i, sobretot, amb una capacitat estratègica històricament discreta, pogués competir amb el poder d’un Estat poderós (i finançat generosament pel seu competidor).
En referència al maltractament dispensat a Catalunya, Felipe, Aznar y Zapatero han seguit un mateix patró de comportament. Ja va escriure Josep Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.
Però al capdavall, la circumstància que complica considerablement la sortida de la crisi a la qual s’aboca Catalunya és el paper paralitzador i anestèsic interpretat per la classe política catalana. Sense oblidar la sospitosa manca d'alternatives o lideratges panoràmics més enllà de l'àmbit polític.
El problema de Catalunya no és només la manca de competències, sinó també la incompetència de les institucions recuperades des de la mort de Franco.
Els partits polítics catalans amb responsabilitat de govern nacional o local han apostat per un model que ha primat la sobredimensió de l’administració, i que ha convertit la Generalitat, els ajuntaments, les Diputacions i altres institucions públiques en organitzacions excessivament oneroses i opaques. En rèmores per al desenvolupament del país.
Sé que es tracta d'una visió molt dura de la situació. Hi ha nombrosos exemples personals de disciplina, talent i responsabilitat a les administracions catalanes. Hi ha una pila de polítics, tècnics i funcionaris que fan bé la seva feina i que ajuden a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. De ben segur, però això no significa que el model sigui satisfactori.
S’ha gastat excessivament en l'administració i massa poc en les polítiques. S’ha primat el hardware per damunt del software. I resoldre satisfactòriament aquest entramat d’interessos polítics i personals serà una feina només apta per a titans. Tanmateix, una de les assignatures pendents per a sortir del fanguer és fer neteja a l’administració. És a dir, aprimar-la molt amb l’objectiu de reforçar-la i dignificar-la davant dels ciutadans que la financen. I oferir més i millors serveis a la societat.
Aquest estiu he pensat sovint amb la fàbula del rei despullat, a qui cap dels seus vasalls gosava dir-li la veritat. Fins que un infant s'atreví a trencar la farsa tot cridant: "El rei va despullat! El rei va despullat!".
Em temo que aquest estiu alguns han acceptat definitivament que Catalunya es passeja nua, i que no convé perllongar més la mentida sobre l’elegància de les nostres mudes. Perquè aquestes senzillament no existeixen. S’acosta el fred, i caldrà començar a pensar en abrigar una mica el nostre país.

Imatge: Katarina Vavrová (bestnetart.com)