ViscA Barcelona (I)

Avui toca post de denuncia. Si heu anat últimament a la Barceloneta de ben segur que haureu pogut veure l'obra faraònica que s'està construint de forma insòlitament accelerada al final del Passeig Joan de Borbó. Es tracta de l'edifici Vela, un futur hotel de cinc estrelles del grup Starwood (Sheraton, Westin) amb un annex d'oficines i comerços ubicat als terrenys de l'Autoritat Portuària de Barcelona, i que forma part del projecte de modernització del port. El seu autor és Ricardo Bofill pare.
L'edifici Vela és un autèntic atemptat al bon gust, i tindrà uns efectes devastadors sobre el paissatge. Però per damunt de consideracions estètiques, que sempre són subjectives, aquesta operació és absolutament il·legal perquè vulnera la llei de costes vigent a l'Estat. És incomprensible que l'any 2001 l'Ajuntament de Barcelona (PSC), la Generalitat de Catalunya (CiU) i l'Autoritat Portuària (PP) donessin llum verda a aquest projecte, tot i que la dèria de l'alcalde Joan Clos (1997-2006) i el seu arquitecte en cap Josep Anton Acebillo pels gratacels està ben documentada.
Des d'aleshores, l'obra s'ha vist immersa en diverses dificultats, probablement a causa de la mala consciència que la seva construcció ha creat i seguirà creant en les administracions i els individus que van autoritzar aquest disbarat arquitectònic i sobretot urbanístic. Després de l'adjudicació de l'obra el 2003, el projecte va estar més de dos anys aturat a causa de dues controvèrsies: l'alçada de l'edifici i la distància a la costa.
L'alçada excessiva de l'edifici (88 metres sobre un moll alçat d'11 metres) va crear alguns dubtes en l'Ajuntament, però aquest va conformar-se amb la reducció de l'altura de l'annex d'oficines de 65 a 40 metres. D'altra banda, la llei de ports de 2004 obliga a construir els edificis portuaris a més de 20 metres de la costa, circumstància que va obligar a Bofill a modificar el projecte inicial de 1999.
Un cop fetes aquestes lleus correccions, el plenari municipal va aprovar el 2005 la modificació del pla especial, congratulant-se d'haver posat fre a les ambicions de l'Autoritat Portuària i Ricardo Bofill (que en un primer moment volia que la torre tingués una altitud de 178 metres). L'edifici serà entregat probablement el 2009, i malgrat les esmenes introduides pel consistori em segueix semblant un error urbanístic majúscul. Des d'un punt de vista polític, l'edifici vela és una rendició del govern municipal d'esquerres (PSC, ERC, ICV) davant el capital internacional, perquè han pesat molt més els interessos econòmics que la veu d'uns veïns que segueixin sense comprendre com és possible que s'hagi pogut edificar un bloc de 100 metres a primera línia de mar.
La llei de costes de 1988 prohibeix expressament la construcció d'edificis a menys de 100 metres de la rivera marítima (art. 23), i en el cas de l'edifici que ens ocupa això hauria de pesar més que la llei de ports (que com hem vist abans marca una distància mínima de 20 metres en les construccions realitzades en terrenys portuaris). És evident que l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, que són les institucions més pròximes als barcelonins, podien haver fet alguna cosa més per protegir el litoral barceloní perquè tenien a les seves mans d'haver-se oposat al projecte. La democràcia consisteix en delegar els afers públics a uns representants polítics escollits cada quatre anys. Convé preguntar-se, observant casos com aquest de l'edifici vela, quines són les prioritats de les administracions públiques.

Imatge: photobucket.com

Balances invisibles (fora de Catalunya)

El Ministeri d'Economia va fer públic ahir el seu estudi sobre les balances fiscals. És la resposta a una demanda històrica de Catalunya, una comunitat que ha hagut d'aguantar injustes acusacions d'insolidaritat durant dècades de democràcia. L'estimació del govern espanyol ha xifrat el dèficit fiscal entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, bastant per sota dels càlculs presentats la setmana passada pel conseller Castells (9,8%).
Però més enllà de la prevista correcció a la baixa del càlcul català, ahir es va creuar una línia vermella de la política espanyola. I cal felicitar a Zapatero i Solbes per haver tingut el coratge federalista de fer justícia en aquesta qüestió. Perquè ara se sap oficialment que -de mitjana- cada català realitza una aportació neta anual a l'Estat d'entre 1.600 i 2.100 euros, i si impera el sentit comú a partir d'ara s'haurà de tenir una mica més de vergonya per acusar a Catalunya d'insolidària. Perquè aquells que hem viatjat sovint per Espanya al llarg dels últims 25 anys portem temps observant el vertiginós procés de convergència econòmica entre totes els territoris espanyols. Les infraestrucutures, sense que facin falta xifres per a corroborar-ho, en són l'evidència més palmària.
El drama és entrar avui a les edicions electròniques dels principals diaris espanyols (El País, El Mundo, ABC) i comprovar que aquesta informació -la publicació de les balances fiscals- no mereix la més mínima atenció. Només el Público (del mediapro Jaume Roures) se'n fa una mica de ressò. Sembla que a les edicions escrites s'ha difós més la noticia, com escriu avui Enric Juliana. Trobant-se Espanya en ple procés de negociació del finançament de les autonomies, la voluntat de derrotar definitivament un dels tòpics ibèrics més injustos -com és el de l'insolidaritat catalana- sembla més aviat escassa. Fins i tot quan les evidències més recents les acaba de fer públiques el propi govern espanyol.
La divulgació de les balances fiscals per part de l'Estat és una bona noticia, però perdrà molta força si el govern espanyol manté aquesta qüestió cabdal en l'àmbit tècnic i deixa passar l'oportunitat de fer pedagogia federalista des d'ara mateix.

Imatge: steroglass.it

Malgrat la mona es vesteixi de seda

Vueling i Clickair es fusionen sota el nom de Vueling, mantenen la seu social i operativa a Barcelona, es converteixen en la tercera aerolínia espanyola (per sota d'Iberia i Spanair), i Josep Piqué conserva el càrrec de president no executiu de la companyia. Alex Cruz será el director general, càrrec executiu que ja ocupava a Clickair.

Tanmateix, si volem anar més enllà d'aquestes dades que ens suggereixen que Catalunya té finalment una gran companyia aèria, convé analitzar en quines mans ha quedat realment Vueling després de la fusió amb Clickair.

Doncs bé, un 45,8% de la propietat de Vueling està ara en mans d'Iberia. La família Lara tindrà el 14% i Nefinsa (soci de Clickair) el 4%. El 36% restant de les accions de Vueling estarà a la Borsa.

Es tracta d'una oferta pública d'adquisició (OPA) encoberta, que Iberia intenta evitar per qüestions polítiques renunciant a la gestió i al control des del Consell d'Administració que li correspondria. Normalment, quan una societat A adquireix més del 30% de la propietat d'una societat B la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) obliga a presentar una OPA.

Vueling, una empresa que travessava gravíssims problemes econòmics, ha supeditat l'operació a que la CNMV no obligui a Iberia a presentar una OPA. Per la seva banda, a Iberia ja li està bé que tot plegat sembli una fusió. Després de tot, és evident que algunes normatives antimonopoli podrien desaconsellar el control de la principal low cost espanyola per part d'Iberia. Sobretot quan Clickair porta mesos agafant totes les rutes espanyoles i europees que Iberia ha deixat d'operar des de Barcelona, circumstància que alguns consideren un autèntic atemptat a la lliure competència perquè Iberia s'ha limitat a cedir els seus slots (drets d'aterratge i enlairament) a la seva filial catalana (que a diferència de Vueling -amb aeronaus noves- opera amb avions d'Iberia repintats).

Veurem quin és el posicionament de la CNMV i de Brussel·les en les properes setmanes.

Vueling i Clickair sumen 45 avions, més de 2.000 empleats i tenen més de 50 rutes cadascuna (moltes d'elles actualment en competència). El 2007 van perdre més de 110 milions d'euros entre les dues, però després de la fusió esperen obtenir beneficis immediats: a partir de 2009.

Algunes informaciones suggereixen que la Generalitat de Catalunya ha estat un dels agents que més ha celebrat que Iberia renunciés als seus drets sobre la nova companyia, malgrat tenir-ne la propietat. Iberia sap que no té bona imatge a Catalunya, i s'ha avingut a l'impostura de fer-nos creure que Vueling segueix essent una empresa catalana.

Sé que des d'una perspectiva pragmàtica de la situació, tenint en compte les alarmes que portava mesos encenent el deteriorament progressiu de Vueling, alguns poden felicitar-se per aquesta solució. Probablement hi hagi tingut bastant a veure la cada cop més propera inauguració de la Terminal Sud, pagada pel govern espanyol. Està clar que a Catalunya tota aquesta qüestió dels aeroports i les aerolínies té un component polític majúscul, i després de la compra camuflada de Vueling per part d'Iberia em temo que el seguirà tenint. Veurem com es negocia en el futur, espero que ben aviat, la gestió de l'aeroport del Prat. El govern espanyol sembla molt poc disposat a cedir-ne la gestió. Potser repeteixin el model Vueling, i en mantinguin el control fent veure que en descentralitzen la gestió. En resum, que ens en facin usufructuaris.

L'èxit de l'operació Vueling dependrà de la capacitat d'Iberia de mantenir-se al marge de la gestió de la nova aerolínia, i també de l'absència de competència entre ambdues companyies. Què passarà, per exemple, amb el pont aeri Barcelona-Madrid? Tolerarà Iberia que la nova Vueling ofereixi rutes transoceàniques des de Barcelona que esdevinguin una competència als vols des de Barajas? Podrà Vueling competir amb Iberia a Barajas com qualsevol altra companyia espanyola?

Imatge: expansion.com

De toros a toreros

Amb quatre catalans titulars (Capdevila, Puyol, Cesc i Xavi), un manxec del Barça (Iniesta), un brasiler amb nom de mític pilot de F1 i un entrenador antimadridista (Aragonés), tampoc cal fer-se mala sang i lamentar el triomf d'Espanya a l'Eurocopa. Més enllà de l'entorn cutre de 'la roja', aquesta era una selecció simpàtica i s'ho han merescut. Amb el valor afegit d'haver-se sabut sobreposar a les múltiples pressions exercides per la Brunete mediàtica madrilenya i pel Santiago Bernabeu, que s'ha passat mesos i mesos clamant '¡Raúl selección!'.

Xavi ha estat anomenat millor jugador del torneig, i Iniesta, Cesc i Puyol han estat inclosos a l'equip ideal (amb Iker, Marchena, Senna, Villa i Torres). La lectura més valuosa d'aquest èxit ha estat -espero- l'enterrament del concepte de 'furia española' que tan poc rendiment havia proporcionat fins el moment. Aquesta equip ha guanyat amb un centre del camp clamorosament creatiu, amb Xavi, Iniesta, Silva i Cesc. L'aposta pel toc i la circulació ràpida de la pilota s'han imposat a la contenció i al muscle. Espanya no ha estat un equip especulatiu i la lliçó pel Barça és impagable. Guardiola, pren-ne bona nota.

Imatge: marca.com

És opinable que hi ha crisis? Que guanyi Alemanya!

Avui és diumenge, el dia és esplèndid a Barcelona. No acostumo a escriure al blog els caps de setmana, però per una vegada faré una excepció. Falten tres hores per la final de l'Euro 2008. Sóc molt futbolero, i tinc ganes de veure el partit. Inicialment m'havia declarat neutral en aquesta final Alemanya-Espanya, però sempre m'ha agradat prendre partit. Mullar-me. El plantejament que es fa d'aquest partit a Espanya em sembla tan extremadament nacionalista que no vull ni imaginar-me les estupideses que es poden arribar a dir i a escriure si 'la roja' guanya finalment aquesta final. Sobretot després d'haver llegit avui al president Zapatero afirmant a El País "es opinable si hay crisis", només faltaria que Espanya fos campiona d'Europa per acabar d'acomodar-nos en aquest món feliç huxleyà. Posats a ser nacionalistes, la veritat, no em veig animant a la selecció espanyola. Els d'Aragonés són favorits, però espero que guanyi Alemanya.

Imatge: nytimes.com

Manifestament tendenciós

El diari El Mundo està recollint signatures a favor del 'Manifiesto por la lengua común'. Els impulsors del manifest són Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater. Setze homes i una dona.

Fins ara s'hi han adherit més de 41.000 persones, entre les que destaquen Mariano Rajoy i la nova direcció del PP, Miguel Delibes, Francisco Nieva, Luis Mateo Díez, Joaquín Leguina i José María Barreda (president socialista de Castella La Manxa).

El manifest afirma que el castellà és la llengüa comuna dels espanyols i que conèixer-lo és un deure. D'altra banda, sosté que els deures no els tenen els territoris ni les llengües, sino les persones, i que per tant no es poden prioritzar les llengües co-oficials en detriment del castellà. En conseqüència, el manifest demana que es modifiqui la Constitució i alguns Estatuts autonòmics perquè aquests principis quedin ben clars i els drets dels castellanoparlants quedin salvaguardats arreu del territori.

Entenc que aquests tipus de reivindicacions van sempre en la mateixa direcció: defensar el monolingüisme. Per la senzilla raó que, a Catalunya, tots els catalanoparlants són bilingües i en canvi molt pocs castellanoparlants poden parlar, llegir i escriure en català.

Parlaré de manera molt clara. És mentida que el castellà pateixi cap tipus de persecució a Catalunya. És més, considero que els catalans hem estat massa tous en la defensa del català i que la nostra coneguda debilitat de caràcter ens ha fet ser excessivament tolerants. La gran veritat és que a la Catalunya de 2008 es pot viure perfectament sense parlar català, però en cap cas sense parlar castellà. Es pot afirmar que l'immersió lingüística no ha donat els fruits esperats perquè l'ús social del català ha reculat en els darrers anys, sobretot entre els adolescents que van néixer quan Jordi Pujol ja era president i l'ensenyament ja era bàsicament en català. Per tant, la causa d'aquest retrocés no és deu només -com alguns avantatgistes afirmen- a l'arribada a Catalunya d'un milió d'immigrants estrangers en els darrers 10 anys. És normal que els nouvinguts triin el castellà com a llengüa per comunicar-se, a més per a molts llatinoamericans aquesta és la seva llengüa pròpia i no han de fer l'esforç d'aprendre cap altre idioma.

La quota de mercat del castellà a Catalunya és elevadíssima. No crec que el català sigui la primera llengüa ni de 2,5 milions de residents a Catalunya (i la població actual és de 7,2 milions). Què molesta tant als signants d'aquest manifest? Que s'exigeixi el coneixement del català per a exercir la funció pública? Que l'ensenyament públic a Catalunya li doni una empenteta al català a les aules quan a les llars, als patis i als bars els alumnes utilitzen habitualment el castellà?

Vivim en una democràcia plagada de defectes. Però democràcia al capdavall. Azúa, Boadella i Espada impulsaren un partit lerrouxista a Catalunya i al principi no els anà malament del tot: 3 diputats al Parlament a les eleccions de 2006. Després se'n desentengueren i el seu monstre de Frankenstein -el Partido de la Ciudadanía- acabarà en el no res. Pols estelar en l'infinit universal. Res de res.

Agressions com aquest 'Manifiesto por la lengua común' fan insalvable la distància entre Espanya i alguns catalans entre els quals em compto. El PSOE, més enllà de Leguina i aquest tal Barreda, no subscriurà oficialment aquest manifest. Però hi està absolutament d'acord. La intel·lectualitat d'esquerres espanyola també. Cal assumir que hi ha una Catalunya incompresa a Espanya. Aquells que creiem que Catalunya és alguna cosa més que una regió d'Espanya, que el català és quelcom més que una llengüa per parlar amb la família i els amics, per comunicar-nos als pobles d'interior i per comprar al mercat, ens podem seguir autoflagelant i culpant-nos a nosaltres mateixos -els catalans- de no haver-nos sabut explicar, de no haver-nos fet simpàtics a la resta d'espanyols. Però quantes vegades cal ensopegar amb la mateixa pedra per adonar-nos-en de que això no té solució?

Diria que aviat arribarà el moment de les posicions maximalistes. L'Espanya de la transició està finiquitada políticament i socialment. Avui, el país i la societat no tenen res a veure. Tampoc l'economia. Els impulsors del 'Manifiesto por la lengua común' tenen raó en una cosa: cal retocar la Constitució per acabar amb les ambigüitats. Però no només en el terreny de la llengüa.

Abans de res, cal preguntar-se seriosament si Espanya segueix tenint sentit com a projecte comú, saber si és possible formular una nova idea d'Espanya -més enllà d'un probable consens entre PSOE i PP- i també conèixer quin és el grau d'acceptació d'aquesta 'nova Espanya' als diferents territoris. Perquè si algú a Espanya segueix pensant que, en quant al futur de Catalunya, tindrà el mateix pes la voluntat de 39 milions d'espanyols que la de 7 milions de catalans, és que no ha entès res de res. Per molt article 8 que es vulgui esgrimir.

Arribats al caixa o faixa, i després de defensar apassionadament els respectius punts de vista, tots a acceptar el veredicte popular dels catalans. Però seguir molts més anys en aquest ordre tan fictici, o equivocant el plantejament com amb l'Estatut de 2006, no sisplau.

Imatge: spanish-in-the-world.net

L'Eurocopa i la Segona Guerra Mundial

Us presento un exercici que barreja història i futbol. Els soldats d'avui competeixen al terreny de joc, i que duri. Perquè entre 1939 i 1945 es van matar per tota Europa: 32 milions de morts només entre cinc dels vuit països classificats pels quarts de final de l'Euro 2008. Fa molts pocs anys de tota aquella barbàrie.

Portugal-Alemanya. A pesar de la simpatia que Antonio de Oliveira Salazar sentia per Adolf Hitler i Benito Mussolini, els portuguesos es mantingueren -com Espanya- neutrals a la Segona Guerra Mundial. Fins i tot consentiren que els anglesos, aliats militars dels portuguesos des de 1373, establissin una base aliada a les Açores. També combateren -amb guerrilles- l'ocupació japonesa de Timor al Pacífic (on moriren 55.000 persones). En acabar la guerra, Portugal -a diferència d'Espanya- rebé alguns ajuts dels EEUU per mitjà del Pla Marshall.
Portugal: cap mort / 70 milions $ del Pla Marshall (PM)

Alemanya: 7,2 milions morts / 1.448 milions $ del PM

Croàcia-Turquía. El 1941, després de l'ocupació de Iugoslàvia per part de l'exèrcit alemany, es formà l'Estat Independent de Croàcia. Els ustatxes (filonazis) van governar aquesta efímera monarquia fins la derrota de Hitler el 1945 i l'arribada al poder de les forces partisanes de Tito (refundador de Iugoslàvia). Sota la presidència d'Ismet Inönü, després de declarar-se neutral al principi de la guerra, Turquía acabà signant un pacte d'amistat amb Alemanya el 1941 i es convertí en un important proveïdor de matèries primes de l'eix. El 1945, quan la truita s'havia girat definitivament a favor de les forces aliades gràcies a l'entrada dels EEUU al conflicte bèl·lic, Turquía va declarar-li la guerra a Alemanya i Japó. Els turcs no van arribar a lluitar. Per una vegada Croàcia i Turquía, enemics històrics durant segles, no van coincidir als camps de batalla en ocasió de la Segona Guerra Mundial.
Iugoslàvia: 1 milió morts / 0 $ del PM
Turquía: cap mort / 137 milions $ del PM

Holanda-Rússia. Holandesos i russos van acabar formant part del bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial. Holanda integrà el Grup d'Oslo juntament amb Noruega, Bèlgica i Luxemburg, països que malgrat llur neutralitat foren invadits per Alemanya el 1940. Rússia (aleshores URSS) fou atacada pels alemanys el 1941 després d'un ambigu acord de no agressió entre Stalin i Hitler (que entre altres coses facilità l'invasió alemanya de Polònia, Lituània, Letònia i Estònia el 1939). Holanda va ser una important receptora d'ajuts dels EEUU després de la guerra. Rússia evidentment no. El dia que va morir Hitler començà la guerra freda i l'Unió Soviètica esdevingué el gran enemic dels EEUU.
Holanda: 231.000 morts / 1.128 milions $ del PM
Rússia: 23,1 milions morts / 0 $ del PM

Espanya-Itàlia. Malgrat el suport militar i econòmic d'Alemanya i Itàlia (sobretot dels segons) a la guerra civil espanyola(1936-1939), Franco va mantenir-se neutral a la Segona Guerra Mundial. Sobretot després de l'acord entre Hitler i Stalin (un comunista!) per facilitar l'invasió de Polònia (un estat catòlic nacional autoritari estimat per Franco). La relació del règim franquista fou sempre més amistosa amb Itàlia que amb Alemanya. Alguns nazis veien Espanya com una colònia, mentre que la relació amb els transalpins era més de tu a tu.
D'altra banda, Mussolini fou el principal aliat de Hitler en el primer tram de la guerra, però es va mostrar molt poc resolutiu al camp de batalla. Els italians ocuparen Albània el 1939, però el 1940 foren derrotats en l'intent d'invadir Grècia. A l'Àfrica van obrir molts fronts (Líbia, Tunissia, Egipte, Somàlia, Etiòpia, Eritrea, etc) però sempre acabaren capitulant. El 1943 Itàlia es va rendir, però fou ocupada pels alemanys fins a la seva derrota final el 1945. A diferència d'Espanya, en acabar la guerra Itàlia va rebre ajuts del Pla Marshall (només el Regne Unit, França i Alemanya en reberen més).
Espanya: 4.500 morts / 0 $ del PM
Itàlia: 454.500 morts / 1.204 milions $ del PM

Ciutat Vella com a termòmetre

El setembre de 1997, Pasqual Maragall va plegar d’alcalde a mig mandat i el va substituir Joan Clos. Segons la versió oficial, les dues grans fites de Clos com a mà dreta del batlle olímpic havien estat el sanejament de les finances municipals i una gestió impecable com a regidor de Ciutat Vella.
La dificultat de gestionar Ciutat Vella i tota la seves especificitats socials i urbanístiques ve de lluny. Per això està tan ben valorat. A ningú no se li hauria acudit, per exemple, promoure un alcaldable ‘perquè ho ha fet molt bé a Les Corts’.
A la pràctica, un alcalde té més aviat poques competències. N’hi ha prou en donar un cop d’ull als pressupostos de 2008. Les despeses previstes per la Generalitat (34.750 milions d’euros) multipliquen per quinze les de l’Ajuntament de Barcelona (2.352 milions d’euros). Tanmateix, cap altra administració pública coneix tan a fons una ciutat com el seu govern municipal. Per això, malgrat tot, les decisions que pren un ajuntament deixen la seva petjada als diferents barris. Ja sigui per acció o omissió.
Un bon alcalde que vulgui ser recordat en el futur ha de saber sobreposar-se a la manca de recursos i competències, recolzar-se econòmicament en altres institucions públiques i privades, i deixar la ciutat millor que com la va trobar. I un alcalde extraordinari és aquell que fa possible que, dècades després d’haver plegat, la ciutat i els seus barris encara recullin els fruits de la seva visió estratègica.
Des de 1979, any de les primeres eleccions municipals després de Franco, Ciutat Vella ha estat el gran camp de batalla de l’Ajuntament de Barcelona. S’hi han abocat milions de recursos a dignificar, esponjar, modernitzar, etc.
El desenvolupament que han tingut els barris de Ciutat Vella en els darrers 30 anys ha estat divers. De manera molt superficial, es podria dir que la Ribera és el que més s’ha aburgesat; el Gòtic s’ha abocat dràsticament al turisme; la Barceloneta s’ha obert al mar i al turisme, i el Raval es coneix ara com Ravalstan.
Ciutat Vella, que només representa el 7% de la població total de Barcelona, és el centre històric, el districte més vibrant i amb una major oferta de cultura i oci. Sóc de l'opinió que fins que no et submergeixes repetidament als carrers estrets de la Barcelona antiga, tan de dia com de nit, es pot afirmar que desconeixes la teva ciutat. Ai d’aquells joves que presumeixen de viure i divertir-se més amunt de la Diagonal, perquè estan vivint d’esquenes al món quan el tenen a tocar!
Però més enllà d’aquestes facetes positives, en les quals ens podríem estendre a bastament, el districte segueix essent un immens focus de problemes:

• Immigració: El 40% dels habitants censats a Ciutat Vella són immigrants (la mitjana barcelonina és del 17%). La precarietat econòmica de molts d’aquests residents produeix un impacte negatiu sobre altres aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, etc.
• Habitatge: L’estat de conservació de milers de finques és ruïnós. Es multipliquen el nombre de pisos pastera per a immigrants i els casos de mobbing (sobretot a gent gran). Les accions impulsades per l’administració en matèria d’habitatge no han format part d’una estratègia global, han beneficiat principalment a nous residents de classe mitjana-alta. Per tant han tingut un efecte residual i escassament social sobre el conjunt de la població. Sobretot tenint en compte que Barcelona compta amb un govern municipal integrat per socialistes i ex comunistes des de 1979.
• Salut: L’esperança de vida a Ciutat Vella és set anys inferior a la mitjana de la ciutat. Els elevats costos de la immigració de països pobres sobre la sanitat pública catalana estan àmpliament documentats. Si l’urbanista higienista Ildefons Cerdà (1815-1876) anés avui a Ciutat Vella i observés l’estat de conservació de les façanes i els interiors dels edificis, la brutícia dels carrers, i el desencant dels seus habitants, probablement proposaria una bateria de mesures eixamplificadores per acabar amb tota aquesta degradació.
• Educació: El cas de les escoles de Ciutat Vella és un dels majors fracassos atribuïbles a l’administració, per la seva incapacitat d’evitar la creació de ghettos educatius. És a dir, una majoria d’escoles on gran part dels alumnes són fills d’immigrants i on els pares catalans no hi volen portar els seus fills. La manca d’intervencionisme en matèria escolar a Ciutat Vella és pròpia del neoliberalisme més atroç, i perpetuarà el sentiment d’estrangeria d’una generació sencera d’infants nascuts a Catalunya.
• Seguretat: Ciutat Vella, especialment el Raval, és un dels grans bressols europeus de la delinqüència i el crim organitzat (màfies, terrorisme islàmic, etc). La sensació d’impunitat dels facinerosos que viuen a Ciutat Vella és impròpia d’un país civilitzat. A més, a Barcelona un de cada tres casos de violència domèstica té lloc en aquest districte.
• Turisme: El 2007, Barcelona va acollir 7 milions de turistes. La majoria d’ells van passar en algun moment per Ciutat Vella i una bona part s’hi van allotjar en hotels, pensions i apartaments. El turisme és un potent sector econòmic que anualment deixa a la ciutat gairebé 200 milions d’euros. Però la seva afluència pot entrar en conflicte amb la qualitat de vida dels residents. En ocasions, el comerç i la restauració de Ciutat Vella semblen més orientats al turista que al resident. Per això, entre altres raons, sovintegen les veus que parlen de Ciutat Vella com a parc temàtic per turistes.

Quan Joan Clos va convertir-se en alcalde de Barcelona, els immigrants residents a Ciutat Vella no arribaven al 10% de la població. Ara són un 40%. Els efectes d’una transformació d’aquestes dimensions en només 10 anys són inimaginables.
La immigració és un fenomen transversal que té un impacte majúscul sobre l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, i la convivència en general. Banalitzar la qüestió subratllant només els avantatges de la multiculturalitat no beneficia ningú. Començant pels propis immigrants, als quals el mestissatge els preocupa tan poc com aprendre a parlar català. El desig del 99% d’immigrants és simplement guanyar-se la vida a Barcelona. Preferiblement sense infringir la llei i vivint dignament. La realitat, però, és que actualment milers d’immigrants a Ciutat Vella estan fora de la llei i no viuen dignament. Es pot mirar cap a una altra banda però, tenint una crisi econòmica al damunt, fer-ho és un acte de covardia i irresponsabilitat.

Al tram final de la seva trajectòria de 15 anys a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall digué que ‘la Plaça Reial és un termòmetre de la ciutat i un termòmetre de l’estat del món’. Hi estic d’acord. La Plaça Reial, com la Rambla del Raval, són la síntesi de moltes coses impossibles de detectar a la Plaça Artós de Sarrià o a la Plaça de Prim del Poblenou.
Com a termòmetre doncs, l’estat actual d'àmplies zones de Ciutat Vella hauria de preocupar molt a l’Ajuntament, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Però sobretot l’hauria d’ocupar, més enllà dels ocasionals festins gastronòmics a Casa Leopoldo o a l’Isidre, i les escapades líriques al Liceu.
Últimament a Catalunya, governar s'està convertint en l’art de crear problemes amb la solució dels quals mantenir a la població en suspens. Doncs bé, aquí estem parlant de problemes reals. No és necessari que ningú se'ls hagi d'inventar. Immigració, habitatge, salut, educació, seguretat i turisme a Ciutat Vella. Heu-los aquí.

Imatge: barcelonagallery.com

La credibilitat de Zapatero (III)

"Me comprometo a publicar las balanzas fiscales antes de dos meses"

(Madrid, 8 d'abril de 2008)

Peculiaritats bancàries ibèriques

Beneficis bancaris i crisi hipotecària

Segons els resultats del primer trimestre de 2008, les vuit grans entitats financeres espanyoles (Santander, BBVA, La Caixa, Cajamadrid, Popular, Banesto, Sabadell i Bankinter) aconseguiren un increment del 6,3% del benefici net respecte el mateix període de 2007.

El contrast amb els resultats d'alguns grans bancs europeus és majúscul: BNP Paribas -21%, ING -19%, Société Générale -23%, Credit Agricole -66%, Fortis -31%. En alguns casos, fins i tot s'han produit pèrdues ressenyables: UBS -7.075 milions, Credit Suisse -1.312, Dresdner -469, Deutsche Bank -254, etc.

El Santander ha estat el banc -de tot el món- que ha obtingut majors beneficis durant el primer trimestre de 2008 amb 2.206 milions d'euros.

Alguns analistes sostenen que aquesta excepcionalitat espanyola respon a l'excel·lent tasca reguladora del Banc d'Espanya, que durant els temps de vaques grosses ha forçat als bancs a mantenir provisions anticícliques per preservar els seus ratios de solvència davant de la possibilitat d'una desacceleració econòmica (com la que precisament estem començant a experimentar en tot el seu esplendor), i al mateix temps ha prohibit l'ús d'instruments per comprar crèdits subprime (protagonistes de la crisi bancària als EEUU i al Regne Unit).

Tanmateix Credit Suisse, una entitat molt afectada per la crisi subprime, adverteix sobre el risc que la morositat pot suposar en un futur immediat per les entitats financeres espanyoles. L'explicació és molt senzilla. El sector bancari espanyol es vanaglòria de no haver estat esquitxat per la crisi subprime i es felicita per les seves provisions de seguretat, però ignora la magnitud potencial de la desacceleració econòmica que es presenta en l'horitzó. Si es consolida l'augment de la desocupació al llarg dels propers mesos, milers de families no podran pagar les seves lletres hipotecàries.

Entre 2002 i 2006, coincidint amb el boom immobiliari, l'Euribor va romandre aproximadament 48 mesos per sota del 3%. Durant aquesta etapa, una legió de famílies espanyoles va constituir hipoteques a 30 anys en condicions avantatjoses, sense tenir present que estaven signant -en la majoria de casos- crèdits a interès variable. I que, com digué el polític revolucionari Saint-Just: l'ordre d'avui és el desordre de demà.

El cas d'una família tipus

Imagineu-vos una parella en la trentena. Fa quatre anys van comprar un habitatge de 240.000 euros. Amb 60.000 euros que tenien estalviats van pagar l'entrada i les despeses, i els fou concedida una hipoteca de 200.000 euros a 30 anys al 3%. La quota mensual era de 843 euros. Un import raonable si tenim en compte que els dos membres de la parella treballaven i tenien uns ingressos nets mensuals de 2.800 euros. Els van sobrar diners per canviar de cotxe i viatjar a paratges remots cada mes d'agost.

Quatre anys després aquesta mateixa família, amb els tipus d'interès al 5,5% ha passat a pagar 1.135 euros (un 34% més). Els ingressos familiars han variat a ritme d'IPC i estan sobre els 3.100 euros (un 10% més). El problema és que la feina d'un dels membres de la parella porta setmanes tambalejant-se a causa de la crisi, com si es tractés d'una gran espasa de Damòcles a punt de caure sobre una economia familiar sobtadament precaritzada. Per molt subsidi de l'atur que es pugui percebre durant uns mesos, perdre un sou serà un cop difícil d'aguantar.

A més, aquesta familia té un fill de pocs mesos i les despeses s'han disparat. A partir del setembre hauran de pagar una llar d'infants. 400 euros al mes perquè les escoles bressol municipal només tenen plaça pel 8% dels infants de la ciutat.

Si sumem això a la sensació de que el principal actiu patrimonial de la familia -el seu pis- ha perdut entre un 20 i un 30% del seu valor, us podeu imaginar els efectes psicològics de la situació. Tots els plans semblen tombar-se per a aquesta familia de classe mitjana. Aquell pis comprat fa quatre anys que havia de servir a mig termini per comprar-ne un de més gran, apenes val 200.000 euros.

La parella fa números i contracta un advocat. Si un dels dos perd la feina s'estan plantejant declararar-se morosos i deixar de pagar l'hipoteca. L'altre opció seria malvendre el pis i optar a un lloguer amb protecció oficial. Per nivell de renda podrien optar a un habitatge protegit de règim general, però amb l'excés de demanda existent les probabilitats d'obtenir-ne un són altament escasses. D'altra banda, saben que la crisi no durarà tota la vida i que tard o d'hora les coses tornaran al seu lloc. No volen perdre el seu pis, que és tot el seu patrimoni. Sobretot després d'haver estat pares.

Apunt final

Entre 2004 i 2008, la morositat hipotecària ha crescut un 150% a Espanya. Més o menys el mateix que els tipus d'interès. Segons Credit Suisse, si l'atur es dispara a Espanya a causa de la desacceleració econòmica (algunes estimacions preveuen que al llarg del 2009 recuperi valors del 2000 i s'enfili fins el 13%), la morositat bancària es multiplicarà i les provisions anticrisi establertes pel Banc d'Espanya es poden revelar clarament insuficients.

Imatge: typepad.com

Contra la vaga dels transportistes

Si Al Capone encara fos viu, estaria orgullós del gremi dels transportistes.
Talls de carreteres i piquets informatius. Al llarg del dia d'avui la meitat de les gasolineres catalanes es quedaran sense combustible. És probable que aviat sentim a parlar de l'escassetat d'aliments i altres béns de primera necessitat. El subministrament de medicaments sembla garantit, ni que sigui per vehicles camuflats. Quina escena tan edificant.
La vaga és un dret recollit a la Constitució, d'acord, però els mètodes mafiosos mai no haurien de servir per a forçar una negociació com la que ens ocupa. Aquesta extorsió, aquest 'hem paralitzat mig país, ara doneu-nos el que demanem' només mereix la condemna més absoluta de la resta de ciutadans. Perquè aquí només els milionaris i els ignorants no s'han adonat de que estem a les beceroles d'una crisi econòmica que ens acabarà afectant a tots, i només falta que un grapat de camioners insolidaris ens compliquin la vida una mica més.
No tinc el menor sentiment de solidaritat envers els transportistes. Que el barril de petroli està marcant màxims històrics i per tant els carburants s'han apujat molt? Això ho sabem tots. Els transportistes volen compensacions per aquestes pujades, i per això fan vaga. Espero que no sigui cert que el govern espanyol està disposat a rebaixar-los la cotització de la seguretat social i/o a reduir-los els impostos, o que algú pensi que aquest problema es resoldrà amb incentius a la prejubilació. Em semblaria un agravi comparatiu intolerable, i dubto que les arques de l'Estat s'ho puguin permetre. Sobretot després d'haver dil·lapidat irresponsablement el superávit pressupostari amb un reguitzell de mesures manifestament electoralistes (400 euros, xec nadó i ajuts al lloguer).
Al cap i a la fi, el problema dels preus de la gasolina s'acabarà quan el transport deixi de dependre d'una font d'energia tan volàtil, tan cara, tan bruta i tan caduca.
Cedir davant les pressions d'un gremi és crear jurisprudència. És obrir les portes de bat a bat a noves demandes. Fins i tot és probable que hi hagi col·lectius amb molts més motius per declarar-se en vaga. Sense anar més lluny, els titulars d'hipoteques. Els camioners ploren pel preu estratosfèric de la gasolina, i els propietaris hipotecats per l'evolució alcista de l'Euribor.
Imagineu-vos que deixem de pagar les quotes l'1 de juliol. Aquesta seria una acció molt més neta que dels transportistes, perquè no paralitzaria el país. El 25% dels espanyols estan hipotecats, imagineu-vos de què estem parlant.
- Presidente, ha llamado un caballero que dice representar a 10 millones de españoles que han decidido dejar de pagar la hipoteca a partir del próximo mes. Me comenta que después de ayudar a los transportistas debería echarles una mano a ellos. ¿Qué le digo?

Imatge: elperiodico.cat

Gastronomia socio-econòmica: ingredients

Tot seguit us presento alguns dels ingredients econòmics amb els quals haurem d'aprendre a cuinar els propers mesos i anys en aquest país.
Són la viva conseqüència de l'arrogància del 'España va bien' d'Aznar i del cofoïsme banal de ZP. 'La economía española pocas veces ha sido tan fuerte', deia el president fa exactament un mes. Quines dades li fan pensar això, president?
Espero que els grans xefs socio-econòmics puguin seguir delectant-nos amb les seves receptes econòmiques més creatives sense abusar dels additius. No anéssin a enutjar-se més del compte els Santamaries de torn.

• L’inflació al 4,7%, la xifra més alta en 11 anys, i bastant per damunt de la mitjana de l’UE (3,6%). Els preus es disparen, amb els corresponents efectes sobre les rendes familiars. Augment dels costos salarials a tots els sectors econòmics.


• El preu del petroli a 135 dòlars, superant tots els records històrics i afectant especialment als sectors del transport i la logística.


• El preu del diner, que fixa el Banc Central Europeu des de 2000, es manté al 4% sense que Espanya pugui posar fre a l’increment dels preus amb una política monetària restrictiva.


• La cotització del dòlar a 1,55. Tornen els famosos temps del ‘give me two’, quan els nous rics espanyols viatjaven a Nova York fa vint anys i s’afartaven de fer compres amb el dòlar al voltant de les 100 pessetes. Però més enllà de que resulti més barat viatjar als EEUU, les conseqüències d'un euro tan fort són molt negatives pels sectors exportadors, resten competitivitat a l'economia en el seu conjunt i contribueixen a agreujar el dèficit de la balança comercial.


• L’increment de l’atur enregistra marques de 1997, quan fa quatre dies es parlava eufòricament de plena ocupació. Seran els efectes de l'excessiva precarietat laboral dels sectors que van fer possible el 'milagro español' (construcció i turisme)?


• En els darrers 10 anys han arribat 4 milions d'immigrants a Espanya (1 milió a Catalunya), atrets pel cicle expansiu de l'economia. Caldrà comprovar els efectes de la desacceleració actual (sobretot en el sector de la construcció) sobre els immigrants més vulnerables.


• L'augment de la natalitat i l'arribada massiva de joves immigrants han moderat el procés d'envelliment de la població. Tanmateix la sostenibilitat del sistema de pensions actual es manté fràgil a mig-llarg termini.


• Excessiva dependència dels sectors de la construcció i el turisme. El primer en crisi profunda i estructural, el segon clarament estacional, i tots dos amb un component innovador més aviat escàs.


• L'inversió espanyola en R+D es manté molt per sota del nivell de les principals economies europees.


• El nivell educatiu preocupa, però no ocupa.


• Els salaris reals espanyols s'han estancat en els darrers 10 anys.


• El preu de l’habitatge sembla que finalment s’ha estabilitzat, impulsat per la caiguda dràstica de la demanda i per la restricció creditícia. Però cal tenir molt present que a Barcelona el preu de l’habitatge s’ha multiplicat per quatre en els últims deu anys, i per deu en els darrers vint.


• L’Euríbor es manté imparable i fregant el 5%. La quota més alta en 8 anys. Amb els conseqüents efectes sobre les economies familiars. Endeutades per efecte d’aquesta febre immobiliària.


• L'endeutament de les famílies espanyoles, molt exigit per les restriccions salarials, el consumisme i l'inflació, sembla no conèixer límits.


• El govern ha gestionat el seu superàvit de manera irresponsable i electoralista, ignorant les múltiples evidències que assenyalaven l'imminència d'una greu desacceleració econòmica. La deducció dels 400 euros, el xec nadó de 2.500 euros, els ajuts al lloguer, etc.


• Entre tan malbaratament de recursos públics, no és dificil imaginar-se que la primera aixeta que es tancarà serà la de la reforma del finançament autonòmic que exigeix Catalunya amb tota la raó del món.
  
  Imatge: eldiariomontantes.es

Sant Pere Regalat i la desertització política

Diu un refrany que "si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de pluja". El 13 de maig va ploure molt a Catalunya, i des d'aleshores no ha deixat de ploure. Però fa poques setmanes estavem immersos en la pitjor sequera en seixanta anys, amb l'aigua dels embassaments catalans caient fins el 20% i amb tots els plans d'emergència activats davant l'eventualitat de greus restriccions de subministrament a la regió metropolitana de Barcelona (que acull dues terceres parts de la població total de Catalunya). A dia d'avui, amb els embassaments per sobre del 40%, ja es pot dir que s'han esvaït els pitjors auguris. Però no fins al punt que -com reclamen ara de manera avantatgista ERC i ICV- s'hagi de suspendre la construcció del transvasament de l'Ebre, una obra de caràcter estructural que en el futur ha de garantir el subministrament d'excedents d'aigua a Barcelona (o Tarragona, qui sap) en situacions crítiques com la viscuda enguany.

La sequera política s'ha anat intensificant en paral·lel a la manca de precipitacions. Tot plegat ha estat un autèntic cúmul de despropòsits que ha posat de relleu, al meu parer amb molta crudesa, el grau d'insolidaritat, partidisme i arbitrarietat que presideix la presa de decisions quan ocorre qualsevol catàstrofe o fet inesperat. Ja sigui a Barcelona (Carmel), Catalunya (Rodalies, sequera) o Espanya (Prestige, 11M, ETA).

Tinc molt present que emmig de tot aquest problema de la sequera s'han celebrat unes eleccions generals, i que en política qualsevol circumstància serveix per esgarrapar vots o quotes de poder. Però això no hauria de ser una excusa. Als governants se'ls demana -i cal exigir-los-ho- saber gestionar amb rigor i professionalitat qualsevol contratemps o adversitat, per greu que sigui. Sense pensar en les repercussions electorals que això pugui tenir.

Abans he citat alguns exemples (Carmel, Rodalies, sequera, Prestige, 11M, ETA). En cap d'aquests casos el govern -en els seus respectius nivells local, autonòmic o estatal- ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Sovint tampoc l'oposició. En general ha mancat responsabilitat, autocrítica i per damunt de tot sentit comú. Els mitjans de comunicació s'han fregat les mans davant l'incomprensible espectacle, conscients de que qualsevol cadena d'errors i controvèrsies constitueix el combustible informatiu més inflamable. Però tot aquest incendi, tota aquesta terra cremada a canvi de poder (ja sigui per mantenir-lo o per assolir-lo), no resulta ignífug pels ciutadans. El descrèdit de la política ha donat passes de gegant en els darrers anys a causa d'episodis com aquests.

La desertització de la democràcia avança, i a la nostra generació li correspon ara ser la pluja fina que cau dia rera dia per tornar a omplir els embassaments de l'esperança.

Imatge: diba.es

La Barcelona de Woody Allen

Fa pocs dies, algunes patums institucionals de la ciutat feien al crit al cel reivindicant la vigència de la 'marca Barcelona'. Era la resposta a alguns articles crítics sobre el mal moment de Barcelona apareguts en els darrers mesos en mitjans de comunicació estrangers (Financial Times, Corriere della Sera, La Stampa, etc). Articles que feien referència, entre altres coses, a l'arribada d'aigua en vaixell a causa dels problemes de subministrament, a la gravíssima apagada de juliol de 2007, i a les successives polèmiques sobre les infrastructures de transport (bàsicament l'aeroport i l'AVE). També hi ha una altra campanya que circula des de fa molts anys en àmbits internacionals, que és la de la seguretat. Barcelona es percep, des de l'estranger, com una ciutat on és fàcil ser víctima de robatoris. Sovint sense violència, tot sigui dit. Tots n'hem sentit exemples quan hem parlat amb visitants estrangers. Ens transmeten el seu entusiasme, ens diuen que la nostra ciutat és magnífica, però quan toca ens comenten també aquells aspectes que convindria millorar. I que de fet només els barcelonins, amb els diners i l'implicació dels governs catalans i espanyol, tenim la capacitat de millorar.

El primer que caldria preguntar-se és si existeix realment una 'marca Barcelona'. Recentment, en ocasió de la presentació del film 'Vicky Cristina Barcelona' a Cannes, Woody Allen va recórrer a multitud de tòpics per justificar l'elecció de Barcelona com a escenari de la seva darrera obra: "Barcelona és una ciutat exòtica pels americans. Volia que la gent d'Estats Units veiés Barcelona com jo la veig. Amb aigua, platges, part antiga, arquitectura modernista, el menjar..." Fins i tot es referí al bon temps per acabar insistint en els mateixos aspectes de sempre sobre la vida mediterrània: "Barcelona és més silenciosa que Nova York, molt viva, amb bon temps, música i menjar i una barreja de modernitat i història que m'agrada especialment."

Allen és un tipus intel·ligent, m'agraden les seves pel·lícules i crec que té un especial bon gust a l'hora d'escollir les seves actrius de capçalera. Però llegint aquestes opinions sobre Barcelona vaig veure retratats tots els llocs comuns que difonia una i altra vegada Jack Bicknell, entrenador dels Dragons i home exempt de qualsevol pretensió intel·lectual, quan li preguntaven què li agradava més de Barcelona i dels quals vaig ser-ne testimoni durant els dos anys que vaig fer de cap de premsa d'aquell equip de futbol americà.

Crec que aquest reguitzell de tòpics recull les essències de la 'marca Barcelona'. I sobre una base tan superficial, tan banal, no crec que la difusió internacional d'alguns problemes reals ocorreguts en aquest paradís terrenal que és la meva ciutat amenacin la superviviència de la 'marca Barcelona'. És la sort de viure d'una imatge etèrea. Té molta poesia, funciona en l'àmbit de l'art, els sentiments i les sensacions, per això venen tants turistes. Però no implica necessàriament excel·lència, eficiència o professionalitat.

La majoria, ja siguem residents o visitants, estimem Barcelona per aquesta combinació màgica de qualitats que fa que et trobis bé en un lloc, i que de ben segur haurà retratat Allen amb encert i sensibilitat a 'Vicky Cristina Barcelona' . Però convé que no caiguem en l'error de creure que existeixen campanyes internacionals dirigides a deteriorar l'imatge de Barcelona, amb la finalitat de desviar-ne part del flux de turistes a d'altres destinacions. La premsa, nacional o internacional, es fa ressò d'allò que passa. I si a Barcelona arriben vaixells amb aigua des de Tarragona o Almeria, es produeixen greus apagades o vagues aeroportuàries en ple mes de juliol, i s'executen obres públiques de forma calamitosa, és normal que alguns mitjans en parlin. Fins i tot que ho denunciin. L'enemic de Barcelona no és la llibertat d'expressió, sino la nostra pròpia capacitat o incapacitat a l'hora d'administrar una ciutat tan fabulosa.

Imatge: blogdecine.com

La Barcelona metropolitana i la reforma de l'administració

Una de les injustícies més exteses a Barcelona és culpar el seu alcalde de determinats dèficits estratègics. L'alcalde de Barcelona pot atribuir-se una major o menor quota de poder. És evident que, des d'una perspectiva institucional o simbòlica, és un càrrec important. Però a la pràctica, més enllà del Bicing, el BCNeta i el 'Posa't guapa', l'alcalde mana poc.

En matèria d'infrastructures, per exemple, hem pogut sentir a l'alcalde posicionant-se en un to solemne sobre l'aeroport, l'AVE i l'aigua. Però en cap de les tres qüestions hi té massa cosa a dir. Per això sembla que parli més com un president d'una associació de veïns o com el Síndic de Greuges, que no pas com un governant.

Qui governa realment Barcelona, encara que sigui de manera indirecta, són l'Estat i la Generalitat, institucions amb molta més influència que l'Ajuntament sobre el devenir de la ciutat.

Per no tenir, l'alcalde de Barcelona no té jurisdicció ni competències efectives sobre la Barcelona real. Sobre la metròpolis. Les estadístiques diuen que Barcelona té una superfície de 98 km2 i 1,6 milions d'habitants. Però és una arbitrarietat, perquè la Barcelona metropolitana engloba 33 municipis, 585 km2 i 3,1 milions de persones. Xifres gairebé idèntiques a les del municipi de Madrid (605 km2 i 3,1 milions d'habitants). El Madrid de Gallardón és una metròpoli governable, mentre que la Barcelona d'Hereu és un regne de taifes.

El de Barcelona és un cas de fragmentació administrativa ineficient, i no només des de l'abolició de la Corporació Metropolitana per part de Jordi Pujol el 1987 (com assenyalen molts analistes). Des del meu punt de vista, ens anirien molt millor les coses si poguessim anar més enllà i convertir municipis com L'Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sant Cugat del Vallès en districtes de Barcelona. És a dir, no crec que una autoritat metropolitana com l'existent fa 20 anys sigui avui la solució.

Ignoro si passaran més o menys anys, però a Catalunya haurem d'acabar simplificant l'administració pública. La meva proposta seria començar convertint els 33 municipis metropolitans en un de sol: Barcelona. Acte seguit, tocaria eliminar les quatre diputacions provincials. No seria la primera vegada (Prat de la Riba ho feu el 1914 per crear la Mancomunitat de Catalunya en un context molt més advers). Després de tot, què fan les provincies que no puguin fer els ajuntaments i la Generalitat?

Perquè aquest procés de simplificació administrativa no derivés en un excessiu centralisme administratiu, n'hi hauria prou amb tenir una llei electoral que assegurés la representativitat territorial als respectius governs de Barcelona i Catalunya. Personalment crec que tot plegat hauria d'anar acompanyat d'una reformulació atrevida de la llei electoral (amb llistes obertes, limitació de mandats i l'obligació de realitzar eleccions primàries per part dels partits o moviments ciutadans).

Des del punt de vista laboral, tota aquest procés de reforma de les administracions públiques catalanes no hauria d'implicar necessàriament una destrucció de milers de llocs de treball. Però hauria d'aprofitar-se per reorganitzar de manera més eficient l'administració, que ha de proveïr eficientment serveis de qualitat i ser molt responsable en el capítol de despeses. En l'actualitat, segons l'Idescat, el sector públic compta a Catalunya amb 357.900 assalariats. Aquesta xifra representa el 12% del total d'assalariats (ignoro si afegint-hi els empleats de les empreses públiques i els organismes autònoms augmentaria significativament). En qualsevol cas es tracta d'una dada modesta si la comparem amb el total d'Espanya (sense Catalunya), que és del 18%. A Catalunya, un de cada vuit treballadors ho fan al sector públic. A la resta d'Espanya, gairebé un de cada cinc.

Annex: Pressupostos 2008 (euros)

Ajuntament de Barcelona: 2.352 milions

Ayuntamiento de Madrid: 6.500 milions

Diputació de Barcelona: 722 milions

Diputació de Girona: 138 milions

Diputació de Lleida: 94 milions

Diputació de Tarragona: 87 milions

Total quatre diputacions: 1.041 milions

Generalitat de Catalunya: 34.750 milions

Comunidad de Madrid: 19.000 milions

Gobierno de España: 217.497 milions

FC Barcelona: 315 milions

Imatge: pmt.es

¡Que no estamos tan mal, hombre!

Com a ciutadans, com a contribuents, tenim l'obligació de restar vigilants al funcionament de les administracions públiques. Són molts els recursos econòmics que els partits polítics gestionen a través dels diferents nivells de govern (UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Àrea Metropolitana, Consells Comarcals, Ajuntaments, Districtes, etc). En general, una majoria de ciutadans acceptem de bon grat que una part important dels pressuposts públics es dirigeixin a millorar la sanitat, l'educació i les infraestructures, i a defensar simultàniament la competitivitat i la cohesió social del nostre país. Per posar alguns exemples de calaix. Però fins i tot en aquests casos no s'hi val donar carta blanca i empassar-se que existeix una relació directa entre el pressupost i la qualitat dels serveis. Perquè sovint, una gestió deficient o estratègicament errònia implica un malbaratament de recursos i un resultat final poc satisfactori. Sobren els exemples.

A Catalunya trobo a faltar un major control sobre l'administració per part de la societat civil. No es pot deixar que sigui només l'oposició o el periodisme d'investigació, i els seus respectius interessos no sempre confessables, els qui exerceixin aquesta vigilància.

Les administracions públiques catalanes són manifestament millorables. En alguns casos, fins i tot prescindibles. Passaria res catastròfic, per exemple, si s'eliminessin les Diputacions i altres administracions sense masses atribucions i es simplifiqués al màxim el panorama institucional? L'Estat del benestar no consisteix en engreixar de funcionaris i amistats l'administració, sino en oferir serveis de qualitat a la població. El 2008, no podem afirmar que Catalunya tingui unes escoles i unes universitats públiques excel·lents, ni uns hospitals públics exemplars. I resulta massa fàcil i massa demagògic sostenir que la culpa és de la competència del sector privat. El poder legislatiu no ha fet prou bé la seva feina, i quan ha tocat gestionar hi ha hagut masses vies d'aigua. Però la culpa no és només atribuïble al tripartit, ni als 23 anys de pujolisme. Els catalans hem deixat que els partits que ens representen fessin i desfessin en nom nostre, però pensant sobretot en llurs interessos partidistes. Ja sabeu allò de que el primer cop que t'enganyen no és culpa teva, però la segona sí. I als catalans ens han enganyat tantes vegades els nostres propis representants polítics que ja n'hem perdut el compte.

Els avisos que hem emès els ciutadans, com el 48% de participació al referèndum d'aquest ditxós Estatut que el Tribunal Constitucional ha segrestat, no han estat ben llegits pels polítics catalans.

El preu que hem pagat ha estat molt alt: en els darrers lustres la marca Catalunya i la marca Barcelona han perdut valor. I si hem deixat de ser els millors a Espanya, amb quina confiança podem sortir a menjar-nos el món?

Sí, a Catalunya també hi ha herois. Milers d'exemples personals d'èxit i superació. Sempre hi han estat, amb independència de que les circumstàncies fossin més o menys adverses. Són precisament aquests exemples de genialitat individual els que em fan creure que Catalunya hauria d'aspirar a ser un país millor.

Potser estigui radicalment equivocat i pequi de pessimisme, però recordeu les paraules de Joan Laporta: "¡Que no estamos tan mal, hombre!". Només fa cinc setmanes que les va pronunciar.

Imatge: clker.com

Catalunya i València, més a prop?

M'ha sorprès molt agradablement la compareixença conjunta dels consellers d'economia dels governs de Catalunya i València, Antoni Castells i Gerardo Camps, reclamant un finançament més just per a les respectives comunitats autònomes. Fa molts anys que defenso una aliança estratègica entre Catalunya i València (ho vaig fer a València el 2000 davant l'economista Pepe Sorribes, que hi estava absolutament d'acord). Són molts els interessos comuns, sobretot des del punt de vista econòmic. Per contra, abordar aquesta relació des de la vessant cultural ja s'ha comprovat que no funciona.

Em sembla molt intel·ligent reforçar l'eix mediterrani des de la recerca d'interessos comuns. Els governs d'Espanya i Andalusia no s'ho han pres gens bé. No podia ser una millor senyal. El govern català ha sabut, amb aquesta acció, demostrar la seva independència del PSOE. Suposo que Castells, partidari de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid, hi ha posat el seu gra (o muntanya) de sorra. Intueixo corrents subterrànies diverses: entre sectors del PSC, entre els socis del govern tripartit, entre el PSC i el PSOE, entre el PP valencià i el PP madrileny, etc.

Catalans i valencians representen una quarta part de la població total espanyola, però la seva contribució al PIB supera el 30%. Conscients de que els sectors turístic i de la construcció no poden vertebrar una economia a llarg termini (ni probablement a curt), hauran d'apostar pel sector industrial i millorar la seva capacitat logística.

D'altra banda, convé recordar que Barcelona i València són la segona i la tercera ciutats de l'Estat en població i pes econòmic. Es pot justificar que, a data d'avui, no s'hagi plantejat cap govern espanyol la connexió entre ambdues ciutats amb l'AVE? La resposta a aquesta pregunta només es pot entendre coneixent la profunda estupidesa que presideix decisions com la d'unir Madrid i Valladolid en AVE i deixar valencians i catalans connectats via Euromed. I si anem una mica més enllà, i emmig de tanta manca de sentit comú per part de l'Estat, també veig un altre front a curt termini: l'exigència de fer arribar l'ample de via europeu a la frontera francesa.

En matèria d'infrastructures, les coincidències són majúscules.

Una altra xarxa pendent de desenvolupar és la portuària. Els ports de Barcelona i València, separats per 350 km, haurien de col·laborar enlloc de competir. Tal com fan alguns ports del Mar del Nord des de fa més d'una dècada. Estaria bé que el Port de Barcelona, de titularitat catalana, obrís les converses per fer-ho possible.

No cal que ens estimem, de moment. Catalans i valencians han d'entendre's per la via de l'interès comú. Treballar junts i aprofitar-nos els uns dels altres per a reforçar els vincles econòmics. L'eix mediterrani, o corredor mediterrani, és un territori pròsper i efervescent. Treguem-ne tot el suc possible.

Imatge: blogspot.com

En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Sobre la grandesa d'una nació

La grandesa d'una nació és sempre el fruit de petites grandeses quotidianes. D'una suma de voluntats d'apropar-se a l'excel·lència. D'actituds que en ocasions són imperceptibles i en ocasions són abrumadores. Sense aquests íntims desigs de perfecció, un país o una ciutat no poden ser grans. Demanar-li a un govern que faci aquesta feina per nosaltres, sense posar-hi molt de la nostra part, és la major de les hipocresies. Per això a vegades desconfio del paternalisme de l'Estat i se m'infla la vena liberal. Reivindico l'ètica de la responsabilitat a tots els nivells. Sense caure en la selva neoliberal, però mantenint una certa desconfiança envers les perilloses degradacions de l'estat del benestar.
Una societat és com una columna de fitxes de domino. I cal vetllar perque siguin majoria les fitxes que es mantinguin dempeus al llarg de la partida. Ufanoses, plenes de confiança i il·lusió, amigues del risc i l'ambició. I és aquí on el govern hi juga un paper cabdal. Perquè legislar no és altra cosa que establir les regles del joc. I es pot fer de moltes maneres diferents. Però encabat només es pot felicitar l'acció d'un govern quan les fitxes erectes són les màximes possibles. Quan la grandesa i el vigor s'imposen de forma incontestable a la mediocritat i a la letargia.

Imatge: uam.es