El quadret perdut (VII)

Vlad III de Valàquia: Príncep de Valàquia (avui part de Romania), va néixer a la ciutat romanesa de Sighisoara (Schässburg en alemany) entre novembre i desembre de 1431 i va morir assassinat el 1476 a les rodalies de Bucarest. També és conegut com Vlad Tepes (pronunciació: tse'pesh) o Vlad l’Empalador.
Governant de caràcter brutal i sanguinari, va ser el més temut de tots els governants d’Europa Oriental en el segle XV, va ser un dels tres fills de Vlad Dracul (del qual prové el terme Dràcula o Draculea: fill de Dracul), qui va rebre l’ordre del Drac, de mans de Segismund de Luxemburg, també rei d’Alemanya, Bohèmia i Hongria, el 1428.
Degut a la no existència de dracs a la mitologia romanesa, per analogia fonètica de "Drac" (drac en hongarès) va passar a ser conegut com "Dracul", que en romanès significa diable o dimoni.
De Vlad III l’Empalador, príncep de Valàquia, s’expliquen nombroses històries i llegendes. Fou hostatge dels invasors otomans fins els disset anys d’edat, quan va aconseguir arribar al tron de Valàquia, del qual va ser deposat poc temps després. Malgrat això, el 1456, després de la Batalla de Belgrad, Vlad ascendí de nou al tron, després de matar al seu contrincant Vladislav II, i ja no el va abandonar fins 1462. Després visqué en l’exili a Buda (Hongria) fins 1474, moment en el que va llançar-se de nou a la batalla per a recuperar el tron de Valàquia el 1476. Poc després però, el desembre d’aquell mateix any, cauria lluitant contra els turcs, envoltat de la seva lleial Guàrdia Moldava.
Vlad va fer-se famós per tres coses: la seva increïble empenta i valentia (va morir lluitant amb un exèrcit de només 200 homes contra un exèrcit de 120.000 turcs, cosa que ja havia fet abans amb èxit), el seu implacable sentit de la justícia i la fe (era un fervent cristià ortodox) i la seva extraordinària crueltat, capaç de cridar l’atenció fins i tot en aquells temps sanguinolents. Com el seu sobrenom indica, el seu argument favorit era l’empalament, una tècnica de tortura i execució que no explicaré en que consisteix per evitar ferir la vostra sensibilitat. Al menys cent mil persones van morir d’aquesta manera a mans dels homes de l’Empalador: enemics, traïdors, delinqüents de tot tipus i les famílies de tots ells, incloent-hi els infants i a elements de la seva pròpia milícia que mereixien ser castigats.
Un delegat papal a la cort hongaresa, Nikolaus Modrussa, va descriure’l així: "No era molt alt, però sí corpulent i musculós. La seva aparença era freda i inspirava cert espant. Tenia el nas aguilenc, fosses nasals dilatades, un rostre vermellós i prim i unes pestanyes molt llargues que ombrejaven uns grans ulls grisos i ben oberts; les celles negres i poblades li donaven un aspecte amenaçador. Duia bigoti, i els seu pòmuls sortits feien que el seu rostre semblés encara més enèrgic. Una cèrvix de toro li estrenyia el cap, de la que penjava sobre unes amples espatlles una cabellera negra."
Vlad va fer i desfer aliances tant amb els turcs com amb els hongaresos, sempre pels interessos de la seva pàtria, Valàquia. Durant tot el seu regnat va caracteritzar-se com un autèntic patriota i sempre va defensar el seu poble de les invasions estrangeres. Gairebé sempre va comptar amb un exèrcit reduït i moltes vegades va utilitzar tàctiques de guerrilla (utilitzava la tàctica de terra cremada, infectava els pous d’aigua, enviava malalts de tuberculosi als campaments turcs) per a lluitar contra els seus enemics.
Els seus fets van ser immortalitzats el 1463 pel joglar alemany Michel Beheim, a la seva obra poètica Von ainem wutrich der hies Trakle waida von der Walachei.
El 1897 l'escriptor irlandès Bram Stoker va escriure "Dràcula", una novel·la gòtica inspirada molt supèrfluament en el personatge de Vlad Tepes. Mesos abans d'escriure-la, Stoker havia patit una indigestió de marisc que li va produir unes al·lucinacions en les quals hi apareixia un rei dels vampirs que sortia de la seva tomba a la recerca de sang fresca.
L'escriptura d'aquest llibre va perseguir-lo fins a la seva mort, ocorreguda en una humil pensió de Londres l'any 1912. Stoker va passar-se les últimes setmanes de la seva vida assegut al terra, en un racó de la seva cambra, consumit per la sífilis i pronunciant una i altra vegada la paraula "strigoiu", que en romanès significa vampir.
El dia abans de la seva mort, va rebre la visita del seu amic Arminius Vámbery, l'erudit orientalista hongarès que -segons algunes fonts- li havia explicat la història de Vlad Tepes quinze anys abans. Va ser una visita breu, sobre la qual mai no va transcendir res. Només que Vámbery va marxar d'aquella atrotinada pensió amb un petit objecte embolicat sota el braç.

Imatge: planet-wissen.de

M o M?

La matinada del dijous 2 de novembre, quan el 99,9% dels vots ja estiguin escrutats, sabrem amb gairebé total seguretat qui serà el nou president de la Generalitat de Catalunya.
A la pràctica, només hi ha dos candidats que puguin acabar ocupant aquest càrrec: el convergent Artur Mas i el socialista José Montilla.
Cap dels dos l'ha ocupat amb anterioritat. Tots dos tenen la mateixa edat (50 i 51 anys), estan casats i tenen una pila de fills (3 i 5). Però més enllà d'això, no s'assemblen en res.
Artur Mas, d'orígen burgès, és l'encarnació del polític MBA, amb experiència professional a l'empresa privada, coneixement de llengües estrangeres, i una imatge d'home emprenedor i segur d'ell mateix.
José Montilla, immigrant cordovès d'orígens humils, ofereix una imatge molt diferent. Tota la seva trajectòria professional ha estat vinculada a la política. Però és, igual que Mas, un triomfador. Qui li hauria dit a Montilla fa 35 anys, quan va arribar a Sant Just Desvern, que acabaria essent alcalde de Cornellà, ministre del govern espanyol i, potser, president de Catalunya?
L'empenta és en tots dos casos, un factor essencial per a comprendre ambdues trajectòries. En el cas de Mas, però, és una empenta molt més manifesta, fonamentada en la confiança que deu donar sentir-te un escollit des de la més tendra infància.
Per contra, costa visualitzar l'empenta de Montilla. La té, és innegable, però costa de veure. El candidat socialista ha fet una carrera de fons, guiat sobretot per la seva intuició, sentit comú i prudència. "Fets, no paraules", el seu lema de campanya, possiblement contingui moltes de les virtuts i també dels defectes de Montilla.
Amb independència dels seus orígens i la seva formació, el mèrit dels dos és haver sabut aprofitar les seves oportunitats i rellevar els dos grans pesos pesants de la política catalana dels darrers 25 anys: Jordi Pujol i Pasqual Maragall.
L'avantatge de Mas, en aquest sentit, és que l'ombra de Pujol ja no és gens allargada. En el cas de Montilla, les conseqüències que el post-maragallisme tindrà pel PSC encara són una incògnita.
L'avantatge de Montilla és, crec jo, no ser el favorit a les enquestes, i tenir una personalitat neutral. No aixeca passions, però tampoc és un personatge que desperti grans animadversions.
Mas i Montilla tenen el repte de donar un nou salt en les seves respectives biografies polítiques. Espero que també se sentin responsables de corregir la trajectòria erràtica que viu avui Catalunya. I sobretot espero que se'n surtin, sigui qui sigui el guanyador.
Segueixo pensant que guanyarà Mas, amb el recolzament d'ERC. Insisteixo en una cosa: no és un desig, sinó una predicció poc apassionada. Perquè aquestes eleccions tornen a posar-me davant la temptació d'abstenir-me, com ja vaig fer al referèndum de l'Estatut. I em sap greu.

Imatges: ciu.cat, socialistes.org

Salvador

El cas de Salvador Puig Antich, una de les darreres víctimes del Franquisme, ha estat reobert el 2006 gràcies a una gran pel·lícula de Manuel Huerga, Lluís Arcarazo i Jaume Roures. La interpretació de Daniel Brühl, excel·lent, hi afegeix una credibilitat decisiva.
A vegades he dubtat sobre les bones intencions d’aquells qui furguen de manera compulsiva en la memòria històrica. Però, en canvi, no en tinc cap sobre aquells que volen evitar-la sistemàticament. Oblidar la història, quan la seva empremta és tan profunda, és un exercici absurd per aplaçar l’inevitable.
De tota manera, qualsevol esforç de revisió històrica s’enfronta sempre a la polèmica. En el cas de "Salvador", la familia (les germanes) ha recolzat públicament aquesta versió de la història, però no ho han fet en canvi alguns companys de militància clandestina, que lamenten que s’hagi perdut una bona oportunitat de divulgar el pensament polític de Puig Antich i que titllen el film de "drama lacrimògen que no explica el context social".
A mi, en canvi, em sembla que aquesta pel·lícula conté una escena notable de crítica als partits polítics democràtics, quan desenes dels seus militants ingressen a la presó Model (procedents de l'Assemblea de Catalunya, suposo) i s’entreveuen les diferents categories que tenien les detencions (i el rèdit polític que se’n treia) en aquells darrers temps de Franquisme. El caràcter light de l’antifranquisme queda retratat, i la soledat de Puig Antich en aquella lluita es fa patent.
Personalment, penso que els autors han encertat l’enfoc general del film: retratar la crudesa d’una època molt recent i explicar una història amb una forta càrrega sentimental.
Perdre’s en els laberints intel·lectuals d’un grup de joves de vint-i-pocs anys hauria estat molt arriscat i podia haver suposat un càstig per al públic. El què interessava era que la gent se n’adonés de quina mena de país era Espanya fa només 32 anys, quan molts de nosaltres ja haviem nascut i encara es feia servir el garrote vil per fer complir la llei.
També aplaudeixo els excessos dramàtics de la pel·lícula. Qualsevol oportunitat és bona per a recordar que qualsevol ésser humà és un animal sentimental, i que a Salvador no se’l van estimar per la seva ideologia, sinó per la seva forma de ser.

Imatge: kaosenlared.net

És dolent abstenir-se?

Al nostre país, en general, els individus més partidistes veuen amb mals ulls la decisió d'abstenir-se d'alguns dels seus conciutadans. Creuen que aquells que renuncien a anar a votar dimiteixen de llurs responsabilitats i que són, per tant, uns irresponsables.
Existeixen vàries fal·làcies o al voltant de l'abstenció:
- L'abstenció és un atac a la democràcia.
- L'abstenció és el vot dels apolítics.
- L'abstenció és un acte d'ignorància.
- L'abstenció afavoreix al partit més votat.
- L'abstenció afavoreix a la dreta.
- L'abstenció afavoreix al PP.
- L'abstenció a les autonòmiques afavoreix als partits nacionalistes.
Molts d'aquest arguments són contradictoris i indemostrables. Sovint, posen de relleu fins a quin punt els partis polítics desconeixen la societat a la qual serveixen (i de la qual viuen). La realitat, és que el votant necessita motivació i estímuls per anar a votar. I que la diferència entre la participació massiva a les eleccions generals de març de 2004 i l'escassa participació al referèndum de l'Estatut de juny de 2006 només s'explica per això.
A països tan diferents com Austràlia i Perú, el vot és obligatori i l'abstenció es penalitza amb sancions econòmiques. Una mesura que resulta especialment efectiva a Perú, on la sanció -40 euros- equivaldria a Espanya a uns 380 euros (si tenim en compte les diferències en la renda per càpita entre ambdós països).
No sé vosaltres, però jo dubto que l'abstenció al referèndum de l'Estatut català s'hagués enfilat per sobre del 50% si el preu a pagar per no votar hagués estat de 380 euros.
Al mateix temps, amb sancions d'aquest tipus, em pregunto si la Generalitat hauria fet campanya a favor o en contra de l'abstenció:
- Amb un 52% d'abstenció, la recaptació en sancions hauria estat de 1.000 milions d'euros!
- Amb un 10% d'abstenció, només de 200 milions.
Amb aquest xifres, la temptació de fer campanya institucional en favor de l'abstenció hagués estat majúscula.
De fet, 1.000 milions d'euros és exactament l'increment que els partits catalans demanen a l'Estat en inversió en infrastructures. Un import molt allunyat dels 400 milions previstos pel govern a l'esborrany dels pressupostos generals de l'Estat per a 2007.
En resum, no penso que sigui dolent abstenir-se. Mentre no sigui obligatori anar a votar i no s'imposin sancions econòmiques, la decisió d'anar a votar és només del ciutadà. Entretant, la tasca dels partits hauria d'orientar-se molt més a engrescar la ciutadania i convèncer-los amb fets (no només amb paraules) de la importància que el seu vot pot tenir per la seva qualitat de vida. També haurien d'adonar-se que l'abstenció, quan supera certs nivells, és també un vot. Un vot de càstig contra els partits polítics. No contra la democràcia. Ni contra la política.

Imatge: gumets.net

El català i l''art del punt just de cocció

Sobre les darreres controvèrsies lingüístiques catalanes: el pregó d'Elvira Lindo i la ceba de José Montilla.

Viure en català a Catalunya és enfrontar-se, de manera quotidiana, a controvèrsies i debats que ratllen l'absurd. En les darreres 24 hores han sorgit dues polèmiques sobre les quals em vull posicionar.
La primera d'elles és la moguda -afortunadament desconeguda per a molts- sobre el pregó de les Festes de la Mercè d'enguany. El cas és que la plataforma "Pel dret de decidir" i altres col·lectius de defensa de la llengüa catalana s'han mobilitzat en contra de la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de convidar l'escriptora Elvira Lindo a fer el pregó de la festa major (previst per les 19 hores del 22 de setembre). El motiu central no és tan la major o menor idoneïtat de la convidada, sinó el fet de que Elvira Lindo llegirà el pregó en castellà.
No serà el primer cop que algú llegeix el seu pregó en una llengüa diferent al català. En els darrers 30 anys han estat pregoners de la Mercè personatges com Jorge Semprún, Jack Lang, Yehudi Menhuin, Rafael Moneo i Robert Hughes, entre altres. Malgrat això, des de 1977, tres de cada quatre pregons de les festes s'han fet en català.
Seria comprensible que una ciutat com Barcelona es limités a convidar pregoners de parla catalana? A mi em sembla que no. Cada vegada menys, i sense que això tingui res -absolutament res- a veure amb la defensa de la llengüa catalana.
La protesta d'aquests col·lectius posa de relleu una gran inseguretat i desconfiança, i demostra la greu desorientació que viu Catalunya en gairebé tots els terrenys. Més enllà dels problemes més immediats, com són la feina, la vivenda, la salut o l'educació, persisteixen problemes de fons com són la manca de model econòmic i els problemes identitaris. Dues qüestions essencials per a resoldre l'encaix de Catalunya al món, assignatura pendent que té molta més rellevància i ambició que l'irresoluble encaix de Catalunya a Espanya.
Els líders polítics que té avui Catalunya han demostrat, amb el nou Estatut, la seva incapacitat a l'hora d'amortir les preocupacions de la ciutadania. La societat civil, per la seva banda, tampoc no ha estat a l'alçada ni a sabut traslladar idees intel·ligents al terreny pràctic.
Si no hi posem remei molt aviat, el futur de Catalunya no serà gens prometedor.
La segona polèmica la va protagonitzar ahir José Montilla, el candidat del PSC a les eleccions autonòmiques de l'1-N. Durant una entrevista a RAC1, Xavier Bosch li va preguntar al candidat si calia ser de la ceba per arribar a ser president de la Generalitat. Montilla va sorprendre a molta gent en respondre que desconeixia el significat de l'expressió "ser de la ceba". Comparteixo la idea de que aquest tipus d'ignorància és quelcom més que una anècdota, i que els socialistes no han encertat amb la tria del seu candidat a presidir Catalunya.
Diuen que tenim els millors cuiners del món, però Elvira Lindo i José Montilla ens demostren que els catalans encara no hem après a cuinar el tema de la llengüa. Entre els que consideren una traïció que el pregó de la Mercè es faci en castellà i els que disculpen que Montilla desconegui l'expressió "ser de la ceba" hi ha una posició intermitja en la qual s'hi troben persones com jo.
Crec que, amb el català, encara no hem après a trobar el punt just de cocció.

Imatge: elpais.es

Je m'appelle Samuel

El futbolista Samuel Eto'o s'ha convertit, probablement sense saber-ho, en el mascaró de proa de molts dels cayucos que arriben a les costes espanyoles. En un d'aquells símbols o referents que els humans necessitem per a seguir empenyent la pedra cap al cim de la muntanya de Sísif, sobreposant-nos a la certesa nihilista de que tot esforç és inútil.
Si hi ha un somni europeu per als subsaharians, aquest el personifica el davanter del Barça. Eto'o va arribar a Europa fa nou anys, quan els serveis tècnics del Real Madrid van anar a buscar-lo a Douala (Camerún). En aquest temps, les ha passades de tots colors fins a convertir-se en un indiscutible fora de sèrie a les files del Barça, i després de la seva imprescindible etapa al Mallorca (on va començar a destacar com a líder).
El club balear és tan important per a Eto'o, que el jugador ha promès que hi disputarà la seva darrera temporada com a jugador professional.
Amb 25 anys, Eto'o ja sona com un dels favorits per a aconseguir la Pilota d'Or 2006, que és el guardó que la revista France Football concedeix anualment al millor jugador de futbol del món (per mitjà d'una votació de periodistes especialitzats). L'any passat el va rebre Ronaldinho.
Eto'o és un tipus triunfador, orgullós, intel·ligent i arrauxat: ""Ni pagándome mil millones iba a ir al Madrid porque no iba a ser feliz. No soy un chico de prometer cincuenta goles, lo que puedo prometer es correr como un negro para mañana vivir como un blanco", va dir durant la seva presentació com a jugador del Barça (13/08/2004).
Eto'o, que també s'ha significat per la seva denuncia dels insults i sons racistes als estadis espanyols, és un home de caràcter fort, amb certa tendència a perdre els papers, tot i que amb els anys sembla haver après a comptar fins a deu abans de tirar pel dret (l'any passat va estar a punt d'abandonar el terreny de joc de La Romareda a causa dels crits racistes de milers d'aficionats aragonesos).
Aquesta personalitat revolucionària li ha creat a Eto'o múltiples admiradors i detractors. Jo em compto entre els seus admiradors més convençuts. Pretendre "corregir" la seva personalitat i esperar que segueixi jugant igual de bé a futbol, seria com treure-li l'espina a un peix i esperar que pogués tornar a nedar.
Les espines d'Eto'o són les que fan d'aquest jugador el primer defensa i el màxim golejador del seu equip. Si li treus, et queda Santi Ezquerro.

Imatge: gettyimages.com

Guanyarà Artur Mas

La declaració explícita que va fer ahir Joan Puigcercós, afirmant que ERC "no descarta" donar suport a CiU perquè Artur Mas sigui president després de l'1 de novembre, no és cap anècdota. Encara ho és menys l'anàlisi crític que va fer de la situació actual del PSC, al qual va acusar d'estar "desaparegut en combat en mans del PSOE".
La predisposició d'ERC a reeditar l'aliança amb PSC i ICV és més que dubtosa. Si observem els resultats de 2003, veurem que CiU i ERC van sumar 69 diputats (47,4% dels vots). Van superar doncs els 68 diputats que atorguen una majoria a la cambra catalana i que haurien permès a CiU i ERC formar govern i proclamar un president nacionalista.
Tanmateix, ERC va optar finalment per recolzar a PSC i ICV amb l'objectiu, entre d'altres, d'acabar amb vint-i-tres anys de pujolisme i per donar-li una oportunitat a l'alternança política. La direcció d'ERC estava convençuda de la necessitat de canviar i va fer una aposta decidida per un govern "catalanista i d'esquerres", com tots els membres del tripartit van batejar-lo.
A la pràctica, però, el pas d'ERC per aquest govern va acabar de mala manera i -malgrat alguns episodis romàntics- va estar farçit de desencontres amb els socialistes. La primavera de 2006, amb els consellers republicans expulsats del govern a causa del 'no' d'ERC a l'Estatut aprovat per les corts espanyoles, ERC va haver de replantejar-se tota la seva estratègia política. Ni tenien l'Estatut que volien, ni l'experiència de govern podia considerar-se satisfactòria.
Ara, davant el canvi de liderat del PSC, els republicans tenen les mans lliures per a pactar amb qui vulguin. Si el 2003 la predisposició inicial era favorable a fer president a Maragall, difícilment algú pot imaginar-se que la poderosa militància d'ERC -ja dividida fa tres anys entre recolzar CiU o PSC- vegi amb els mateixos ulls a Montilla que a Maragall.
El tripartit va sumar el 2003 74 diputats (54,9% dels vots). Sense els republicans, la xifra cau fins als 51 diputats (38,4% dels vots).
Se'm fa molt difícil creure que la suma de diputats que treuran CiU i ERC l'1 de novembre estigui per sota dels 69 que van sumar el 2003, i que ja els haurien permès formar govern. Sembla evident que Artur Mas aconseguirà més vots dels que perdrà el tàndem Carod-Rovira-Puigcercós. Si partim de la base lògica de que CiU no aconseguirà la majoria absoluta, arribem a una conclusió evident: ERC tornarà a tenir la clau de la governabilitat a Catalunya, encara que perdi alguns (5-8) dels seus 23 diputats actuals.
La combinació que resulta impensable és la que permetria a PSC i ICV assolir una majoria sense necessitat de suports externs. Socialistes i eco-socialistes no guanyaran 17 diputats. Fins i tot és possible que no arribin a la majoria parlamentària ni tant sols amb el recolzament republicà.
Són els riscos que genera una mala estratègia política. Un govern com el tripartit, que arribava al poder després de 23 anys de pujolisme, havia d'haver consolidat la seva acció de govern abans de cremar-se amb l'elaboració d'un nou Estatut. No haver completat la legislatura, que acabava la tardor de 2007, és un fracàs. Encara més gran si tenim en compte que aquest ha estat el preu que s'ha pagat per un Estatut que no satisfà suficientment als catalans i que deixa oberts múltiples fronts de polèmica amb el govern de l'Estat.
Sí. Crec que guanyarà Mas. CiU treura més vots que ningú i ERC li acabarà donant suport. Si no, ho farà el PP.

Imatge: elmundo.es

Sobre l'estat del món

No us perdeu aquesta presentació de Hans Rosling, professor de salut internacional a l'Institut Karolinska (Estocolm). Rosling és un dels fundadors de gapminder.org, una iniciativa que ha creat una presentació molt entretinguda i il·lustrativa sobre tendències de desenvolupament humà. Milers de dades de Nacions Unides concentrades de manera dinàmica, divertida i pedagògica.
En aquests cas, les dades les aporta el PNUD i són de l'any 2000. Entre les moltes conclusions que se'n poden extreure, tot i posar-se de relleu la gran desigualtat que impera al nostre món, comprovem que des de 1970 el % de pobres s'ha reduit a la meitat i que l'esperança de vida ha augmentat arreu del món (sobretot als països asiàtics). Queda molt camí per a recórrer, moltíssim, i mai no hem de perdre l'actitud inconformista de voler millorar.
Però queda clar que no tot són passes enrere. Que malgrat tots els desastres naturals, guerres i malalties que ens indueixen al desànim per via televisiva, la flama de la creativitat, el progrés i l'optimisme segueix encesa. I que la humanitat no és, després de tot, tan autodestructiva com alguns voldrien.

Imatge: gapminder.org

Se va el caimán, se va el caimán...

Aquest cap de setmana s'ha produit una d'aquelles noticies pròpies de l'Estiu: la descoberta d'un caiman de 90 centímetres de llarg al pantà de Can Borrell (Collserola). Es tracta d'un exemplar jove, que en edat adulta pot arribar a superar els dos metres de llarg.
L'Estiu de 2006 va començar amb una mossegadeta d'una anxova a una nena alacantina, i s'acaba amb una mossegada innocent d'un caiman a l'individu que intentava capturar-lo. Dos events intranscendents i sense conseqüències greus, que posen de relleu fins a quin punt els humans han aconseguit sotmetre les altres espècies animals. Sobretot en els entorns urbans.
És també l'Estiu en el que ens ha deixat Steve Irwin, el simpàtic caçador de cocodrils australià (mort per la picada d'una rajada quan bussejava). L'home que va temptar la seva sort fins al darrer moment, i que -com molts altres aventurers- va trobar la mort abans d'hora.
Aquest Estiu ha estat també el darrer d'un dels grans caimans de la política catalana: Pasqual Maragall. Alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003-2006), Maragall se'n va després d'un quart de segle a la primera línia política.
Quan converteixes cada dia en una aventura t'exposes a riscos innecessaris. També a emocions inimaginables.
Després de tot, què seria una vida exempta de riscos? I un món sense valents? Quina és la diferència entre el risc i la imprudència? Quina és la combinació perfecte entre el seny i la rauxa?
El caiman de Collserola ja no neda pel pantà de Can Borrell. Passaran dècades abans de que una anxova torni a mossegar un banyista. Steve Irwin i Pasqual Maragall deixaran de sorprendre'ns amb els seus cops d'efecte. És possible que no fossin ni un bon presentador de TV ni un bon president, però quan tot ens sembli massa aburrit, massa previsible, potser enyorarem la seva manca de seny. El seu amor al risc.

Imatge: imagesource.allposters.com

El quadret perdut (VI)

Setembre de 1985. Nicolae Ceaucescu, el gran líder del comunisme romanès des de 1965, governa els seus subdits amb mà de ferro, però al mateix temps envia algunes senyals esperançadores al món occidental. El seu ha estat un dels pocs països del bloc comunista en participar als JJOO de Los Angeles, el primer en mantenir relacions oficials amb la Comunitat Europea i, sobretot, les relacions amb la URSS són sovint desafiants.
Però a les ciutats i pobles de Romania, la gent segueix passant gana i la Securitate -la policia secreta- s’encarrega de posar tota mena de traves a la llibertat d’expressió. Els llibres són un dels pocs aliments espirituals que pot permetre’s la població més inquieta. La majoria, però, es conforma en anar tirant, en superar els dies sense que la pròpia familia deixi de respirar. El menjar, els medicaments, la roba. Tot és escàs. Les coses més senzilles, com un raspall de dents o una llauna de sardines, són un bé de luxe.
En aquest context viu Gica, que aviat farà 18 anys. El petit Gica ha deixat pas a un home fort que supera el metre vuitanta d’alçada. D’aquell nen que llençava pedres al Danubi només en queda la mirada.
A la seva minúscula habitació, en un edifici residencial de la Universitat de Craiova, hi ha penjat un gran pòster de l’Steaua de Bucarest. És un regal del seu oncle Cosmin, que viu a la capital. Cap dels dos intueix que nou mesos després, aquest Steaua aixecarà la primera Copa d’Europa romanesa de la història enfront un Barça esquizofrènic.
Després de sis anys a les categories inferiors del club de futbol de la Universitat de Craiova, a Gica li ha arribat l’hora de pujar al primer equip, que milita a la primera divisió romanesa. És un moment somiat per a Gica i un orgull per a tota la seva família.
Gica marxa de Calafat com un home, com un heroi, conscient de que a partir d’ara -gràcies a ell- la vida serà una mica menys difícil per a la seva gent. El seu oncle Cosmin l’ajuda a fer el trasllat perquè té un cotxe gran i nou: un Dacia 1310.
Mentre buida l’habitació, en Gica se n’adona de que són moltes les coses que ja no necessita. El primer objecte que agafa és la vella pilota que va trobar ja fa deu anys, i que ell considera l’objecte màgic que l’ha fet triomfar com a futbolista. S’endú roba, fotografies familiars, el matalàs, l’escriptori de fusta i una cadira.
El quadret de l’avi queda damunt del llit. No sap què fer-ne. Quan el seu oncle entra a l’habitació per a preguntar-li si queda res més, en Gica agafa el quadre i li entrega. Té oncle, un regal. Gràcies per ajudar-me.
En Cosmin l’entoma amb un gest de sorpresa. Gràcies -diu- no calia. Es mira el quadret sense parar-hi massa atenció i quan Gica surt de l’habitació li dona un copet a l’esquena al seu nebot futbolista. No calia, home, no calia que em donessis res.

Imatge: racer-xtreme.com

Amics per sempre

A banda de descobrir que els gossos dàlmates no són originaris de Dalmàcia*, la gran sorpresa del meu estiu dàlmata va ser sentir cada nit, en tots els pobles costaners que vaig recórrer, la cançó "Amics per sempre".
Així és. La cançó oficial dels JJ.OO. de Barcelona’92 -que interpretàven Josep Carreras i Sarah Brightman i de la qual Los Manolos van fer la versió rumbera- no falta en el repertori de cap de les orquestres que amenitzen les festes majors dels pobles de la costa croata.
Si trobo xocant i poc original que la segueixin posant a l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, imagineu-vos el que vaig pensar en comprovar que era tot un hit verbener a Croàcia. Vaig passar-me el viatge preguntant-me els motius de tanta popularitat.
L'explicació d'aquest èxit possiblement es trobi en la importància que l'estiu de 1992 va tenir per als croats. Fou el primer que van viure com a Estat independent (Croàcia va esdevenir membre de l'ONU el 22 de maig de 1992). I tot i que la guerra era encara lluny d'acabar, el pitjor ja havia passat i les olimpiades de Barcelona van ser un gran aparador de l'orgull croat. L'equip de basket de Kukoc, Petrovic, Perasovic i Rada, amb la seva medalla de plata, va ser l'únic que va acostar-se al nivell estratosfèric del Dream Team de Jordan, Magic, Bird, Ewing, Malone, Pippen o Barkley. També van guanyar dues medalles de bronze en tennis (Ivanisevic i Prpic), però el que va fer exaltar les masses croates va ser el seu equip de basket.
Encara recordo la imatge dels jugadors croats esperant el bus a l'Avinguda Icària, abans d'un dels seus partits. Toni Kukoc i Drazen Petrovic asseguts. La resta de jugadors dempeus. Alguns fumàven, la majoria reien. Al terra, el lloro de Dino Rada emetia melodies de hard rock en serbo-croat i a tot volum. Era la imatge d'una seguretat en les pròpies possibilitats no exempta d'un gran esperit lúdic. El seu virtuossisme només va veure's superat per la millor NBA.

(*) En un proper post explicaré les teories que asseguren que els gossos dàlmates no són originaris de Dalmàcia. Les dues principals asseguren que provenen de l'antic Egipte o de l'Itàlia de l'Imperi Romà.

Imatge: news.bbc.co.uk

José Ortega y Gasset (durant el debat sobre l'Estatut català, 1932): "El problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar.

.

Y se sigue conllevando.