Salvador

El cas de Salvador Puig Antich, una de les darreres víctimes del Franquisme, ha estat reobert el 2006 gràcies a una gran pel·lícula de Manuel Huerga, Lluís Arcarazo i Jaume Roures. La interpretació de Daniel Brühl, excel·lent, hi afegeix una credibilitat decisiva.
A vegades he dubtat sobre les bones intencions d’aquells qui furguen de manera compulsiva en la memòria històrica. Però, en canvi, no en tinc cap sobre aquells que volen evitar-la sistemàticament. Oblidar la història, quan la seva empremta és tan profunda, és un exercici absurd per aplaçar l’inevitable.
De tota manera, qualsevol esforç de revisió històrica s’enfronta sempre a la polèmica. En el cas de "Salvador", la familia (les germanes) ha recolzat públicament aquesta versió de la història, però no ho han fet en canvi alguns companys de militància clandestina, que lamenten que s’hagi perdut una bona oportunitat de divulgar el pensament polític de Puig Antich i que titllen el film de "drama lacrimògen que no explica el context social".
A mi, en canvi, em sembla que aquesta pel·lícula conté una escena notable de crítica als partits polítics democràtics, quan desenes dels seus militants ingressen a la presó Model (procedents de l'Assemblea de Catalunya, suposo) i s’entreveuen les diferents categories que tenien les detencions (i el rèdit polític que se’n treia) en aquells darrers temps de Franquisme. El caràcter light de l’antifranquisme queda retratat, i la soledat de Puig Antich en aquella lluita es fa patent.
Personalment, penso que els autors han encertat l’enfoc general del film: retratar la crudesa d’una època molt recent i explicar una història amb una forta càrrega sentimental.
Perdre’s en els laberints intel·lectuals d’un grup de joves de vint-i-pocs anys hauria estat molt arriscat i podia haver suposat un càstig per al públic. El què interessava era que la gent se n’adonés de quina mena de país era Espanya fa només 32 anys, quan molts de nosaltres ja haviem nascut i encara es feia servir el garrote vil per fer complir la llei.
També aplaudeixo els excessos dramàtics de la pel·lícula. Qualsevol oportunitat és bona per a recordar que qualsevol ésser humà és un animal sentimental, i que a Salvador no se’l van estimar per la seva ideologia, sinó per la seva forma de ser.

Imatge: kaosenlared.net