El quadret perdut (VI)

Setembre de 1985. Nicolae Ceaucescu, el gran líder del comunisme romanès des de 1965, governa els seus subdits amb mà de ferro, però al mateix temps envia algunes senyals esperançadores al món occidental. El seu ha estat un dels pocs països del bloc comunista en participar als JJOO de Los Angeles, el primer en mantenir relacions oficials amb la Comunitat Europea i, sobretot, les relacions amb la URSS són sovint desafiants.
Però a les ciutats i pobles de Romania, la gent segueix passant gana i la Securitate -la policia secreta- s’encarrega de posar tota mena de traves a la llibertat d’expressió. Els llibres són un dels pocs aliments espirituals que pot permetre’s la població més inquieta. La majoria, però, es conforma en anar tirant, en superar els dies sense que la pròpia familia deixi de respirar. El menjar, els medicaments, la roba. Tot és escàs. Les coses més senzilles, com un raspall de dents o una llauna de sardines, són un bé de luxe.
En aquest context viu Gica, que aviat farà 18 anys. El petit Gica ha deixat pas a un home fort que supera el metre vuitanta d’alçada. D’aquell nen que llençava pedres al Danubi només en queda la mirada.
A la seva minúscula habitació, en un edifici residencial de la Universitat de Craiova, hi ha penjat un gran pòster de l’Steaua de Bucarest. És un regal del seu oncle Cosmin, que viu a la capital. Cap dels dos intueix que nou mesos després, aquest Steaua aixecarà la primera Copa d’Europa romanesa de la història enfront un Barça esquizofrènic.
Després de sis anys a les categories inferiors del club de futbol de la Universitat de Craiova, a Gica li ha arribat l’hora de pujar al primer equip, que milita a la primera divisió romanesa. És un moment somiat per a Gica i un orgull per a tota la seva família.
Gica marxa de Calafat com un home, com un heroi, conscient de que a partir d’ara -gràcies a ell- la vida serà una mica menys difícil per a la seva gent. El seu oncle Cosmin l’ajuda a fer el trasllat perquè té un cotxe gran i nou: un Dacia 1310.
Mentre buida l’habitació, en Gica se n’adona de que són moltes les coses que ja no necessita. El primer objecte que agafa és la vella pilota que va trobar ja fa deu anys, i que ell considera l’objecte màgic que l’ha fet triomfar com a futbolista. S’endú roba, fotografies familiars, el matalàs, l’escriptori de fusta i una cadira.
El quadret de l’avi queda damunt del llit. No sap què fer-ne. Quan el seu oncle entra a l’habitació per a preguntar-li si queda res més, en Gica agafa el quadre i li entrega. Té oncle, un regal. Gràcies per ajudar-me.
En Cosmin l’entoma amb un gest de sorpresa. Gràcies -diu- no calia. Es mira el quadret sense parar-hi massa atenció i quan Gica surt de l’habitació li dona un copet a l’esquena al seu nebot futbolista. No calia, home, no calia que em donessis res.

Imatge: racer-xtreme.com