El quadret perdut (IV)

Quan vaig sortir de l'antiquari, el meu company de viatge, l'Enric, m'esperava amb un parell de llaunes gelades d'Ursus. Vam trigar poc en beure'ns aquella deliciosa lager. La calor era sufocant. Al cap de cinc minuts estàvem a la porta de Curtea Domneasca, el palau de Vlad Tepes a Bucarest.
En aquell moment érem els únics turistes interessats en visitar aquell edifici històric i no ens va caldre fer cua. Vam comprar els bitllets, vam agafar un plànol i vam entrar al recinte. Acalorats com estàvem, vam optar per començar la visita per les catacumbes. Mentre baixavem les escales, no vam poder evitar fixar-nos en una melodia que arribava del carrer i que l'acústica d'aquell palau emfatitzava. Era el Ce miracol d'Adrian Copilul Minune, un dels reis del manele, la música més popular de Romania. Cinc dies abans, havíem tingut el privilegi d'assistir a un concert seu a Eforie Nord, i l'experiència havia superat totes les expectatives.
El manele és un estil musical d'orígen turc. Una barreja de dance, hip hop, melodies orientals i música gitana dels Balcans. Encara que els romanesos més intel·lectuals en reneguin, és impossible visitar Romania i no adonar-se'n de la seva omnipresència. A d'altres països veïns també existeix, però enlloc ha agafat la volada que té entre els romanesos.
Les catacumbes del palau de Vlad Tepes estaven il·luminades amb unes poques torxes. La foscor i el fred eren notables en el moment en el que vam deixar de sentir la música que provenia de l'exterior. La darrera estrofa deia alguna cosa com "... cel mai fericit".

Imatge: jurnalul.ro