El quadret perdut (I)

A l’antiquari del carrer Covaci s’hi accedia per una porta petita situada a la dreta d’un aparador gran i caòtic. Va cridar-me l’atenció la profusió de mobles i objectes modernistes de gran bellesa i aparent qualitat. I em va avergonyir adonar-me de la meva ignorància. El dia abans, a Constanta, m’havien comentat que Bucarest havia estat coneguda com el París de l’Est durant els anys trenta. I jo ho havia interpretat com el típic eslògan turístic. Però no ho era. Ja portava unes hores caminant per les avingudes, les places, els bulevards i els carrerons de Bucarest, i no em costava gens imaginar-me aquella ciutat setanta anys enrere, en plena efervescència, aliena a les calamitats que patirien els seus habitants al cap de poc més de cinc anys, i durant les dècades posteriors. Tancats en un pot de formol, com un rellotge aturat durant seixanta anys. Seixanta.
Aquell antiquari era una metàfora de Romania. En creuar aquella porta, havia entrat de debò al país que portava més de quatre setmanes recorrent.

Imatge: miscarea.com