Fratelli d'Italia

Els antropòlegs diuen que fa 200.000 anys l'Homo Sapiens Sapiens ja tenia un potencial intel·lectual equivalent a l'actual.

No tinc res més -ni res menys- d'italià que el cognom. Un dels meus besavis va venir de Gènova a Barcelona fa més de 100 anys, va casar-se amb una catalana i van reproduïr-se.
Em passa el mateix amb els meus orígens catalans (de la meva mare) i francesos (la meva àvia paterna era filla de normands). Sé que tinc avantpassats a l'hexagone, però també sé que resulta fins a cert punt estèril anar estirant la corda al llarg dels segles per a saber d'on venim.
Perquè, al cap i a la fi, a l'orígen de tot arbre genealògic els humans -sense distincions- hi acabem trobant sempre el mateix: un mico i una mona. L'ampolla d'anís català no menteix.
I l'evolució d'aquest parell de primats, després de desenes milions d'anys acumulant defectes, ha desembocat en l'Homo Sapiens que ha convertit la Terra en el seu terreny de joc.
Encara que tots venim del mico i som en essència el mateix, ens hem inventat mil i una formes de dividir-nos, de tenir una identitat diferenciada. I no seré jo qui en renegui, perquè em sembla perfectament compatible el manteniment d'una identitat personal, familiar, local o nacional, amb la certesa de que als Homo Sapiens són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen.
Per això em semblen igualment perjudicials els discursos extremistes en una o altra direcció. La figura del ciutadà del món, portada a un extrem, pot arribar a resultar tan patètica com la del localista radical.
A la foto d'aquest post hi he penjat una foto dels italians celebrant el seu triomf al Mundial de futbol. Abans d'ahir, jo anava amb Itàlia. No era evidentment per nacionalisme, ni pel meu cognom, sinó gràcies a Vèneto, Piemont, Emília-Romanya, Toscana, Lazio, Campània i Sicília.

Imatge: lanacion.com.ar