Benvolguts lectors,

Us comunico que la coincidència a partir d'aquest mes de setembre de significatius canvis professionals i de nous reptes formatius, m'aconsella deixar d'escriure en aquest blog per un període indefinit. Hi ha moltes coses a dir sobre Catalunya, Espanya i el món. Sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà. Es bo que així sigui, i el pitjor símptoma seria no poder dir-les per manca de llibertat o per excés de conformisme.
Aquests dies no deixo de pensar en una frase d'Ausiàs March, el cèlebre poeta valencià del segle XV, que vaig llegir recentment: "un home arriba a ser home quan s'adona que no ha fet res a la vida... perquè a la vida no hi ha res a fer."
No crec que es tracti d'un cant al tantsemenfotisme, sino d'una encesa oda a l'humanisme i a la senzillesa. Lleugeresa i desprendiment contra pompositat i codicia. Tal com descobreix Siddharta a l'epíleg de la seva atzarosa vida: aprendre a observar el riu i escoltar-ne les distintes veus per descobrir la unitat de totes les coses.
Allò que ens omple no és el què, sino el com.

Moltes gràcies,

Edu

Més somnis i menys realitats

En el carrer d'una gran metròpolis sudamericana s'hi pot llegir en un graffiti immens: 'Queremos más sueños y menos realidades'. D'una manera nítida, la frase sintetitza la raó de ser dels humans. Menys fets i més paraules. 'The time is always now', ha escrit algú en una paret d'una ciutat dels EEUU. Els experts en la voluble matèria de la felicitat sostenen que el goig consisteix en treure el màxim fruit de cada moment. La idea és tan certa com difícil de dur a terme per la multitud humana que no sap desempellegar-se de les preocupacions que l'afligeixen. Jo afegeixo que la felicitat és també una qüestió d'expectatives. De somnis. Cal gaudir del present, d'acord, però també cal aprendre a somiar. És a dir, a mirar al futur sense por i amb sobredosis de confiança. L'humà és en essència un ésser que enreda i es deixa enredar. Ens encanta que ens enredin, i per regla general vivim els millors moments quan abaixem la guàrdia i ens deixem portar. Així ens aparellem, sense anar més lluny. I per això existim com espècie.
Aplicat a Catalunya, em permeto la llicència d'afirmar que la sobredosi de seny que ens afligeix com a societat resulta esgotadora. Sobretot perquè vivim una realitat objectivament envejable a escala mundial, però en canvi no arribem a gaudir-ne plenament perquè mai no en tenim prou. Tot això és natural i en certa forma saludable perquè la democràcia és el sistema de la sofisticació contínua, de l'exigència infinita. Però també pot ser patològic en la mesura que no ens permet aspirar a la felicitat que proporciona viure intensament el present i projectar el futur en positiu. No ens deixem enredar! -crida el poble català-. Quan la consigna adequada seria: Ara enredarem nosaltres!
El fet diferencial català ha estat sempre la rauxa. Per molt recels que aquesta pugui despertar.
Convé recuperar o inventar un esperit capaç de sintetitzar talent i rigor amb unes dosis saludables de lleugeresa. Hi ha hagut moments històrics molt adversos en els quals la rauxa tenia unes motivacions manifestament evasives. Enguany hauria de tenir una voluntat principalment creativa. Seny i rauxa, ho tenim tot inventat. Ara cal trobar la proporció justa d'un i altre element. Però sobretot cal que els catalans aprenguem a enredar d'una vegada. És una qüestió de supervivència. I també de diversió.

'Parole, parole' (Mina & Adriano Celentano, 1972):

Pompeia a Barcelona

Aquest dissabte, després de quatre anys sense agafar una raqueta, juguí un partit de tennis de dobles amb l'Ivà, el Lluc i el Miquel. L'escenari, la Reial Societat de Tennis Pompeia, és un dels secrets més ben guardats de Barcelona i enguany compleix els seu centenari. Des de que vam descobrir-lo, el quartet abans esementat, amants com som dels ambients bells i decadents (la bellesa és lleugerament decadent o no és tal), vam quedar fascinats i no volguerem saber res més de cap altre club de tennis.

Imatge: washington.edu

La gestió i la crítica

Sempre hi ha hagut una elevada tensió entre la gestió i la crítica. El gestor, per regla general, no sap entomar bé la crítica desfavorable. Per la seva banda, el crític acostuma a ser favorable o contrari al gestor, però rarament independent. En ocasions, la postura d'uns i altres degenera en esperpent i el preu que es paga és el de la pèrdua de la credibilitat d'ambdues parts.

Darrerament tinc la sensació de viure en un país on tots els rols estan perfectament definits, sense massa espai per la sorpresa. Sense prou lloc per la llibertat de pensament. La previsibilitat de moltes conductes i opinions és majúscula. Del gestor sabem que no s'equivoca gairebé mai, que tots els mals actuals son atribuïbles al seu antecessor en el càrrec, i que la crítica és exagerada i pessimista. Els crítics, o líders d'opinió, estan perfectament etiquetats. En general, coneixem les seves fílies i les seves fòbies, ja siguin aquestes de l'àmbit de la política, l'esport o la crítica televisiva. Tenim les nostres plumes favorites, però ja no els exigim equanimitat perquè sabem que aquest és un valor en procés d'extinció. I que, després de tot, el periodisme és una professió que dona de menjar a aquells que s'hi dediquen, i que els cementiris estan plens d'herois.

Fa un parell de setmanes, el singular periodista Gregorio Morán escrivia a La Vanguardia que els professionals de l'informació eren menys independents avui que fa 20 anys, entre altres coses perquè els diferents mitjans de comunicació reprimeixen l'independència informativa dels professionals que hi treballen.

Em temo que Morán no va mal encaminat. I tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dels fonaments de la democràcia, això significa que ens trobem davant una preocupant crisi del sistema. Una situació davant la qual masses personalitats estan amagant el cap sota l'ala, conscients de que aquest joc consolida un status quo que ja els va bé. Principalment perquè deixa poc espai pel desconcert que genera en el gestor una crítica inesperada.

Un bon crític és aquell capaç de qüestionar-se cada dia els seus propis principis, encara que en fer-ho se n'adoni i hagi de reconèixer públicament notables errors d'apreciació comesos en el passat. Un bon crític, com un bon periodista, és un investigador que busca la veritat. Amb tot l'escepticisme que es vulgui davant una missió tan inabastable. Perquè ja se sap que de veritats n'hi ha tantes com punts de vista, i que la ponderació és una virtut insuficientment estesa.

Al gestor, li demanaria que l'autocrítica presidís les seves accions. Que fugi de les camarilles d'aduladors i que sigui més empàtic. Que sàpiga distingir quan la crítica és malintencionada i arbitrària, i quan prové de sentiments tan nobles com el desig de ser millors.

Imatge: wordpress.com

El rumb de les persones

Les vides humanes prenen el seu rumb empeses per dues grans forçes: la genètica i l'empenta. La genètica és tot allò que no hem escollit, com el moment històric, el país, la ciutat, el barri, la família, els pares, la jerarquia entre els germans (els que en teniu), les característiques físiques i psicològiques, l'escola, etc. La genètica, en aquest sentit ampli, ho diu gairebé tot de nosaltres. La duem escrita al front. Però això és absurd entestar-se a camuflar el nostre propi ADN, senzillament perquè no hem de demanar perdó a ningú per la nostra genètica. I si a sobre tenim la sort d'estar-hi a gust, millor que millor. Encara que no tingui cap mèrit.

Però també hi ha una segona força, molt menys determinista, que és l'empenta. Malgrat el pes de la genètica, finalment som el que som per la nostra voluntat de transcendir allò que els altres han fet de nosaltres. És a dir, que després de tot sempre tenim a les nostres mans un timó que ens permet decidir el nostre propi rumb. Amb poc espai per les excuses, perquè en el fons les persones estem plenes d'imperfeccions i sempre tenim espais immensos de millora que només la mandra i el conformisme poden anul·lar.

Vèncer la nostra pròpia genètica, superar les nostres circumstàncies sense excuses ni retrets, heus ací la major heroïcitat. La clau de l'evolució humana.

Imatge: javno.com

Dos anys de blog

Avui fa dos anys que vaig obrir aquest blog. El primer de tot és donar-vos les gràcies als lectors, perquè sense vosaltres això hauria estat un monòleg estèril i fa temps que hauria deixat la nau a la deriva. Han estat dos-cents posts en vint-i-quatre mesos, que venen a ser dues entrades setmanals. Sembla que no siguin masses, però obliguen a una certa disciplina al llarg del temps. Una constància que no ha estat exempta d’irregularitat. Perquè hi ha hagut mesos intensos com novembre de 2006, coincidint amb les eleccions catalanes, en el qual vaig escriure cinc posts setmanals. Però també hi ha hagut períodes com l’estiu de 2007, en el que coincidint amb el naixement de la meva filla només vaig escriure dos cops en tres mesos.
L’altra qüestió important és la dels temes. Quan vaig començar aquest blog no sabia ben bé cap a on tiraria. Sabia que la política i l’economia serien els grans temes, però poca cosa més. Els tags (etiquetes) són les paraules clau que he introduït al final de cada text per descriure el contingut de cada post. Després de dos anys, el nombre de tags permet fer-se una idea de quines han estat les prioritats dels meus escrits. Les principals etiquetes del blog han estat: Catalunya, eleccions, Espanya, crisi dels partits, PSC + PSOE, Barcelona, Govern, gestió urbana, CiU, PP i economia.
Per tant, si hagués d’explicar ara de què va el meu blog diria que efectivament es tracta d’un blog de política catalana. Però que pren sovint a Espanya com a referència, perquè després de tot és allà on es talla el bacallà i on es decideix la sort de Catalunya. També és evident que aquests han estat dos anys marcats per les urnes, i d’aquí la preeminència de la paraula ‘eleccions’. El referèndum de l’Estatut (juny de 2006), les eleccions catalanes (novembre de 2006), les municipals (maig de 2007) i les generals (març de 2008). Tot això ha passat en només 22 mesos que han semblat una eternitat. Aquestes quatre convocatòries, i les seves corresponents campanyes, han estat el millor combustible per la meva dèria en assenyalar la greu crisi que travessen els partits polítics al nostre país, i la seva preocupant desconnexió de la societat.
Entre els altres focus d’interès també s’hi troben les meves especialitats professionals (la gestió urbana i l’economia) i la meva ciutat (Barcelona). A vegades crec que aquests tres haurien de ser els grans temes del blog. Però ja se sap que mai no és massa tard per gairebé res. En aquest cas, per practicar un canvi de rumb i retirar-me de l’anàlisi de la política nacional en benefici de l’estimulant política local. O hauríem de dir metropolitana?
Whatever will be, will be.

Les bambalines de la política

No us perdeu aquest video -absolutament real-, i procureu que no us condicioni la propera vegada que veieu un anunci de propaganda electoral. Mykhailo Dobkin és l'alcalde electe de Khàrkiv, la segona ciutat d'Ucraïna amb 1,5 milions d'habitants:

Ciutats, països

Hi ha una empremta en nosaltres de les ciutats i països en els quals hem viscut durant un temps. En el meu cas, Galesburg, Ciutat de Mèxic i Rotterdam. Després hi ha els viatges, que per molt fugaços que puguin arribar a semblar-nos, també deixen senyals en la nostra manera de veure el món. "Es bueno —como decía Pessoa— viajar y perder países, perderlos todos, perder tu propio país, perder hasta tu identidad o como mínimo, ironizar sobre el deseo maniático de identidad, volverse menos neurótico y aceptar el hecho de que la vida es siempre un mestizaje", digué l'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas en el discurs de recepció del Rómulo Gallegos fa set anys.

No crec que el sol fet de viatjar o haver viscut a l'estranger ens faci millors persones, en absolut. Ni més intel·ligents, ni més aptes per a opinar sobre el sexe dels àngels. Pots haver fet el viatge d'Ulisses i tornar a casa deu anys més tard igual de gilipolles. Si no més.

El profit de viatjar és tan íntim, tan intangible, que rarament es pot compartir. Tanmateix, sortir de casa altera per sempre la teva identitat, que queda tamisada per nous paisatges, noves llums, noves músiques, nous sabors, noves olors, nous afectes, nous llenguatges, nous costums, noves opinions.

Definitivament viatjar és un privilegi que et permet ampliar el teu camp de visió, i adonar-te'n de les grandeses i les misèries del món i del teu petit país. Al principi les diferències et semblen immenses, i el teu primer destí és com un altre planeta. Són els primers viatges, quan l'emoció és a flor de pell i l'experiència encara no s'ha apoderat de tu. Encara no ets un estúpid cosmopolita desmenjat, i no ho seràs mentre procuris encarar cada un dels teus viatges amb la il·lusió d'aquell adolescent que es dirigia emocionat al mostrador de facturació abans de fer el seu primer vol en solitari. Crec que primer fou Sevilla amb dotze anys, després Londres amb catorze.

'Petit país' (Lluís Llach):


Imatge: radcyberzine.com

La millor pel·lícula de 2008

Sé que falten encara 11 mesos perquè s'acabi l'any, però convindreu amb mi que això és senzillament insuperable:



Gràcies Xevi!

Una polla xica...

Un exercici per començar la setmana. Intenteu memoritzar les paraules pronunciades per Salvador Dalí en aquest memorable video:



Hil·larant participació de Salvador Dalí en un programa de la TV americana:



Dalí i la televisió:

La millor pel·lícula de 2007

Hugo Chávez y el Rey de España

Si dos y dos no son cuatro, se preguntó el trompetista, entonces dígame usted por qué hace tanto Sol esta noche. Ajeno a todo, se levantó, pagó la cuenta de otra mesa y se volvió hacia la audiencia con un semblante serio. Escuchen con atención lo que tengo que decirles. Se hizo un silencio. Se tomó un trago, apoyó sus brazos sobre la barra del bar. Miró arriba. La poca gente que quedaba en el bar le miraba. Con atención. Sólo pudo articular dos palabras. Pero antes de eso alguien levantó la mano para pedir la palabra. Sin ánimo de ofender, compadre, que esta noche estrellada no nos haga olvidar que la guagua pasa cada día por el cerro, y que cada noche se llena de colores la barriada más secreta que nadie desconoce. Y eso, dijo. ¿Qué? Otro de ron. Sirvieron unas rondas, ninguna de cerveza porque la vetó el gobierno. Comentó un viejo ya difunto desde hacía varias décadas. Desde que pesqué aquel pez espada que decidí dejar de comer carne. Y ahora lo que hace el viejo difunto es encargar poemas. ¿Y el pez qué dice? Obedece y hace bien su trabajo, porque el que no escucha y a pesar de ello recuerda todas sus cuentas sólo tiene un remedio valido para demostrar eso. ¿El qué? Pues eso que dijo el borracho sobre las guaguas. Pero, cuidado compay, porque las verdades no mienten a no ser que sean una invención de tipo pescador. Lo voy a decir una vez, y el que me quiera entender tiene una ronda de licor hasta la madrugada, con la única excepción de usted, señor comisario. Estoy de servicio, pero no soy ciego, y prometo que ya salió el Sol.

I

Demuéstreme lo que prometió. No puedo hacer tanto que ni me creo yo tanta mentira y no soy un Dios. Cierto como que puso la mano en el fuego por la casa. Y la madera se mojó, y se levantó del suelo como mareado. Sopló fuerte. Prometo. Cambió de repente. Serpientes que me seguís, por favor, les pido a ustedes que cambien de ritmo y persigan a otros músicos. Sin pesos yo me quedé, y ya no hay chamaquita que se resista a este son. Bailan de madrugada, confunden ron por agua y ya no hay mentira que se tuerza. Pues oye que me gusta como se mueven estas velas. Y me llevan a la orilla, sin pez ni pescado, no hay red que te engañe. No hay pesos que me muevan.

II

Cambió, y galopa que camina, en el banco terminó, que no tengo ahorros, pues sueño es mi verdad. No oigas a los necios, canta como gaviota. Sin abrir los ojos caza un boquerón, duerme en mi barracón, me esconde esta capucha de tanta maldición. Llevará una capa tan negra, ojos tan claros no clavan otra saeta que no sea de carbón. Talaremos más árboles y luego dormiremos hasta que el agua nos despierte. ¿De qué sueño? Joyas bajo esta arena que no está, sacó y cortó tablones, pedazos de madera tan oscura, que sólo el perejil me aparta de la orilla.

III

Cuéntame esta historia. La de los tejados que jamás se cerraban. Cierto que no hay rayo con luz, que sin trueno se apague. Olas que acampan sin terminar de abandonar sus piedras, tan gastadas, hondamente libre te perdono si a cambio me acompañas hasta los cocoteros. Pues ríndete si acuerdas que grandes sueños bastan y sobran para replicar tantas calumnias que lanzó ese animal. Era una cigüeña, o mejor un mono que se subió hasta lo alto de la palmera, y lo veía todo porque no hay tejado en ninguna casa de verdad no hay chimenea sin madera, y piedras que caen no truenan, si no es con rayos.

IV

Un sabio. Conoce unos secretos. Verdaderos. Cocos y aguacates. Con linaje y sin paciencia, habla de esto y aquello y en silencio se arrastra. Hasta se agarra a una rama tan fina que jamás le abandona sin ver al renacuajo hacerse rana, ni a la cotorra levantar una pata, ni respira ni valora, ni puede medir si no es porque se mueven las ramas y le cayó un huevo desde el cielo. Se esconde el traidor. Escuchaba los secretos y ya no hay sino una tortilla. ¿De harina o de maíz?

V

De trucos y de redes, de telares y artes de la pesca. Beberemos hasta que no haya lugar para las tortugas de agua. Si los osos polares recuerdan tanta temperatura, les invito a otra partida de cartas. Con una excepción. Abran esa puerta que nunca se sabe. Porque el viento sopla y no confundan gritos con risas. Trampas de veras, que de tantas salidas, que no debes hacer otra cosa que no sea sentarte en esta butaca. Callados todos. Explosión. Muy quieta sin llorar. Levanta la mano, apunta, dispara, y no recurras jamás a la puerta de atrás. Que no hay corriente de aire que resista un tornado de verdad.

VI

Helado. ¿De veras? Me quemo. Trastos y más cosas flotan, se hunden y se elevan más allá del horizonte. Se escapan de las manos y se ponen a jugar con esas nubes. Salta tan alto que las agarra, pero al bajar, me abre la mano y ya no. Perdió todos los colores que ahora. Trotando la pradera, de lado a lado. De arriba a abajo. Es un plano, esfera. Yegua. Molino de agua. Caudal de gratitud. Salió ya. Frío, cortejo, árboles de fruta. Las moscas se despiertan y ya no hay sino albaricoques por doquier, que no. ¡Que no! Las tiene tan cerca y sin embargo esas abejas que hacen azúcar. ¿No es miel? Lo mismo da salado por salado, me quedo con este río que me acompaña hasta la montaña. Frío.

VII

Silencio. Sombras y tierra. Me revuelvo y me sigue, me persigue sin estar yo delante. Grotesco y sin embargo auténtico. Veredicto impertinente pero cierto que terminó ya el verano. Para qué negar, o decir. Entre usted y yo. Señores y señoras de este álbum, hagan el favor de responder a tanta confusión sin aportar solución alguna. Que cantar yo de veras, bien alto, soy mudo. ¿Me escuchan? Aplausos. Agua. Fuego. Aguacero.

VIII

Función. Radiante. Bello, y sin embargo tan cierto como que cuando ayer. De veras, imposible ipso facto de desentrañar enjambres acechan. Salgamos del refugio, del castillo. Al jardín. Celebren todos, copa en mano. Truncado y descarrilado. Ovación cerrada y negociación. Para atrás. Eso no. Cambian dos por tres y encima te piden una comisión. Confundido y por favor que sea la última vez. Eso sí, con propina, pero sin firmar.

IX

Escúchenme con atención. Giren ustedes su sensación hacia tanta certeza, que hablar ya no deja sin permitir una objeción. ¿Y? Pues eso, respetados y respetadas, síganme. Este es el dique que con mis manos este pez brillante y azul, recuerdan, viejos lobos de mar. O no. Truenos, relámpagos, como un barco de papel. Jamás hubo más calma que ahora, y no veo otra cosa que cejas cortadas y arrugas tan ondas, que ayer recibí este mensaje. Pescadilla, regresando por tu cuenta, te parece. Nos dicen, cuidado. Toc, toc. A ver, que luego la silla es brasa, y el cangrejo trepó, trepó. El campanario es alto. Ignoren otra cosa que no sea el gato de los vecinos. Artimañas. Falsas. El viento ya terminó, saquen los remos y hacia el puerto. Calentemos café.

X

Viejo. Más. Cruz. Todavía más. Cruz. Menos que ya te dije ayer lo mismo, ni memoria tenemos. Gatos perseguimos, perdices pescamos y lombrices hacemos volar. Arriba. Menos. Viento fuerte. Huracán. Velas hasta el final del globo que se deshincha. Explotó, sólo me queda jugar con restos de patas de calamar. Y lo demás. Cazuela. Cocina. Inocente. Lo demás en el fondo del mar. A trepar. Y sin bucear, que la cabra anda suelta y la tienes que ordeñar.



Imatge: biografiasyvidas.com

Savoir être à soi

Deia l'escriptor-filòsof Montaigne que la plus grande chose du monde, c'est de savoir être à soi. És a dir, que res no supera la capacitat i l'oportunitat de ser d'un mateix, de gosar desplegar les pròpies veles i navegar per l'immens oceà que pot ésser una existència humana.

·

Malgrat llur finitud. O mercès a llur finitud.
·

Romandre a port malgrat voler navegar. No haver après a morir i, doncs, no saber viure. Heus ací dos grans drames contemporanis.

Imatge: marenostrum.org

No podem estar segurs de res

Per començar l'any 2007, la Fundació Edge va plantejar-los la següent pregunta a centenars de científics d'arreu del món: "Sobre què ets optimista?".
Entre les respostes, hi figura la de l'economista i divulgador científic Eduard Punset, que transcric literalment:
“Ja no podem estar segurs de res. El cervell no veu res. La major part de la seva energia es consumeix fent prediccions en la foscor més absoluta. Finalment entenem perquè només veiem allò que volem veure, de la mateixa manera que la lluna ens sembla molt més gran quan està en l'horitzó terrestre que quan està a dalt de tot. Ara sabem que el feix de llum visible és només una fracció diminuta de tot l'espectre de llum. Ja no podem estar segurs de res. De manera que no cal lluitar contra les opinions dels altres ni morir per les nostres pròpies conviccions.”
Eduard Punset és un tipus simpàtic, interessant i, tot sigui dit, una mica enrevessat. En aquest cas li pregunten què li fa veure el futur amb optimisme, i ell respon: la certesa de que no podem estar segurs de res.
Sòcrates en estat pur. Acumular tota mena de coneixements, llegir milers de llibres i conversar amb centenars de savis per arribar a la conclusió, a l'edat de 70 anys, de que només sabem que no sabem res.
No puc estar-hi més d'acord, encara que a vegades ho dissimuli.



Imatge: sergiodelmolino.blogia.com

Anything else

La idea inicial quan vaig crear aquest blog, era la de tenir un espai on penjar-hi comentaris crítics sobre l’actualitat. És a dir, una visió sobre l’estat del món, del meu país, de la meva ciutat. És bàsicament el què he fet fins ara, penso que amb discreta fortuna, i és el què seguiré fent.
Tanmateix, el meu amic Xevi em va fer veure fa poc la conveniència de compartir ocasionalment altres fets més personals, que també poden ser rellevants en una bitàcora com aquesta.
Hi ha moltes coses importants de les quals he parlat poc o gens en aquests vuit mesos i mig de blog. Com per exemple la família, els amics, els coneguts, els viatges, la meva casa, la feina i la professió, els projectes, els llibres, les pel·lícules, la música, el menjar, la meva gossa, l’amor, els moments feliços, els drames, etc. Tampoc no he penjat cap imatge personal, fins el moment.
En la majoria dels casos seguiré sense fer-ho, segurament per un desig de preservar la meva intimitat. Però qui sap, potser canviï progressivament aquest orientació de comentarista aficionat i em convençi de l’estupidesa que suposa analitzar l’actualitat des d’una perspectiva esbiaixada per una rotunda ignorància.

Després de tot, la vida són totes les coses que he enumerat a l’anterior paràgraf. L’anything else d’un dels darrers films de Woody Allen. Qüestions com la paternitat, que m’arribarà en el trànsit entre la primavera i l’estiu d’aquest 2007, quatre anys després d’haver-me unit a la yunta de la meva dona (pero por favor no se lo digas nunca). Una experiència que unirà definitivament les meves arrels a les d’aquest món caòtic, generós, cruel, i màgic, governat amb mà de ferro per la justícia de l’atzar. Regalant-nos en ocasions els fruits més saborosos. Gràcies.

Imatge: elnuevoheraldo.com

Itaca

I
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.

II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Autors: Kavafis - Carles Riba - Lluís Llach
Imatge: art.com (fotografia d'Edwin Levick)

Manifest gastronòmic en favor d'un blog honest

El gran dil·lema de l’autor d’un blog està entre dir o no dir allò que es pensa. Dir o no dir la veritat. La seva veritat, és clar.
Les qüestions d’estil, la qualitat de l’escriptura, el disseny, la inclusió de fotos o dibuixos, els enllaços amb altres pàgines web, tot això són acompanyaments per a millorar el plat. Són patates fregides, amanida o escalivada. All-i-oli, mostassa, soja o vinagre de Mòdena. Quan l’impostura és molt gran, es poden arribar a guanyar estrelles Michelin només amb acompanyaments, però tard o d’hora l’engany és fa patent a ulls de la multitud.
L’entrecot, el llobarro, el filet de bou o el tronc de lluç són la veritat. L’essència. No hi hem de renunciar si no som vegetarians.
I quan l’autor del blog opta per allò que és políticament correcte, quan s’estima més no mullar-se i mantenir un punt de vista neutral, aleshores està optant per una estafa. Està servint un plat sense carn ni peix. I la veritat, no estem tan sobrats de temps ni de diners com per a deixar-nos enredar d’aquesta manera.
No ho dubteu. Cada vegada que veieu un peix en aquest blog, encara que sigui una sardina escarransida o una costelleta de xai, tingueu en compte que l’autor del plat ha fet els mínims per a no faltar-vos el respecte.
Demaneu-li a l’autor un llenguado, unes galtes de porc, demaneu-li la Lluna, és clar que sí. Teniu o no teniu gana? Segurament tanta o més que ell.
I el dia que us serveixi com a plat principal unes patates fregides amb ketxup, foteu-li el plat pel terra i exigiu-li que us torni els calers o que us porti immediatament un foie micuit o un bon pollastre rostit.
Si us falla molt no hi torneu a entrar mai més. Altrament, l’autor mai no sabrà distingir l’estafa de la genialitat i viurà eternament instal·lat a la Lluna que vosaltres li heu demanat.

Imatges: images-creations.fr

"Si no sóc jo qui vola, algú altre ho farà. Doncs per l'Esperit no és tant important qui vola com que, realment, hi hagi algú que ho faci."

[carta de Rainer Maria Rilke a la princesa Marie von Thurn, 1913]

Des de Marrakech

Després de quatre anys sense viatjar a Marroc, m'ha tocat anar a Marrakech per feina. Aquesta setmana no podré escriure fins dijous. Prepareu-vos per l'anàlisi de les eleccions el 2 de novembre.

Imatge: routard.com

"Cambia tu vida desde la oficina, cómodamente, en dos pasos"

Un breu conte contemporani pel cap de setmana, obra del sorprenent eZcritor. Si us el preneu al peu de la lletra podeu acabar caçant esquirols pels passadissos de les vostres desangelades oficines.

Imatge: blogs.20minutos.es/ezcritor