La gestió i la crítica

Sempre hi ha hagut una elevada tensió entre la gestió i la crítica. El gestor, per regla general, no sap entomar bé la crítica desfavorable. Per la seva banda, el crític acostuma a ser favorable o contrari al gestor, però rarament independent. En ocasions, la postura d'uns i altres degenera en esperpent i el preu que es paga és el de la pèrdua de la credibilitat d'ambdues parts.

Darrerament tinc la sensació de viure en un país on tots els rols estan perfectament definits, sense massa espai per la sorpresa. Sense prou lloc per la llibertat de pensament. La previsibilitat de moltes conductes i opinions és majúscula. Del gestor sabem que no s'equivoca gairebé mai, que tots els mals actuals son atribuïbles al seu antecessor en el càrrec, i que la crítica és exagerada i pessimista. Els crítics, o líders d'opinió, estan perfectament etiquetats. En general, coneixem les seves fílies i les seves fòbies, ja siguin aquestes de l'àmbit de la política, l'esport o la crítica televisiva. Tenim les nostres plumes favorites, però ja no els exigim equanimitat perquè sabem que aquest és un valor en procés d'extinció. I que, després de tot, el periodisme és una professió que dona de menjar a aquells que s'hi dediquen, i que els cementiris estan plens d'herois.

Fa un parell de setmanes, el singular periodista Gregorio Morán escrivia a La Vanguardia que els professionals de l'informació eren menys independents avui que fa 20 anys, entre altres coses perquè els diferents mitjans de comunicació reprimeixen l'independència informativa dels professionals que hi treballen.

Em temo que Morán no va mal encaminat. I tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dels fonaments de la democràcia, això significa que ens trobem davant una preocupant crisi del sistema. Una situació davant la qual masses personalitats estan amagant el cap sota l'ala, conscients de que aquest joc consolida un status quo que ja els va bé. Principalment perquè deixa poc espai pel desconcert que genera en el gestor una crítica inesperada.

Un bon crític és aquell capaç de qüestionar-se cada dia els seus propis principis, encara que en fer-ho se n'adoni i hagi de reconèixer públicament notables errors d'apreciació comesos en el passat. Un bon crític, com un bon periodista, és un investigador que busca la veritat. Amb tot l'escepticisme que es vulgui davant una missió tan inabastable. Perquè ja se sap que de veritats n'hi ha tantes com punts de vista, i que la ponderació és una virtut insuficientment estesa.

Al gestor, li demanaria que l'autocrítica presidís les seves accions. Que fugi de les camarilles d'aduladors i que sigui més empàtic. Que sàpiga distingir quan la crítica és malintencionada i arbitrària, i quan prové de sentiments tan nobles com el desig de ser millors.

Imatge: wordpress.com