En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es