Balances invisibles (fora de Catalunya)

El Ministeri d'Economia va fer públic ahir el seu estudi sobre les balances fiscals. És la resposta a una demanda històrica de Catalunya, una comunitat que ha hagut d'aguantar injustes acusacions d'insolidaritat durant dècades de democràcia. L'estimació del govern espanyol ha xifrat el dèficit fiscal entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, bastant per sota dels càlculs presentats la setmana passada pel conseller Castells (9,8%).
Però més enllà de la prevista correcció a la baixa del càlcul català, ahir es va creuar una línia vermella de la política espanyola. I cal felicitar a Zapatero i Solbes per haver tingut el coratge federalista de fer justícia en aquesta qüestió. Perquè ara se sap oficialment que -de mitjana- cada català realitza una aportació neta anual a l'Estat d'entre 1.600 i 2.100 euros, i si impera el sentit comú a partir d'ara s'haurà de tenir una mica més de vergonya per acusar a Catalunya d'insolidària. Perquè aquells que hem viatjat sovint per Espanya al llarg dels últims 25 anys portem temps observant el vertiginós procés de convergència econòmica entre totes els territoris espanyols. Les infraestrucutures, sense que facin falta xifres per a corroborar-ho, en són l'evidència més palmària.
El drama és entrar avui a les edicions electròniques dels principals diaris espanyols (El País, El Mundo, ABC) i comprovar que aquesta informació -la publicació de les balances fiscals- no mereix la més mínima atenció. Només el Público (del mediapro Jaume Roures) se'n fa una mica de ressò. Sembla que a les edicions escrites s'ha difós més la noticia, com escriu avui Enric Juliana. Trobant-se Espanya en ple procés de negociació del finançament de les autonomies, la voluntat de derrotar definitivament un dels tòpics ibèrics més injustos -com és el de l'insolidaritat catalana- sembla més aviat escassa. Fins i tot quan les evidències més recents les acaba de fer públiques el propi govern espanyol.
La divulgació de les balances fiscals per part de l'Estat és una bona noticia, però perdrà molta força si el govern espanyol manté aquesta qüestió cabdal en l'àmbit tècnic i deixa passar l'oportunitat de fer pedagogia federalista des d'ara mateix.

Imatge: steroglass.it

Conservar, canviar

Els partits polítics són conservadors per naturalesa. En general, ho són més els de dreta que els d’esquerra, però en una democràcia els partits acostumen a anar a remolc de la realitat. Per desgràcia, perquè la bona política és aquella que té el valor estratègic i visionari d’anticipar-se al futur. De prevenir. Després de tot, els partits són productes humans. I els humans, per regla general, tenim aversió al canvi.
Per raons d’imatge i de mercat, els partits utilitzen ocasionalment la paraula ‘canvi’. Sobretot quan es troben a l’oposició, o quan essent govern han fet del renovador concepte de ‘canvi’ la seva bandera.
En el seu recent congrés, el PSOE encarà utilitzà profusament la paraula ‘canvi’. De fet, el lema del 37è congrés era ‘la fuerza del cambio’. Que és una manera, no sé fins a quin punt conscient, de seguir prenent com a referència i principal combustible electoral el govern popular de José María Aznar (1996-2004). D’altra banda, és evident que a Zapatero i al seu partit els interessa transmetre la sensació de que els canvis que Espanya necessita no es faran ni en una ni en dues legislatures, i per tant és previsible que el 2012 es segueixi parlant de futur, de progrés i de canvi. I també es tornin a promoure cares joves, (però no massa) fresques, per donar-li a tot plegat un aire de renovació contínua del projecte polític. Sorprèn aquesta dèria d'enfocar-ho tot a la joventut quan, per molt que hagi repuntat la natalitat, seguim essent un dels països més envellits d’Europa. La gent gran viu cada cop més anys, amb una salut cada cop millor i amb el valor afegit de l’experiència, però als partits polítics i a la societat en general la veterania no cotitza a l’alça. On hi hagi un Rubalcaba o un Solbes, que no m’hi posin a una Leire Pajín o a un Zerolo, sense anar més lluny.
Per la seva banda, el lema del 16è Congrés del PP va ser ‘crecemos juntos’. Un concepte intel·ligent en temps de clamorosa divisió interna això de subratllar el concepte ‘juntos’ amb ‘crecemos’, que és una forma de convidar a l’optimisme. Perquè si ‘crecemos’ és probable que ‘ganemos’. Tanmateix, ni rastre de la paraula 'cambio' al congrés dels populars, per bé que els canvis ocorreguts als respectius congressos foren molt més profunds al PP que al PSOE. Després de tot, perdre t'obliga a canviar i guanyar convida a conservar.
L’ús de la paraula ‘canvi’ per part de l’esquerra, estigui o no estigui al govern, té més lògica perquè va lligada al concepte de ‘progrés’. No es pot progressar sense canviar, i un autèntic progressista mai no trobarà el moment de deixar de canviar. La política, per l’esquerra, és canvi. I si l'abast del canvi és discret, cal dissimular-ho sense renunciar a la paraula màgica. En canvi, des d’una visió conservadora de les coses, canviar no és l'objectiu. Només interessa quan es parteix de posicions massa progressistes. Els partits conservadors poden recórrer al canvi com a concepte en una campanya electoral, però acostumen a assumir els canvis legislatius introduïts pels governs progressistes. Per la senzilla raó que aquests canvis introduïts per l'esquerra ja formaven part de la realitat social en el moment de tenir lloc, i per molt conservador que siguis no pots posar-te tossut en segons quines coses perquè en una democràcia allò que ha de canviar acaba canviant. Com he dit abans, la llei acostuma a arribar més tard que la realitat i sovint respon a abrumadores o ben promogudes demandes socials.

Imatge: wordpress.com

És opinable que hi ha crisis? Que guanyi Alemanya!

Avui és diumenge, el dia és esplèndid a Barcelona. No acostumo a escriure al blog els caps de setmana, però per una vegada faré una excepció. Falten tres hores per la final de l'Euro 2008. Sóc molt futbolero, i tinc ganes de veure el partit. Inicialment m'havia declarat neutral en aquesta final Alemanya-Espanya, però sempre m'ha agradat prendre partit. Mullar-me. El plantejament que es fa d'aquest partit a Espanya em sembla tan extremadament nacionalista que no vull ni imaginar-me les estupideses que es poden arribar a dir i a escriure si 'la roja' guanya finalment aquesta final. Sobretot després d'haver llegit avui al president Zapatero afirmant a El País "es opinable si hay crisis", només faltaria que Espanya fos campiona d'Europa per acabar d'acomodar-nos en aquest món feliç huxleyà. Posats a ser nacionalistes, la veritat, no em veig animant a la selecció espanyola. Els d'Aragonés són favorits, però espero que guanyi Alemanya.

Imatge: nytimes.com

La credibilitat de Zapatero (III)

"Me comprometo a publicar las balanzas fiscales antes de dos meses"

(Madrid, 8 d'abril de 2008)

Contra la vaga dels transportistes

Si Al Capone encara fos viu, estaria orgullós del gremi dels transportistes.
Talls de carreteres i piquets informatius. Al llarg del dia d'avui la meitat de les gasolineres catalanes es quedaran sense combustible. És probable que aviat sentim a parlar de l'escassetat d'aliments i altres béns de primera necessitat. El subministrament de medicaments sembla garantit, ni que sigui per vehicles camuflats. Quina escena tan edificant.
La vaga és un dret recollit a la Constitució, d'acord, però els mètodes mafiosos mai no haurien de servir per a forçar una negociació com la que ens ocupa. Aquesta extorsió, aquest 'hem paralitzat mig país, ara doneu-nos el que demanem' només mereix la condemna més absoluta de la resta de ciutadans. Perquè aquí només els milionaris i els ignorants no s'han adonat de que estem a les beceroles d'una crisi econòmica que ens acabarà afectant a tots, i només falta que un grapat de camioners insolidaris ens compliquin la vida una mica més.
No tinc el menor sentiment de solidaritat envers els transportistes. Que el barril de petroli està marcant màxims històrics i per tant els carburants s'han apujat molt? Això ho sabem tots. Els transportistes volen compensacions per aquestes pujades, i per això fan vaga. Espero que no sigui cert que el govern espanyol està disposat a rebaixar-los la cotització de la seguretat social i/o a reduir-los els impostos, o que algú pensi que aquest problema es resoldrà amb incentius a la prejubilació. Em semblaria un agravi comparatiu intolerable, i dubto que les arques de l'Estat s'ho puguin permetre. Sobretot després d'haver dil·lapidat irresponsablement el superávit pressupostari amb un reguitzell de mesures manifestament electoralistes (400 euros, xec nadó i ajuts al lloguer).
Al cap i a la fi, el problema dels preus de la gasolina s'acabarà quan el transport deixi de dependre d'una font d'energia tan volàtil, tan cara, tan bruta i tan caduca.
Cedir davant les pressions d'un gremi és crear jurisprudència. És obrir les portes de bat a bat a noves demandes. Fins i tot és probable que hi hagi col·lectius amb molts més motius per declarar-se en vaga. Sense anar més lluny, els titulars d'hipoteques. Els camioners ploren pel preu estratosfèric de la gasolina, i els propietaris hipotecats per l'evolució alcista de l'Euribor.
Imagineu-vos que deixem de pagar les quotes l'1 de juliol. Aquesta seria una acció molt més neta que dels transportistes, perquè no paralitzaria el país. El 25% dels espanyols estan hipotecats, imagineu-vos de què estem parlant.
- Presidente, ha llamado un caballero que dice representar a 10 millones de españoles que han decidido dejar de pagar la hipoteca a partir del próximo mes. Me comenta que después de ayudar a los transportistas debería echarles una mano a ellos. ¿Qué le digo?

Imatge: elperiodico.cat

Gastronomia socio-econòmica: ingredients

Tot seguit us presento alguns dels ingredients econòmics amb els quals haurem d'aprendre a cuinar els propers mesos i anys en aquest país.
Són la viva conseqüència de l'arrogància del 'España va bien' d'Aznar i del cofoïsme banal de ZP. 'La economía española pocas veces ha sido tan fuerte', deia el president fa exactament un mes. Quines dades li fan pensar això, president?
Espero que els grans xefs socio-econòmics puguin seguir delectant-nos amb les seves receptes econòmiques més creatives sense abusar dels additius. No anéssin a enutjar-se més del compte els Santamaries de torn.

• L’inflació al 4,7%, la xifra més alta en 11 anys, i bastant per damunt de la mitjana de l’UE (3,6%). Els preus es disparen, amb els corresponents efectes sobre les rendes familiars. Augment dels costos salarials a tots els sectors econòmics.


• El preu del petroli a 135 dòlars, superant tots els records històrics i afectant especialment als sectors del transport i la logística.


• El preu del diner, que fixa el Banc Central Europeu des de 2000, es manté al 4% sense que Espanya pugui posar fre a l’increment dels preus amb una política monetària restrictiva.


• La cotització del dòlar a 1,55. Tornen els famosos temps del ‘give me two’, quan els nous rics espanyols viatjaven a Nova York fa vint anys i s’afartaven de fer compres amb el dòlar al voltant de les 100 pessetes. Però més enllà de que resulti més barat viatjar als EEUU, les conseqüències d'un euro tan fort són molt negatives pels sectors exportadors, resten competitivitat a l'economia en el seu conjunt i contribueixen a agreujar el dèficit de la balança comercial.


• L’increment de l’atur enregistra marques de 1997, quan fa quatre dies es parlava eufòricament de plena ocupació. Seran els efectes de l'excessiva precarietat laboral dels sectors que van fer possible el 'milagro español' (construcció i turisme)?


• En els darrers 10 anys han arribat 4 milions d'immigrants a Espanya (1 milió a Catalunya), atrets pel cicle expansiu de l'economia. Caldrà comprovar els efectes de la desacceleració actual (sobretot en el sector de la construcció) sobre els immigrants més vulnerables.


• L'augment de la natalitat i l'arribada massiva de joves immigrants han moderat el procés d'envelliment de la població. Tanmateix la sostenibilitat del sistema de pensions actual es manté fràgil a mig-llarg termini.


• Excessiva dependència dels sectors de la construcció i el turisme. El primer en crisi profunda i estructural, el segon clarament estacional, i tots dos amb un component innovador més aviat escàs.


• L'inversió espanyola en R+D es manté molt per sota del nivell de les principals economies europees.


• El nivell educatiu preocupa, però no ocupa.


• Els salaris reals espanyols s'han estancat en els darrers 10 anys.


• El preu de l’habitatge sembla que finalment s’ha estabilitzat, impulsat per la caiguda dràstica de la demanda i per la restricció creditícia. Però cal tenir molt present que a Barcelona el preu de l’habitatge s’ha multiplicat per quatre en els últims deu anys, i per deu en els darrers vint.


• L’Euríbor es manté imparable i fregant el 5%. La quota més alta en 8 anys. Amb els conseqüents efectes sobre les economies familiars. Endeutades per efecte d’aquesta febre immobiliària.


• L'endeutament de les famílies espanyoles, molt exigit per les restriccions salarials, el consumisme i l'inflació, sembla no conèixer límits.


• El govern ha gestionat el seu superàvit de manera irresponsable i electoralista, ignorant les múltiples evidències que assenyalaven l'imminència d'una greu desacceleració econòmica. La deducció dels 400 euros, el xec nadó de 2.500 euros, els ajuts al lloguer, etc.


• Entre tan malbaratament de recursos públics, no és dificil imaginar-se que la primera aixeta que es tancarà serà la de la reforma del finançament autonòmic que exigeix Catalunya amb tota la raó del món.
  
  Imatge: eldiariomontantes.es

En defensa de Chacón

Reconec que la primera impressió que em va causar el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa del govern espanyol no va ser del tot positiva. Sovint em deixo portar pel meu escepticisme sideral sobre la classe política, i és probable que hagi d'aprendre a controlar el meu esperit crític (però sense tornar-me un palmero).

El cas és que pensant-hi més a fons, estic en condicions d'afirmar que situar Chacón a defensa és un dels majors encerts de Zapatero en la conformació del nou govern. Sobretot a partir del mes de setembre, perquè és evident que en els propers mesos la principal prioritat de Chacón ha de ser el naixement del seu primer fill. Per què aprovo la designació de Chacón? En primer lloc, perquè malgrat la seva joventut la nova ministra està bastant més qualificada que dos dels més recordats ministres de defensa (Federico Trillo i José Bono). Chacón té un bon nivell d'anglès, eina imprescindible avui en matèria de defensa, i probablement sabrà -com José Antonio Alonso- exercir la seva responsabilitat des d'una necessària discreció. En segon lloc, perquè normalitza definitivament la presència de la dona en àmbits (com el militar) que fins fa ben poc estaven restringits als homes. En matèria d'igualtat de gènere, resulta una mesura molt més intel·ligent col·locar Chacón a defensa que crear un absurd ministeri d'igualtat.

Seguint amb el tema, aquests dies resulta entretingut escoltar les tertúlies de la Cope, que titllen a Chacón de nacionalista catalana i que per tant consideren una afrenta a l'exèrcit espanyol el seu nomenament. 'Dijo viva España sin sentimiento', diuen. És immens el desconeixement que alguns espanyols tenen de Catalunya i del nacionalisme. Chacón, nacionalista? Que parli perfectament el català i que afirmi que defensarà el desenvolupament de l'Estatut no la converteix en nacionalista. Ni de bon tros. Més sensible que el PP davant el desig català d'autogovern? Segur que sí. Però si mai ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, és probable que Chacón trii Espanya. És a dir, que estiguin tots tranquils perquè l'exèrcit espanyol no ha caigut en mans del nacionalisme català.

Posats a buscar-li pegues al nou govern, jo no començaria per la nova ministra de defensa. Trobo banal la creació del ministeri d'igualtat, i per contra em sembla dramàtica la falta d'un ministeri d'energia (des de la perspectiva de la gravíssima dependència energètica espanyola i l'amenaça del canvi climàtic). Tampoc entenc que Magdalena Álvarez segueixi al capdavant de l'estratègica cartera de foment després de la seva pèssima gestió i de la seva reprovació per part del Parlament de Catalunya. Aplaudeixo el cessament de Joan Clos a indústria, que confirma que el seu nomenament fa 18 mesos va ser un acomiadament encobert i honorable de l'aleshores alcalde de Barcelona. M'agraden De la Vega, Solbes i Rubalcaba, que segueixen ocupant els llocs clau del gabinet. Celestino Corbacho, ex alcalde de L'Hospitalet, pot ser un bon ministre de treball. Crec que caldrà plantejar-se el relleu de Moratinos a exteriors abans de que acabi la legislatura. De la resta de ministeris en puc dir poca cosa.

Imatge: vanguardia.es

Trans-va-sa-ment

Costa pronunciar-la? Home, no tant. Trans-va-sa-ment. Això és el que ha volgut fer el Govern de Catalunya per aminorar els efectes de la sequera a la regió metropolitana de Barcelona, territori que concentra aproximadament dues terceres parts de la població total de Catalunya. S'ha projectat un transvasament d'aigua des del Segre al Llobregat, i s'ha plantejat com una solució d'emergència. És a dir, de caràcter provisional. Durant les darreres setmanes hem pogut veure als consellers Baltasar i Nadal esforçant-se en no pronunciar la paraula transvasament. En aquesta incomprensible dèria per evitar dir les coses pel seu nom, Baltasar va arribar a caure en el ridícul de declarar "haurem de buscar la paraula".

Però l'Estat no és estúpid, i només ell -i en cap cas la Generalitat- pot aprovar un transvasament d'un afluent de l'Ebre al Llobregat. Que el transvasament sigui més o menys provisional, no té res a veure amb la qüestió. I quan el govern espanyol s'ha oposat al transvasament del Segre al Llobregat, membres del govern català com Joan Saura han parlat de "deslleialtat envers Catalunya". Saura deu creure que formar part de la mateixa corda política és una barra lliure que permet fer i desfer sense limitacions, sobretot quan després de tot Zapatero és president gràcies als catalans. Però el conseller d'interior ignora que una de les obsessions de Zapatero durant aquesta legislatura serà apartar a Catalunya de l'epicentre del debat polític espanyol. I la millor manera de demostrar-ho als espanyols és marcant les distàncies amb els conflictes que vagi generant el Tripartit. Veurem quina és la reacció dels 25 diputats del PSC si realment es consolida en el temps aquesta línia d'actuació. Una difícil tessitura pels socialistes catalans, conscients de que les eleccions a Catalunya les ha guanyat Zapatero, i que el president espanyol segueix essent partidari de la sociovergència. És evident que el trencaclosques té algunes peces que no encaixen.

Ignoro els criteris tècnics que justifiquen l'aprovació o denegació d'un transvasament. Sovint es tracta d'embolcalls que serveixen per justificar decisions eminentment polítiques. Fa molt pocs anys, en un afer extremadament polèmic i polititzat, el PP va justificar tècnicament el transvasament de l'Ebre a València, Múrcia i Castella La Manxa, mentre el PSOE, Aragó i Catalunya s'hi van oposar esgrimint també arguments tècnics. Finalment no es va fer, per manca de consens, la que hauria constituit la gran obra faraònica del govern popular.

De tota aquesta història del transvasament encobert del Segre, que té una alta dosi d'esperpent, em quedo amb la incompetència i l'escassa habilitat negociadora del Govern de Catalunya. Com a ciutadà, observo amb preocupació la manca de mesures a llarg termini davant un problema tan seriós i transcendental com l'abastiment d'aigua. Em deixa perplex la capacitat de polititzar qüestions que haurien de regir-se per criteris bàsicament tècnics o de sentit comú. Hi ha moments en els quals els polítics han de cercar l'acord, lluny dels focus de les càmeres i els micròfons dels periodistes. L'irresponsabilitat dels polítics del meu país està creant una desafecció entre els ciutadans i la política que costarà molt de reparar en els propers anys. Hi ha persones amb càrrecs molt rellevants que no estan preparades per afrontar els reptes que tenim en l'horitzó. I no parlo de qualificació tècnica, perquè realment un polític no cal que sigui ni doctor ni enginyer, però és imprescindible que el seu sentit comú estigui reforçat pel criteri dels millors especialistes.

Em conformo amb que la decència regeixi les actuacions dels nostres polítics. Que en moments puntuals com el de la sequera que ens amenaça, el bé general s'imposi a l'interès minúscul, efímer, pueril i mesquí d'un partit polític. No es pot tolerar que les accions a emprendre en contra de l'escassetat d'aigua a Catalunya degenerin fins al punt de convertir-se en una arma política. El Govern no ho pot permetre, i l'oposició tampoc. Ningú no hi pot caure, perquè es tracta d'una cursa a contrarellotge.

Que tothom hi posi el seu gra de sorra, i que per una vegada es deixin els prejudicis i els barrets polítics fora de la sala de reunions. Que es plantejin totes les solucions possibles. Sense demonitzar-ne cap, perquè ni l'Ebre és del PP, ni el Segre és del Tripartit, ni el Roine és de CiU.

Imatge: orihueladigital.es

Els resultats electorals, mirats amb lupa

1. El duel PSOE-PP a Catalunya. Si haguessin de triar entre una majoria absoluta del PSOE o una majoria pírrica del PP, una gran majoria de catalans triarien la primera opció. I això malgrat la certesa de que, revisant l'història dels últims 25 anys, les majories absolutes -d'esquerres o de dretes- al Congrés dels Diputats mai no han afavorit a Catalunya. Aquesta por atàvica al PP, il·lustrada pel lema de campanya 'si tu no hi vas, ells tornen', explica en bona mesura els espectaculars resultats electorals del PSC-PSOE. Però no, no crec que el vot socialista hagi estat enguany incondicional, ni entusiasta. Ha estat simplement un acte de defensa contra el PP i el seu cinturó mediàtic, que compta entre les seves pràctiques diàries l'exercici de l'anticatalanisme més cavernari. Com el 2004, el PP ha plantejat les eleccions renunciant als escons que un tarannà més centrista li hauria proporcionat Catalunya. L'electorat ha dictat sentència: 25 escons pels socialistes i 8 pels populars. On volia anar Rajoy perdent 25-8 a Catalunya? Quan Aznar s'imposà a les eleccions de 1996 i 2000 obtingué derrotes bastant més dignes a Catalunya (19-8 i 17-12, respectivament).

2. Els feus socialistes: Catalunya, Andalusia i Euskadi. El marcador de diputats PSOE-PP a aquestes tres comunitats autònomes és esfereïdor pels interessos populars: 70-36 (25-8 a Catalunya, 36-25 a Andalusia i 9-3 a Euskadi). Una diferència de 34 escons respecte al PP (17 a Catalunya, 11 a Andalusia i 6 a Euskadi). Zapatero serà el president de tots, però haurà de tenir molt present on ha guanyat les eleccions. Perquè a les 14 comunitats autònomes restants el PP s'ha imposat per 118-99, i sense Catalunya aquestes eleccions les hauria guanyat el PP per 146-144. Potser per això ha molestat a les files del PSC la manca de reconeixement públic per part de Zapatero de la collita de vots obtinguda a Catalunya, com tampoc agrada que segueixi mantenint-se a Madrid que el Tripartit ha donat molts vots al PP a tota Espanya (encara que probablement sigui una veritat com un temple). Temps hi haurà al llarg de la legislatura per valorar si els 25 diputats del PSC a Madrid serviran per a millorar el sistema de finançament, publicar les balances fiscals i seguir desplegant l'Estatut. De moment, els escèptics comencen a trobar motius per a seguir-ho essent. Per començar, Zapatero sembla més orgullós dels resultats al País Basc que de l'aclaparador triomf socialista a Catalunya, circumstància que no ha estat massa ben rebuda pel PSC. També ha transcendit l'acord total amb PNV i BNG per a garantir l'investidura de Zapatero sense haver de recórrer a CiU i ERC (que comencen la legislatura sense resultar decisius). Després vindrà el ball dels ministeris, que serà la prova definitiva per a saber fins a quin punt Zapatero valora Catalunya. Quants ministres catalans hi haurà aquesta vegada? Dos o tres? Caurà alguna cartera important? Hi haurà cares noves com la de l'alcalde hospitalenc Celestino Corbacho?

3. Dues línies sobre ICV-IU. Per afirmar que els ex comunistes s'han convertit en la marca blanca del PSC-PSOE, i per tant tendiran a desaparèixer. Amb només dos diputats, aquesta legislatura no tindran ni grup parlamentari propi al Congrés. Votar a ICV-IU és una manera indirecta de votar als socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya. La seva bel·ligerància quan governen amb els socialistes (Barcelona, Catalunya) és nul·la. La seva influència en l'acció de govern és imperceptible. Quin motiu queda per votar-los?

4. El vot de càstig a ERC. Se'l mereixia per la seva insonsistència política a totes aquelles institucions on està representada. A més, el tàndem Tardà-Puig al Congrés dels Diputats ha avergonyit a Catalunya durant quatre anys i calia donar-los un escarment. La caiguda lliure d'ERC és total. A les eleccions catalanes de 2006 van perdre un 25% dels vots però van aguantar el tipus en nombre d'escons. A les municipals de Barcelona van perdre un 45% i van decidir marxar del govern municipal. Ara han perdut un 60% dels vots a les generals, i falten pocs mesos pel seu congrés. Què faran ara? La primera conseqüència del fracàs a les urnes és que Puigcercós abandona el Govern per centrar-se en la batalla amb Carod pel control d'Esquerra.

5. Sentit comú? CiU ha estat un vot refugi i pragmàtic per a molts catalans que no confien del tot en el PSC i que creuen que Catalunya ha de tenir una veu pròpia a Madrid. Però CiU, mancada de referents personals des de la marxa de Jordi Pujol, segueix sense convèncer a una majoria d'electors. Hauran de reinventar-se tota l'estratègia si volen tornar a la primera línia política. Una missió probablement impossible per la direcció actual.

6. L'abstenció. Una part important de l'abstencionisme a Catalunya aquestes eleccions és catalanista, orfe de referents polítics. Només això explica que els partits nacionalistes hagin passat de 18 a 13 diputats i que el PSC aparentment menys catalanista hagi obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya.

Imatge: protestantedigital.com

El Waterloo d'Esquerra

José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar-se ahir la reelecció fins 2012 amb certa comoditat (169-154). Però dedicaré aquest primer post post-electoral als resultats de les eleccions generals a Catalunya. Un acte de justícia si tenim en compte que aquest eleccions les ha guanyat el PSOE a Catalunya, on la diferència entre socialistes i populars ha estat de 17 diputats. Caldrà que el govern de l'Estat ho tinguin molt en compte a partir d'ara. Perquè sense Catalunya aquests comicis els hauria guanyat Mariano Rajoy per 146-144.

Començem revisant les dades (a Catalunya):
PSC: 45,3% (25 diputats). +95.000 vots / +4 diputats.
CiU: 20,9% (10 diputats). -55.000 vots / mateix nombre de diputats*.
PP: 16,3% (8 diputats). -15.000 vots / +2 diputat.
ERC: 7,8% (3 diputats). -350.000 vots / -5 diputats.
ICV: 4,9% (1 diputat). -50.000 vots / -1 diputat.
Abstenció: 28'8%. +300.000.
Vot en blanc/nul: 2%. +30.000.

Coneixeu la meva afició a parlar de la crisi de la classe política catalana, i sovint poso com exemple de la desafecció ciutadana els elevats nivells d'abstenció enregistrats últimament a Catalunya. Però aquesta vegada m'ha sorprès l'elevada participació dels electors catalans (71%), una xifra inferior a l'excepcional 76% de 2004, però bastant superior al 64% de 2000.
Jo m'esperava una participació al voltant del 60% a Catalunya, i això significa que ahir van anar a votar 500.000 persones més de les que havia predit. Una desviació sorprenentment elevada, però insuficient per a impedir que tots els partits (excepte el socialista) hagin perdut suport electoral en comparació a 2004.
En el seu conjunt, CiU, PP, ERC i ICV han perdut 470.000 vots. On han anat a parar aquests sufragis? Simplificant-ho molt, 95.000 s'haurien desviat cap al PSC, i els 375.000 restants haurien ajudat a engreixar l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul (que han incrementat en una xifra notable de 330.000).
La sangria electoral ha estat especialment cruel amb ERC, que ha vist com s'evaporaven més de la meitat dels sufragis obtinguts fa quatre anys i com el seu grup al Congrés passava de 8 a 3 diputats. Un desastre sense pal·liatius, malgrat convingui recordar que entre 1993 i 2004 la delegació d'Esquerra a Madrid va ser de només un diputat. Però no crec que la direcció i la militància d'ERC retrocedeixin en el temp més enllà de 2004 en el seu anàlisi de la situació. El propi Carod parlava ahir de fracàs, i és probable que les famoses bases del partit prenguin la paraula en les properes setmanes. Serà per a demanar-los als seus líders actuals -com succeí el juny passat a l'Ajuntament de Barcelona- que abandonin el govern de Catalunya amb l'objectiu de recuperar la seva identitat? El temps ho dirà. Però ERC és una caixa de sorpreses, i de ben segur que ens mantindrà entretinguts durant la ressaca d'aquestes eleccions generals.
La segona formació que més vots ha perdut ha estat, un cop més, CiU. Però en aquest cas no es pot parlar de Waterloo, sino més aviat de defensa numantina. Perquè els nacionalistes moderats han mantingut els seus 10 escons a Madrid. I si bé aparentment no seran decisius, tenen un nombre de diputats suficientment llaminer com per gaudir d'alguns moments de glòria durant aquesta legislatura. Que lluny queden però aquells 17-18 diputats que feien i desfeien majories a Madrid entre 1993 i 2000! Eren temps feliços per una CiU que manava a Catalunya i decidia a Madrid. Tanmateix, la situació actual que travessa la coalició de Mas i Duran, desprovista de poder polític, no es pot entendre sense revisar els errors comesos en aquella època de vaques grosses.
Les dificultats d'ERC i CiU podien haver-me suggerit un títol diferent per aquest post: 'El Waterloo nacionalista', per exemple. Però hauria estat excessivament injust. Després de tot, els partits nacionalistes catalans sumen avui 13 escons a Madrid. No molts menys dels 16-18 que van reunir a les eleccions generals celebrades entre 1993 i 2004. Però convé prendre nota d'aquesta suau davallada, perquè probablement posi de relleu la desconcertant estratègia política general de CiU i ERC. Tant a Madrid com a Barcelona.
Corren temps difícils per a CiU i ERC, partits que paradoxalment sumen al Parlament de Catalunya una majoria suficient per a formar govern. Serà aquest l'elixir que alguns estrategues invocaran pròximament per a revifar el nacionalisme català en el moment més àlgid del PSC?
I un últim comentari: no seria lògic que el PP realitzés avui mateix un gir estratègic apostant per l'independència de Catalunya? Després de tot, sense Catalunya, Mariano Rajoy hauria guanyat aquestes eleccions.
Seguirem analitzant.



Imatge: avui.cat

(*) Aquest post ha estat actualitztat el 13 de març, en confirmar-se que CiU ha perdut el seu onzè escó en favor del PP.

Face to face

La primera gran sorpresa que em va deparar el debat d'ahir entre Zapatero y Rajoy fou saber que feia 15 anys que no tenia lloc a Espanya un debat d'aquestes característiques. La darrera ronda de debats entre els dos grans partits espanyols abans d'unes eleccions generals tingué lloc el 1993, entre Felipe i Aznar. En aquella ocasió el PSOE va guanyar els comicis, però aquella campanya li va servir al jove líder del PP per donar-se a conèixer i sentar les bases del seu triomf electoral tres anys més tard. Les hemeroteques suggereixen que els dos debats realitzats el 1993 van saldar-se amb un empat. Aznar va sorprendre a Felipe al primer round, i va haver de treballar dur per aconseguir l'igualada en el segon.
El cara a cara va servir, entre altres coses, per a constatar el control absolut que els partits exerceixen sobre els seus representants. Un fenòmen que podria anomenar-se marionetització o robotització de la política. Veient el debat d'ahir al vespre, em costava creure que tant Zapatero com Rajoy no poguessin oferir millors versions de si mateixos. Serà que realment es tracta d'un ofici complicat, em deia. Potser vivim una era sense espai per a polítics racials i espontanis que no necessitin un gabinet d'assessors per a estructurar un discurs rodó que els permeti posar-se l'audiència a la butxaca.
Passaven els minuts i Zapatero s'ajustava a la seva imatge d'home carismàtic i agradable, però perillosament banal i incapaç de rendibilitzar davant el votant indecís o abstencionista els seus quatre anys com a president. Per la seva banda, Rajoy seguia sense seduir, es mostrava crispat, movia els ulls com una noria, ens marejava amb els preus dels ous i el pollastre, i s'ancorava a la feixuga dialèctica política del tardo-aznarisme. Malgrat el to crispat i agressiu de l'enfrontament entre els dos líders, semblava que tots dos es conformessin amb l'empat a zero.
Aznar no va arribar a La Moncloa empès només per la fatiga de 14 anys de felipisme, sino sobretot per la seva capacitat de fer creure a una majoria d'electors que ell representava el centre polític. És a dir, que defensaria els interessos de la majoria des de la presidència del govern.
Crec que Rajoy va sortir ahir a l'arena amb la consigna d'interpretar aquest paper de defensor de les classes mitjanes. Però per algun motiu no va resultar creïble. Com a mínim als meus ulls. Tots tenim més o menys memòria, i sabem que Rajoy fou un membre destacat dels governs del PP entre 1996 i 2004. I per tant, que bastants dels problemes que avui ens afligeixen, van originar-se o consolidar-se aleshores. Rajoy ha tingut tota una legislatura per a reformar el PP en la seva lluita per recuperar el centre, i tinc la sensació de que no se n'ha sortit. Segueix viatjant en companyia d'Acebes i Zaplana, s'ha permès el luxe de prescindir per unes o altres raons de pesos pesants com Rato i Gallardón, i el flamant fitxatge Pizarro -que havia d'electritzar la campanya popular- ja ha estat cruelment derrotat pel socialista Solbes en un recent cara a cara televisiu.
Malgrat tot, res d'això no disculpa l'abusiu recurs al passat en que va incórrer ahir Zapatero. Les accions recents del seu govern, i els seus plans de futur haurien d'haver estat suficients per ocupar el 99% del seu temps. No fer-ho, li va conferir un cert aire de líder a cavall entre el govern i l'oposició. Zapatero va transmetre la sensació de sentir-se molt superior a Rajoy, però no va saber acompanyar-la amb arguments incontestables.
L'ús partidista que va fer-se de Catalunya durant el debat, coherent amb l'història de la legislatura 2004-2008, va resultar frustrant. Però aquesta seria matèria per un altre post.
En definitiva, crec que ahir tant Zapatero com Rajoy haurien estat carn de canyó per qualsevol polític de primera.

Debat Felipe-Aznar (1993):


'Face to face' (The Twins):


Imatge: lavanguardia.es

Kosovo i la por d'Espanya

El govern de Zapatero patina en matèria de política internacional. Ara ha decidit no reconèixer l'independència de Kosovo, i diferenciar-se així de la postura adoptada pels factòtums occidentals (EEUU, Regne Unit i França). Els arguments esgrimits pel ministre Moratinos per justificar la decisió no resulten convincents, i en cap moment apunten a l'única i autèntica raó: el govern espanyol no vol més precedents a Europa que puguin amenaçar en el futur la integritat territorial d'Espanya.
Tanmateix, resulta absurd traçar paral·lelismes entre el cas de Kosovo i el de Catalunya o el País Basc. Són situacions d'una naturalesa radicalment diferent. Afortunadament per catalans i bascos!
El 1999, l'OTAN va decidir bombardejar Belgrad i altres ciutats sèrbies després de que Slobodan Milosevic -que portava gairebé una dècada fent les mil i una als Balcans amb infame impunitat- renunciés a cessar les operacions bèl·liques del seu exèrcit a Kosovo. Fou la primera acció militar de l'aliança contra un Estat sobirà en els seus 50 anys d'existència. Després d'aquell atac, que va comptar amb la participació de caçabombarders F-18 de l'exèrcit espanyol, es va desplegar a Kosovo la força d'intervenció internacional KFOR amb més de mil soldats espanyols.
En aquest context, que Kosovo acabés assolint l'independència era una qüestió de temps. Per això, ara que han passat nou anys, de la mateixa manera que resulta coherent que Rússia (que el 1999 ja es va oposar a l'intervenció de l'OTAN) no reconegui l'independència de Kosovo, resulta incomprensible que Espanya se'n desentengui. I tampoc no s'hi val apuntar que el 1999 governava el PP i ara ho fa el PSOE, perquè en la qüestió de Kosovo ambdós partits estan absolutament d'acord.
Veritablement, el temor d'Espanya a la secessió del País Basc i/o Catalunya deu ser més gran del que alguns ens pensàvem. Ara, oposant-se al sobiranisme kosovar al costat de Rússia i Xina (que probablement tenen dins les seves fronteres conflictes molt més equiparables), Espanya demostra una inseguretat i una desconfiança desconcertants.
I ja poden estar tranquils, que si es tracta de seguir l'exemple kosovar i totes les viscicituds que ha comportat, m'estimo mil vegades més seguir essent espanyol en les condicions actuals.
Que tingueu sort, Sèrbia i Kosovo!

Imatge: clackamasreview.com

Cançons de campanya: ZP vs Obama

Sorprèn la ràbia que ha despertat el video de Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel, Sabina i Bosé en les files afins al PP. I em costa entendre-ho, perquè com a instrument de campanya no crec que ajudi al PSOE a guanyar ni un sol vot:



Us agrada més la cançó de suport a ZP que la que s'han tret de la màniga als EEUU per recolzar a Barack Obama?

La credibilitat de Zapatero (II)

"El AVE llegará a Barcelona el próximo 21 de diciembre"
(Barcelona, 2 d'agost de 2007)
.
"Ha habido un problema con la llegada de la Alta Velocidad a Barcelona. Conozco a la sociedad catalana, sé que la sociedad catalana se alegra de que el AVE llegue a otros sitios y también puedo decirles que la alta velocidad va a llegar, va a llegar pronto, va a llegar bien"

(León, 21 de desembre de 2007)
.

La credibilitat de Zapatero (I)

"Aprobaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña"

(Barcelona, 13 de novembre de 2003)
.

"No es cierto que yo dijera que aprobaría lo que dijera el Parlamento de Cataluña sin más"

(Madrid, 26 de gener de 2006)
.

Torna Bono. ¿Per què?

José Bono (quin error tan greu de Zapatero haver-lo recuperat!) ha afirmat tot ufanós que torna a la primera línia política perquè Pasqual Maragall ja no presideix la Generalitat de Catalunya i perquè ha canviat la situació amb ETA.

Quin país de penques i bocamolls! Fa poc pensava que la campanya dels socialistes a Catalunya la faria el PP amb els seus exhabruptes anticatalans, i ara de sobte apareix José Bono del no res (era un zombi de la política) per a sumar-se a Magdalena Álvarez en aquesta insòlita campanya perquè els catalans no votin al PSOE el proper 9 de març.

Ai, Zapatero, que no veus que estàs jugant amb foc? En què pensaves quan vas oferir-li a Bono aquest caramel que per la seva insaciable megalomania suposaria presidir el Congrés dels Diputats?

Imatge: interpopular.com

Dilemes del 9M: L'abstenció i el PP a Catalunya

Potser no tingui un entorn personal i professional representatiu de la societat catalana. Però al llarg de les darreres setmanes he anat recollint opinions i punts de vista sobre les properes eleccions generals, que tindran lloc el 9 de març. Falten poc més de tres mesos per la cita. No res.

A partir d'aquestes enquestes de nul·la voluntat científica, he comprovat en primer lloc que es consolida l'al·lèrgia catalana a les urnes. És a dir, que la probabilitat de que es repeteixi a Catalunya l'astronòmic índex de participació del 76% a les eleccions generals del 14 de març de 2004 és escassa. Diria que és impossible, i que les causes no es troben només en l'evident procés de desafecció dels catalans envers els partits polítics, sino també en l'existència de contexts incomparables (els vuit anys del PP, Iraq, i el xoc de l'atemptat del 11M, entre d'altres).

La meva predicció és que, com temen molts analistes i sobretot alguns polítics, el proper 9M l'abstenció rondarà el 40% a Catalunya. Una xifra molt elevada per unes eleccions generals, però que seria més que benvinguda en unes municipals o en unes autonòmiques.

El 2004, el vot de la por feu estralls a Catalunya i centenars de milers de ciutadans votaren en contra del PP esperonats sobretot per la desinformació governamental que envoltà l'atemptat de Madrid. Aquesta efervescència electoral a Catalunya va beneficiar directament els socialistes, en detriment dels altres partits minoritaris, i potser fou augmentada per la promesa de Zapatero de que només formaria govern si la del PSOE era la llista més votada. El vot útil va ser més que mai un recurs electoral.

Ho tornarà a ser enguany? En un principi creia que no tant, però últimament començo a pensar que el vot útil socialista tornarà a ser decisiu a Catalunya i, per extensió, a Espanya. Podrà el català emprenyat oblidar totes les promeses incomplertes per Zapatero quan s'estigui dutxant el matí del 9M?

El PSC-PSOE és un partit malalt i en crisi, com tots els altres, però té en el PP espanyol el seu millor aliat a Catalunya. Cada declaració dels Aznar, Rajoy, Acebes, Aguirre i Zaplana és un vot socialista a Catalunya.

Aquesta és la xarxa protectora que impedirà que la participació electoral caigui per sota del 60% a Catalunya. Per una curiosa equació política, el 9M aquest PP predemocràtic serà el millor aliat dels socialistes.

Després bufaran vents de canvi al carrer Génova de Madrid, perquè als populars només els quedarà el camí de la reforma integral de la dreta espanyola per a revifar-se.

Imatge: panorama-actual.es

Zapatero i l'efecte nul de l'abstenció

Darrerament s'està parlant molt de l'impacte que una elevada abstenció a Catalunya podria tenir a les properes eleccions espanyoles, previstes pel març de 2008. Sobretot perquè Catalunya ha estat sempre un feu electoral del PSOE, i amb tot el que està caient darrerament alguns apunten a un possible càstig electoral dels catalans a Zapatero.

L'enquesta publicada avui a La Vanguardia desvetlla un escenari contradictori, però altament probable. D'una banda, una clara pèrdua de confiança dels catalans en el govern espanyol i en la figura del seu president, José Luis Rodríguez Zapatero. Però de l'altra, un augment en el nombre de diputats socialistes a Catalunya, que guanyarien posicions en detriment d'ERC.

El PSC-PSOE probablement guanyi representants al Congrés dels Diputats, però perdrà milers de vots que, mancats d'alternativa, engreixaran la taxa d'abstenció. Tal és la gravetat de la crisi de la classe política que ens assola. Tots els partits catalans, tots sense excepció, perdran desenes de milers de vots obtinguts el 2004.

El març de 2008, només una opció no perdrà suport electoral: l'abstenció.

José Montilla, President de Catalunya, afirmà el passat 29 de maig que molts catalans no votaven perquè es conformaven amb la situació política existent. No puc estar-hi més en desacord.

Imatge: abc.es

L'AVE, necessari però insuficient

Publicat avui al setmanari "El Triangle"

Segons José Luis Rodríguez Zapatero, el tren d’alta velocitat (AVE) arribarà a Barcelona el proper 21 de desembre, tres anys més tard del previst. Segons els meus càlculs, però, l’AVE arriba amb un retard de quinze anys.
El 1992 Felipe González justificava la frivolitat de prioritzar l’AVE Madrid-Sevilla per davant de la línia Madrid-Barcelona, adduint que era més improbable poder fer el primer en el futur. L’AVE Madrid-Barcelona, segons l’ex President espanyol, es faria tard o d’hora i, per tant, no calia donar-li l’empenta en aquell moment. No és fàcil quantificar el cost econòmic d’un error polític com el d’haver retardat quinze anys la connexió entre les dues grans metròpolis espanyoles amb l’AVE. I més encara quan segons tots els experts, la distància que separa Madrid i Barcelona és òptima per a ser recorreguda en tren d’alta velocitat, i sobretot si tenim en compte que el pont aeri que uneix Madrid i Barcelona és el més afluent d'Europa. La conveniència d’haver posat en marxa l’AVE Madrid-Barcelona fa tres lustres és evident. El cost d’oportunitat de no haver-ho fet és majúscul des del punt de vista econòmic, social i fins i tot ambiental, per a Espanya en el seu conjunt i molt especialment per a Catalunya.
A quin país europeu s'hagués tolerat un error d'aquestes dimensions? Probablement només al nostre. És probable que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, amb el corresponent increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya durant aquells anys, fes possible l’entabanada de l’AVE Madrid-Sevilla. Hi ha poques explicacions possibles més enllà de l’anestèsia olímpica.
Convé recordar que economistes com Joaquim Clusa advertien fa gairebé una dècada que allò veritablement transcendental per a Catalunya i la seva economia era la connexió amb França. En aquest sentit, provoca desassossec pensar que l’enllaç entre Catalunya i França difícilment veurà la llum abans de 2020. En el terreny de l’oblit queda doncs aquell 1995 en el que Felipe González i Jacques Chirac es comprometeren a posar en funcionament una línia d'alta velocitat entre Barcelona i Montpeller el 2004.
D’aquí a tres mesos el tren d’alta velocitat arribarà finalment a Barcelona; quinze anys més tard del que tocava i sense veure complerta la promesa d’estirar-se fins a la frontera francesa. L’estrena barcelonina de l’AVE coincidirà a més amb la seva inauguració a Màlaga i a Valladolid. Podia esperar-se una millor escenificació de la concepció radial que de l’Estat han tingut els successius governs espanyols en democràcia? Barcelona, posada a l’alçada de Màlaga i Valladolid. Un tentacle més de la capital econòmica, social i política d’Espanya.
Però en algun moment haurem de fer l’esforç de deixar de lamentar-nos per les oportunitats perdudes i per la constatació de que Espanya no és com voldríem que fos. L’AVE, malgrat llur retard en arribar a la capital de Catalunya, és una infraestructura extraordinària que des del mateix dia en que arribi a Barcelona esdevindrà un èxit rotund en nombre d’usuaris. Es calcula que fins a un 80% dels passatgers del Pont Aeri deixaran l’avió en benefici del tren d’alta velocitat, una previsió que les companyies aèries tenen més que assumida.
Cal però que toquem de peus a terra i que tinguem present una idea fonamental: infraestructures com l’AVE són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament d’un territori.
A Catalunya es lliura des de fa molts mesos una batalla per a eradicar el dèficit en infraestructures que assola el nostre país. Es tracta d’una causa justa que cada dia es carrega de raons i que compta amb l’adhesió de la pràctica totalitat de la societat catalana. Sembla que, amb el temps serà possible corregir els diversos dèficits que pateixen les infraestructures a Catalunya. Després de tot, millorar-les és bàsicament una qüestió de diners, i les parts implicades ja han manifestat la voluntat d’efectuar les inversions necessàries. La batalla de les infraestructures, que encara té molts episodis pendents de lliurar-se, és una pugna que Catalunya acabarà guanyant.
Però que ningú no pensi que amb això Catalunya haurà resolt el seu futur econòmic.
L’AVE, que és un mitjà de transport ràpid, net i fins i tot raonablement econòmic, no és la gallina dels ous d’or. Com tampoc ho serà la Terminal Sud de l’aeroport del Prat, la modernització de la xarxa de Rodalies o la millora de la xarxa viària.
És imprescindible comprendre la magnitud dels canvis que implica la millora en les infraestructures d’un territori, i ser conscients de que tota oportunitat comporta també uns riscos.
De la mateixa manera que l’AVE pot atraure noves activitats o potenciar-ne d’antigues, també se les pot endur a d’altres territoris més competitius. L’AVE pot esdevenir una força centrífuga per a determinats sectors econòmics si aquests no gaudeixen d’una base prou sòlida abans de les millores infraestructurals.
Convindrà sincronitzar la millora de les infraestructures amb la revisió de la resta d’elements que determinen la competitivitat d’un territori, com són l’estratègia econòmica, el capital humà, la capacitat organitzativa, la política fiscal, els serveis públics o la qualitat de vida.

Catalunya i Espanya, camins divergents

Escriu Lluís Foix al seu blog que "la intolerància hispànica comença a asfixiar Catalunya". Ho fa després de denunciar el sectarisme extrem al qual s'està abocant la política espanyola, absolutament allunyat de l'interès general i del joc democràtic. Un extremisme que, com acostuma a passar, troba en Catalunya el seu tentetieso favorit. No importa quantes garrotades rebem els catalans, ni com d'injustes puguin arribar a ser, que després d'amenaçar amb marxar de casa tornem sempre als peus del maltractador ibèric. Després de tot, es tracta d'una síndrome d'Estocolm alimentada per molts anys de convivència, on hi ha hagut moltes garrotades però també certes dosis d'amor passional.
En el seu darrer article, Foix denuncia la utilització que PP i PSOE estan fent del terrorisme d'ETA en la seva particular batalla política. Una lluita irracional que està desacreditant el sistema judicial, perquè atorga més rellevància a les opinions i a les ideologies que al sentit comú i a l'anàlisi rigorós dels fets. ETA i Estatut, malgrat ser dues qüestions que admeten poques comparacions, formen part del mateix paquet en l'estratègia electoral dels dos grans partits espanyols (sobretot del PP).
Quina credibilitat tenen, l'any 2007, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el Consell General del Poder Judicial?
Com és possible que la inconstitucionalitat de l'Estatut català depengui de l'equilibri polític del Tribunal Constitucional, en aquest cas de la substitució del magistrat progressista recusat, i que la valoració jurídica del text quedi en un segon lloc?
Com pot Espanya assistir en silenci al martiri de l'Estatut català (encara que sigui un Estatut dolent pels interessos de Catalunya i que només fou recolzat per un de cada tres catalans el juny de 2006)? Com pot el PP tenir la desvergonya de recorrer fins a 40 articles de l'Estatut català que ha votat en el cas de l'Estatut d'Andalusia?

El que hauria de fer el PP és condecorar a Zapatero i Solbes, i a la totalitat dels partits catalans, per haver-li tret tota la cafeïna a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.

Si Catalunya anés a la consulta d'un psicòleg i li expliqués els fets, el diagnòstic seria clar: la relació està malalta, carregada de vicis, ja us heu donat moltes oportunitats, això no té futur. Vola sola Catalunya, diria el psicòleg.

Imatge: freenet-homepage.net