28.4.06

Sobre la bombolla immobiliària

Són moltes les teories que circulen sobre la qüestió de l'habitatge. M'agradaria compartir algunes opinions que tinc al respecte. Ho faig amb una fotografia bonica i inquietant que René Burri va fer a Sao Paulo (1960).

1) La vivenda és un dret recollit a la Constitució, però som els ciutadans (i no l'Estat, ni cap altre administració) els qui la paguem.

2) La vivenda és una de les principals fonts d'ingressos dels ajuntaments del nostre país. Això explica el desordre en el desenvolupament urbanístic dels municipis. La democràcia, que ha tingut la dificil tasca de maquillar alguns dels desordres del desarrollismo del Franquisme, no ha facilitat un planejament del territori més racional.

3) La vivenda és la principal font de despeses de les families. Gairebé un 90% dels espanyols són propietaris de la seva vivenda, el nivell més alt de la Unió Europea.

4) Llogar és un mal negoci, perquè els preus dels lloguers són massa semblants als de les quotes que pagariem per una hipoteca. A Espanya, només el 2% de la vivenda de lloguer està subvencionada. A la resta de la UE, el 20% i, a més, les condicions de les hipoteques són menys avantatjoses. La falta d'estímuls per a llogar ens impulsa, de forma racional, a comprar.

5) La vivenda social a Catalunya i a Espanya, en general, és la història d'un fracàs. Només les comunitats de règim foral (País Basc i Navarra) poden presumir de la seva política de vivenda. I no crec que sigui només pel seu millor finançament autonòmic.

6) Si volem comprar una vivenda a Barcelona i no volem acabar pagant més, millor fer-ho avui que demà. El mercat de la vivenda viu els seus cicles, com tot. Però Barcelona, per les seves característiques geogràfiques (té una superficie de només 97 km2), en viu una mica al marge.

7) S'aconsella no dedicar més del 33% dels nostres ingressos familiars al pagament de l'hipoteca. Comprar una vivenda no és una despesa, sinó una inversió, però pot convertir-se en un malson si estirem més el braç que la màniga.

8) El 2005, Catalunya va ser la comunitat autònoma on es van adquirir més viviendes, i també on el seu preu mig fou més elevat.

9) La immigració ha incrementat la població de Catalunya i Espanya en un 10% en menys de 10 anys. Vivenda i immigració són doncs, dos problemes que ara van agafats de la mà. Però els immigrants també començen a imitar la nostra propensió per comprar.

10) Les administracions públiques justifiquen la seva inoperància en política d'habitatge referint-se als elevats preu del sòl, que dificulten la participació del sector públic al sector de la construcció. Entre tant, han permès que Espanya sigui el país de la Unió Europea amb més vivendes buides i amb major nombre de segones residències. Segur que no hi podien haver fet més, o és que aquest interminable boom els està anant molt bé des del punt de vista econòmic?

Imatge: comune.milano.it

Etiquetes de comentaris: , , , ,

24.4.06

Vila-Matas: observatori de Barcelona

La follia d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) és un dels fruits més divertits que ha donat Barcelona en els darrers anys. El personatge tímid que s'amaga darrera de l'escriptor és un observador exigent de la ciutat que més estima.
Viatger empedernit, ha recorregut moltes altres geografies urbanes, però mai no li faria el salt a la seva Barcelona. "Historia abreviada de la literatura portátil", "Bartleby y compañía" o "Doctor Pasavento" són obres on la creativitat s'allibera sobre un sòlid terreny de realitat.
La imparable curiositat de Vila-Matas és la matèria prima que l'aboca a encadenar situacions, persones i escenaris de manera delirant i sovint divertida.
Encara que no consti com a tal - ni és Sempronio ni és Permanyer - el considero un dels observadors més lúcids de la ciutat on visc.
No us perdeu els seus articles a El País.

¿Por qué soy escritor?
Enrique Vila-Matas (L'Illa del tresor): Part I - Part II - Part III

Imatge: casadellibro.com

Etiquetes de comentaris: ,

20.4.06

Fòrum: dos anys després

El 23 d'abril de 2004, va inaugurar-se el I Fòrum Universal de les Cultures. Aquest diumenge es complirà doncs el segon aniversari d'aquell gran esdeveniment.
En el seu moment no em va costar gens criticar el Fòrum. Ara, amb la perspectiva que dona el temps, segueixo pensant que va ser un projecte mal dissenyat i deficientment executat.
Quan algún dels seus responsables parla avui del Fòrum, ho fa per destacar la importància de la transformació urbanística experimentada per la zona. És normal: el Fòrum com a gran esdeveniment no resisteix cap anàlis rigorós, especialment si partim de les expectatives creades i dels recursos que s'hi van dedicar.
Si hagués de senyalar dues claus del fracàs del Fòrum em referiria a la participació i a la comunicació.
La participació, pel poc interès que va despertar la programació del Fòrum entre la ciutadania de Barcelona i rodalies. I, encara pitjor, per la poca atracció que va generar entre els milions de visitants que venen a Barcelona cada any entre els mesos de maig i setembre. La organització no va ser capaç de crear un Fòrum participatiu, i va pagar-ho car. Les xifres de visitants van estar molt per sota de les expectatives. I sort dels concerts...
La comunicació no va anar bé, probablement perquè els propis organitzadors no sabien quina era l'essència del Fòrum. Ningú no va ser capaç d'explicar amb una sola frase què era el Fòrum. Tampoc va existir un líder que es posés aquest projecte a les espatlles, com va fer el Maragall olímpic entre els anys 1986 i 1992. En fallar la comunicació, va fallar la participació.

Dit això, jo també em sento més còmplice de l'anàlisi urbanístic del Fòrum, i reconec que la Barcelona pròxima a la desembocadura del Besòs viu, en general, un procés de dignificació i millora.
Però tinc la sensació que, fins i tot en matèria urbanística, el Fòrum ha estat una oportunitat perduda. I no precisament petita. Els recursos abocats a aquest projecte per les principals administracions públiques que operen a Catalunya (Estat, Generalitat i Ajuntaments) han superat els destinats en el seu moment a Barcelona'92.
En matèria de vivenda, Barcelona viu una situació dramàtica. La oferta està molt per sota de la demanda, els preus estan pels núvols, i molta gent acaba marxant cap a altres municipis de la regió metropolitana. Aquesta tendència de suburbanització no és exclusiva de la nostra ciutat, i respon a la voluntat racional que tenim els humans de maximitzar la nostra qualitat de vida amb el mínim cost possible. El fenòmen és especialment greu perquè Barcelona té una superfície de només 98 km2.
I el pitjor de tot és el poc interès que han posat les nostres administracions (locals i autonòmiques) en els darrers vint anys per amortir les conseqüències de l'imparable inflació en el cost de la vivenda. Sí, es podia haver fet més, i fins i tot l'elevat preu del sòl ho permetia. Bé van fer-ho els governs del País Basc, de Navarra i de la Comunitat de Madrid.

Imatge: revistafusion.com

Etiquetes de comentaris: , ,

19.4.06

No és casualitat

Ahir, el Barça va vèncer al Milan a San Siro (0-1) i va donar un pas importantíssim cap a la final de la Lliga de Campions.
Si l'equip juga amb la mateixa actitud el partit de tornada, el Barça disputarà la final de París i lluitarà per la seva segona Copa d'Europa. Catorze anys després de Wembley.

Qui ens ho havia de dir fa només tres anys, l'abril de 2003, quan el Barça lluitava desesperadament per acabar sisè a la lliga i poder així classificar-se per la Copa de la UEFA.
Aquella situació de crisi, les cinc temporades sense títols (1999-2004), van ser el resultat lògic d'una desastrosa gestió en tots els terrenys.
La democràcia sempre ens dona la oportunitat de passar pàgina. L'any 2000, amb la marxa de Núñez, una majoria de socis del Barça no van atrevir-se a fer el foc nou que el club necessitava. Però el 2003, la renovació que representava la candidatura de Joan Laporta va rebre un recolzament inqüestionable d'una massa social farta de la situació generada per la junta de Joan Gaspart.
Des del juny de 2003, el sentit comú i l'ambició han presidit la trajectòria del Barça. Podem posar-hi les pegues que volem. Els culés i, per extensió, els catalans, som més aviat covards i ens neguem sovint el dret a ser feliços. Serà per la nostra idiosincràcia catòlico-calvinista? No ho sé, però necessitem tenir més confiança en les nostres possibilitats i sortir de la cova de les pors.

El cas és que, els fruits que avui recull el Barça, no són producte de l'atzar. Són, més aviat, la conseqüència d'una cadena d'encerts. Hem de sentir-nos orgullosos del moment que viu el Barça, i mantenir-nos ben alerta perquè aquesta nau blaugrana segueixi navegant amb empenta i eficàcia.

Imatge: gazzetta.it

Etiquetes de comentaris: ,

18.4.06

Qui és un rebel?

Qui és un rebel? Un home que diu no. Aquesta és la idea a partir de la qual Albert Camus escriu l'assaig "L'home rebel" (1951).
És també una declaració d'intencions vital que comparteixo, i que m'ha impulsat a crear aquest blog.
No sóc un rebel empedernit. Tampoc penso que la negació sistemàtica de tot plegat sigui una forma útil de rebeldia.
Però afirmo que les coses no som són, sinó com nosaltres deixem que siguin.

Imatge: la-ratonera.net

Etiquetes de comentaris: