No és casualitat
Ahir, el Barça va vèncer al Milan a San Siro (0-1) i va donar un pas importantíssim cap a la final de la Lliga de Campions.
Si l'equip juga amb la mateixa actitud el partit de tornada, el Barça disputarà la final de París i lluitarà per la seva segona Copa d'Europa. Catorze anys després de Wembley.
Qui ens ho havia de dir fa només tres anys, l'abril de 2003, quan el Barça lluitava desesperadament per acabar sisè a la lliga i poder així classificar-se per la Copa de la UEFA.
Aquella situació de crisi, les cinc temporades sense títols (1999-2004), van ser el resultat lògic d'una desastrosa gestió en tots els terrenys.
La democràcia sempre ens dona la oportunitat de passar pàgina. L'any 2000, amb la marxa de Núñez, una majoria de socis del Barça no van atrevir-se a fer el foc nou que el club necessitava. Però el 2003, la renovació que representava la candidatura de Joan Laporta va rebre un recolzament inqüestionable d'una massa social farta de la situació generada per la junta de Joan Gaspart.
Des del juny de 2003, el sentit comú i l'ambició han presidit la trajectòria del Barça. Podem posar-hi les pegues que volem. Els culés i, per extensió, els catalans, som més aviat covards i ens neguem sovint el dret a ser feliços. Serà per la nostra idiosincràcia catòlico-calvinista? No ho sé, però necessitem tenir més confiança en les nostres possibilitats i sortir de la cova de les pors.
El cas és que, els fruits que avui recull el Barça, no són producte de l'atzar. Són, més aviat, la conseqüència d'una cadena d'encerts. Hem de sentir-nos orgullosos del moment que viu el Barça, i mantenir-nos ben alerta perquè aquesta nau blaugrana segueixi navegant amb empenta i eficàcia.
Imatge: gazzetta.it
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home