Fòrum: dos anys després

El 23 d'abril de 2004, va inaugurar-se el I Fòrum Universal de les Cultures. Aquest diumenge es complirà doncs el segon aniversari d'aquell gran esdeveniment.
En el seu moment no em va costar gens criticar el Fòrum. Ara, amb la perspectiva que dona el temps, segueixo pensant que va ser un projecte mal dissenyat i deficientment executat.
Quan algún dels seus responsables parla avui del Fòrum, ho fa per destacar la importància de la transformació urbanística experimentada per la zona. És normal: el Fòrum com a gran esdeveniment no resisteix cap anàlis rigorós, especialment si partim de les expectatives creades i dels recursos que s'hi van dedicar.
Si hagués de senyalar dues claus del fracàs del Fòrum em referiria a la participació i a la comunicació.
La participació, pel poc interès que va despertar la programació del Fòrum entre la ciutadania de Barcelona i rodalies. I, encara pitjor, per la poca atracció que va generar entre els milions de visitants que venen a Barcelona cada any entre els mesos de maig i setembre. La organització no va ser capaç de crear un Fòrum participatiu, i va pagar-ho car. Les xifres de visitants van estar molt per sota de les expectatives. I sort dels concerts...
La comunicació no va anar bé, probablement perquè els propis organitzadors no sabien quina era l'essència del Fòrum. Ningú no va ser capaç d'explicar amb una sola frase què era el Fòrum. Tampoc va existir un líder que es posés aquest projecte a les espatlles, com va fer el Maragall olímpic entre els anys 1986 i 1992. En fallar la comunicació, va fallar la participació.
Dit això, jo també em sento més còmplice de l'anàlisi urbanístic del Fòrum, i reconec que la Barcelona pròxima a la desembocadura del Besòs viu, en general, un procés de dignificació i millora.
Però tinc la sensació que, fins i tot en matèria urbanística, el Fòrum ha estat una oportunitat perduda. I no precisament petita. Els recursos abocats a aquest projecte per les principals administracions públiques que operen a Catalunya (Estat, Generalitat i Ajuntaments) han superat els destinats en el seu moment a Barcelona'92.
En matèria de vivenda, Barcelona viu una situació dramàtica. La oferta està molt per sota de la demanda, els preus estan pels núvols, i molta gent acaba marxant cap a altres municipis de la regió metropolitana. Aquesta tendència de suburbanització no és exclusiva de la nostra ciutat, i respon a la voluntat racional que tenim els humans de maximitzar la nostra qualitat de vida amb el mínim cost possible. El fenòmen és especialment greu perquè Barcelona té una superfície de només 98 km2.
I el pitjor de tot és el poc interès que han posat les nostres administracions (locals i autonòmiques) en els darrers vint anys per amortir les conseqüències de l'imparable inflació en el cost de la vivenda. Sí, es podia haver fet més, i fins i tot l'elevat preu del sòl ho permetia. Bé van fer-ho els governs del País Basc, de Navarra i de la Comunitat de Madrid.

Imatge: revistafusion.com