El quadret perdut (IV)

Quan vaig sortir de l'antiquari, el meu company de viatge, l'Enric, m'esperava amb un parell de llaunes gelades d'Ursus. Vam trigar poc en beure'ns aquella deliciosa lager. La calor era sufocant. Al cap de cinc minuts estàvem a la porta de Curtea Domneasca, el palau de Vlad Tepes a Bucarest.
En aquell moment érem els únics turistes interessats en visitar aquell edifici històric i no ens va caldre fer cua. Vam comprar els bitllets, vam agafar un plànol i vam entrar al recinte. Acalorats com estàvem, vam optar per començar la visita per les catacumbes. Mentre baixavem les escales, no vam poder evitar fixar-nos en una melodia que arribava del carrer i que l'acústica d'aquell palau emfatitzava. Era el Ce miracol d'Adrian Copilul Minune, un dels reis del manele, la música més popular de Romania. Cinc dies abans, havíem tingut el privilegi d'assistir a un concert seu a Eforie Nord, i l'experiència havia superat totes les expectatives.
El manele és un estil musical d'orígen turc. Una barreja de dance, hip hop, melodies orientals i música gitana dels Balcans. Encara que els romanesos més intel·lectuals en reneguin, és impossible visitar Romania i no adonar-se'n de la seva omnipresència. A d'altres països veïns també existeix, però enlloc ha agafat la volada que té entre els romanesos.
Les catacumbes del palau de Vlad Tepes estaven il·luminades amb unes poques torxes. La foscor i el fred eren notables en el moment en el que vam deixar de sentir la música que provenia de l'exterior. La darrera estrofa deia alguna cosa com "... cel mai fericit".

Imatge: jurnalul.ro

Sobre el 28-J

Per què les autoritats no van actuar contra la vaga salvatge dels treballadors d'Iberia?

M'estaré tornant reaccionari sense saber-ho? O és que començo a tenir clara la importància que té la fermesa per al bon funcionament d'una democràcia?
Els fets del passat divendres 28 de juliol, quan el personal de terra d'Iberia va decidir ocupar les pistes de l'aeroport del Prat, paralitzant així el funcionament del nostre aeroport durant 24 hores en una data especialment crítica, constitueixen un acte delictiu d'una gravetat suprema. Alguns l'han qualificat fins i tot d'acte terrorista. Jo no aniré tan lluny, però tampoc faré el més mínim esforç per a justificar la salvatjada practicada pels treballadors d'Iberia.
Els danys morals i econòmics són immensos: molèsties causades als passatgers, pèrdues d'enllaços, mala imatge del nostre país a aquells que ens visiten, etcètera.
El delegat del govern va afanyar-se a justificar la no intervenció de les forçes de seguretat per a posar fi a l'ocupació de les pistes. Què fàcil és treure's excuses de la butxaca per a justificar la inacció, i quin superàvit de dirigents irresponsables ocupen llocs destacats de la nostra administració.
Barcelona i Catalunya no poden quedar-se sense el seu aeroport més important un 28 de juliol. No importa que la gestió de l'aeroport estigui en mans de l'Estat. Quan l'Estat no fa la seva feina, l'alcalde i el president de la Generalitat han de presentar-se a l'aeroport a resoldre el problema.
En altres posts he parlat de la importància estratègia que té la gestió dels aeroports per al futur de Catalunya. Els fets del 28 de juliol no fan res més que recordar-nos la urgència que té la resolució d'aquest conflicte de competències. També ens confirmen el rol nociu que Iberia juga i ha jugat a l'aeroport del Prat.
Però no hem d'oblidar que més enllà de les competències, necessitem líders que les assumeixin i que defensin els interessos de la societat que representen. El delegat del govern no va fer la seva feina, quan era ell el responsable de resoldre la crisi del 28 de juliol. Però no resulta tranquilitzador observar com les nostres administracions (ajuntament i Generalitat) van rentar-se les mans.
Resulta especialment evocadora la imatge que TV3 va oferir de Joan Saura, Conseller de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, molt més preocupat d'haver perdut el seu avió que de moure cel i terra per a resoldre el conflicte. Precisament ell, que com a líder d'Iniciativa per Catalunya-Verds podria ser el pont entre els treballadors i el govern de Catalunya.
Qui sap, potser amb aquesta imatge de suprema irresponsabilitat ICV hagi perdut un vot a les properes eleccions autonòmiques.
Del que no tinc dubtes és de que Iberia i AENA tenen en mi a algú que farà tot el que estigui al seu abast per a expulsar-los d'una vegada dels aeroports de Catalunya.

Imatge: kaosenlared.net

El quadret perdut (III)

Netejar-me una mica la ferida amb aigua freda em va alleugerir la picor. Quan vaig sortir d’aquell bany diminut, l’antiquari m’esperava amb un somriure. No és que a partir d’aquell moment em veiés obligat a comprar-li alguna cosa, però d’alguna manera vaig sentir-me en deute i vaig posar cert interès en trobar alguna cosa que m’agradés.
Quan hom viatja com un backpacker sap perfectament que comprar no és l’objectiu del seu viatge. Tot el contrari. Es tracta més aviat d’anar deixant anar llast. Regalant samarretes, per exemple. I quan et fa gràcia alguna cosa, la condició és que pesi poc i no ocupi massa espai. Aquest principi jo el començava a oblidar a Bucarest, quan s’apropava el final del viatge i tenia ganes de fer algun regal i endur-me algun record d’aquell país que m’havia fascinat.
Per una sèrie de circumstàncies, aquell moment va fer propicia la compra i, quan el vaig veure, no vaig dubtar gens ni mica. Allà, en un racó poc accessible de l’antiquari, mal il·luminat però tanmateix lluminós, vaig veure el quadret. Vint centímetres d’alt i uns quinze centímetres d’ample. La cara d’un home amb ulleres, enquadrada en un marc de fusta fosca decorat amb sanefes d’estil otomà. Tot plegat molt senzill. Possiblemente pintat amb aquarel·la, amb colors molt foscos. La cara pàl·lida de l’home subratllava encara més la foscor d’on emergia. La seva mirada semblava irònica, però també podia ser desconfiada perquè mirava de reüll.
No vaig poder esbrinar de quin any era, tot i que el marc semblava molt antic. Quan li vaig preguntar, l’antiquari no em va saber respondre. Com que el quadret no anava signat ni tenia cap anotació a la part posterior, vaig quedar-me amb les ganes de saber-ne alguna cosa més.
Reconec que vaig decidir-me, sobretot, pel preu. Irrissori. També per la mida. Me’l va embolicar molt bé i sabia que no li faria cap nosa a la meva motxilla.

Imatge: imaginando.com

Catalunya, poble perdedor?

Assumim-ho d'una vegada. Entre nosaltres els catalans existeix un nombre d'agents no quantificat (però que en qualsevol cas no és insignificant) que té una especial predilecció per la derrota. Persones que quan les coses van bé, fan tot allò que poden perquè deixin d'anar-hi. Les mateixes -quina contradicció!- que no mouen un dit en temps de crisi i desencís.
Amants de la mediocritat, no poden soportar a aquells que lluiten per a fer-nos millors. Sovint, un terrible sentiment d'inferioritat s'amaga darrera aquestes fòbies.
En un context com aquest, un personatge reformista com Joan Laporta no podia sortir-ne ben parat. Des del minut zero, abans fins i tot de cometre els errors (molts d'ells innecessaris i molt d'ells reconeguts) que li podem atribuir, Laporta ha tingut enemics i ha acumulat odis.
Però, per molts errors que pugui haver comès aquest president del Barça, no podem negar-li el seu gran èxit: haver recuperat des de tots els punts de vista a un club que el juny de 2003 estava instal·lat en un pou sense fons.
No es tracta d'aburrir fent balanços, però només cal recordar que en tres temporades el Barça n'ha tingut prou per a recuperar l'hegemonia a Espanya (dues lligues) i convertir-se en el millor equip d'Europa (una Champions, la segona de la nostra història). I no ha estat un accident, sinó la conseqüència d'una feina ben feta en el terreny esportiu. Una tasca que va més enllà de l'aportació que va fer en el seu moment Sandro Rosell (vicepresident esportiu entre 2003 i 2005).
Avui es dona la paradoxa de que un jutge, fent una escrupulosa lectura dels Estatuts del club, ha condemnat al Barça a celebrar eleccions abans de tres mesos. Jo comparteixo el criteri de la junta: no em sembla just que la gestió del període comprès entre el 22 i el 30 de juny de 2003 computi com una temporada sencera. Però tampoc no puc deixar de preguntar-me com a un advocat com Laporta li han pogut fer un gol com aquest.
Però donat que la junta ja ha acatat la sentència i convocarà eleccions pel 10 o el 17 de setembre, us diré el següent:
1) Laporta i la seva junta han de seguir dirigint al Barça.
2) La inhabilitació de Laporta i la seva junta, en el cas de produir-se, seria un error imperdonable.
3) Les alternatives a Laporta (Majó, Minguella, Medina, etc) ens tornarien a submergir en la més absoluta mediocritat esportiva i social.
4) Faré tot el que estigui al meu abast per a convèncer els indecisos.
5) No vull que el Barça canvii de rumb.
6) I més dificil: m'encantaria que el nostre país s'encomanés -encara que fos una miqueta- de l'esperit d'aquest Barça guanyador, optimista i solidari.

Imatge: siamsport.co.th

El quadret perdut (II)

Aquella acumulació d'antiguitats em va entusiasmar. Tinc la capacitat d'entretenir-me molta estona observant mobles, retrats, objectes, roba i joguines d'altres èpoques. Però tinc un seriós inconvenient: sóc al·lèrgic als àcars. I en aquell tipus d'establiment, els àcars hi aixequen veritables civilitzacions. Normalment, adverteixo la presència d'aquests microscòpics artròpodes amb una cadena d'esternuts. No va ser el cas l'antiquari del carrer Covaci. Per contra, va ser una forta picor a la meva meva mà dreta -en entrar en contacte la meva ferida amb l'abundant pols- el que va trencar el meu idil·li amb aquell indret.
Dos dies abans, a la platja d'Eforie Nord, la segona més important de la costa romanesa, una anxova m'havia mossegat mentre nedava. Va ser un dia més tard que vaig saber que havia estat una anxova (hamsie en romanès). Ho vaig llegir al diari poc abans de dinar un arròs de marisc al port de Constanta.
No podia creure'm el rebombori que havia causat aquell succés. La veritat és que la punyetera hamsie va fer-me un mal de mil dimonis, i el crit que vaig fer es deuria sentir a una bona distància. Suposo que per això els socorristes van trigar tan poc en arribar. Una munió de curiosos van anar-me envoltant a mida que sortia de l'aigua amb la mà plena de sang. Mentre un dels socorristes m'acompanyava a la caseta per a practicar-me els primers auxilis, la seva companya s'afanyava a ordenar als banyistes que sortissin immediatament del mar. No diré que van produir-se escenes de pànic, però si que vaig veure algunes cares de preocupació, sobretot entre els pares que corrien a rescatar els seus infants.
Després, a Constanta, va fer-me molta gràcia llegir al Telegraf que fins i tot el ministre d'agricultura romanès havia comentat l'incident assegurant que les aigües del Mar Negre eren segures per als banyistes, i que l'atac d'aquella anxova havia estat producte de "la confusió d'un peix desorientat que va confondre el xapoteig d'un nedador amb el d'una possible presa". L'article va permetre'm comprovar que no només al meu país els diaris treien petroli de successos intrascendents ocorreguts en època estival. El periodista hi havia afegit també les polèmiques declaracions del presidents del gremi d'hotelers de Costinesti, localitat veïna d'Eforie Nord, que utilitzava arguments inconsistents per a recomanar als turistes que canviessin de platja per a evitar nous atacs del que ell anomenava "les anxoves assassines".
No vaig poder evitar somriure en recordar tot aquell episodi, però com que la mà seguia picant-me li vaig demanar a l'antiquari que em permetés mullar-me la ferida al seu bany.

Imatge: vanguardia.es

El quadret perdut (I)

A l’antiquari del carrer Covaci s’hi accedia per una porta petita situada a la dreta d’un aparador gran i caòtic. Va cridar-me l’atenció la profusió de mobles i objectes modernistes de gran bellesa i aparent qualitat. I em va avergonyir adonar-me de la meva ignorància. El dia abans, a Constanta, m’havien comentat que Bucarest havia estat coneguda com el París de l’Est durant els anys trenta. I jo ho havia interpretat com el típic eslògan turístic. Però no ho era. Ja portava unes hores caminant per les avingudes, les places, els bulevards i els carrerons de Bucarest, i no em costava gens imaginar-me aquella ciutat setanta anys enrere, en plena efervescència, aliena a les calamitats que patirien els seus habitants al cap de poc més de cinc anys, i durant les dècades posteriors. Tancats en un pot de formol, com un rellotge aturat durant seixanta anys. Seixanta.
Aquell antiquari era una metàfora de Romania. En creuar aquella porta, havia entrat de debò al país que portava més de quatre setmanes recorrent.

Imatge: miscarea.com

Israel: així, no

"La força és el dret de les bèsties" (Juan Domingo Perón)

Aquesta vegada s'han passat. La gestió de la crisi de l'hostatge israelià s'està resolent de mala manera, amb una escalada de violència irracional.
L'exèrcit israelià va començar castigant a Gaza. Ara estan bombardejant el Líban, un país sobirà.
S'obre una nova etapa de quasi guerra a Orient Mitjà. França ja ha recolzat la petició del Líban de convocar al Consell de Seguretat de Nacions Unides.
Però servirà de poc. Israel té carta blanca, i l'Àliga Sam seguirà sobrevolant la regió mirant cap a una altra banda (Iraq i Iràn).
El Líban, un petit país que porta anys lluitant per a deixar enrere dècades de guerra civil i que per mitjà de l'exemplar reconstrucció de la seva capital (Beirut) havia començat a recuperar la seva fe en el futur. Un país que semblava estar superant el traumàtic magnicidi de Rafik Hariri, gràcies a la retirada de l'exèrcit sirià de territori libanès.
Els nombrosos i poderosos advocats defensors que té Israel arreu del món sempre troben arguments per a justificar les barbaritats bèl·liques comeses pel govern israelià. S'alimenten, en part, dels arguments naïf que sovint justifiquen la raó palestina desde punts de vista acrítics, i de les salvatges accions d'alguns extremistes palestins.
A l'hora de posicionar-se en favor d'un o altre bàndol, l'observador trobarà arguments contundents en favor de jueus i palestins, però no podrà negar la desigualtat de mitjans (polítics, econòmics i militars) existent en aquest conflicte.
La força és el dret de les bèsties, va dir el general Perón per a condemnar els afusellaments del 9 de juny de 1956. I només sobre una sentència com aquesta podrà, algun dia, edificar-se un futur en pau a Orient Mitjà.

Imatge: elmundo.es

El quadret perdut

Aquest mes de juliol us explicaré una història a la que vaig adherir-me per casualitat l'agost de 2002, en el precís moment en el que vaig decidir creuar el llindar d'un antiquari situat a pocs metres de Curtea Domneasca, el palau de Vlad Tepes a Bucarest.
Escric aquestes primeres línies submergit en un mar de dubtes i preguntes sense resposta. És probable que la solució estigui ja enterrada sota tones de deixalles a l'abocador del Garraf.
En aquest cas, potser sigui algú altre qui pugui respondre les preguntes i els misteris que jo aniré plantejant a partir de demà, refiant-me d'una memòria que no sempre és la nostra millor aliada i que sovint ens empeny ben lluny de la realitat.

Imatge: donlinke.com

Fratelli d'Italia

Els antropòlegs diuen que fa 200.000 anys l'Homo Sapiens Sapiens ja tenia un potencial intel·lectual equivalent a l'actual.

No tinc res més -ni res menys- d'italià que el cognom. Un dels meus besavis va venir de Gènova a Barcelona fa més de 100 anys, va casar-se amb una catalana i van reproduïr-se.
Em passa el mateix amb els meus orígens catalans (de la meva mare) i francesos (la meva àvia paterna era filla de normands). Sé que tinc avantpassats a l'hexagone, però també sé que resulta fins a cert punt estèril anar estirant la corda al llarg dels segles per a saber d'on venim.
Perquè, al cap i a la fi, a l'orígen de tot arbre genealògic els humans -sense distincions- hi acabem trobant sempre el mateix: un mico i una mona. L'ampolla d'anís català no menteix.
I l'evolució d'aquest parell de primats, després de desenes milions d'anys acumulant defectes, ha desembocat en l'Homo Sapiens que ha convertit la Terra en el seu terreny de joc.
Encara que tots venim del mico i som en essència el mateix, ens hem inventat mil i una formes de dividir-nos, de tenir una identitat diferenciada. I no seré jo qui en renegui, perquè em sembla perfectament compatible el manteniment d'una identitat personal, familiar, local o nacional, amb la certesa de que als Homo Sapiens són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen.
Per això em semblen igualment perjudicials els discursos extremistes en una o altra direcció. La figura del ciutadà del món, portada a un extrem, pot arribar a resultar tan patètica com la del localista radical.
A la foto d'aquest post hi he penjat una foto dels italians celebrant el seu triomf al Mundial de futbol. Abans d'ahir, jo anava amb Itàlia. No era evidentment per nacionalisme, ni pel meu cognom, sinó gràcies a Vèneto, Piemont, Emília-Romanya, Toscana, Lazio, Campània i Sicília.

Imatge: lanacion.com.ar

Vendre's

Sobre la venda de Chupa Chups -una de les marques catalanes més internacionals- a una empresa italiana.

Poques coses resulten tan molestes pel capital com les fronteres. El somni de tot capital seria moure's amb absoluta llibertat, sense barreres, per tota la geografia mundial, a la recerca de les millors oportunitats d'inversió. Sense impediments de cap tipus, sense obligacions de fidelitat, i amb l'únic objectiu de fer més gran el capital inicial.
Amb aquesta finalitat -entre d'altres- es constitueixen unions duaneres i acords bilaterals de comerç arreu del món. La frontera és una nosa per a tot empresari que mereixi ésser considerat com a tal.
I aquesta lògica, que ja existia en l'esperit dels primers comerciants que van endinsar-se per rutes desconegudes a la recerca de l'intercanvi comercial, és ara -en temps de globalització- més viva que mai.
És la mateixa que ha portat l'empresa catalana Chupa Chups a acabar exportant el 90% de la seva producció de caramels amb pal (un producte creat el 1958 pel fundador de l'empresa, Enric Bernat).
Ara que s'ha fet pública la venda de Chupa Chups a l'italiana Perfetti Van Melle, alguns lamentem l'imparable procés de venda de les principals empreses industrials catalanes.
I encara que comparteixo aquesta preocupació, en el cas particular de Chupa Chups estic convençut que els propietaris de l'empresa haurien comès un greu error si haguéssin rebutjat l'oferta de 400 milions de la multinacional italiana.
Els descendents d'Enric Bernat no sabien què fer amb l'empresa, i aquesta dèficit estratègic començava a traslladar-se al compte de resultats de manera preocupant.
La venda de Chupa Chups és un episodi més en el procés de desmantellament de l'indústria catalana. No hi ha cap altra regió europea que dediqui un percentatge superior de la seva mà d'obra al sector secundari i, tanmateix, segons totes les dades disponibles som mediocres en innovació.
La solució passa per fer una aposta decidida per la qualitat, pel valor afegit, pel risc, i per un model de recerca molt més connectat amb el sector productiu.
També fan falta més empresaris, molts més, que evitin les temptacions del diner ràpid que facilita l'especulatiu sector de la construcció. Fer una empresa que no es dediqui al sector del totxo és, avui, un acte de patriotisme. I l'administració n'ha de ser conscient a l'hora de recolzar iniciatives d'aquest tipus.
Altrament, el sector industrial català està condemnat a desaparèixer.
Haurem d'admetre finalment que l'únic producte que podem oferir al món és el turisme?

Imatge: wondergroup.com