Lleialtat sui generis

ERC havia sorprès a propis i extranys per la seva docilitat i disciplina en els primers cent dies del Tripartit 2.0. Però en complir-se exactament quatre mesos de la investidura de José Montilla (PSC), i justificant-se en les grans dificultats que està trobant el nou Estatut per a desplegar-se, els republicans han proclamat que "la via autonomista està esgotada" i s'han mostrat oberts inclús a fer President a Artur Mas (CiU), amb la condició de que aquest estigui disposat a convocar un referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya aquesta mateixa legislatura. És a dir, abans de la tardor de 2010.

Però ha estat una tormenta en un got d'aigua, perquè ERC ha manifestat immediatament la seva lleialtat al President Montilla i als seus dos socis de Govern (PSC i ICV). I tot això sense donar-los temps suficient als convergents per a analitzar una oferta que, d'altra banda, aquests últims han rebut amb desconfiança titllant-la de "poc seriosa". Total, que la proposta republicana de front nacional i convocatòria de referèndum en un estirabot més. I ja van...
El fet de que aquesta polèmica hagi arribat al Parlament ha contribuit ha solemnitzar el despropòsit, i a evidenciar el procés de degradació de la política catalana en el seu conjunt.

I no puc deixar de recordar, aprofitant la creixent movilització de la societat civil en favor de l'autonomia de l'Aeroport del Prat, que l'Estatut vigent es va aprovar fa només nou mesos, i que en ell no hi figurava aquesta qüestió estratègicament cabdal per al desenvolupament futur de Catalunya.

Per contra, sí que figura a l'Estatut el traspàs a Catalunya de la gestió dels trens de Rodalies (titularitat avui de Renfe). Un tema pendent i en boca de tots, pel seu calamitós funcionament. Una completa i eficient xarxa de ferrocarril a la regió metropolitana de Barcelona facilitaria la mobilitat i reduiria l'ús de vehicles privats (i les conseqüents emissions de CO2 a l'atmòsfera).

Si algú segueix creient que la política no ens afecta, que s'ho faci mirar. La nostra exigència ha de ser màxima, i la missió de les administracions públiques és molt clara: que gestionin bé els recursos que els cedeix la societat, i que ens proveeixin serveis de qualitat que ens facin la vida més fàcil.

Imatge: diariovasco.com

Savoir être à soi

Deia l'escriptor-filòsof Montaigne que la plus grande chose du monde, c'est de savoir être à soi. És a dir, que res no supera la capacitat i l'oportunitat de ser d'un mateix, de gosar desplegar les pròpies veles i navegar per l'immens oceà que pot ésser una existència humana.

·

Malgrat llur finitud. O mercès a llur finitud.
·

Romandre a port malgrat voler navegar. No haver après a morir i, doncs, no saber viure. Heus ací dos grans drames contemporanis.

Imatge: marenostrum.org

Statement of the Atlantic Summit: A Vision for Iraq and the Iraqi People

Issued at the Atlantic Summit of the United States, the United Kingdom, Spain, and Portugal

Azores, Portugal
March 16, 2003

Released by the White House

Iraq’s talented people, rich culture, and tremendous potential have been hijacked by Saddam Hussein. His brutal regime has reduced a country with a long and proud history to an international pariah that oppresses its citizens, started two wars of aggression against its neighbors, and still poses a grave threat to the security of its region and the world.
Saddam’s defiance of United Nations Security Council resolutions demanding the disarmament of his nuclear, chemical, biological, and long-range missile capacity has led to sanctions on Iraq and has undermined the authority of the U.N. For 12 years, the international community has tried to persuade him to disarm and thereby avoid military conflict, most recently through the unanimous adoption of UNSCR 1441. The responsibility is his. If Saddam refuses even now to cooperate fully with the United Nations, he brings on himself the serious consequences foreseen in UNSCR 1441 and previous resolutions.
In these circumstances, we would undertake a solemn obligation to help the Iraqi people build a new Iraq at peace with itself and its neighbors. The Iraqi people deserve to be lifted from insecurity and tyranny, and freed to determine for themselves the future of their country. We envisage a unified Iraq with its territorial integrity respected. All the Iraqi people — its rich mix of Sunni and Shiite Arabs, Kurds, Turkomen, Assyrians, Chaldeans, and all others — should enjoy freedom, prosperity, and equality in a united country. We will support the Iraqi people’s aspirations for a representative government that upholds human rights and the rule of law as cornerstones of democracy.
We will work to prevent and repair damage by Saddam Hussein’s regime to the natural resources of Iraq and pledge to protect them as a national asset of and for the Iraqi people. All Iraqis should share the wealth generated by their national economy. We will seek a swift end to international sanctions, and support an international reconstruction program to help Iraq achieve real prosperity and reintegrate into the global community.
We will fight terrorism in all its forms. Iraq must never again be a haven for terrorists of any kind.
In achieving this vision, we plan to work in close partnership with international institutions, including the United Nations; our Allies and partners; and bilateral donors. If conflict occurs, we plan to seek the adoption, on an urgent basis, of new United Nations Security Council resolutions that would affirm Iraq’s territorial integrity, ensure rapid delivery of humanitarian relief, and endorse an appropriate post-conflict administration for Iraq. We will also propose that the Secretary General be given authority, on an interim basis, to ensure that the humanitarian needs of the Iraqi people continue to be met through the Oil for Food program.
Any military presence, should it be necessary, will be temporary and intended to promote security and elimination of weapons of mass destruction; the delivery of humanitarian aid; and the conditions for the reconstruction of Iraq. Our commitment to support the people of Iraq will be for the long term.
We call upon the international community to join with us in helping to realize a better future for the Iraqi people.

·

Ja fa quatre anys de la infame foto de les Açores, però resulta oportú recordar-la. Ni que sigui per a avergonyir profundament als quatre dirigents que se la van fer. I també a tots aquells ciutadans que se'ls van creure.

Imatge: bitacoras.com

Cronistes de Barcelona

Josep Maria Carandell (1934-2003), "Sempronio" (1909-2006), i ara Josep Maria Huertas Clavería (1939-2007). En només quatre anys, Barcelona he perdut a tres dels seus cronistes més il·lustres.
Ens queda Lluís Permanyer (1939-), cada vegada més sol en la tasca d'observar el present i recordar el passat de la ciutat, per bé que la seva crítica ha estat sovint més indulgent que la del difunt Huertas.
Interpretar el paper de cronista d'una metròpolis com Barcelona és una missió de gran dificultat, i requereix un gran rigor. Hi ha crítics que ocasionalment apunten brillantment la seva mirada de Barcelona, però el cronista hi dedica cos i ànima. La seva gran obra és parlar de Barcelona.
L'esperit crític envers el poder públic sovint acaba apoderant-se d'aquests personatges, quan se n'adonen de l'arbitrarietat amb la qual es prenen determinades decisions. Tots ells han lamentat públicament el procés de destrucció de la memòria de Barcelona per mitjà de l'enderroc o desaparició d'edificis i establiments emblemàtics de la ciutat. Circumstància que no es produeix amb la mateixa intensitat en altres ciutats europees, on les institucions i els ciutadans protegeixen amb major convicció llur patrimoni històric.
La figura del cronista comporta sovint una actitud reverencial envers el passat de la ciutat, i una conseqüent desconfiança envers algunes transformacions. Sobretot quan aquestes no obeeixen al desig dels ciutadans ni gaudeixen del consens veïnal. Tots aquests cronistes de Barcelona ens han recordat sempre que l'ànima de la ciutat va modificant-se amb el pas del temps, però que cal preservar el fil físic i espiritual que ens uneix amb el passat.
Si algún dia no reconeixem la nostra pròpia ciutat, o volem saber com era abans del nostre naixement, sempre ens quedaran els seus llibres per a saber què eren El Oro del Rin, La Criolla, el Torín o els Banys de Sant Sebastià.

Imatge: elperiodico.com

El gran espectacle

En molts circs romans pot llegir-se l'inscripció llatina sine metu nec spe. Aquest era un dels lemes dels gladiadors, i significa 'sense por ni esperança'. És previsible que aquesta fos la idea que s'apoderés de milers de persones abans de viure els seus darrers instants de vida a l'arena de qualsevol circ, durant els quatre segles que va durar aquest espectacle.
Els futbolistes sou els gladiadors del nostre temps, els herois del poble. Per fortuna, la vostra lluita no és a vida o mort i, a diferència dels gladiadors romans, gaudiu de la condició d'homes lliures i de desorbitades riqueses materials.
Tanmateix, podem convenir que l'actitud del gladiador és perfectament exportable al terreny futbolístic.
Imagineu-vos ara que sou un equip de gladiadors, d'onze futbolistes que sortiu al camp sense por, disposats a batre-us per la vostra supervivència, i convençuts de que la derrota us suposarà la mort (en un sentit metafòric, és clar).
Aquesta és la filosofia amb la que vosaltres, jugadors del Barça, heu de saltar a Anfield Road aquest vespre a les 20:45 hores. Liverpool té un circ romà amb 50.000 ànimes àvides de victorejar tota la sang blaugrana que vesseu aquest vespre sobre la catifa verda.
Sine metu nec spe. No tingueu por de la vostra pròpia sang, ni espereu que la glòria us redimeixi. Avui podeu sortir vius d'aquest circ, però el món és ple de circs i gladiadors que volen el vostre cap. Sou els escollits per a fecundar-los tots plegats amb el vostre valor, fins que el vostre darrer alè us separi del món dels vius.
Podeu ser Déus immortals, però només sobreviureu si esteu disposats a morir.

Imatge: martiperarnau.blogspot.com