Cronistes de Barcelona

Josep Maria Carandell (1934-2003), "Sempronio" (1909-2006), i ara Josep Maria Huertas Clavería (1939-2007). En només quatre anys, Barcelona he perdut a tres dels seus cronistes més il·lustres.
Ens queda Lluís Permanyer (1939-), cada vegada més sol en la tasca d'observar el present i recordar el passat de la ciutat, per bé que la seva crítica ha estat sovint més indulgent que la del difunt Huertas.
Interpretar el paper de cronista d'una metròpolis com Barcelona és una missió de gran dificultat, i requereix un gran rigor. Hi ha crítics que ocasionalment apunten brillantment la seva mirada de Barcelona, però el cronista hi dedica cos i ànima. La seva gran obra és parlar de Barcelona.
L'esperit crític envers el poder públic sovint acaba apoderant-se d'aquests personatges, quan se n'adonen de l'arbitrarietat amb la qual es prenen determinades decisions. Tots ells han lamentat públicament el procés de destrucció de la memòria de Barcelona per mitjà de l'enderroc o desaparició d'edificis i establiments emblemàtics de la ciutat. Circumstància que no es produeix amb la mateixa intensitat en altres ciutats europees, on les institucions i els ciutadans protegeixen amb major convicció llur patrimoni històric.
La figura del cronista comporta sovint una actitud reverencial envers el passat de la ciutat, i una conseqüent desconfiança envers algunes transformacions. Sobretot quan aquestes no obeeixen al desig dels ciutadans ni gaudeixen del consens veïnal. Tots aquests cronistes de Barcelona ens han recordat sempre que l'ànima de la ciutat va modificant-se amb el pas del temps, però que cal preservar el fil físic i espiritual que ens uneix amb el passat.
Si algún dia no reconeixem la nostra pròpia ciutat, o volem saber com era abans del nostre naixement, sempre ens quedaran els seus llibres per a saber què eren El Oro del Rin, La Criolla, el Torín o els Banys de Sant Sebastià.

Imatge: elperiodico.com