6.2.07

Foc nou a la política catalana

Canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual. Podem intentar-nos enganyar, però això ha estat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya refrendat el 2006 per només una tercera part dels catalans (el 74% del 48% que van anar a votar).
·
Va prenent cos la possibilitat de que el Tribunal Constitucional accepti els recursos d'inconstitucionalitat presentats contra varis articles essencials de l'Estatut de 2006.

·
El procés estatutari ha estat una calamitat digna d'estudi. Sobretot per les deficiències formals i per l'extensió excessiva del text sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Però també per la manca de diàleg i consens amb la resta de comunitats autònomes (Espanya és, ens agradi o no, un Estat Autonòmic). I sobretot, pel monumental (i sovint injust) desgast infringit a la imatge de Catalunya.
·
A l'hora de repartir responsabilitats, ningú no queda ben parat. El PSC, per haver tolerat la retallada des del primer moment i per la seva manca d'ascendent sobre el PSOE. CiU, per haver abandonat a La Moncloa tota la seva fermesa i credibilitat, a canvi d'un plat de llenties. El PP, per haver-se oposat des del primer moment a que Catalunya tingués un nou Estatut, i per haver inflamat la confrontació Catalunya-Espanya. ERC, per la seva nul·la consistència política. ICV, per la seva manca d'autonomia (a vegades sembla la marca blanca del PSC). Ciutadans-Ciudadanos, per haver-se aliat amb la Brunete Mediática en contra de l'Estatut. La crisi de la classe política catalana és doncs rotunda.
·
El diari El País publicava aquest cap de setmana que el PP ha recolzat fins a 40 articles de l'Estatut andalús que en el cas de l'Estatut català havia recorregut al Tribunal Constitucional. És un bon exemple de la utilització electoralista a la qual ha estat sotmès l'Estatut català. Si això no és anticatalanisme, també podem afirmar que Fraga ha estat un demòcrata tota la seva vida.
·
Pedro Solbes ha declarat que l'acord de finançament amb Catalunya no entrarà en vigor abans de 2009, dos anys més tard del previst. També ha reconegut que mai no farà públiques les balances fiscals de les autonomies espanyoles. Són molts els gerros d'aigua freda que encara han de caure sobre l'esperit il·lús i confiat dels catalans (una vegada més burlats per un Estat que sap defensar millor els seus interessos).
·
Els aeroports, els ports i les infrastructures de transport en general, segueixen essent qüestions estratègiques pendents de resolució, i no resoltes per l'Estatut.
·
Catalunya no té competències efectives en immigració, tot i que aquest és un dels grans problemes dels catalans segons totes les enquestes.
·
L'habitatge, el gran problema, està fora de control. Les administracions públiques, que tenen la seva quota de responsabilitat per la passivitat demostrada durant els darrers 20 anys, es desperten ara prometent milers de pisos de protecció oficial. Però bona part del mal ja està fet i els preus ja han assolit quotes estratosfèriques.
·
Malgrat l'anestèsia actual, absolutament conjuntural, el problema catalán segueix més viu que mai. L'autogovern de Catalunya seguirà essent l'eix principal al voltant del qual gravitarà la política catalana els propers anys. Ni ERC romandrà sempre en silenci, ni CiU es conformarà en el seu paper d'observador passiu, ni alguns socialistes assistiran en silenci a la descatalanització del PSC.
·
Els problemes identitaris són el combustible que alimenta a la gran majoria de partits polítics espanyols i catalans. La resolució de les qüestions nacionals no és una prioritat per als partits, que ja fa segles que han descobert arreu del món que el nacionalisme és la drecera més curta per a guanyar vots. Aquest esquema és bo pels partits, però no pels països que el pateixen. Però per a superar els problemes nacionals, cal resoldre'ls. No n'hi ha prou amb mirar cap a una altra banda.
·
La societat civil catalana ja té prous elements per a entendre que la seva classe política no ha demostrat la capacitat necessària per a afrontar els complexos reptes als quals s'enfronta Catalunya. Els senyals emesos són eloqüents (augment de l'abstenció, els vots en blanc i els vots nuls a les eleccions; fracàs de participació al referèndum de l'Estatut; manca de renovació als partits; absència de referents personals a la política; consolidació de la política com a modus vivendi, etc), i permeten afirmar que la distància entre els partits polítics i la societat comença a ser sideral.
·
Ha arribat l'hora de fer foc nou, de donar un pas endavant en la democràcia del nostre país. D'imaginar noves formes de fer política, i de posar-les en pràctica. Ens hi juguem molt.

Imatge: diablesdetarragona.com

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

1 Comments:

At 09:07, Anonymous carlinhos said...

Jo entrava cada dia i pensava què li haurà passat a l'Edu que no escriu. Estarà cansat, desanimat o simplement expectant? Res de tot això, o una mica de tot, no? Estaves tramant un post com el d'avui des de fa una setmana. T'imagino dins el teu refugi soterrani buscant dades, declaracions, contrastant-les, analitzant-les i concluent idees per què avui ens aixequem amb aquest escrit tan i tan encertat. Felicitats, ja comentarem alguns detalls, però, aquest finde a Barcelona, potser també amb l'Emili

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home